Millorar la lluita contra la corrupció

Joan J. Queralt

Catedràtic de Dret Penal (UB)

Els atemptats greus a la llei es persegueixen amb equips multidisciplinaris i estables d'investigació

Ha finalitzat l'anomenat cas Hisenda; el Tribunal Suprem va donar a conèixer fa uns dies la sentència, en la qual es condemna cinc inspectors tributaris de Barcelona, cinc empresaris i alguns aconseguidors i beneficiaris d'una intensa trama de corrupció: els inspectors falsejaven o miraven cap a una altra banda en les inspeccions, els inspeccionats pagaven per circuits complexos (a l'estranger moltes vegades) quantitats substancioses i una sèrie d'aconseguidors intermediaven entre els uns i els altres. Total: tres dels inspectors, a més de ser desposseïts de les seves funcions, passaran una bona temporada a la presó en companyia de dos dels més importants constructors corruptors.
LA RESTA DE condemnats, a més de les grans multes imposades, reben penes de presó, que pot ser que vegin suspeses, o no han rebut penes de presó. Els delictes pels quals han estat condemnats són suborn, prevaricació (dictar resolucions injustes) i falsedat en documents públics (les actes mentideres de la Inspecció d'Hisenda). Curiosament, mai van ser acusats de delicte fiscal, però sí que se'ls va condemnar en primera instància a rescabalar la hisenda pública en els imports que haurien d'haver tributat i no van complir. El Suprem, amb una entesa discutible de la responsabilitat civil, ha suprimit una multimilionària indemnització.
A més d'aquest substancial alleujament de la responsabilitat econòmica -capital per als delinqüents de corrupció econòmica-, el Tribunal Suprem ha rebaixat la pena aplicant l'atenuant de dilacions indegudes. Potser no li falta raó, però més enllà de detallar el calendari d'actuacions judicials ofereix com a argument capital per a la important rebaixa que el procés no s'hauria d'haver portat en conjunt sinó que s'hauria d'haver instruït i enjudiciat per peces separades, és a dir, per grups independents d'imputats. Aquest no és el lloc per elucubrar sobre la conveniència de trossejar els processos o convertir-los en macroprocessos. Les dues solucions tenen avantatges i inconvenients. Aquest plantejament, amb tot, avui no és correcte.
Els delictes en els quals intervenen organitzacions criminals permanents o transitòries -i la trama d'Hisenda de Barcelona ho era des del punt de vista criminològic- s'han de processar en conjunt. Aquesta dimensió grupal estructurada dota el fet que s'enjudicia d'una significació molt rellevant i fa més perillosa l'actuació dels seus integrants. Aquesta dimensió no es pot perdre. Això té sentit si, des del punt de vista processal, se n'extreu alguna conseqüència: en primer terme, depèn de les acusacions que han d'imputar els delictes d'organització. La corrupció publicoprivada resulta inquietant no per la suma més o menys espectacular d'alguna acció o benefici il·lícit sinó pel seu caràcter organitzat, cosa que li permet enquistar-se en l'estructura de les administracions públiques o d'entitats privades per perpetrar el seu saqueig sistemàtic.
Resulta antiquat criticar els macroprocessos, perquè es fa des d'una perspectiva burocràtica de la instrucció penal. És a dir, el fet que ha passat en un lloc determina la competència del jutge d'aquest lloc i el jutge del lloc obre diligències. Això val per a la delinqüència individual, però no per a la delinqüència organitzada, que actua simultàniament o de continu en molts llocs, fins i tot internacionals. Aquesta soledat de l'instructor és decimonònica. I la reforma processal en curs no resol aquest aspecte capital. Seguirà havent-hi un individu, jutge o fiscal, sol davant el delicte.
A AQUEST TIPUS de greus atemptats a la llei li corresponen equips multidisciplinaris d'investigació, amb caràcter estable, no depenent del poder polític l'assignació de funcionaris especialitzats, de policies o la dotació deguda dels jutjats. Els recents casos de corrupció han posat en relleu el vaivé de policies, inspectors d'Hisenda i altres actuaris que desapareixen després, potser no per casualitat, d'haver informat sobre algun fet rellevant.
Com al Tribunal Suprem no se li pot escapar, molts dels processos en curs de gran envergadura (Palau, Gürtel, Brugal, ERO) li arribaran. En comptes de manifestar-se amb poca cortesia amb jutges que suporten càrregues indegudes, caldria instar les autoritats a deixar de fer esborranys de lleis. Han d'adoptar mesures reals i efectives en la lluita contra la corrupció. D'aquesta manera, ni prescriuran alguns delictes ni s'haurà d'apreciar discutibles atenuacions de penes ni ser desagradable amb aquells que, desvalguts de suports, intenten donar una resposta jurídica a l'esquerda que els delictes comporten.

QÜESTIÓ D’ACCENTS

Per molts arguments que ens donin els polítics i tots aquells que els hi fan el joc, el valencià no és cap llengua, ni tampoc el mallorquí. Són dialectes del català, com ho és el tortosí o la parla de de Ponent. I no és que ho digui jo, ho diuen els filòlegs que, sobre aquest tema n’entenen molt. Molt més que els polítics i els qui els hi fan el joc.

El que passa és que al PP de València i fa uns anys als de Unió Valenciana, els hi va anar molt bé la guerra de llengües. Promocionar la catalanofòbia a la seva comunitat els hi va donar una gran rendibilitat política. La ideologia de dretes es basa sobre tot, en el populisme. I les qüestions de la llengua ho són. I tant que ho són! A sobre es van trobar amb uns polítics a nivell de l’estat que, per a no discutir, van acceptar situar al valencià al mateix nivell que el català, gallec o basc. Així per exemple, quan accedeixes a la web de l’Agència Tributària pots triar un dels idiomes esmentats. També pots trobar-ho a pàgines com les de la Mancomunitat de la Taula del Sénia. Evidentment, si es volia assolir l’objectiu comú que no era un altre que aconseguir coses per al territori, havia de claudicar amb el tema de la llengua, ja que molts dels municipis que la conformen, tenen alcalde del PP.

Normalment es tracta només d’una qüestió d’accents i de matisos concrets com poden ser els diferents noms que prenen determinades coses segons els pobles i les comarques. Al programa divendres de TV3 ho podem veure cada dilluns amb el Màrius Serra. Imagineu-vos el guirigall que suposaria si, per cada diversitat dialectal es reivindiqués un idioma propi.

Però a Valencia és fa difícil saber quina és ara per ara la llengua autòctona ja que el castellà s’està menjant el terreny al valencià de forma imparable. Zaplana era murcià i, per tant, castellanoparlant, però Camps i Fabra són valencians de naixement i molt poques vegades se’ls ha vist parlant valencià en públic. Cóm es pot defensar una llengua si tu no en fas ús? Certament és una situació inversemblant.

Com passa sempre, el procés d’introducció del que ells denominen valencià ha estat progressiu i irregular. Ser un territori de frontera té l’avantatge de que pots escoltar emissores de ràdio d’un costat i l’altre del riu Sénia. Farà uns 30 anys vaig escoltar un programa de RNE de València i es feia en català amb accent valencià. Un català normatiu que avui en dia està en desús, ja que les formes valencianes s’han apropiat d’aquells mitjans de comunicació que segueixen (o seguien) emeten amb l’idioma propi de la comunitat. Perquè tots sabem quin idioma s’emprava tant a Canal 9 (Nou a la darrera etapa) com a Radio 9... A part del castellà, es clar...

Imagino que ara el valencià només es deu d’escoltar a les petites emissores de ràdio locals i molt conscienciades amb el tema de la llengua. Durant aquests darrers dies he pogut escoltar la SER de València durant les desconnexions que es fan. Com que anava vorejant les límits geogràfics que separen totes dues comunitats, automàticament, la ràdio del cotxe s’anava resintonitzant segons agafava les freqüències. Mentre la SER de Barcelona feia el programa A vivir que son dos días en català (algú podria pensar que es podria fer en castellà?), a l’emissora valenciana el feien en castellà.

La defensa de la llengua materna s’ha de fer des de l’escola, tal com es fa a Catalunya i no tal com fan altres comunitats catalanoparlants que li dediquen més temps al castellà. És el que es coneix com immersió lingüística. Per això, quan un tribunal vol imposar quotes de castellà a determinades escoles perquè així ho han demanat un grup reduït de pares i mares, ho trobem totalment il·lògic i més si el sistema educatiu català està avalat per sentències del Tribunal Constitucional.

Què passaria si un pare o una mare catalana resident per exemple a Vinaròs, demanés que el seu fill rebés classes de català?

No cal que em respongueu que ja ho faig jo. Aquesta situació no es pot donar per dos motius:

1r. Perquè el català no és llengua oficial a València i sinó que li preguntin a l’advocada Isa Castell de la Sénia que encapçala la lluita contra la intransigència d’un secretari judicial de Vinaròs.

2n. Com tots sabeu, els catalans tenim pocs problemes al reconèixer la unitat de la llengua i fins i tot som condescendents davant la intransigència valenciana. Recordeu que quan des de València es va demanar a la UE una traducció al valencià de la Constitució Europea, Maragall va dir que s’estalviessin traduir-la al català, ja que els catalans també enteníem la parla del S del riu Sénia. Un altre exemple el tenim a l’hora de convalidar els nivells de valencià i equipar-los al català i, per això, molts joves valencians estan treballant a Catalunya. A la inversa no passa.   

Amb un altre accent, sí, però el mateix idioma, per molt que els del Búnquer Barraqueta ho vulguin negar.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. ULLDECONA

L'escàndol més gran de l'Església

Juan José Tamayo

Filòsof i teòleg

Si no actua de veritat contra la pederàstia, Francesc fracassarà en la reforma que vol portar a terme

La pederàstia és l'escàndol més gran de l'Església catòlica de tot el segle XX i de principis del segle XXI, el que més descrèdit ha provocat a aquesta institució bimil·lenària i el que ha generat una pèrdua més important de creients. Els que eren considerats experts en educació, abusaven dels nens i nenes que els pares els confiaven. Els que es presentaven com a guies d'ànimes càndides, embrutaven els cossos de nens i adolescents indefensos. I això va succeir durant dècades en no poques de les institucions religioses: parròquies, seminaris, col·legis, noviciats, etcètera.
El Vaticà coneixia perfectament la situació, ja que fins i tot a ell li arribaven informacions i denúncies de tot el món, que arxivava. A les víctimes i als informants se'ls imposava secret per salvar el bon nom de l'Església. Aquesta manera de procedir va generar un clima de permissivitat, una atmosfera d'obscurantisme i un ambient de complicitat amb els abusadors, als quals s'eximia de culpa, mentre que la culpabilitat es traslladava a les víctimes, que es veien bloquejades per anar als tribunals. Fer-ho es considerava una desobediència a les orientacions eclesiàstiques.
No importaven ni la pèrdua de dignitat de les víctimes, ni els danys ni les seqüeles, moltes vegades irreversibles, ni les greus lesions físiques, psíquiques i mentals amb les quals havien de conviure els afectats per a tota la vida. Va faltar compassió amb les víctimes i sensibilitat envers els seus patiments. No hi va haver reparació de danys, ni rehabilitació, ni justícia.
S'ESDEVÉ, a més a més, que la majoria de les vegades els casos de pederàstia es van produir en institucions i centres de formació masculins dirigits per homes: rectors, formadors de seminaris, educadors de col·legis, mestres de novicis, pares espirituals, bisbes, tots cèlibes, en l'exercici del patriarcat en estat pur. Una circumstància que demostra que el patriarcat recorre fins i tot als abusos sexuals amb l'objecte de demostrar el seu poder omnímode en la societat i, en aquest cas que ens ocupa, sobre les persones més vulnerables. És la manera més perversa d'entendre i d'exercir la masculinitat.
El càncer de la pederàstia amb metàstasis, estès per tot el cos eclesial, és la prova més fefaent del fracàs del catolicisme de Joan Pau II i del cardenal Ratzinger, que ho van encobrir, el primer com a Papa i el segon com a totpoderós president de la Congregació per a la Doctrina de la Fe durant un quart de segle. I sent aquest últim Papa, Benet XVI, es va veure obligat a dimitir perquè la brutícia li arribava al coll i no va saber netejar-la a temps.
Encara que amb retard, arriba ara una severa denúncia de l'ONU contra el Vaticà, al qual acusa d'anteposar la seva reputació a la defensa dels drets dels nens, de violar la convenció que protegeix aquests drets, de no reconèixer la magnitud dels crims, d'exercir una prolongada i sistemàtica política d'encobriment de les violacions i, davant la gravetat dels fets, limitar-se a traslladar de parròquia els pederastes.
La reacció immediata del Vaticà a través del seu portaveu, el jesuïta Federico Lombardi, no ha estat precisament la d'oferir col·laboració a l'ONU i als tribunals, ni la de procedir amb urgència a l'aclariment d'uns crims d'aquesta envergadura. El que ha fet ha estat contraatacar i acusar l'ONU d'«atacs ideològics» i d'interferir en les ensenyances de l'Església i en la llibertat religiosa. Em sembla una resposta equivocada, ja que, segons el meu parer, l'ONU no fa atacs ideològics ni s'interfereix en assumptes aliens a la seva competència, sinó que exigeix el compliment de la Convenció dels Drets del Nen.
Si el model d'Església dels papes Joan Pau II i Benet XVI va fracassar, entre altres raons per la seva actitud permissiva en relació amb la pederàstia, el nou model de cristianisme eclesial que sembla que s'està gestant únicament pot veure la llum si el Vaticà canvia d'actitud en aquest tema. El papa Francesc ha de respondre a les greus denúncies i a les legítimes peticions de l'ONU d'una manera immediata: actuar amb contundència contra la pederàstia, posar punt final a la impunitat, condemnar públicament els crims comesos, demanar perdó per aquests mateixos crims, destituir de les seves funcions els responsables, obrir els arxius on es troba la informació acumulada durant dècades i entregar a la justícia els pederastes i els seus encobridors.
Si no actués d'aquesta manera, sospito que la reforma de l'Església fracassarà. Els seus gestos d'obertura es quedaran en gestos per a la galeria, i les seves paraules de solidaritat se les emportarà el vent.
Director de la Càtedra de Teologia i Ciències de les Religions de la Universitat Carles III de Madrid. Autor de Cincuenta intelectuales para una conciencia crítica