LA TRAMA CORRUPTA DE BÁRCENAS, CORREA & CIA

Quan tothom parla de Luis Bárcenas, la suposada comptabilitat en B que portava del PP, els milions que tenia a Suïssa i de tot l’enrenou que ha generat dintre del partit que dóna suport al govern de Rajoy, sembla ser que ja ningú se’n recordi de l’origen de tot plegat o al menys no se’n parla el que s’hauria de parlar.

Penso que va bé refrescar la memòria i recordar com va començar la trama corrupta; una trama demostrada, jutjada i amb penes de presó per als seus principals responsables. Cal recordar que tots els diners que té (o tenia)Bárcenas dipositat a diversos bancs suïssos, com els diners que, suposadament cobraven els càrrecs del PP en negre (entre ells sembla que també Rajoy), tenen el seu origen en l’entramat delictiu que van dissenyar Correa i els seus companys de malifetes; alguns d’ells, recordem-ho, es van deixar veure per la boda de la filla d’Aznar elegantment vestits.  

Cóm funcionava? L’entramat de la Gürtel va muntar una sèrie d’empreses pantalla que obtenien suculents contractes d’obres i grans esdeveniments d’aquelles comunitats autònomes governades pel PP (València, Mallorca, Madrid, Castella la Manxa...) Amb la recomanació de diversos dirigents del partit a nivell nacional, establien contacte amb els màxims responsables de l’administració amb la qual volien contractar. Per tal d’aconseguir el seu propòsit, els hi feien regals (vestits, sabes i corbates a Camps, bosses de ma a la Rita Barberà, etc.) Una vegada obtinguts  els contractes, subcontractaven el serveis a d’altres empreses que eren les que els realitzaven. Com que d’allí havien de sucar tots, el cost final era força superior al cost real de l’obre i servei. Però com es pagava amb diners públics que són conseqüència dels impostos que paguem els ciutadans (sobre tot els assalariats –no ve al cas, però m’agrada remarcar-ho) , no passava res.

Després els responsables de la Gürtel repartien els beneficis entre tots els socis: una part se la quedaven ells (faltaria més) i la resta (si voleu, presumptament) la feien arribar al Partit Popular i l’acabava gestionant Bárcenas que, de tant en tant, n’apartava una bona part per a ell. Fixeu-vos els diners que havien d’entrar a la seu de Gènova per a que Bárcenas pogués desviar-ne 48 milions (o més) a bancs suïssos)

I què feia el PP amb tants diners? Bé, ja ho sabeu, una part es repartia amb sobres entre els seus càrrecs (casualment a l’Esperanza Aguirre no li tocava mai res), una altra part la dedicaven a despeses electorals (els partits tenen limitades les despeses i, per tant, es saltaven a la torera la normativa al respecte) i encara una altra part la devien d’usar per  banquets i capritxos dels seus dirigents, com per exemple la compra d’un poni (si és que la comptabilitat que va filtrar el grup Anònimus era real)

Com heu pogut comprovar, els del PP estan de merda fins les selles (perdó per l’expressió, però penso que és del tot correcta en aquest cas) I, si a sobre, és cert que Rajoy va cobrar sobres quan era Ministre de la Presidència durant l’època d’Aznar, tot aquest enrenou arriba a quotes extraordinàriament elevades i difícils d’administrar, es a dir, se’m fa difícil pensar que si realment Rajoy és un dels afectats, pugui fer com si res i pretengui que el temps passi perquè, el pas del temps sempre fa que les coses s’oblidin... O això és el que pensen.      

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ARROSSARS II

Y de los problemas de los ciudadanos, ¿cuándo hablamos?

Juan Tortosa

Íbamos ya por el tercer vinito. Habían transcurrido tres intensas horas de debate, desde el atardecer, en el sugestivo patio de una taberna trianera. Y en estas mi amigo Fernando va y pone el dedo en la llaga:
- Que digo yo que por ahí por la calle me parece que suele haber unos seres humanos llamados “ciudadanos”
Llevábamos toda la velada hablando de primarias andaluzas, de candidaturas, de los silencios de Rajoy, de las conspiraciones internas de los partidos, de lo que el escándalo Bárcenas perjudica al pp y los eres al psoe… Tres largas horas sin emplear ni un solo minuto en hablar de los problemas del día a día de la gente de a pie. Gente de a pie, dicho sea de paso, como nosotros porque en esa animada tertulia trianera ninguno de los que participábamos nos dedicamos directamente a la política.
Sabiéndolo o no, admitiéndolo o no, estábamos reproduciendo los mismos vicios, las mismas inercias, los mismos lugares comunes… e incluso utilizando la misma jerga que los políticos a quienes tanto criticamos. Pensé entonces que eso mismo es lo que le debe ocurrir a los tertulianos radiofónicos y televisivos, lo mismo que pasa en periódicos, radios, televisiones y páginas web: hablamos en jerga. Asumimos insípidos tecnicismos y ridículos circunloquios, abordamos por lo general las cosas de una manera que a los ciudadanos, a la “ciudadanía” como se empeñan en decir ahora, directamente “se la repampinfla”.
Si a quienes nos dedicamos a hablar sobre política en los medios los ciudadanos nos ven lejanos cuando nos ponemos estupendos, a los políticos propiamente dichos no te quiero decir ya: les parecen bichos raros, extraterrestres de manos largas y moral corta que venden moto tras moto sin resultado práctico alguno. Es un hecho que no existe conexión entre los ciudadanos y los políticos. Cuesta trabajo a estas alturas de la película que el ciudadano medio acepte sin más que lo que mueve a alguien a dedicarse a la política es la intención de mejorar sus vidas, o que lo que quiere es solucionar problemas en lugar de crearlos.
Por lo general, los medios se comportan como altavoces de políticos cuyo principal interés es “hablar de su libro” y que cuando usan un micrófono lo emplean para defenderse de acusaciones, mandar recados a sus adversarios o hacer llegar consignas a sus correligionarios. Quienes deciden entrar a formar parte de las estructuras de un partido o un sindicato afirman que lo que quieren es cambiar las cosas y mejorar la vida de la gente, sí. Pero cuando ya están dentro y han de ponerse a ello, lo que acaban haciendo es dedicar el 95 por ciento de su tiempo a conspirar o a defenderse de las conspiraciones, a planificar cómo mantenerse en un garito del que, por lo general, no les suele gustar marcharse. Y menos por voluntad propia.
De sus prioridades más inmediatas acaban desapareciendo los intereses de esa molesta obligación llamada ciudadanía… hasta que se vuelven a necesitar los votos. Tanta tomadura de pelo es la que ha desembocado en esa indignación que lleva ya un tiempo cociéndose a fuego lento y que está traduciéndose en el nacimiento y desarrollo de múltiples movimientos de protesta poco dispuestos a que las cosas continúen por mucho más tiempo funcionando como venían haciéndolo hasta ahora.
Esto lo saben los políticos y los sabemos también quienes nos dedicamos a hablar de política en los medios. Pero a pesar de ello somos capaces, aún a día de hoy, de tirarnos horas hablando en jerga y cayendo en las mismas trampas que criticamos.
De ahí que a mí me pareciera que la cariñosa llamada de atención que mi amigo nos hizo la otra tarde a sus contertulios en un acogedor patio trianero fuera toda una lúcida carga de profundidad:
- Que digo yo que por ahí por la calle me parece que suele haber unos seres humanos llamados “ciudadanos”
Touché, querido Fernando.

Aigua, isotropia i quimera

Ramon Folch

Als anys 70, es posà de moda parlar de la macrocefàlia barcelonina. La progressia com cal sostenia que calia reequilibrar el territori. N'hi havia que s'enfadaven quan se'ls feia notar que un cos no s'equilibra repartint el cervell per les extremitats. L'equilibri territorial no és la disposició homogènia de tot a tot arreu, sinó el repartiment que fa possible un funcionament global convenient. Sovint, s'aconsegueix afavorint les anisotropies, és a dir, les diferències de densitats i de funcions, justament.
Ni la mar, tan plana, no és isotròpica. Les aigües canvien de densitat, de temperatura o de composició química. La riquesa de nutrients varia segons els llocs i els moments. Per això hi ha corrents i vida marina. A les terres emergides, amb muntanyes i valls, boscos i deserts, rius i zones àrides, les diferències encara són més acusades. La isotropia perfecta només apareix en un cos mineral homogeni, mort. Maleïda la gràcia.
PERÒ ARA tornen a bufar vents d'isotropització. Novament se sent parlar d'«equilibrar» les conques hidrogràfiques. Com si estiguessin desequilibrades. En tot cas, està desequilibrada la demanda excessiva en determinats llocs impossibles. És molt diferent. Però l'anisotropia incomoda les mentalitats partidàries de l'uniformisme. La justícia no persegueix la igualtat, sinó l'equitat, que es basa en una redistribució de recursos anisotròpicament proporcionada a les necessitats. El cas de l'AVE és ben il·lustratiu: alta velocitat ferroviària per a tothom i a tot arreu. La disposició igualitària de la xarxa de l'AVE ha resultat altament inequitativa. Els primers perjudicats han estat els que menys el necessitaven: més partit haurien tret d'inversions en els seus àmbits més deficitaris. Però ara tenim una xarxa isotròpica i costosíssima de trens d'alta velocitat sobre un territori netament anisotròpic, tant espacialment com sociològicament. Per no parlar dels aeroports innecessaris o de les universitats redundants. Ni l'anatomia territorial, ni la fisiologia socioeconòmica n'han sortit beneficiades.
Recurrentment se senten veus que, en nom d'una pretesa solidaritat interterritorial, pretenen treure aigua d'on no en sobra gens per dur-la, mitjançant costoses infraestructures, a llocs on, a més d'haver-n'hi encara menys, no han aconseguit d'optimitzar-ne l'ús. La ciutat de Barcelona ha après a demandar de la xarxa menys de 100 litres per persona i dia. Això és poc més de la meitat del que demanden les ciutats on anirien les aigües transvasades. ¿Per què no comencem per aquí? Dividir per dos la demanda equival a doblar el proveïment. Més encara: l'aprofitament de les aigües pluvials -que ara van directes a les clavegueres, amb gran trastorn del règim de les depuradores i la recirculació de les aigües grises de les dutxes en les descàrregues del WC- en comptes d'enviar-les també de dret a les clavegueres després d'un ús més que sumari reduiria la demanda urbana; la barcelonina se situaria en només uns 80 litres per persona i dia. Hi ha edificis que ja tenen aquests consums d'aigua de xarxa, sense que els seus usuaris hagin notat cap incomoditat (¿quin sentit té omplir el dipòsit del vàter amb aigua potable...?). Més eficiència i menys grandiloqüència, per favor.
Amb l'agricultura, tres quarts del mateix. Basta veure el nou Pla Hidrològic de l'Ebre, que per atendre futurs regadius (i probablement transvasaments¿) reserva només 3.000 hm3 anuals al curs baix, quan en caldrien si més no 7.000. A Israel o a Califòrnia reguen amb quatre gotes, tres de les quals, a sobre, són aigües reciclades. Els nostres isotropitzadors pseudosolidaris s'animen a abordar grans obres hidràuliques, però no pas a regular les aixetes, ni a ser eficients, ni a regenerar les aigües residuals, segons que sembla.
TAMPOC VOLEN entendre com funciona una conca hidrogràfica, ni quines són les prestacions ambientals d'un riu que flueix. Novament els sobra grandiloqüència i els falta bon sentit (i decència, a vegades). Bon sentit socioecològic i voluntat de beneficiar-se de tecnologies ja disponibles en l'ús apropiat i eficient dels recursos hídrics. Garantir l'oferta irresponsable en temps de gestió sensata de la demanda és un despropòsit.
Només en els territoris anisotròpics s'estableixen gradients i diferencials que permeten diversitats. La diversitat és la base de la complexitat. O sigui de l'equilibri veritable. Una cosa és moure recursos per optimitzar processos i una altra aplanar totalment el relleu. Espletar les zones humides per descompensar també les eixutes és un disbarat. I fer-ho a un cost elevat, una insensatesa. Especialment si les aportacions hídriques es destinen a desenvolupaments contraproduents en forma de totxo sobrer o de conreu excedentari. Ja n'hem tingut prou i massa de repartidora partidista.