Marc Carrillo, catedràtic de Dret Constitucional (UPF)
L'exhibició de banderes en l'espai públic no és una altra cosa que la
manifestació dels drets fonamentals a la llibertat ideològica i a la
llibertat d'expressió. A l'Estat democràtic això no només és vàlid
respecte a les banderes oficials, sinó també per a qualsevol altra que
simbolitzi la posició política o de qualsevol altra mena de qui mostra
l'estendard. Des d'una posició liberal sempre desitjable cap al
respecte, aquest mateix Estat democràtic ha de donar cobertura a
l'expressió de símbols de naturalesa política diversa, incloent-hi
aquells tan miserables i d'infaust record històric com són, per exemple,
l'esvàstica nazi o la bicolor amb l'àguila de la bandera franquista.
L'únic límit és que els seus exhibidors no afegeixin a la mostra de les
seves conviccions la pràctica de la violència.
SÓN ELS
SEUS autors els que s'expressen davant la societat i, conseqüentment,
aquesta n'ha de prendre nota de la manera que consideri més oportuna. Un
bon referent jurisprudencial el constitueix la sentència del Tribunal
Suprem dels Estats Units. Aquest va invalidar les lleis de la majoria
dels estats que prohibien la profanació de la bandera federal, ja que la
crema del símbol nacional era una conseqüència més de la llibertat
d'expressió reconeguda a la Primera Esmena (la primera d'altres
decisions del mateix estil va ser la sentència 491 US 397, del
cas Texas contra Johnson, l'any 1989).
Però
un portaveu polític de l'actual majoria governant a Espanya, després de
lamentar que joves del seu partit apareguessin fotografiats amb la
bandera franquista, ha afegit que són igual de reprovables les actituds
dels que exhibeixen la bandera tricolor republicana -considerant que
aquest símbol és inconstitucional- i ha arribat a l'argument següent:
«Les conseqüències de la República van portar un milió de morts».
L'obscenitat tant de l'equiparació del símbol republicà amb la bandera
de la dictadura franquista com d'aquesta valoració de la Segona
República conviden a una doble reflexió, jurídica la primera i històrica
la segona.
La primera. Mostrar aquesta bandera és una expressió
de pluralisme ideològic i llibertat d'expressió, garantits per la
Constitució del 1978. No pot ser inconstitucional mostrar la bandera
vermella, groga i morada, símbol oficial d'un règim basat en el principi
de la sobirania popular que va ser enderrocat per un aixecament militar
seguit d'una guerra civil, a la qual va succeir una dictadura de 40
anys. El Tribunal Constitucional ha assenyalat: «La llibertat ideològica
(¿) no s'esgota en una dimensió interna del dret a adoptar una
determinada posició intel·lectual davant la vida (¿). Comprèn, a més,
una dimensió externa d'
agere licere (llibertat de fer), d'acord
amb les pròpies idees sense patir sanció o demèrit» (sentència 120
/1990). No s'ha d'oblidar que les anomenades Lleis Fonamentals del
franquisme van ser expressament derogades per la Constitució del 1978,
que és la norma que ara garanteix el dret a mostrar l'ensenya
republicana i la franquista. Perquè la forma de govern dissenyada per la
Constitució es basa en el pluralisme polític i la llibertat ideològica,
que donen cobertura jurídica a l'expressió d'opcions polítiques i
règims diferents o alternatius, sempre que es manifestin amb una
renúncia expressa a la violència.
LA SEGONA. Més enllà de la
legalitat no qüestionada dels símbols oficials vigents, les institucions
democràtiques i els seus representants no haurien d'ignorar que
n'existeixen altres que formen part de la història democràtica. La
Segona República és l'únic referent democràtic tangible del sistema
polític actual en l'accidentat procés de construcció de l'Estat espanyol
contemporani. Un règim que, amb llums i ombres, es va fonamentar en una
Constitució avançada en el seu temps, basada en el sufragi universal,
un sistema de llibertats fins llavors desconegut en un país endarrerit i
llastat pel caciquisme, una Església catòlica profundament reaccionària
i una monarquia corrupta. Un règim que va establir les bases per al
reconeixement de la pluralitat nacional dels pobles ibèrics, garantint
en el curt període que va durar l'autonomia política de Catalunya i el
País Basc; que va assegurar la separació de l'Església de l'Estat, així
com el dret de sufragi de la dona, l'ensenyament laic i la reforma de la
propietat de la terra per compatibilitzar la llibertat amb la igualtat.
La
bandera tricolor és un símbol democràtic d'aquell projecte de
modernització que l'Espanya negra va truncar. I la democràcia
institucionalitzada per la Constitució del 1978 deu molt als referents
republicans. Que no sigui oficial no n'impedeix l'exhibició.
