Sobiranisme i fractures partidistes

Astrid Barrio

Professora de Ciència Política (UV) i editora d'Agenda Pública.

Les tensions per la qüestió nacional a Catalunya no són un patrimoni exclusiu del PSC

En les últimes setmanes al PSC s'ha fet explícita la fractura interna a causa del procés sobiranista. Les diferències per la qüestió nacional en aquest partit, però, no són un fenomen nou sinó que vénen de lluny i s'expliquen pel manteniment de dues tradicions polítiques amb diferents concepcions nacionals que van confluir en el seu naixement el 1978: una de matriu més catalanista, de la mà del PSC Congrés i el PSC Reagrupament, i una de més espanyolista, o més aviat d'obediència espanyola, avalada per la Federació Catalana del PSOE.
Amb el pas dels anys la segona de les visions va anar guanyant pes orgànic fins a aconseguir el control del partit en el congrés de Sitges el 1994. La distància i les suspicàcies entre els dos sectors van quedar paleses quan el 1999 Pasqual Maragall, no gaire segur del suport de l'aparell del PSC, va haver de recolzar-se en una plataforma externa, Ciutadans pel Canvi, per concórrer a les eleccions. Però paradoxalment quant menys era control orgànic per part del sector catalanista més es va imposar la seva visió sobre la qüestió nacional. No oblidem que la proposta de reforma de l'Estatut és una iniciativa de Maragall el 1999, quan ningú se la plantejava tret d'ERC, que seguia renegant del del 1980.
Que ningú s'enganyi. Les tensions per la qüestió nacional no són patrimoni exclusiu del PSC, encara que possiblement pel fet de ser el partit que més s'ha debilitat i més quota de poder ha perdut, és en qui més es visualitzen. Poc o molt, aquesta fractura està present en gairebé tots els partits catalans perquè, igual que el PSC, són fills de la pluralitat. Si aquestes diferències avui amb prou feines es manifesten és perquè existeix un consens gairebé generalitzat -a excepció del PP i de Ciutadans, que s'hi oposen radicalment- respecte de la necessitat de realitzar una consulta. Però una cosa és la realització de la consulta i una altra de ben diferent és la resposta a les preguntes que s'hi formulin. Mentre el debat sigui al voltant de la consulta no són previsibles més diferències que les que ja s'han expressat, però ja serà una altra cosa quan els partits hagin de donar una resposta clara a les preguntes, o explicitar la seva posició si, arribat el cas, la consulta no es pot celebrar per les vies legals i s'opta per unes eleccions plebiscitàries.
D'acord amb la seva trajectòria i amb la seva composició en aquest context són previsibles diferències com a mínim en el si de CDC i UDC i també d'ICV i EUiA. CDC es va fundar com un conglomerat de grups i de persones d'adscripció ideològica diversa amb el nacionalisme com a aglutinador, que va ser capaç d'anar sumant sigles i sensibilitats. Sempre hi ha hagut sectors sobiranistes, des dels que advocaven el 1978 pel Partit Nacionalista Català, un nom que fins i tot va ser registrat, fins a la generació que avui dirigeix el partit i que es va socialitzar políticament a l'abric de la Crida i del Freedom for Catalonia.
I sempre hi ha hagut moderats, des dels sectors procedents del centre ucedista a principis dels 80, fins als roquistes sorgits als 90 arran del conflicte multidimensional que va enfrontar Roca amb Pujol. La victòria de les tesis sobiranistes a CDC és inqüestionable, com també ho és la seva hegemonia orgànica, però això no obsta perquè la fractura pugui ressorgir si, com algunes enquestes vaticinen, CiU és superada per ERC. Igualment a UDC, malgrat les escissions d'alguns sectors sobiranistes com el col·lectiu El Matí o de Josep Maria Vila d'Abadal, que està impulsant el Moviment Demòcratic Català, la fractura hi continua present.
Tot i que hi ha qui vaticina que el procés sobiranista pot acabar amb CiU, més que un conflicte entre partits el que hi pot haver és un conflicte intrapartidista que trenqui la C i la U. En canvi en el cas d'ICV i EUiA les diferències sí que semblen ser entre partits. A ICV, més plural, ja que acull en el seu si sectors procedents del PSUC, del PCC, del Partit del Treball de Catalunya, de Bandera Roja i d'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, sense oblidar els col·lectius ecologistes i feministes, són previsibles dificultats per consensuar una postura, mentre que EUiA, la mateixa existència de la qual és filla del conflicte nacional, és més monolítica i tendeix a alinear-se amb les tesis d'IU, el seu partit germà que a aquestes altures ja ho té clar.
Els partits catalans, igual que la societat, són extremadament plurals. Quan arribi el moment de la veritat i quan l'ambigüitat ja no serveixi, ja veurem si són capaços de mantenir la unitat, ja que l'ingredient que actualment permet plantejar el risc de fractura al PSC també està present en la resta de formacions.