CANT DE SIRENES

Mas va qualificar el projecte federalista que promouen els socialistes com a cant de sirena, ja que, segons ell, el PP no hi està d’acord i no es podrà canviar la Constitució. Totalment d’acord!

Però no es també un cant de sirena el full de ruta promogut per ERC i la pròpia Convergència quan demanen un estat propi?  És que des d’Espanya (socialistes i populars) els hi donaran la conformitat?

Darrerament veig a ERC molt més llançat que de costum i, m’imagino que després del congrés d’Hospitalet d’aquest cap de setmana encara sortiran molt més eufòrics. El que havia de ser una consulta pel dret a decidir, de sobte, s’està convertint en una proclama independentista en tota regla. I no és que en el fons hi estigui en contra, però si en les formes. Fins i tot els seus socis de projecte s’han quedat una mica descol·locats després d’escoltar-los aquests dies. Per cert, aquest pel la ràdio la veu de l’Oriol Junqueras semblava més la d’un capellà fent una homilia que la d’un polític intervenint davant els seus.

Ara mateix, ERC no descarta unes eleccions plebiscitàries, és a dir o tot o res o una declaració unilateral de independència tal i com va fer Kosovo. Pel que sembla ara ja no serveixen els models de Quebec i Escòcia, ara es pretén anar més lluny i tirar pel recte.

Des del meu punt de vista el model de Kosovo no servirà per a Catalunya. Kosovo, abans de la proclamació d’independència formava part de Sèrvia que, a la vegada, va sorgir d’una desmembrada Iugoslàvia una vegada va acabar la guerra del Balcans. Si bé és cert que la nova nació ha estat reconeguda per diversos països, també és cert que encara són molts els qui no l’han reconegut, com per exemple Espanya. És evident que el govern espanyol del PSOE (i ara del PP), com es diu vulgarment, es curen en salut i no volen crear un precedent. Si reconeguessin la independència de Kosovo, quina excusa tindrien per a no reconèixer la de Catalunya? Evidentment, cap. Per cert, Sèrvia considera Kosovo com una província autònoma.

El cas kosovar no té cap paral·lelisme amb el català. Espanya, per a bé o per a mal, no és un estat en desintegració. A part, és un estat membre de la Unió Europea que, des de l’entrada de Croàcia a partir de l’1 de juliol, està composada per 28 països membres, la majoria dels europeus. Les pressions d’Espanya sobre la resta de països seria molt gran. Recolzar Catalunya seria, automàticament, enemistar-se amb Espanya i, perdoneu-me, que sigui escèptic, però penso que cap país dels que composen la UE reconeixerà una declaració unilateral de independència.

A l’Odissea, quan l’heroi grec Odisseu (Ulises) quan va camí a Ítaca, ha de lligar els seus súbdits després de tapar-los les orelles per a que no escoltin els cants de sirena i portin a les embarcacions a la deriva.  

No crec que faci falta tapar les orelles de ningú ni menys lligar-los, però si que crec que s’ha de tocar amb els peus a terra i tenir el cap fred. De vegades il·lusionar-se massa en un tema pot ser del tot contraproduent, perquè la decepció de no aconseguir-ho pot arribar a ser massa grossa.

Milagritos y condones

Aníbal Malvar

Que Juan Pablo II fue un santo es algo que sabe cualquier persona con dos dedos de fe. Tan solo hay que recordar sus homilías en Africa o Latinoamérica condenando el uso del condón, y propagando el purificador sida, mientras el Banco Vaticano invertía dinero en la industria del preservativo. O su empeño en ocultar los millardos de abusos sexuales a niños, sin condón, para ahorrar innecesarias inversiones en educación sexual. Pero para que te hagan santo no te basta el sentido común y el olfato para los negocios. Es necesario haber obrado al menos dos milagros. Una exigencia que deja en bragas el 6,5 que Wert demandaba para recibir una milagrosa beca. Pero, como conseguir el 6,5 trabajando doce horas en un McDonald, hacer milagros no es tan difícil. Es como el sexo. Basta con encontrar a alguien que se deje milagrear.
El primer milagro de Wojtyla fue curar a una monja francesa del Parkinson. A la monja, de hecho, no le tembló el pulso al asegurar que, tras escribir el nombre de Juan Pablo II en un papel, se le pasó el tembleque. Como somos una civilización poco elevada, a Juan Pablo II se le canonizó, en lugar de entregarle el Nobel de Medicina, que era más pasta.
El segundo milagro es todavía más milagrero. Una mujer con aneurisma cerebral reza mucho a Juan Pablo y se le pasa el problema. Sucedió en Costa Rica. El médico que constató su curación, tras hacerle una resonancia magnética, concluyó que el primer diagnóstico estaba equivocado. Que la señora no padecía aneurisma, sino solo ese clásico dolor de cabeza que todas nos habéis dedicado como excusa cuando somos medio feos. El médico es un hereje. Este médico es un Galileo. Que se atrevió a decir que la Tierra gira alrededor del Sol antes de que Dios ordenara al Sol dejar de girar alrededor de la Tierra. Quien no vea que esto del aneurisma costarricense es un milagro, es que no tiene los ojos cerrados para rezar. La mujer insiste: fue un milagro. ¿Quién es ese médico para negar a esa mujer las razones de su curación? ¿Cómo la ciencia se atreve a seguir cuestionando la fe, después de la voluntaria apostasía que el propio Galileo hizo de sus teorías heliocéntricas tras ser amablemente torturado?
Yo he visto milagros evidentes. Tenemos, por ejemplo, un presidente que ganó las elecciones con mayoría absoluta solo planteando que iba a gobernar como Dios manda. Si eso no es un milagro, una epifanía, un prodigio, un asombro, que venga Dios y lo vea. Sobre todo que vea al presidente, y se haga una idea de lo que nos ha mandado. Y no conozco a un solo español que niegue, tras la sacrosanta victoria de Mariano Rajoy, el milagro económico, social, intelectual y futbolístico que hemos gozado desde entonces. Tenemos un país tan próspero, gracias al Dios de los milagros presidenciales, que nos podemos permitir el lujo de dejar a seis millones de españoles gozando del ocio, sin trabajar, disfrutando el día a día de sus folganzas, vicios y onanismos.
Dije antes que los milagros no son tan difíciles de hacer, si estás tocado por la gracia de Dios. A mí, de hecho, me salen casi sin querer. Hasta el punto de que hacer tanto milagro involuntario me resulta incluso bastante molesto y antipático. No doy abasto con tanta adoración, que me vienen miles de beatas a la puerta de casa a arrodillarse ante mí todo el tiempo. Es un sinvivir. Mesiánico, pero sinvivir. Con tanta beata y una sola puerta, no me organizo yo del todo.
De hecho, para racionalizar el tema le he pedido al ayuntamiento la licencia para convertir mi casa en un fumadero de opio. No se crean ustedes que eso ha alejado a las beatas. Todo lo contrario. Vienen más. Y se les curan los párkinson, los aneurismas, los tumores, la efervescencias, las menopausias y las canas en dos chupadas de pipa. Hago aquí milagros en cadena, y ya he contratado hasta dos becarios que se me parecen para tener ratos libres. Tantos milagros se han producido en casa, que ahora me temo que me quieren canonizar en vida. Me parece precipitado. Que ilegalicen el incienso y legalicen el opio, coño. Que me van a hacer santo. Y yo siempre luché por acabar en el infierno.
Y fracasé.
Nunca cometamos la insensatez de sustituir creencias por ideas. Os lo digo yo, traficante de opio para beatas, que ayer me morí de risa y los dioses me han condenado a este triste cielo eterno. Y en la tierra me han hecho santo. Que yo paso de tonterías, hostia. Que yo nunca quise ser santo. Que soy poeta y traficante de opio. Que quiero ser tierra, humo, polvo, sombra y nada. ¿Os esteráis? Que hagan santo a ese tal Juan Pablo II, que cura el párkinson y el aneurisma sin necesidad de meterle opio a ninguna beata. Pero a mí no. Yo solo trafico con opio. No con creencias. Que son muchísimo más peligrosas. Ay, que me está dando un aneurisma y un párkinson. Va a ser el castigo de… (No saquéis conclusiones: la belleza también mata).

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. Pels voltants d'Amposta i Freginals.

Les fotos estan fetes després de la pluja d'aquesta tarda i en algunes s'aprecia perfectament el cel ennuvolat.

NO EM SURTEN ELS NÚMEROS

Com tots sabeu (suposo), l’alcalde de Lleida l’Àngel Ros va votar a favor del Pla Nacional de Regadius que va elaborar el Consell Nacional de l’Aigua reunit a la seu de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. En total 440.000 noves Ha de regadiu. Per a que us podeu fer una idea gràfica, 1 Ha equival, aproximadament, a un camp de futbol. Per tant, ni ajuntant tots els camps de futbol d’Espanya (inclosos els de les categories inferiors i futbol base, n’hi hauria prou) Potser ni així us podeu imaginar una superfície de tanta magnitud. Jo sóc del tot incapaç, us ho confesso.

A sobre, l’Àngel Ros critica la Generalitat perquè diu que menysprea l’agricultura... (?!) No cal ser un gran coneixedor del tema per endevinar que a Lleida li ha tocat un bon pessic de la grossa. De no ser així no s’entendria que el seu alcalde hi votés a favor. Arribat a aquest punt, us faig una pregunta:

Quants pagesos fan falta per a conrear 440.000 Ha de regadiu (o sigui 440.000 camps de futbol)? A mi no em surten els números. A efectes productius, una Ha de regadiu produeix bastant més que una de secà, posem per cas, oliveres. Evidentment depèn del tipus de conreu, però al menys que sigui cereal que el plantes i a la pràctica no cal fer res fins que el recol·lectes, si hi fas arbres fruiters u horta, sé hi ha d’estar constantment a sobre i, al menys que hi vingui ma d’obra de fora, és impossible trobar tants treballadors que puguin realitzar les tasques pròpies de la pagesia.

Una altra pregunta que em ve al cap és:  Li sortirà rendible al petit agricultor transformar la seva finca de secà a regadiu? I encara una altra: Podrà pagar l’aigua al preu que sé li demanarà?

Recordo que quan es va començar a parlar del PHN l’any 2000, estàvem de vacances a un càmping de Benidorm. A la parcel·la del costat hi havia una familia on el pare era treballador de la CAM i estava tot il·lusionat amb la possibilitat de regar el seu hortet on també hi tenia una caseta per a fer la paella els diumenges. Quin error!

Davant les expectatives de nous regadius, automàticament es revaloritza el preu del sòl. Els petits propietaris, intuint (o no) el que els ve a sobre, volen vendre les seves terres al millor postor (tal com va passar amb el sòl urbà els anys de la bombolla immobiliària) Per tant, seran les grans empreses del sector les que realment en trauran profit.

Per acabar voldria denunciar el doble joc que es fa des de la Generalitat de Catalunya. Dissabte passat em va dir un amic de mon fill: Fa anys que segueixo de prop l’estratègia del govern català i puc afirmar que el que ara rebutgen és el que volen fer ells aquí, o sigui, nous regadius i, sobretot, garantir l’aigua per a Barcelona. No li falta raó. Les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, es a dir, els cadells de CDC, han penjat a les xarxes socials un foto amb el pont penjant d’Amposta amb la següent frase: No al Pla Nacional de Regadius.

Els qui defensem l’Ebre (i per extensió el delta i el territori) estem en contra de qualsevol regadiu i, evidentment a qualsevol tipus de transvasament (fins i tot encara que no afectin al nostre riu) A l’Ebre no li sobre ni una gota d’aigua. Ni una!