Eutanasia para los jubilados

Juan Carlos Escudier

Con la pensiones se ha propuesto el Gobierno consumar un latrocinio continuado al que llama ahorro. Consiste, para que se entienda, en mermar poder adquisitivo a los jubilados mientras los ingresos del sistema sean inferiores a los gastos y en fijar un tope del 0,25% a la recuperación de dicho poder de compra cuando la situación se invierta, de manera que podrían ser necesarios un par de lustros para que se resarzan de lo perdido en un solo año.
Los cálculos que hacen estas preclaras lumbreras económicas es que el “ahorro” en nueve años será de 33.000 millones de euros, aunque la cifra se antoja bastante conservadora y podría ser mucho mayor en el supuesto de que el IPC se desboque. Así, si al año que viene la Seguridad Social sigue en números rojos y los precios aumentan el 1,5% las pensiones sólo se incrementarían el 0,25%; y si al siguiente las cuentas están ya equilibradas y el IPC crece otro 1,5% las nóminas de los jubilados sólo lo harían un 1,75%. En resumen, a los abuelos les harían falta cinco años de superávit de la Seguridad Social sólo para recuperar lo que perdieron en 2014.
Es innegable que la austeridad de Rajoy rinde ya sus frutos. El Gobierno ha logrado que por primera vez en la serie histórica se haya frenado la esperanza de vida de los españoles, lo que es otro ahorro incuestionable ya que los muertos no cobran pensiones.
Para alcanzar este último objetivo se han colocado poderosos cimientos. Los jubilados han de pagar por sus medicinas, lo que permite que devuelvan parte de sus pensiones al Estado o la totalidad de ellas en el caso de que renuncien a medicarse y aceleren su viaje al otro barrio, tránsito en el que también será muy útil el desmantelamiento de la Sanidad pública y de las ayudas a la dependencia.
Cosas de este liberalismo ‘popular’ y de su defensa a ultranza de la libertad del individuo, los ancianos pueden elegir ahora entre un abanico más amplio de posibilidades de morirse. Lo pueden hacer de hambre por sus pensiones de miseria o palmar por sustituir el Adiro por un brik más de leche. Pueden morirse solos en sus casas por falta de asistentes sociales o suicidarse fuera de ellas, desahuciados después de haber avalado con su piso a algún hijo en el paro. Hasta pueden morirse de aburrimiento ya que, para colmo, la crisis de la construcción ha disminuido drásticamente el número de obras, cuya contemplación constituía el entretenimiento matutino de muchos de ellos.
Al Gobierno hay que reconocerle tacto en la resolución de este costoso problema de la vejez. Coherentemente, podía haber elegido la eutanasia activa para un millón de longevos improductivos al año, aunque eso les hubiera restado votos -que para eso sí que son útiles las antiguallas-, y habría impedido las fotos electorales de rigor en residencias de la tercera edad.  Morgan Stanley, que hace unos meses daba al país por muerto, sabe que aún hay esperanza: sólo es necesario que la diñen los jubilatas. Y nos ha hecho un informe esperanzador: “¡Viva España!”

TOT LLIGAT

Quan veus assemblees de compromissaris com la que fa ver ahir el Reial Madrid, te’n adones que Florentino ho té tot lligat i ben lligat i l’oposició (si la hi ha) no té la força suficient per poder inquietar-lo.

Sembla ser que al Reial Madrid els hi és ben bé igual si guanyen títols o no. Amb un fitxatge espectacular per temporada que generi la dosi necessària d’il·lusió, Florentino en té més que suficient.

Evidentment no faré un anàlisi exhaustiu sobre com va anar l’assemblea, però si que us comentaré aquells aspectes possiblement més mediàtics.

Com no podia ser d’una altra manera, el president blanc va tornar a parlar de la décima. Porten un bon grapat d’anys fent-t’ho i segur que un any l’encertaran. Possiblement aquesta situació creï una dosi innecessària de pressió, però ja s’ho faran...

Sobre Gareth Bale (que vale més de 100 milions d’euros) va dir que marcarà un cicle al club... Quantes vegades s’haurà dit el mateix de jugadors que ja no estan al Madrid com per exemple Özil o Kakà?

Finalment em va sobtar que d’Ancelotti  digués que era l’entrenador ideal per a portar endavant el projecte del club, mentre que a Mouriho el qualificava  com el millor entrenador del món. Però ja sé sap que d’special one només n’hi pot haver un i s’hi n’hi haguessin més, s’haurien d’anar eliminant com a la pel·lícula dels Immortals.  

Des de fora opino que a Florentino ja fa anys que sé li veu el llautó, però torno al que deia al principi: de moment no té oposició.

Potser els diners no se’ls hi acabaran, al menys, mentre hi hagin entitats bancàries que estiguin disposades a col·laborar a que els capricis del magnat de la construcció es facin realitat, però el crèdit personal, a manca de resultats (sobre tot la décima), pot acabar-se esgotant.

Vull recordar que una vegada ja haver de marxar per la porta del darrere...

CULTURA CASTELLERA

Les novetats sempre costen d’implantar. Introduir la cultura castellera a un territori on tradicionalment les aficions han estat els bous i la música, en principi, sembla que no sigui una tasca fàcil. La majoria del públic que assisteix a les demostracions castelleres desconeix quasi tot d’aquest món. Segurament no saben ni identificar el tipus de castell que s’està fent ni la dificultat que comporta la construcció. Però això no només passa entre el públic, sinó també amb els periodistes del territori que, fins ara, no havien cobert cap esdeveniment d’aquest tipus.

Insòlitament, les Terres de l’Ebre mai hi havia hagut una colla castellera fins que a l’Ametlla de Mar Jesús Ferrando va tenir la idea de crear-ne una. Van néixer els Xics Caleros, la primera colla castellera del territori.

Quasi paral·lelament, un grup de joves d’aquí que estaven fent castells a la colla Castellers de la Sagrada Família de Barcelona, van decidir fer-ne una que reunís gent de diverses poblacions del Delta. Al cap de pocs mesos va començar a caminar Xiqüelos i Xiqüeles del Delta que reuneix castellers de: Amposta, la Ràpita, Alcanar, Deltebre, l’Aldea, Vinaròs, la Sénia, la Galera, Ulldecona i Mas de Barberans.

Ara per ara, la principal diferència entre una colla i l’altra és que els Xics Caleros estan batejats i Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, no. El bateig és un tràmit perceptiu pel que han de passar totes les colles. Evidentment no hi ha ni capellà ni aigua beneïda, encara que, de vegades, d’aigua si que en corre... Tot depèn de l’època de l’any en la que es realitza el bateig.

A l’acte hi tenen que assistir dues colles que actuen de padrines i que tenen l’obligació d’assessorar a la recent batejada fins que la Coordinadora l’accepti formalment com a colla. Mentre ets una colla en formació.

 

GLOSSARI CASTELLER BÀSIC

Colla castellera: grup de persones que s’ajunten amb la finalitat de fer castells humans.

Casteller: persona que fa castells o membre actiu d’una colla castellera.

Cap de colla: responsable màxim de la colla. El de Xiqüelos i Xiqüeles del Delta és l’Albert Ferré.

Castell: construcció feta per un grup de persones i que pot constar de diverses alçades. Segons la nomenclatura castellera, el nom del castell ve donat pel nombre de membres que composen cada pis i l’alçada del mateix. Així, un quatre de sis (4d6) és una castell de 4 de base per 6 d’altura. Un 3d8, seria 3 de base per 8 d’altura.

Pilar: La construcció castellera més senzilla formada per una sola persona per pis. Segons l’altura serà un pilar de 4, de 5, de 6... (pd4, pd5, pd6...)

Pinya: Grup de persones que subjecten la base del castell.

Tronc: la part central i més important del castell.

Canalla: els infants que formen part de la colla.

Enxaneta: l’infant que corona els castell.

Acotxador/ra: l’infant sobre el qual es fica l’enxaneta.

Aleta: gest d’aixecar el braç que fa l’enxaneta quan corona el castell.  

Carregar: es diu quan un castell es corona.

Descarregar: es diu quan es completa el castell, es a dir, es corona i els seus membres baixen sense caure.

Llenya: quan el castell cau mentre es carrega.

Intent: quan el castell es desfà perquè no es té la seguretat de que es pugui fer.

Bateig: acte de posada de llarg de la colla; aquell dia s’estrena la camisa amb l’escut.

Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC): entitat que engloba a totes les colles castelleres catalanes, fins i tot les de la Catalunya Nord i les Illes Balears. Si fa o no fa, equival a una federació esportiva.

A part d’aquest glossari bàsic, la terminologia castellera és molt més àmplia: faixa, mocador, casc, segons, terços, quarts, dosos, folre, manilles, casal casteller, primeres mans, vents, crosses, escaletes, agulla, etc.  

El Toro de la Vega de Tordesillas: "Aquí tenim els correbous"

(Carta al director publicada pel Periódico de Catalunya)

Divendres, 20 de setembre del 2013 Joan Giménez (Puigcerdà)
 

Em va fer vergonya contemplar el lamentable i trist espectacle, si se'n pot dir així, del Toro de la Vega de Tordesillas.
No puc entendre les ments d'aquests individus que es vanaglorien de fer patir un animal punxant-lo fins a morir. ¿De què estan fets aquests agosarats sanguinaris? ¿Com és possible que les autoritats ho permetin? Sembla que ja s'han recollit moltes firmes per suprimir aquesta barbaritat.
Fa uns anys, tiraven a un pobre ase des de dalt d'un campanar d'una població de la Catalunya central. Aquí, a Catalunya, amb els correbous també tenim la nostra. Aquests pobres animals, amb torxes a les banyes que els cremen els ulls i l'esquena... ¿És necessària tanta brutalitat? ¿Què se'ls remou a les entranyes a aquests individus per utilitzar el dany que produeixen als indefensos animals per satisfer la seva vanitat? ¿Com podem dir que som un país europeu davant uns fets d'aquest calibre?
Fa pocs anys, i per motius polítics, es van suprimir les corrides de toros, però a canvi d'uns maleïts vots es van mantenir els correbous. I el que és més trist, aquesta atrocitat és contemplada pels nens.
Amb tots els respectes, o més ben dit, sense cap respecte, no veig gaire diferència entre els fets de Tordesillas i els correbous que es fan a Catalunya. Tant uns com altres fan pudor.