El crecimiento de las desigualdades de rentas: causas y consecuencias

Vicenç Navarro

Una característica de los tiempos presentes en la Eurozona es el crecimiento de las desigualdades en la distribución de las rentas en la mayoría de países que constituyen esta unión monetaria. Varios informes se han publicado recientemente que detallan y muestran este crecimiento, que también ha ocurrido en un gran número de países de elevado nivel de desarrollo económico (ver World of Work Report 2008. Income Inequalities in the Age of Financial Globalization. International Labour Organization, ILO, y Growth and Inequalities: Distribution of Revenues and Poverty in OECD countries. OECD. 2008).
En este crecimiento de las desigualdades, los fenómenos más acentuados han sido:
1. El enorme crecimiento de las rentas del capital a costa del de las rentas del trabajo;
2. Dentro de las rentas del capital, el gran crecimiento de las rentas derivadas de las actividades financieras a costa de las rentas derivadas de la inversión en actividades de la economía productiva. Las primeras han crecido mucho más rápidamente que las segundas. Y,
3. Dentro de las rentas del trabajo, los elevados salarios de los gestores del capital (y en especial de los gestores del capital financiero) y de personal altamente especializado han crecido mucho más rápidamente que la mayoría de salarios y muy en particular que los bajos salarios. Este diferencial entre los salarios ha ido en sentido contrario al crecimiento de los receptores de los salarios. Es decir, los trabajadores y empleados con salario bajo han aumentado, en número, mucho más rápidamente que los empleados con salarios altos. Ello ha acentuado todavía más el abanico salarial y la desigualdad de los salarios de aquellos países.
Esta situación ha sido particularmente acentuada en los países PIGS (Portugal, Irlanda, Grecia y España), también llamados países periféricos de la Eurozona. España es hoy uno de los países más desiguales en la Eurozona, con salarios más bajos, por un lado, y remuneración más alta a los altos dirigentes, por el otro. Una de las causas de esta situación es el enorme poder político que tiene el capital financiero y la organización de la gran patronal, junto con su gran influencia sobre los medios de mayor difusión, lo cual explica la escasa visibilidad mediática de estos hechos. Hoy, los medios están  enfatizando (a través de sus editoriales y páginas de opinión) la necesidad de bajar todavía más los salarios medios y bajos a fin de aumentar la competitividad de la economía española. En este énfasis, se olvida, se ignora o se oculta qué otros factores y precios de producción (además de los salarios) contribuyen a definir el coste del producto. Entre ellos destacan los beneficios del capital (de las grandes empresas) que están entre los más altos de la Eurozona y que han dado pie a que incluso el Banco Central Europeo señalara que eran excesivos.
Estas políticas de devaluación de los salarios están incrementando las desigualdades en España, empeorando todavía más la situación económica. El descenso de las rentas del trabajo (muy acentuado en España, donde, por primera vez durante el periodo democrático, 1978-2013, las rentas del trabajo –que en los países de la Eurozona en promedio representan un porcentaje del total de rentas superior al de las rentas del capital- han sido sobrepasadas por las rentas del capital) contribuye al gran déficit de la demanda doméstica, una de las causas de la recesión, mientras que el crecimiento de las rentas del capital sobre el total de las rentas (en una situación de escasa rentabilidad en la economía productiva resultado de la baja demanda doméstica) estimula las inversiones especulativas. Esta es la situación en España, de la que apenas se habla en los medios de mayor difusión.

RAJOY NO COMPAREIXERÀ ABANS DE DILLUNS

El que fa uns dies només hauria estat una pregunta (Compareixerà Rayoy abans de dilluns?), avui és una afirmació: No compareixerà! I una reafirmació: Segur que no!

I perquè dilluns? Perquè és el dia que Bárcenas ha de declarar davant el jutge Ruz per a ratificar el que va explicar a Pedro J Ramírez, director del Mundo i, sobre tot, confirmar l’autenticitat i la validesa de la suposada comptabilitat en negre del Partit Popular.

Mentre, l’estratègia del PP és la dir que tot és una maniobra per a fer caure el govern orquestrada pels partits de l’oposició, sobre tot pel  PSOE i IU. A què em recorda? Sé que em recorda algun cas anterior i no sé quin... A sí, quan l’any 2004, després dels atemptats de Madrid de l’11-M van voler desviar l’atenció cap a la banda terrorista ETA i també ho negaven tot i posaven les mateixes excuses. Però llavors, afortunadament, estàvem a les portes d’unes eleccions generals i la ciutadania va tenir en compte la hipòcrita actitud del PP. També cal dir que llavors el PSOE s’havia refet del cop que va patir Almunia 4 anys abans i s’havia renovat amb José Luis Rodríguez Zapatero. Ara tot es diferent: les eleccions seran (si no hi ha una dimissió de Rajoy) a finals de 2015 i el PSOE està en hores baixes i cada cop que surten publicats sondejos d’opinió, els resultats els hi són menys favorables.

Dijous, la diputació permanent del Congrés (no hi ha sessions perquè ses senyories estan de vacances), amb majoria absoluta del PP (lògicament) es va negar a que Rajoy donés explicacions en seu parlamentària tal i com li demanaven els grups de l’oposició. La situació va ser aprofitada pel PSOE per a demanar obertament la dimissió del President del govern espanyol i altres grups, com CiU, no ho van dir explícitament, però de les paraules de Pere Macias es desprenia que també demanaven la renúncia de Rajoy. En canvi, el portaveu parlamentari popular Alfonso Alonso, acusava als grups de l’oposició de ser hostatges de Bárcenas i de seguir el joc d’un individu que no té cap credibilitat. Hi ha que veure com saben donar la volta a la truita i intentar sembla que ells són els bons de la pel·lícula i tota al resta de grups van en contra seva. No crec equivocar-me si dic que una cosa així només pot passar a la política espanyola, en qualsevol partit d’un país mínimament democràtic, els populars ja haurien plegat fa mesos. No només pel cas Bárcenas (o GÚrtel que per a mi ve a ser tot el mateix), sinó per l’incompliment flagrant del programa electoral (Ah! És que tenien programa electoral?) que els va fer guanyar les passades eleccions. La representant de UPy D (ja sabeu que no són sants de la meva devoció) va afirmar durant al reunió de la diputació permanent que el PP aprofita la seva majoria absoluta per a comportar-se de forma tirànica. A veure, és el que han mamat a casa. Si la majoria dels actuals dirigents populars són fills (o nets) de càrrecs del franquisme, que tenim que esperar? Si fos per ells restablirien los Principios Fundamentales del Movimiento, declararien il·legals a la resta dels partits polítics i restablirien la democràcia (ha, ha, ha) orgànica: família, municipi i sindicats (que, a la practica tot estaria controlat pels mateixos)

És el que tenim i és el que ens mereixem!

JO NO VAIG VOTAR EL PP... I TU?

RAJOY DIMISSIÓ!!!!  

Podria comparèixer Rajoy dimarts? Tot dependrà del que declari Bárcenas al jutge Ruz i del que pugui transcendir públicament de dita declaració, però si l’extresorer del PP ratifica davant el jutge el que va publicar el diari el Mundo, és molt possible que Rajoy decideixi finalment, sortir del cau on ha estat amagat durant tot aquest temps. Encara que sigui a través d’una pantalla de plasma.

FOTOS ASSAIG 12-07-2013 (I)

EL CAS BÁRCENAS, EL DELS EROS I EL PALAU (NO HO OBLIDÉSSIM)

Desgraciadament, de casos de corrupció política durant els darrers anys n’hi ha hagut molts més (Pretòria, Neptú, ITV’s, Brugal, EMARSA, Clotilde...), però em centraré només amb els anunciats.

Sempre he argumentat que tot és comparable, fins i tot quan dius això no és pot comparar, ho està fent; per tant, quan els mitjans de comunicació i, sobre tot els polítics d’altres partits, comparen els dos casos em sembla correcte, però s’equivoquen quan volen equiparar el cas Bárcenas amb el dels ERO’s falsos d’Andalusia. L’acudit que il·lustra aquest comentari és de Ferreres i es va publicar al Periódico de Catalunya; com veieu, el sac que porta Rubalcaba és igual de gran que el que porta Rajoy.

Tal i com explicava l’altre dia, el cas Bárcenas deriva del cas Gürtel que va afectar dirigents del PP de mitja Espanya i que, per poc que s’estiri del fil, es pot arribar fins el cap del govern espanyol o sea se a Mariano Rajoy.

Anem per l’altre, el dels ERE’s de la Junta d’Andalusia. Tot hi haver un delicte flagrant, l’apropiació indeguda de cabdals públics s’ha localitzat només a Andalusia i per molt que afecti a alts càrrecs i fins i tot una exministra del govern espanyol, Magdalena Álvarez, ni ara és ministra ni afecta als anys en que ho va ser, sinó del temps de quan era consellera de la Junta. Per tant, en cap cas pot arribar a afectar a l’anterior cap del Govern José Luis Rodríguez Zapatero i encara que el pogués acabar esquitxant, ara mateix ja no ocupa cap càrrec públic a diferència de Rajoy que encara li queden quasi dos anys i mig de mandat al menys que acabi dimitint i convocant eleccions anticipades.

De tant parlar d’aquests dos casos, sembla que ens oblidem del cas Palau de la Música i que afecta directament a Convergència Democràtica de Catalunya, el partit del President Mas.

En aquest cas, el jutge també acusa a CDC de finançament il·legal i, des de fa temps, tenen la seu central embargada per a fer front a una més que possible responsabilitat penal, prova de que els indicis que tenen de finançament irregular són del tot consistents.  

Mas, com Rajoy hauria de sortir a donar explicacions de forma convincent. No em val que ho neguin tot i que donin la culpa a l’Agència Tributària o s’acusi a Bárcenas de nul·la credibilitat.

Des del meu punt de vista, només el dubte d’un comportament il·lícit per acció u omissió els desacredita per a continuar ocupant un càrrec de tanta responsabilitat. Per tant, el que haurien de fer sense demora és presentar la seva dimissió de forma irrevoca