Sovint llegeixo al diari que les principals
empreses espanyoles han tingut més beneficis que l’any precedent. Aquests
beneficis es mesures en percentatges. Així, la darrera en anunciar-ho ha
estat Gas Natural amb un 0,3%. Un percentatge pírric, sí, però que només
fa que sumar-se als beneficis que ha anat obtenint en exercicis anteriors.
És evident que els accionistes de les empreses
(la majoria bancs, elèctriques i d’altres grans empreses que solen cotitzar
al Ibex 35 de la Borsa Espanyola) exigeixen als consells d’administració
de cadascuna d’elles l’obtenció de més i més beneficis per tal d’incrementar
la seva revalorització que és, en aquest cas, sinònim de riquesa.
Però en aquests temps, és necessari que
les empreses hagin de tenir cada vegada més beneficis? Evidentment
que no, però l’enorme voràgine dels seus dirigents incrementada per l’obligació
que tenen de presentar millors resultats davant les assemblees generals
d’accionistes, fa que millorar resultats respecte als exercicis precedents
s’acabi convertit en una necessitat imperiosa, quasi en una obligació.
Hi ha una màxima en economia que diu: l’economia
ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Per tant, si les grans
empreses tenen beneficis, per lògica hi haurà qui tindrà pèrdues. I normalment
la corda sempre es trenca pel costat del més feble, es a dir, pel d’aquell
individu al que li abaixen el sou i veu com s’incrementen els preus dels
bens i serveis que adquireix: llum, aigua, transport, seguretat social,
cistella de la compra...
Aquest fet fa que la capacitat d’estalvi
de les famílies sigui cada cop menor i, per tant, de mica en mica s’aproximi
al llindar de la pobresa: A més beneficis, més riquesa per alguns
i més pobresa per a la majoria.
La vida està plena d’exemples que demostren
en fets el que estic dient. Imagineu-vos un matrimoni de jubilats que estiguin
de lloguer i que només un dels dos cobri la prestació per jubilació, un
fet molt freqüent, ja que fins només fa unes dècades la dona no treballava
i solia estar-se a casa per a cuidar els seus fills i a les persones grans
que hi vivien.
La pensió mínima de jubilació amb cònjuge
a càrrec està pels 780 euros al mes. Amb els darrers increments de la tarifa
de la llum, només per aquest concepte pagaran uns 300 euros cada dos mesos,
a part de les altres despeses fixes: lloguer, aigua, gas, telèfon... I
evidentment menjar, vestir i cobrir altres despeses extraordinàries que
puguin arribar.
Els hi queda alguna cosa per a donar
als seus nets en dates especials com aniversaris, Reis, festes majors,
etcètera? Segur que sí, però cada cop menys.
I podria continuar posant exemples, però
segur que no t’explicaria res que tu no sàpigues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada