Jesús López-Medel
Les enquestes continuen insistint que, després de la desocupació, el
segon problema d'Espanya és la corrupció. La classe política no sembla
que se'n doni per assabentada, perquè juntament amb la falta de reacció
dels dirigents hi ha el silenci, cada vegada més còmplice, dels honestos
bens que prefereixen patir que a tots els posin al mateix sac abans que
alçar una veu al partit respectiu simplement dient: «Companys, hem de
reflexionar». Ni això. Davant d'això, hi ha actuacions judicials els
resultats de les quals estan per veure.
Cada vegada som
més els que a nivell ciutadà i jurídic considerem que la instrucció del
gravíssim assumpte de corrupció conegut com a
cas Bárcenas, lligat a un altre de paral·lel que és el
cas Gürtel, va
per mal camí a efectes del descobriment judicial de la veritat i la
justícia. L'aparença mostra que els lentíssims ritmes i les inactuacions
i investigacions escasses i de tortuga (igual que la posició de la
fiscalia) estan donant lloc que a poc a poc aquest assumpte es vagi
diluint i gairebé enterrant… excepte que l'instructor de sobte ens
sorprengui. És cert que la instrucció d'un procés penal (que no és el
mateix que dictar sentència) requereix ser curós i evitar errors greus
que puguin després viciar la fase ulterior. Però, insisteixo, l'aparença
que no s'està sent gaire actiu i algunes coses com demanar a l'Agència
Tributària (dirigida pel PP) que informi de si el PP va cometre delicte
fiscal o com treure's de sobre l'assumpte de l'esborrat dels ordinadors
enviant-ho a un altre jutjat ofereixen mals auguris. Al final,
Bárcenas quedarà com l'únic pagà d'una trama corrupta de favors organitzada més amunt.
A
Catalunya, l'actuació judicial en els molt abundants casos de corrupció
és així mateix molt poc estimulant. I també afecta el partit amb més
poder, en aquest cas CiU. Les actuacions inicials sobre diversos casos
estan revelant una actitud criticable de l'Administració de justícia.
El
cas Millet-Palau és lamentable com s'ha tramitat. El cas de
les ITV i les sagues familiars amenaça de quedar-se en no res. O els
diversos casos d'Unió. O el
cas Pretòria, on es converteixen en
transversals i compartides les responsabilitats de dirigents amb
interessos foscos de diversos partits. Sembla que als tribunals molt
pròxims al justiciable els costi enfrontar-se al poder. A més a més, en
el cas de Catalunya, es transmet clarament la impressió que s'ha estès
un mantell de silenci social que atorga un tractament marginal a
assumptes molt greus. I tot es tapa amb la bandera, que no sé (i el
president
Mas tampoc ho sap, i això és més greu) si és la senyera o l'estelada.
Aquestes actuacions contrasten amb la investigació de la podridura dels ERO a Andalusia. La jutge
Alaya està
sent contundent en les seves investigacions i imputacions. És veritat
que, a parer meu, ha comès alguns errors jurídics, perquè l'acte en què
semblava imputar
Chaves i
Griñán és molt poc consistent
jurídicament i generador d'indefensió, però això no impedeix que pugui
valorar-se de forma molt positiva l'actitud de la instructora.
S'estan
desentranyant les malversacions que feien els gestors públics de la
Junta del PSOE i els seus amics. A més a més, amb els diners de la
desocupació, i això és particularment escandalós. En això la trama era
també extensa i ramificada. No només estava en un departament: era
sistèmica. A diferència d'altres llocs on amb prou feines s'ha
investigat i acusat (com la Comunitat Valenciana, on hi havia també
comportaments vergonyosos i l'únic pagà és
Correa, però no
polítics), en el cas andalús l'actuació judicial està sent clarificadora
i sense barreres. I també esperançadora per a uns ciutadans que cada
vegada creuen menys en l'Administració de justícia i que encertadament
consideren que no es tracta igual els poderosos i que al final, encara
que hi hagi imputacions (Bankia o Catalunya Caixa són dos de molts
exemples), ningú serà condemnat. És el país de la impunitat.
La
jutge dels ERO està evidenciant el que era vox populi: no només els
partits es beneficiaven o apropiaven de diner públic, sinó també els
sindicats. L'excusa de la
pau social ha servit moltes vegades (i
en gairebé totes les comunitats autònomes) al poder polític per garantir
que els sindicats no farien mobilitzacions a canvi de rebre diners
abundants. Aquest sistema, en la segona etapa de
Zapatero, amb
la crisi molt patent, va convertir en ignominiós el silenci sindical.
Però això era política; menyspreable, però política. El cas de la Junta
d'Andalusia anava més enllà. Un lladronici i un robatori immoral i
delictiu. ¡Quina pena!