LA FOTO DEL DIA 22-02-2014

La pissarra està a la porta d'un bar d'Amposta del carrer Amèrica. 
encara que no ho digui, el plat estrella igual és el bocadill de les 3 A: atún, anxoves i aulives. 
Bon profit!

Sobiranisme i fractures partidistes

Astrid Barrio

Professora de Ciència Política (UV) i editora d'Agenda Pública.

Les tensions per la qüestió nacional a Catalunya no són un patrimoni exclusiu del PSC

En les últimes setmanes al PSC s'ha fet explícita la fractura interna a causa del procés sobiranista. Les diferències per la qüestió nacional en aquest partit, però, no són un fenomen nou sinó que vénen de lluny i s'expliquen pel manteniment de dues tradicions polítiques amb diferents concepcions nacionals que van confluir en el seu naixement el 1978: una de matriu més catalanista, de la mà del PSC Congrés i el PSC Reagrupament, i una de més espanyolista, o més aviat d'obediència espanyola, avalada per la Federació Catalana del PSOE.
Amb el pas dels anys la segona de les visions va anar guanyant pes orgànic fins a aconseguir el control del partit en el congrés de Sitges el 1994. La distància i les suspicàcies entre els dos sectors van quedar paleses quan el 1999 Pasqual Maragall, no gaire segur del suport de l'aparell del PSC, va haver de recolzar-se en una plataforma externa, Ciutadans pel Canvi, per concórrer a les eleccions. Però paradoxalment quant menys era control orgànic per part del sector catalanista més es va imposar la seva visió sobre la qüestió nacional. No oblidem que la proposta de reforma de l'Estatut és una iniciativa de Maragall el 1999, quan ningú se la plantejava tret d'ERC, que seguia renegant del del 1980.
Que ningú s'enganyi. Les tensions per la qüestió nacional no són patrimoni exclusiu del PSC, encara que possiblement pel fet de ser el partit que més s'ha debilitat i més quota de poder ha perdut, és en qui més es visualitzen. Poc o molt, aquesta fractura està present en gairebé tots els partits catalans perquè, igual que el PSC, són fills de la pluralitat. Si aquestes diferències avui amb prou feines es manifesten és perquè existeix un consens gairebé generalitzat -a excepció del PP i de Ciutadans, que s'hi oposen radicalment- respecte de la necessitat de realitzar una consulta. Però una cosa és la realització de la consulta i una altra de ben diferent és la resposta a les preguntes que s'hi formulin. Mentre el debat sigui al voltant de la consulta no són previsibles més diferències que les que ja s'han expressat, però ja serà una altra cosa quan els partits hagin de donar una resposta clara a les preguntes, o explicitar la seva posició si, arribat el cas, la consulta no es pot celebrar per les vies legals i s'opta per unes eleccions plebiscitàries.
D'acord amb la seva trajectòria i amb la seva composició en aquest context són previsibles diferències com a mínim en el si de CDC i UDC i també d'ICV i EUiA. CDC es va fundar com un conglomerat de grups i de persones d'adscripció ideològica diversa amb el nacionalisme com a aglutinador, que va ser capaç d'anar sumant sigles i sensibilitats. Sempre hi ha hagut sectors sobiranistes, des dels que advocaven el 1978 pel Partit Nacionalista Català, un nom que fins i tot va ser registrat, fins a la generació que avui dirigeix el partit i que es va socialitzar políticament a l'abric de la Crida i del Freedom for Catalonia.
I sempre hi ha hagut moderats, des dels sectors procedents del centre ucedista a principis dels 80, fins als roquistes sorgits als 90 arran del conflicte multidimensional que va enfrontar Roca amb Pujol. La victòria de les tesis sobiranistes a CDC és inqüestionable, com també ho és la seva hegemonia orgànica, però això no obsta perquè la fractura pugui ressorgir si, com algunes enquestes vaticinen, CiU és superada per ERC. Igualment a UDC, malgrat les escissions d'alguns sectors sobiranistes com el col·lectiu El Matí o de Josep Maria Vila d'Abadal, que està impulsant el Moviment Demòcratic Català, la fractura hi continua present.
Tot i que hi ha qui vaticina que el procés sobiranista pot acabar amb CiU, més que un conflicte entre partits el que hi pot haver és un conflicte intrapartidista que trenqui la C i la U. En canvi en el cas d'ICV i EUiA les diferències sí que semblen ser entre partits. A ICV, més plural, ja que acull en el seu si sectors procedents del PSUC, del PCC, del Partit del Treball de Catalunya, de Bandera Roja i d'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, sense oblidar els col·lectius ecologistes i feministes, són previsibles dificultats per consensuar una postura, mentre que EUiA, la mateixa existència de la qual és filla del conflicte nacional, és més monolítica i tendeix a alinear-se amb les tesis d'IU, el seu partit germà que a aquestes altures ja ho té clar.
Els partits catalans, igual que la societat, són extremadament plurals. Quan arribi el moment de la veritat i quan l'ambigüitat ja no serveixi, ja veurem si són capaços de mantenir la unitat, ja que l'ingredient que actualment permet plantejar el risc de fractura al PSC també està present en la resta de formacions.

 

GRÀCIES A DÈU QUE NO SÓC DE DRETES

A Espanya, ser de dretes és pràcticament sinònim de ser del PP i, per tant, hereu del franquisme.

Els actuals governant han volgut fer seva aquella frase que diu: D’altres vindran que de bon en tornaran. Rajoy i el seu equip ens estan privant de drets i llibertats que el dictador havia concedit als nostres pares i iaios. Però és que aquest va suprimir drets i llibertat que havia creat la II República i que ja no es recuperaria fins l’arribada de la democràcia: llibertat sindical, dret de vaga, dret d’associació, dret a l’avortament.

Precisament l’avortament és un dels temes dels que més s’està parlant els darrers mesos. La controvertida llei Gallardón limitarà notòriament el dret de les dones a avortar. S’ha imposat l’opinió dels ultracatòlics en detriment del concepte de societat avançada.

La llei de l’avortament que promou el Ministre de Justícia i que encara ha de passar el tràmit parlamentari, és una llei retrògrada i molt més restrictiva que la primera que es va fer després de la mort del dictador. Ara bé, els qui li donen suport diuen defensar el dret dels no nascuts que ells anomenen dret a la vida. De les poques nocions de dret que tinc, recordo que el recent nascut no adquiria la condició de ser humà fins les 24 hores de la seva concepció. Si això continua així, és evident que les úniques raons que poden esgrimir els ultracatòlics són de índole moral, però no jurídiques.

Aquestes posicions radicals xoquen frontalment amb altres fets on l’Església, com a màxima exponent de la moral catòlica, no es posiciona tan fermament.

-Per què s’ha prohibir avortar en els casos d’una violació?

-Per què, històricament, s’han tapat els temes de pederàstia dintre de l’Església, o

-Per què no s’ha condemnat amb la mateixa fermesa les morts del immigrants de la setmana passada.  

 

Com ser humà que sóc (a part de soci d’Amnistia Internacional) me’n dono vergonya al comprova el poc que importa la vida d’aquells que tenen diferent color de pell a la nostra. El dret a la vida dels sers humans és el primer de tots els reconeguts per la Declaració Universal del Drets Humans.

I el més fort és que ningú s’ha responsabilitzat fins ara de les 15 víctimes que hi va haver. La majoria de grups de l’oposició han demanat depurar responsabilitats, però de moment, dimissions=0.

Des del Ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, passant pel Director General de la Guardia Civil, fins arribar al darrer comandament que va donar l’ordre de disparar als que intentaven salvar la reixa amb pilotes de goma, haurien d’haver dimitit tots o, sinó haver estat cessats pel Consell de Ministres que, imagino, és qui en té les facultats de fer-ho.

I per acabar un recordatori: les lleis d’interrupció de l’embaràs no obliguen a ningú, simplement es tracta d’un dret que tenen les dones de no tenir fills no desitjats o quan puguin ocasionar-los greus problemes de salut.

Per tant, els ultracatòlics que dormin tranquils perquè per molt progressiva que sigui la llei, ningú els obligarà a fer allò que no desitgen i no com fan ells que volen imposar la seva forma de pensar a tothom.

De dretes? No, gràcies. Ja està bé com sóc.  

Una reforma fiscal a la medida de ricos y poderosos

UGT tilda de escandalosas las últimas propuestas filtradas sobre la reforma fiscal del Gobierno

El Gobierno ha filtrado esta semana gran parte de la propuesta de reforma fiscal que presentará Mariano Rajoy en el debate sobre el Estado de la Nación de la próxima semana.
Todas las medidas propuestas, sin excepción, suponen un fuerte ahorro fiscal a contribuyentes de alto nivel adquisitivo, condenando al país a una fuerte minoración de los ingresos que deben sostener el Estado del Bienestar.
El PP ni es un partido social, ni es el partido de los trabajadores ni es el Partido que “ama a España”. Estas propuestas dejan claro que el Gobierno del PP responde a los intereses económicos de un pequeño grupo de contribuyentes y de unas pocas grandes empresas amigas.
Estas medidas que piensa imponer el Gobierno son las siguientes:
Mínimos vitales
Cada familia reducirá de sus ingresos declarados una cantidad por cada hijo (3.000 euros aproximadamente). Esta medida no tiene ningún efecto en clases medias o bajas que no están obligadas a declarar o que tienen pocos ingresos. Sin embargo, las familias con rentas altas ahorrarán en impuestos por cada hijo en función del tipo impositivo que pagan. Es decir, el hijo de una familia de rentas altas genera un ahorro del 52% (1.560 euros por cada hijo), mientras que el hijo de familias con rentas medias solo ahorra un 30-20%(900-600 euros por cada hijo) según el nivel de renta total.
Esta situación supone una grave discriminación, provocando una fuerte minoración de los ingresos públicos, principalmente por el ahorro que se genera a las clases altas.
El hecho de que la media de hijos de las clases altas sea superior a la de las clases medias y bajas, provoca que la discriminación sea aún mayor. 
 

Deducciones de gastos sanitarios y educativos privados
La reforma del PP propone que los gastos en sanidad y educación privados minoren el IRPF que pagan los contribuyentes.
Esta medida supone una fuerte minoración de los ingresos públicos cuyos únicos beneficiarios son aquellos contribuyentes que utilizan servicios sanitarios o educativos de pago.
De nuevo nos encontramos con que los contribuyentes que pueden beneficiarse de esta medida son los de clases altas, que son aquellos que pueden pagar por servicios sanitarios y educativos privados.
Una medida totalmente regresiva que supone un ahorro exclusivamente a contribuyentes con alto nivel de renta.
Por otro lado, esta medida beneficia especialmente a unas pocas empresas que se dedican a comercializar con servicios sanitarios y educativos. Esta reforma supone un incentivo al consumo de servicios sanitarios y educativos privados y, por ello, un mayor potencial de beneficio para estas empresas privadas. En definitiva, se trata de un traspaso de recursos económicos del sector público a un puñado de empresas privadas.
El argumento de la presunta descarga de usuarios de la sanidad y educación pública es mezquino. Esta presunta bajada de usuarios solo es un argumento más para continuar con los recortes y la privatización radical de los servicios públicos por parte de este Gobierno.
Más beneficios para planes de pensiones privados
El Gobierno pretende beneficiar aún más a los contribuyentes que destinan parte de sus ingresos a fondos de pensiones privados. Actualmente se permite una reducción de hasta 10.000 euros anuales (12.500 euros para mayores de 50 años).
El Gobierno pretende ampliar, mejorar aún más estas condiciones. De nuevo nos encontramos ante un beneficio completamente regresivo, ya que solo beneficia a contribuyentes que disfrutan de rentas muy altas. ¿Quién puede destinar 12.500 euros de su renta anual a un plan de pensión privado?

 

Conclusión
El Gobierno del PP vuelve a responder a los intereses de los ricos y poderosos que sustentan su partido. Puede ser lícito aunque claramente inmoral, que un partido pretenda defender los intereses de un pequeño colectivo, en este caso el de contribuyentes con rentas muy elevadas y el de empresas privadas ya sean del ramo de las aseguradoras, sanitario o educativo, lo que no es lícito es que mantengan la hipocresía de hacerse llamar “el partido de los trabajadores, el partido social o el partido que ama a España”.
Desde UGT no estamos dispuesto a permitir que este Gobierno desmantele el Estado del Bienestar, y que además lo hago vulnerando los principios constitucionales consagrados en el artículo 31 “Todos contribuirán al sostenimiento de los gastos públicos de acuerdo con su capacidad económica mediante un sistema tributario justo inspirado en los principios de igualdad y progresividad que, en ningún caso, tendrá alcance confiscatorio.”