TRIBUTS DE CATALUNYA

Aquest és el nom que, amb tota probabilitat, acabarà prenen el nou organisme depenent de la Generalitat de Catalunya i que presumiblement, acabarà assumit tota la recaptació de tributs, ja siguin autonòmics o municipals.

Això implicaria que les 4 diputacions catalanes traspassessin les seves competències en recaptació i que, a la vegada, estan cedides per molts dels ajuntaments de la demarcació al nou organisme.

Seria una mena de Mancomunitat, però molt més ligth. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) va aglutinar les 4 diputacions sota la presidència de Prat de la Riba primer i Puig i Cadafalch més tard, després de la mort del primer i comptava amb diverses conselleries, però sense poder legislatiu.

Si finalment s’acaba creant Tributs de Catalunya, com he dit, només assumirà les competències en matèria de recaptació que ara té la Generalitat (Impost sobre el Patrimoni, Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics documentat i les taxes que es cobren per determinades operacions (no sé si me’n deixo cap) També l’impost sobre la banca si finalment s’acaba creat i d’altres futurs. També els que ara cobren els organismes autònoms de recaptació de tributs de les diputacions (BASE en el cas de Tarragona): IBI (urbà i rústic) i algunes taxes.

El que no acabo de comprendre és perquè, si ja existeix una Agència Tributària Catalana, s’ha de crear un nou organisme. No pot assumir l’Agència catalana totes les competències que acabi assumint el nou organisme?

Aquest fet demostra, una vegada més, que als nostres governants els agrada embolicar la troca més enllà del que és necessari. Mas ja fa temps que demana tenir estructures d’estat com a embrió d’una hipotètica Catalunya independent. La Hisenda pròpia és, sense cap mena de dubte, un dels organisme essencials si, finalment, s’acaba assolint l’objectiu que s’han marcat alguns dels nostres polítics. Però si en l’actualitat ja existeix l’Agència Tributària Catalana (fa uns anys Economia i Finances), repeteixo, no veig la necessitat de crear un nou organisme.

Un altre dubte és que passarà amb els treballadors de BASE i els altres organismes provincials que fan les mateixes funcions. En bona lògica haurien de ser traspassats al nou organisme, però ja sabeu de la lògica falla sovint.

Només hi veig una cosa positiva. Ara la coincidència de nom (Agència Estatal d’Administració Tributària i Agència Tributària Catalana) produeix que, de vegades, el ciutadà es faci un embolic i no reconegui a quin dels dos organismes ha d’acudir.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. BEL III

Esperant els 'brots verds'

Pere Puigdomènech

Investigador

Hem d'aprofitar la sortida de la crisi per fer una reforma profunda del sistema d'investigació

Els diaris publiquen moltes notícies sobre gent que veuen indicis que la caiguda econòmica d'Espanya ha tocat fons. I també que els ciutadans estan lluny de percebre aquests indicis. Molts sectors de la societat espanyola estan patint l'empobriment generalitzat que s'ha produït aquests últims anys i la investigació científica està entre els sectors que pateixen la crisi de forma aguda. Seria ne­cessari que algun efecte positiu es comencés a notar com més aviat millor. I sobretot és necessari que a la sortida de la crisi ens trobem amb una ciència més dinàmica i eficient.
Hem dit i hem repetit que les retallades que ha fet l'Estat en ciència han estat brutals. Després d'uns anys de bonança, els fons públics per a la investigació s'han situat al nivell de set o vuit anys enrere. Ja fa tres o quatre anys en què l'entrada de personal nou en universitats i investigació es fa en quantitats simbòliques i hi ha hagut una enorme destrucció de llocs de treball no permanents que són justament els que ocupa la gent jove. El nostre ­sistema d'investigació, en el seu conjunt, s'ha empobrit d'una manera significativa. S'ha de dir que alguna cosa s'ha salvat i és molt possible que s'hagi d'agrair als responsables de la investigació al Ministeri d'Economia que hagin aconseguit que es mantinguin algunes convocatòries, encara que sigui tard i amb retallades. En l'entorn polític que ens trobem qualsevol cosa hauria estat possible.
A Catalunya hi ha hagut diferències. Les retallades que s'han portat a terme a la universitat han estat fortes i han tingut uns efectes importants en el funcionament i en el personal jove. Els diners per recolzar els centres d'investigació s'han mantingut, encara que de forma irregular. Alguns centres sobreviuen en bones condicions gràcies a fons europeus però són l'excepció que confirma la regla. S'han mantingut programes emblemàtics com l'ICREA de contractació de personal científic d'alt nivell, però hi ha hagut ERO i acomiadaments. Per una altra part, els diners de funcionament bàsic provenen de convocatòries de l'Estat i com a mínim durant un any no han arribat. Tot plegat ha fet que la crisi s'hagi notat per tot arreu, però potser en un grau inferior a Catalunya.
Per tant, és possible que, dins de la frustració generalitzada, alguna cosa s'hagi salvat. El que importaria ara és què passarà si realment l'economia s'anima, cosa que no sembla del tot assegurada. A nivell de l'Estat les dues grans alarmes que han saltat han estat el finançament de projectes del ministeri i dels centres que gestiona el CSIC. S'haurà de veure en primer lloc la quantitat de fons que s'hi destinen i com es gestionen. La vigent llei de la ciència preveia disposicions de flexibilització de personal i de gestió que no han estat desenvolupades, com una agència que havia d'estar funcionant el juliol del 2012 i encara estem esperant. Les disfuncions en l'estructura i el funcionament del CSIC són evidents. El seu anterior president va afirmar que s'havia de tancar el 30% dels seus centres i ara potser un percentatge similar dels seus funcionaris no tenen mitjans per treballar. Seria necessari pensar un nou CSIC eficient i modern.
El fet és que no s'entreveuen moviments de reforma en profunditat. A Catalunya es convoquen places de professor mitjançant el sistema Serra Hunter que obre la porta a noves contractacions mitjançant una avaluació internacional. És possible que el ministeri obri una via per a la contractació d'investigadors. Són iniciatives innovadores però insuficients. El Ministeri d'Educació parla d'una nova llei per a les universitats, una reforma essencial per a tot el sistema. La manera en què estan governades ha de canviar, però també ­l'estatut del seu personal, la manera com es financen i si és necessari repensar l'actual mapa de centres. Algú dirà que si es fa una reforma com la que s'ha fet en l'educació és millor no posar-s'hi, però serà una nova oportunitat perduda.
Estem en un moment especialment delicat en la ciència que fem aquí. A nivell català s'han posat en marxa iniciatives sobretot en els centres d'investigació i en el personal d'alt nivell que han demostrat que funcionen. Però aquestes iniciatives s'incompleixen. Hi ha feina a fer per aprofundir en el model que es vol construir i es parla des de fa temps d'una llei de la ciència a Catalunya. Actualment moltes reformes depenen del Govern central, per exemple en les universitats o en un sistema d'investigació que està ancorat en l'Administració de l'Estat i la funció pública. Els actuals responsables han dedicat els seus esforços a salvar el que ells pensen que es podia, però sense emprendre ni tan sols les reformes que estaven previstes en la legislació vigent. Tornar a fer les coses com abans seria sumar la preservació d'un sistema ineficient als efectes de la crisi.

+ BENEFICIS DE LES EMPRESES = + POBRESA DE LES FAMÍLIES

Sovint llegeixo al diari que les principals empreses espanyoles han tingut més beneficis que l’any precedent. Aquests beneficis es mesures en percentatges. Així, la darrera en anunciar-ho ha estat Gas Natural amb un 0,3%. Un percentatge pírric, sí, però que només fa que sumar-se als beneficis que ha anat obtenint en exercicis anteriors.

És evident que els accionistes de les empreses (la majoria bancs, elèctriques i d’altres grans empreses que solen cotitzar al Ibex 35 de la Borsa Espanyola) exigeixen als consells d’administració de cadascuna d’elles l’obtenció de més i més beneficis per tal d’incrementar la seva revalorització que és, en aquest cas, sinònim de riquesa.

Però en aquests temps, és necessari que les empreses hagin de tenir cada vegada més beneficis? Evidentment que no, però l’enorme voràgine dels seus dirigents incrementada per l’obligació que tenen de presentar millors resultats davant les assemblees generals d’accionistes, fa que millorar resultats respecte als exercicis precedents s’acabi convertit en una necessitat imperiosa, quasi en una obligació.  

Hi ha una màxima en economia que diu: l’economia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, si les grans empreses tenen beneficis, per lògica hi haurà qui tindrà pèrdues. I normalment la corda sempre es trenca pel costat del més feble, es a dir, pel d’aquell individu al que li abaixen el sou i veu com s’incrementen els preus dels bens i serveis que adquireix: llum, aigua, transport, seguretat social, cistella de la compra...

Aquest fet fa que la capacitat d’estalvi de les famílies sigui cada cop menor i, per tant, de mica en mica s’aproximi al llindar de la pobresa: A més beneficis, més riquesa per alguns i més pobresa per a la majoria.

La vida està plena d’exemples que demostren en fets el que estic dient. Imagineu-vos un matrimoni de jubilats que estiguin de lloguer i que només un dels dos cobri la prestació per jubilació, un fet molt freqüent, ja que fins només fa unes dècades la dona no treballava i solia estar-se a casa per a cuidar els seus fills i a les persones grans que hi vivien.

La pensió mínima de jubilació amb cònjuge a càrrec està pels 780 euros al mes. Amb els darrers increments de la tarifa de la llum, només per aquest concepte pagaran uns 300 euros cada dos mesos, a part de les altres despeses fixes: lloguer, aigua, gas, telèfon... I evidentment menjar, vestir i cobrir altres despeses extraordinàries que puguin arribar.

Els hi queda alguna cosa per a donar als seus nets en dates especials com aniversaris, Reis, festes majors, etcètera? Segur que sí, però cada cop menys.  

I podria continuar posant exemples, però segur que no t’explicaria res que tu no sàpigues.