Les enquestes continuen insistint que, després de la desocupació, el segon problema d'Espanya és la corrupció. La classe política no sembla que se'n doni per assabentada, perquè juntament amb la falta de reacció dels dirigents hi ha el silenci, cada vegada més còmplice, dels honestos bens que prefereixen patir que a tots els posin al mateix sac abans que alçar una veu al partit respectiu simplement dient: «Companys, hem de reflexionar». Ni això. Davant d'això, hi ha actuacions judicials els resultats de les quals estan per veure.
Cada vegada som més els que a nivell ciutadà i jurídic considerem que la instrucció del gravíssim assumpte de corrupció conegut com a cas Bárcenas, lligat a un altre de paral·lel que és el cas Gürtel, va per mal camí a efectes del descobriment judicial de la veritat i la justícia. L'aparença mostra que els lentíssims ritmes i les inactuacions i investigacions escasses i de tortuga (igual que la posició de la fiscalia) estan donant lloc que a poc a poc aquest assumpte es vagi diluint i gairebé enterrant… excepte que l'instructor de sobte ens sorprengui. És cert que la instrucció d'un procés penal (que no és el mateix que dictar sentència) requereix ser curós i evitar errors greus que puguin després viciar la fase ulterior. Però, insisteixo, l'aparença que no s'està sent gaire actiu i algunes coses com demanar a l'Agència Tributària (dirigida pel PP) que informi de si el PP va cometre delicte fiscal o com treure's de sobre l'assumpte de l'esborrat dels ordinadors enviant-ho a un altre jutjat ofereixen mals auguris. Al final, Bárcenas quedarà com l'únic pagà d'una trama corrupta de favors organitzada més amunt.
A Catalunya, l'actuació judicial en els molt abundants casos de corrupció és així mateix molt poc estimulant. I també afecta el partit amb més poder, en aquest cas CiU. Les actuacions inicials sobre diversos casos estan revelant una actitud criticable de l'Administració de justícia. El cas Millet-Palau és lamentable com s'ha tramitat. El cas de les ITV i les sagues familiars amenaça de quedar-se en no res. O els diversos casos d'Unió. O el cas Pretòria, on es converteixen en transversals i compartides les responsabilitats de dirigents amb interessos foscos de diversos partits. Sembla que als tribunals molt pròxims al justiciable els costi enfrontar-se al poder. A més a més, en el cas de Catalunya, es transmet clarament la impressió que s'ha estès un mantell de silenci social que atorga un tractament marginal a assumptes molt greus. I tot es tapa amb la bandera, que no sé (i el president Mas tampoc ho sap, i això és més greu) si és la senyera o l'estelada.
Aquestes actuacions contrasten amb la investigació de la podridura dels ERO a Andalusia. La jutge Alaya està sent contundent en les seves investigacions i imputacions. És veritat que, a parer meu, ha comès alguns errors jurídics, perquè l'acte en què semblava imputar Chaves i Griñán és molt poc consistent jurídicament i generador d'indefensió, però això no impedeix que pugui valorar-se de forma molt positiva l'actitud de la instructora.
S'estan desentranyant les malversacions que feien els gestors públics de la Junta del PSOE i els seus amics. A més a més, amb els diners de la desocupació, i això és particularment escandalós. En això la trama era també extensa i ramificada. No només estava en un departament: era sistèmica. A diferència d'altres llocs on amb prou feines s'ha investigat i acusat (com la Comunitat Valenciana, on hi havia també comportaments vergonyosos i l'únic pagà és Correa, però no polítics), en el cas andalús l'actuació judicial està sent clarificadora i sense barreres. I també esperançadora per a uns ciutadans que cada vegada creuen menys en l'Administració de justícia i que encertadament consideren que no es tracta igual els poderosos i que al final, encara que hi hagi imputacions (Bankia o Catalunya Caixa són dos de molts exemples), ningú serà condemnat. És el país de la impunitat.
La jutge dels ERO està evidenciant el que era vox populi: no només els partits es beneficiaven o apropiaven de diner públic, sinó també els sindicats. L'excusa de la pau social ha servit moltes vegades (i en gairebé totes les comunitats autònomes) al poder polític per garantir que els sindicats no farien mobilitzacions a canvi de rebre diners abundants. Aquest sistema, en la segona etapa de Zapatero, amb la crisi molt patent, va convertir en ignominiós el silenci sindical. Però això era política; menyspreable, però política. El cas de la Junta d'Andalusia anava més enllà. Un lladronici i un robatori immoral i delictiu. ¡Quina pena!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada