Això ve a tomb perquè dimecres passat vam presenciar un succés col·lectiu inexplicable. El París Saint-Germain va oferir un partit impecable al Camp Nou; va controlar el Barcelona, va sotmetre Valdés a un intens tiroteig i es va posar al capdavant 0-1. El club blaugrana tenia la pilota però feia jugades innòcues.
L'EXPLICACIÓ de l'extraviament era a la banqueta. Lionel Messi comptava els minuts per recuperar-se d'una lesió. Els metges, per si mateixos conjecturals, no havien donat el pacient d'alta, però van deixar oberta la possibilitat que jugués «sota el seu propi risc». Això es va tornar urgent perquè el partit s'assemblava a una frase d'Ernest Hemingway: «París no s'acaba mai». L'entrenador del PSG, Carlo Ancelotti, dominava l'estratègia. Tito Vilanova, feble en les eliminatòries directes, no disposava de cap remei tàctic; esgotades les idees, només podia confiar en les supersticions: va decidir que l'esguerrat entrés al camp. A partir del minut 16 del segon temps, la cultura de masses va contemplar un espectacle esotèric, un radical triomf de l'esperança sobre l'experiència. Els gladiadors del Paris Saint-Germain van sentir una estranya picor als tatuatges, van suspendre les seves vertiginoses diagonals i van deixar d'entendre's. ¿Com es pot explicar la sobtada Babel en què es va convertir aquella transnacional del futbol patrocinada per un senyor de Qatar? I una cosa encara més estranya: ¿Com es pot entendre que els somnàmbuls del Barça es despertessin de cop i volta amb ganes d'esmorzar?
David Villa explicaria la transfiguració amb les concises paraules dels futbolistes: «Messi ho ha canviat tot». En efecte, això va passar. El que és peculiar és que al trepitjar la gespa el millor jugador del món era un ferit amb una cama que no l'obeïa o que només l'obeïa per fer-li mal. Sabem que l'argentí no és procliu a la introspecció i hi ha qui assegura que desconeix la vida interior. Els assumptes de l'esperit no són cosa seva. Malgrat tot, va jugar en qualitat de mer esperit o del que un esperit fa quan porta botes. Una jugada seva va propiciar l'empat amb què n'hi havia prou per passar a la semifinal de la Champions. No va anotar la diana ni va donar la passada de gol; va fer el que ningú havia fet: amb una puntada de peu d'alta escola, va enviar la pilota cap on el perill era possible. Després va caminar adolorit, va escopir sobre l'herba, va retenir la pilota, va suportar alguna falta. El més soprenent estava al seu voltant. El breu martiri del número 10 va fer que tots fossin diferents. El dramaturg brasiler Nelson Rodrigues afirmava que en el futbol fins i tot els fantasmes tenen obligacions. El Santos es beneficiarà sempre de l'espectre de Pelé.
En la més estranya de les seves nits, Messi va testificar la seva pròpia posteritat. No va entrar al terreny de joc, hi va aparèixer. No hi ha claus racionals per desxifrar l'esfondrament dels altres o la recuperada enteresa dels seus (i si n'hi ha, sonen a receptes d'autoajuda o, pitjor encara, a declaracions de futbolistes: «Leo ens ha motivat amb el seu esforç»).
EL SORTILEGI va ser estrany fins i tot per al protagonista. Messi va complir amb la seva tasca; una cama li fa mal; es veurà obligat a prescindir del següent partit. Aquestes simplicitats sustenten la fabulosa conversió espiritual que es va produir al Camp Nou. La interpretació del fenomen és inesgotable i inclou opcions per als numeròlegs (el partit es va jugar en 10 d'abril, de manera que havia de ser decidit per algú amb el número que van portar Pelé i Maradona; a més, els números del mes (4) i de l'any (2013) sumen 10. Al Mundial del 2010 l'únic oracle confiable per endevinar resultats va ser un pop alemany que posava els seus tentacles sobre el possible guanyador. El futur és tan impredictible que el coneix un pop. Més estrany és no poder explicar les causes del que veiem. Messi altera el públic, els contraris, els seus companys i fins i tot els àrbitres, que es pensen que pot continuar les jugades a terra. Hipnotitzats pel seu joc, s'obliden de xiular.
Ramon Besa va escriure a El País que algun dia Messi guanyarà partits convertit en figura de cartró. El seu nom ja es confon amb el destí. Quan va filtrar la pilota a l'àrea del PSG, va mostrar el més estrany que pot passar en l'esport. Aquella jugada només en part era un acte físic: la vida interior del partit havia canviat.
Juan Villoro
Escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada