ACTUACIÓ CASTELLERA AL PERELLÓ (14-04-2013) V

La vida privada d'una puntada de peu

Quan algú es tornava a casar, el doctor Johnson deia que es tractava d'un «triomf de l'esperança sobre l'experiència». Nombroses activitats depenen de la fe o la il·lusió. Cada vegada que un estadi s'omple per recolzar un equip feble, confiem més en l'esperança que no pas en l'experiència. El fenomen supera el marc de la crònica esportiva. ¿Què explica que una multitud es desentengui de la realitat i aspiri a una cosa que no recolza l'evidència? Les causes d'aquesta conducta animen el difús i recorregut territori de la teologia popular.
Això ve a tomb perquè dimecres passat vam presenciar un succés col·lectiu inexplicable. El París Saint-Germain va oferir un partit impecable al Camp Nou; va controlar el Barcelona, va sotmetre Valdés a un intens tiroteig i es va posar al capdavant 0-1. El club blaugrana tenia la pilota però feia jugades innòcues.
L'EXPLICACIÓ de l'extraviament era a la banqueta. Lionel Messi comptava els minuts per recuperar-se d'una lesió. Els metges, per si mateixos conjecturals, no havien donat el pacient d'alta, però van deixar oberta la possibilitat que jugués «sota el seu propi risc». Això es va tornar urgent perquè el partit s'assemblava a una frase d'Ernest Hemingway: «París no s'acaba mai». L'entrenador del PSG, Carlo Ancelotti, dominava l'estratègia. Tito Vilanova, feble en les eliminatòries directes, no disposava de cap remei tàctic; esgotades les idees, només podia confiar en les supersticions: va decidir que l'esguerrat entrés al camp. A partir del minut 16 del segon temps, la cultura de masses va contemplar un espectacle esotèric, un radical triomf de l'esperança sobre l'experiència. Els gladiadors del Paris Saint-Germain van sentir una estranya picor als tatuatges, van suspendre les seves vertiginoses diagonals i van deixar d'entendre's. ¿Com es pot explicar la sobtada Babel en què es va convertir aquella transnacional del futbol patrocinada per un senyor de Qatar? I una cosa encara més estranya: ¿Com es pot entendre que els somnàmbuls del Barça es despertessin de cop i volta amb ganes d'esmorzar?
David Villa explicaria la transfiguració amb les concises paraules dels futbolistes: «Messi ho ha canviat tot». En efecte, això va passar. El que és peculiar és que al trepitjar la gespa el millor jugador del món era un ferit amb una cama que no l'obeïa o que només l'obeïa per fer-li mal. Sabem que l'argentí no és procliu a la introspecció i hi ha qui assegura que desconeix la vida interior. Els assumptes de l'esperit no són cosa seva. Malgrat tot, va jugar en qualitat de mer esperit o del que un esperit fa quan porta botes. Una jugada seva va propiciar l'empat amb què n'hi havia prou per passar a la semifinal de la Champions. No va anotar la diana ni va donar la passada de gol; va fer el que ningú havia fet: amb una puntada de peu d'alta escola, va enviar la pilota cap on el perill era possible. Després va caminar adolorit, va escopir sobre l'herba, va retenir la pilota, va suportar alguna falta. El més soprenent estava al seu voltant. El breu martiri del número 10 va fer que tots fossin diferents. El dramaturg brasiler Nelson Rodrigues afirmava que en el futbol fins i tot els fantasmes tenen obligacions. El Santos es beneficiarà sempre de l'espectre de Pelé.
En la més estranya de les seves nits, Messi va testificar la seva pròpia posteritat. No va entrar al terreny de joc, hi va aparèixer. No hi ha claus racionals per desxifrar l'esfondrament dels altres o la recuperada enteresa dels seus (i si n'hi ha, sonen a receptes d'autoajuda o, pitjor encara, a declaracions de futbolistes: «Leo ens ha motivat amb el seu esforç»).
EL SORTILEGI va ser estrany fins i tot per al protagonista. Messi va complir amb la seva tasca; una cama li fa mal; es veurà obligat a prescindir del següent partit. Aquestes simplicitats sustenten la fabulosa conversió espiritual que es va produir al Camp Nou. La interpretació del fenomen és inesgotable i inclou opcions per als numeròlegs (el partit es va jugar en 10 d'abril, de manera que havia de ser decidit per algú amb el número que van portar Pelé i Maradona; a més, els números del mes (4) i de l'any (2013) sumen 10. Al Mundial del 2010 l'únic oracle confiable per endevinar resultats va ser un pop alemany que posava els seus tentacles sobre el possible guanyador. El futur és tan impredictible que el coneix un pop. Més estrany és no poder explicar les causes del que veiem. Messi altera el públic, els contraris, els seus companys i fins i tot els àrbitres, que es pensen que pot continuar les jugades a terra. Hipnotitzats pel seu joc, s'obliden de xiular.
Ramon Besa va escriure a El País que algun dia Messi guanyarà partits convertit en figura de cartró. El seu nom ja es confon amb el destí. Quan va filtrar la pilota a l'àrea del PSG, va mostrar el més estrany que pot passar en l'esport. Aquella jugada només en part era un acte físic: la vida interior del partit havia canviat. 

Juan Villoro

Escriptor

Del arquetipo Thatcher al modelo Ada Colau

Jose Luis Bonilla
Antropólogo

No hay nada tan certero como el fallecimiento de un exlíder internacional para palpar el inconsciente colectivo y el trasfondo de lo que esconden tanto los panegíricos como  los ajustes de cuentas. Coinciden en estos días los decesos de Hugo Chávez y Margaret Thatcher con la publicación de la biografía de Carrillo por Paul Preston, al poco de su muerte.
Figuras aparentemente no comparables, salvo en el pequeño detalle de  que nos invitan a tirar de memoria para recordar unos tiempos marcados por otro aroma que poco o nada tiene que ver con nuestro presente. Si bien el de Chávez es un olor a tiempos recientes y el de Santiago Carrillo nos traslada al imaginario de  rudeza y lejía de los años treinta y cuarenta, el aroma a cardado de Thatcher nos sitúa ni demasiado lejos ni excesivamente cerca como para que afloren los luminosos contrastes entre lo que admirábamos entonces y en lo que se han convertido aquellas adhesiones a nuestros lideres de los ochenta y por tanto las transparentes contradicciones entre lo que eramos y ya no somos, lo que creiamos y ya no creemos y sobre todo lo que nos obstinamos en seguir creyendo a pesar de las evidencias en sentido opuesto.
Porque por encima de consideraciones del tipo de si hoy en día existen líderes políticos como los de entonces, si la Thatcher puso las semillas del desmadre financiero o  si Merkel  es la Thatcher de nuestro tiempo, lo realmente magnífico del asunto es ver cómo quedamos retratados en la concepción que venimos arrastrando sobre la pasión egocéntrica de ejercer el liderazgo, un paisaje en el que se formaron nuestras aspiraciones y que asoma por poner un ejemplo en Esperanza Aguirre, nuestra Iron lady local, cuando en una entrevista en noviembre del año pasado comenta la envidia sana que le produce la ceremonia de la jura de proclamación de Obama, o en esos comentaristas que en periodo post electoral hacen quinielas sobre quienes serán elegidos por el líder para ministro, con la misma ilusión devocional con que de niños esperaban a los reyes magos y otorgando el énfasis emocional al ejercicio del poder desde arriba, más que a la propia elección democrática.
El problema con estos arranques devocionales a los lideres, es que delatan un cierto querer ser eso que admiramos y eso produce ambivalencias de amor-odio que han terminado arruinando la vigencia de esos liderazgos, arrasando de tal forma al lider, que a menudo se han sobrepasado las fobias hasta el punto del trato más injusto y el saldo culposo. ¿Veremos, ya puestos, algún día por parte de Pedro J. Ramirez una loa a Felipe González, similar al rectificado reciente hacia Adolfo Suárez?
No es fácil ver desde dentro estas creencias cuando vivimos impregnados en ellas, como es difícil ver las burbujas cuando se está en su interior. El propio Felipe González acaba de declarar su pesimismo ante la desaparición de las “elites de referencia” institucionales, y es ahora por tanto cuando vemos como se esta modificando la “carga emocional” con que percibimos a quienes nos representan.
Pero podría no ser tan dramático como lo vive González y tantos otros que se empeñan en comparar a Van Rompuy con Jacques Delors o a Hollande con Mitterrand.
Pudiéramos estar asistiendo a una fuerte democratización de los liderazgos, que tal vez no sea tan súbita como parece y que vendría arrastrándose desde los albores del tránsito de formas más absolutistas a formas de mayor consenso y participación, donde los estilos de Churchill, Perón o De Gaulle (o el mismo Fraga), dejaron paso a los Gonzalez, Delors, Mitterrand y la propia Thatcher.
Pero el siguiente paso puede que sea para muchos un salto mortal, sin red, un salto hacia una democracia profunda, donde tal vez se inscribe la demanda de los socialistas gallegos por las primarias y tantos recientes clamores contra las cúpulas, con líderes de periodos cortos, que se manifiesten más como portavoces que como conductores y seductores y por lo tanto completamente fiables e insobornables  por su escasa dosis de egocentrismo.
¿No puede ser Ada Colau, precisamente ese nuevo tipo de líder que mientras participa con su colectivo ejerce de portavoz? A veces da la impresión de que si pudiera elegir, elegiría un poco menos de protagonismo y sin embargo quienes tienen dificultades para dar ese salto se empeñan en sospechar en ella todo tipo de ocultos poderes, como si fuera ella quien comiera el coco a los miembros de la PAH.
Siguen tiñendo la realidad de hoy con esquemas de otras épocas y no ven que en cuestión de liderazgos estamos ya muy lejos de la Thatcher y mucho más lejos de La Pasionaria y nos hallamos mucho más cerca del mandar obedeciendo.
Mencionaba en una de sus últimas columnas, Vicente Verdú, el fenómeno de la creatividad grupal, estudiado por el antropólogo Ian Condry en su trabajo Soul of Anime, que muestra la energía de las sinergias emergentes de lo compartido como mucho más potentes que la decadente energía de la competitividad. Tan difícil como le resultó a los movimientos cooperativos sobrevivir a un medio ambiente que privilegiaba el individualismo, le resultará a los proyectos competitivos y a quienes lideren con ese esquema mental, subsistir en un contexto social de fuerte participación compartida.
Si a esa interacción grupal de alta creatividad que vemos en las nuevas generaciones le añadimos lo escarmentados que estamos de elegir lideres que luego son cooptados cuando no directamente comprados, no hará falta seguir cuestionando el empeño que tuvo el 15-M en no permitir que surgieran liderazgos y persistir en las durísimas asambleas, pese a su enorme dificultad y al colapso que se produjo.¡Que pocos han destacado este esfuerzo colosal frente a la insistente mención del aparente fracaso final!
Consideremos pues a Ada Colau como el mejor experimento desde el 15-M y el mejor intento de superar aquel colapso. En el mandar obedeciendo puede consistir el tipo de liderazgo adaptado a esas sinergias emergentes de lo compartido que instauren un modelo sostenido de abajo a arriba ( y no solo para elegir cada cuatro años quien va a gobernar de arriba a abajo) y ahí puede  estar el eslabón que sirva de punto y seguido del 15-M
Desistan de su enfermiza relación de amor-odio con Ada Colau. Solo está en su cabeza.

COM UNA OLLA DE GRILLS

Si Papa Pujol estigués mort, diríem: Si Pujol aixequés el cap!

I és que la situació dintre de Convergència (ja no dic dintre de la pròpia federació de CiU) dista molt de ser el que era. Pujol ho tenia tot controlat i ningú gosava a discrepar.

Ara sembla que cada un dels seus dirigents marca la seva pròpia línia o es desmarca de la resta a l’espera de temps millors.

Els dos bàndols més diferenciats són, per una part, els que insisteixen amb el fer la consulta independentista a qualsevol preu i els que pensen que s’ha de fer d’acord amb govern central.

Vaig per davant que si jo formés part d’un govern tindria un dilema molt gran. Això és el que li deu de passar a Arturo: uns per un costat, el altres per l’altre i ella la bell mig del conflicte. El que deia, segur que a Pujol mai a la vida sé li hauria esvalotat el galliner.

Però la tropa convergent saben que Mas està tocat i, tots aquells que creuen que tenen una mínima possibilitat per accedir al càrrec que ara ocupa Mas dintre de CDC, miren d’anar agafant posicions.

És evident que els resultats del 25-N van deixar Mas tocat i quasi que enfonsat. I la situació posterior, en lloc de donar-li aire, encara l’esta ofegant més. Per un costat els seus aliats d’ERC que més que aliats, de vegades semblen enemics i per l’altre les relacions amb el govern central de qui depèn Catalunya fins que s’assoleixi  la independència.

Fins que un país pugui esdevenir independent ha de passar per tot un procés transitori. Mentre això sigui així, segueix depenent de els transferències econòmiques que li arriben de l’estat del qui es vol segregar. Aquesta és la realitat puta i dura (em sembla que ja ho he dit en d’altres ocasions)

El més immediat que ha de fer Mas és aprovar el pressupost per aquest anys. El temps juga en la seva contra i la resta de partits polítics del Parlament de Catalunya, també. Avui mateix llegia al Periódico que ERC ha estudiat els números de la Generalitat i creu que s’haurien de prorrogar els pressupostos del 2012, la qual cosa, de moment, Mas no en vol ni sentir a parlar.

Si fossin millors temps per a Convergència, Papa Pujol  miraria de posar una mica d’ordre. Però ara podria arribar-se a sentir alguna cosa com aquesta:  primer mira de solucionar els problemes domèstics.És evident que el fundador ja no és la solució. 

I és que una bona part de la família Pujol s’ha vist afectada recentment per casos que afecten la seva honorabilitat (o no em refereixo al títol que ostenta Jordi Pujol com a President que ha estat de la Generalitat de Catalunya) El seu primogènit té la dèria de moure diners d’aquí per allà; de paradís fiscal en paradís fiscal i tiro por que me toca... El fet en si no implica cap delicte, però, d’on han sortit 38 milions d’euros?

L’altre fill, el polític, l’Oriol, fins fa poc l’hereuet, va declarar abans d’ahir en caràcter d’inculpat en els cas de les ITV. Segons ell la seva intervenció en la concessions d’estacions de revisió de vehicles, ho va fer per l’interès de Catalunya. I un coc en bores!!  Des de fa pocs mesos a Amposta s’ha posat en funcionament una estació d’ITV. Per als pobles del Montsià ens anirà molt bé perquè no caldrà travessar el riu i anar fins Campredó. Però personalment em dóna ben bé igual si en lloc de donar-li a un determinat empresari sé li hagués donat a un altre o s’hagués posat 500 metres més amunt o més avall.