XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. JORNADA CASTELLERA DE GAVÀ. 3d6 (II)

PARES I FILLS

Avui 24 d’octubre hi ha convocada vaga general al sector de l’ensenyament a tota Espanya, també a Catalunya.

Mentre Pepa Buenos donava la notícia a la SER i explicava que hi havia una unitat mòbil de la cadena davant el col·legi Sant Isidre de Madrid, jo estava arribant a Tortosa i, concretament passava pel davant de l’institut Joaquín Bau que, a diferència d’altres dies on hi veus cotxes dels pares que porten als fills i alumnes que arriben a peu, avui tenia un aspecte desèrtic. Només dos noietes que pel seu aspecte devien de fer l’ESO acudien a classe amb les seves motxilles.

Instants més tard m’he trobat a una companya de treball que acabava de deixar a son fill al col·legi la Sagrada Família (es a dir, al seminari diocesà) Li he preguntat si allí no feien vaga i m’ha respost el que ja m’imaginava: que no. Al col·legi de sa filla, que també és religiós, els docents i, per suposat els alumnes, tampoc en feien. No ho pogut de deixar de pensar el contrast que hi havia entre el sector públic i el privat. La reforma educativa de Wert i les polítiques que sobre ensenyament es porten a terme des de la Generalitat de Catalunya està clar que perjudiquen més el sector públic que el privat i, el sexisme que significa separar els xiquets de les xiquetes de les aules no significa cap impediment a l’hora de donar-los subvencions.

També resulta força eloqüent els tipus de pares que porten als fills a les escoles públiques o als col·legis privats. A casa nostra mai ens varem plantejar portar els fills als Hermanos (ja desapareguts) o a les monges. Teníem molt clar que els nostres fills havien d’anar a una escola pública (Agustí Barberà) i més tard a l’institut (un al Montsià i l’altre al Berenguer) I no penso que ells, als seus fills (en el cas que en tinguin) s’ho plantegin ni per un moment.

La companya a la que em referia al començament, quan es convoca una vaga general o al nostre sector, no en fa mai, al contrari que jo que les faig independentment del color que tingui el govern de torn.

No crec que sigui agosarat pensar que els qui porten als fills als col·legis públics (sobre tot religiosos) són persones de dretes i molt influents sobre la consulta dels seus fills. Per tant, partint d’aquesta premissa, cal pensar que quasi ningú ha fet vaga com tampoc ningú ha acudit a les manifestacions convocades pel sector.

Per acabar vull donar suport a la jornada de lluita de l’ensenyament i declarar-me favorable a L’ENSENYAMENT PÚBLIC, LAIC I DE QUALITAT.

La incoherencia, la catalanofobia y la ignorancia

Por qué ese estúpido boicot contra productos catalanes mientras, cuando ETA mataba día si y día también, a nadie se le ocurrió sugerir nada parecido 

Es de recibo empezar felicitando al maestro Francesc-Marc Álvaro por su excelente artículo “‘Vascos si, ETA no’ decían…” del pasado día 3. Al leerlo recordaba aquel lunes 14 de julio de 1997 cuando un millón de catalanes nos manifestamos como protesta por el atentado contra Miguel Ángel Blanco aunque nunca nos importó saber cuántos vascos se manifestaron años atrás por los atentados con víctimas mortales de plaza España, Paseo bajo muralla, Navas, Hipercor, Sabadell, Vic, Paral·lel, Caserna del Bruc, Sant Quirze, Lliçà, Tenor Massini, Port Olimpic, Govern Militar… Desde el País Vasco me decían que no eran más de 40 personas.
Años después sigo sin entender la extraña admiración que muchos catalanes sienten por todo cuanto ocurre en el País Vasco ignorando que en el excelente documental 295 días de Jaume Ginesta se presenta aquel día en el que el grupo de Balls de Gitanes de Lliçà de Munt no pudo actuar en Navarra y regresó a Catalunya bajo la increíble acusación de haber colaborado en la detención de los etarras Monteagudo, Erezuma y Zubieta, autores de los atentados de Sabadell y Vic. Tampoco he entendido nunca que nos obligaran a abandonar una sidrería en Gernika por haber cometido el delito de hablar sobre lo ocurrido en Hipercor, con la excusa de que la conversación molestaba a otros comensales, muy “demócratas” todos ellos. Son sólo dos ejemplos pero hay más. ¿Es ese el respeto que nos merecemos algunos catalanes cuando vamos al País Vasco?
El grito de “vascos sí, ETA no” fue un compendio de sentido común y de reconocimiento a la valentía de miles de vascos que cada día sufrían la violencia de la situación, una muestra del discernimiento que sobre el llamado conflicto vasco les hacíamos llegar.
Por contraste, es la misma estupidez que muestran ciertos representantes políticos (un concejal de Lleida, un portavoz en el Parlament, dos exministros del Interior…) al comparar y mezclar los deseos de miles de residentes en Catalunya con las animaladas de ETA. Unos, los catalanes que nos basamos en argumentos totalmente lícitos usando el diálogo, la palabra y el seny. Otros, los idearios de ETA (que no de los vascos, aclaro) basadas en la muerte, el dolor, el sufrimiento y la crueldad del aniquilamiento físico hacia el que piensa diferente o incluso del que ni siquiera piensa en esos temas, como cientos de víctimas anónimas.
Centrándonos en los dos exministros antes aludidos, mejor harían en preocuparse de los errores que cometieron durante sus épocas en el Ministerio… aprobando una legislación sobre victimología terrorista sin mostrar interés alguno en escuchar las experiencias de los propios afectados, sin estudiar las propuestas para subsanar los errores cometidos, el uso obsceno de ciertos sectores del colectivo de víctimas como peones en la lucha electoral o recibir solo a las víctimas de Madrid despreciando a las víctimas catalanas o andaluzas. O la portada del Diario de Sevilla en la que Mayor Oreja decía que “estaría dispuesto a sentarme con ETA” ¿Nadie la recuerda?
Sin obviar un dato mas: ese estúpido boicot que plantean ciertos sectores mediático / políticos contra los productos catalanes y que muchos “demócratas” comparten mientras, cuando ETA mataba día si y día también, a nadie se le ocurrió sugerir nada parecido. ¿Quizá no se atrevieron porque el miedo es libre?
Reconozcamos que todos tenemos parte de culpa. Muchos catalanes también han tenido su cuota de conformismo, de prudencia y de candidez, de querer ver o imaginar en el País Vasco lo que a otros no interesa ver en Catalunya porque les recuerda sus propios miedos y su propia desidia: ¿Qué es mejor, imponer o dialogar? ¿Temer a quien mata o insultar a quien habla?
Para algunos, por lo visto, es más peligroso borrar una raya en un mapa que borrar mil vidas del suelo patrio. La incoherencia fomenta en algunos la catalanofobia y ya sabemos que la ignorancia es atrevida. Es momento de exponer en público el cinismo, la hipocresía y los miedos ajenos.
Roberto Manrique es víctima de ETA y fue presidente de la AVT en Cataluña y de la Asociación de Víctimas Catalanas de Organizaciones Terroristas.

Blog Roberto Manrique, El trastero azul
[Artículo publicado en La Vanguardia]

SER FEIXISTA ARA I AQUÍ

El passat dilluns el Periódico de Catalunya va publicar la següent carta signada per Alfonso Martínez de Barcelona:

 

"Sóc feixista i no ho sabia"

 

Vaig néixer a Barcelona fa 35 anys. Últimament visc preocupat per un mal que porto dins: sóc feixista i no ho sabia. Ho he esbrinat després de llegir i escoltar repetidament els mitjans, líders d'opinió i infinitat de gent del carrer que conviuen amb mi. Diuen que els orgullosos de ser espanyols som feixistes (més ben dit, fatxes); si a més ets català, doncs més fatxa encara. Horrible. I jo sense saber-ho. Això ho he de corroborar. Vaig al diccionari català i veig l'accepció: "Feixisme. Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l'exaltació del nacionalisme i l'eliminació violenta de l'oposició política i social". Entenc. Dec ser tan extremadament feixista que no veig la meva condició de violent adorador d'un fosc líder. El que més m'intriga és saber qui deu ser aquest líder. En canvi, això de l'exaltació nacionalista no em sorprèn, al capdavall pensava que era normal ja que és el que he viscut a Catalunya des que tinc ús de raó. Però bé, encara sóc a temps de canviar. No vull ser un marginat social a la meva terra. A grans mals, grans remeis. Crec que em tornaré independentista que és el que fan tots. Si tantes persones pensen així deu ser perquè tenen raó. A més, així no em sentiré estrany quan vegi els debats als mitjans catalans. I a sobre diuen que amb la independència seré més ric que ara. Per descomptat, mira que m'agradava Espanya i la seva gent, però per sobre de tot he de pensar en mi; això de ser fatxa em turmenta. De manera imminent vull ser un nacionalista català. Així podré viure en pau. El més bo és que crec que ho puc aconseguir ràpidament, al capdavall ja sóc del Barça.

 

Seria molt imaginar que la carta va ser escrita en castellà i traduïda per a la versió en català del diari?

Bé, després d’haver-la llegit, només una consideració. Per a mi, l’Alfonso Martínez de Barcelona no és feixista. Ni ho són la majoria dels qui es van concentrar a la plaça de Catalunya de Barcelona el passat 12-O o els que exhibeixen banderes espanyoles a les seves façanes (sempre que portin l’escut constitucional) Per a mi, tots aquests ciutadans que tot i viure a Catalunya anteposen l’espanyol per davant del català i, en fan ostentació, son nacionalistes espanyols i, per tant, de dretes, comparables als qui també s’expressen així del territoris de parla castellana d’arreu de l’estat espanyol.

Tots els nacionalistes espanyols són feixistes (o fatxes, com matisa Alfonso Martínez)? La resposta és no. Ara bé, sí que és cert que tots els fatxes d’aquest país són franquistes i nacionalistes espanyols.  

I quina és la línia que separa els uns dels altres. De vegades és molt difícil de determinar i, a la vegada tan fina que pots traspassar-la amb facilitat.

Però que no s’equivoqui ningú, de independentistes fatxes també n’hi ha. No seran franquistes, però segur que si els hi fessin fer un test per avaluar el grau d’acceptació d’alguns col·lectius d’immigrants, el tracte cap a les classes més desafavorides, la pèrdua de drets socials i laborals, la privatització de serveis essencials com la sanitat, els serveis socials o l’educació, etc.