4 CASOS EN 28 ANYS

Aquesta passada setmana es va parlar d’un nou frau a la Seguretat Social amb la detenció d’unes 200 persones, una bona part d’elles, a la província de Tarragona.

Quan no és a la Seguretat Social és a la Hisenda Pública i, quan no, els que resulten estafats són el propis clients.

Encara que al món de l’assessorament hi ha diverses especialitats (fiscal, comptable, jurídic, laboral, etc.), a la pràctica tothom fa de tot. És molt estrany que hi hagi assessories que només facin una cosa concreta.

Entre els qui van fer frau a la Seguretat Social, hi ha un assessor de Tortosa. Si bé la seva especialitat és la comptabilitat, també tenia relacions tant amb la SS com amb l’Agència Tributària. Vull dir amb això que el coneixíem. No és dels qui venen més sovint, però de tant en tant passava. A més jo el conec des de l’època, quan varem coincidir al repàs de matemàtiques de Fayos, quan teníem 15 anys.

El frau consistia en donar d’alta a treballadors ficticis per a poder cobrar subvencions estatals.

Però aquest no ha estat l’únic cas que ha passat durant els 28 anys que porto treballant a l’administració tributària. El primer va ser el d’un que suplantava el seu germà.

L’arribada de Miguel Ángel a Tortosa va coincidir poc més o menys amb el meu inici. Al cap de poc temps, Miguel Angel  circulava amb un Mercedes i vivia en un xalet de la Simpàtica (la zona residencial de Tortosa) amb totes les comoditats. Cóm havia prosperat tant? Hi ha una dita que diu que ningú es fa ric treballant. Aquest és un bon exemple. El personatge en qüestió estava conxorxat amb el caixer d’una entitat financera amb seu a la capital del Baix Ebre. En aquell temps era normal que els clients entreguessin els diners de les assegurances socials i dels impostos als assessors i aquest ho portaven al banc. Quan Miguel Ángel portava les assegurances socials a l’entitat financera, el caixer es limitava a posar un segell i, pel que sembla, es repartien els beneficis. Es a dir, s’ho quedaven tot. Quan es va descobrir el pastís, l’entitat financera va fer fora el treballador i va tancar la sucursal. A tots els seus clients els van derivar a l’oficina d’Amposta que, encara avui, està oberta.

Com anècdota us explicaré que una vegada, Miguel Ángel, es va trobar a un videoclub amb un company de treball. Anava acompanyat i com era una persona molt afable li va presentar al meu company l companyia: Te presento a mi hermano Miguel Ángel –li va dir-. Al cap d’una estona el meu company va reaccionar: Però... Miguel Ángel no és ell? En realitat ell es deia José Luis i suplantava la identitat del seu germà Miguel Ángel, assessor a Madrid.

No va ser l’únic que es va quedar amb els diners dels seus clients. Un altre assessor, que també tenia una autoescola, va obrir un restaurant. S’hi va gastar molts diners i no recuperava la inversió. Mentre, els venciments dels préstecs li anaven arribant, així que no va trobar cap solució més que apropiar-se dels diners aliens. No se’n ha sabut mai més d’ell.  

El darrer cas és molt més rocambolesc. Tot va començar després de que estafessin als amos de l’assessoria 20 milions de pessetes per avariciosos. Sense entrar en detalls de com es va produir l’engany, us diré que va ser una espècie de timo de l’estampeta, però a gran escala: primer els van engrescar i quan van veure que el negoci funcionava, els hi van proposar invertir més diners i va ser quan els van ensarronar.

Llavors havien de recuperar-se. Manera? Falsificar precontractes de treball per a immigrants, document que necessitaven per a obtenir el corresponent permís de residència a Espanya.

L’entramat es va descobrir quan la Subdegació del Govern de Tarragona (abans Govern Civil) se’n va adonar que cap dels precontractes s’acabava convertint en contracte i, a sobre, en tots els casos eren de l’Ametlla de Mar.

La policia va cridar a tots els representants de les empreses que figuraven com a futurs contractants. Cap d’ells va reconèixer tenir res a veure amb aquells contractes i, menys que conegués als individus que hi figuraven. Finalment van trobar una coincidència entre totes les empreses: a tots els hi portaven els papers a la mateixa assessoria.

Segons un agent de la policia local de l’Ametlla es van arribar a falsificar més de 100 precontractes i se’ls cobrava entre 1.000 i 1.500 euros. Per tant, si fem números, veure’m com s’aproxima molt a la quantitat que els havien sostret feia ja uns anys.        

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. BEL IV

ELS SOPARS DE DURO DE MARIANO

Avui comença al Congrés dels Diputats el debat sobre l’estat de la nació. Mariano ens voldrà convèncer que l’economia espanyola ha millorat considerablement i ens documentarà amb un bon grapat de xifres i macroxifres econòmiques difícil d’entendre fins i tot per als diputats i diputades presents a l’hemicicle. Imagineu-vos per a la gent corrent!

Si ho hagués de resumit amb una frase feta, diria que Mariano ens intentarà vendre sopars de duro. Imagino que ja coneixeu el seu significat, però per si de cas, he buscat a Internet algunes definicions: 

 

1.        Fets de poca volada presentats com a magnífics; com a fanfarronades, o bé

2.        Explicar una història o una argumentació llargues, no mancades de fantasia o d’enginy.

 

Penso que qualsevol de les dues accepcions pot ser perfectament vàlida. La primera perquè Mariano posarà més pa que formatge (una frase feta més) quan ens explicarà el bé que va Espanya darrerament. Recordeu Aznar? (per a mal el recordo massa) L’anterior president del govern del PP signava una frase que el va fer cèlebre:  ¡España va bién!

La segona accepció també és vàlida, perquè si el que pretens és no di res, que l’interlocutor no t’entengui i que sembli que domines molt el tema, com més llarg ho fas i més fantasia i enginy hi poses, millor.

Ja sabeu que si s’intenta traduir les frases fetes, perden el seu significat. Per tant, i per a que m’entenguin tots, us diré quina usaria un castellà: Vendernos la burra.

En aquest cas he fet el mateix i hi he trobat les següents explicacions:

 

1.        Quan algú et vol convèncer amb enganys, però te’n adones de les seves intencions.

2.        Convèncer o intentar convèncer a algú d’alguna cosa, especialment d’alguna cosa que no és realment tan convincent o bona con ens volen fer veure. 
 

Imagino que ha quedat el suficientment clar com per a que no calguin donar-se més explicacions. Potser una darrera: Tot el discurs de Mariano anirà adornat amb aplaudiments per part dels diputats i diputades de les files populars com si el que digués D. Tancredo Rajoy fos un dogma de fe. I possiblement també d’algun improperi dirigit cap a les files de l’oposició quan, des d’allí es mostri el normal escepticisme d’aquests casos.

Dit això igual sóc jo el que estic equivocat. 5 milions llargs d’aturats no poden estar equivocats. Si tan dolenta fos la situació econòmica i social del país, cada dia hi hauria concentracions i manifestacions pels principals carrers i places del país, tal com ha passat recentment a Ucraïna o a d’altres països que, per estar dintre de la UE potser els sentim com a més propers: Grècia i Portugal.

Però aquí ni les grans centrals sindicals s’atreveixen a convocar actes perquè saben que estan destinats al fracàs. Sabeu qui són els que van a les manifestacions? Els ciutadans més sensibilitzats i que, normalment treballen. O sigui, una minoria de la minoria.

I la resta? Al bar o pescant per a matar l’estona. O això o treballant en negre.  

L’ascensor és només de baixada

Josep Maria Ureta

El president Mariano Rajoy segueix proclamant que el pitjor ja ha passat i que la recuperació està en marxa. Per si torna la tòpica al·lusió de la llum al final del túnel, convindrà recordar com la va descriure Albert O. Hirschman el 1973. Després d’una marxa lenta a l’interior del túnel, només un dels carrils recupera la circulació. La resta esperen convençuts que els arribarà el torn de veure també la llum, tot i haver d’esperar més. En teoria econòmica s’adverteix que aquest efecte túnel actua com a amortidor social únicament durant un temps. ¿Quant? Aquest és el nou risc.
Que l’esperança d’ascens social s’està trencant ho estan advertint les organitzacions més pròximes a la realitat diària. Mesurar-ho amb nous indicadors és l’última aportació de la Fundació Campalans, vinculada als socialistes catalans, en la seva última publicació (www.fcampalans.cat).
Dues constatacions a partir de la lectura dels textos: la desigualtat ha augmentat, però no sols entre rics i pobres sinó entre aquests i la classe mitjana. Concretant: a Catalunya més que a Espanya.
Un mesurament d’àmplia acceptació acadèmica és l’ideat per Corrado Gini (índex Gini) a mitjans del segle passat. En un rang en què 0 és la màxima equitat i 1 la total desigualtat, Catalunya ha passat del 0,28 al 0,33 entre el 2006 i el 2011. Espanya, mateix període, del 0,31 al 0,34. La bretxa augmenta, però molt més a Catalunya.
Tornant als carrils, si es considera que el 70% dels catalans representen la renda mitjana del país, pel 10% la més baixa i el 20% la més alta, en cinc anys aquesta proporció ha quedat en 16%-62%-22%. En lectura ràpida, part de la classe mitjana s’incorpora al grup inferior de rendes més baixes, mentre que les altes són estables i amb tendència a l’augment. És el que alguns analistes descriuen gràficament com l’ascensor descendent.
El llibre també aporta uns quants estudis a partir de dades extretes de publicacions de l’Idescat i del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Sobre nou aproximacions a indicadors de desigualtat, i per no carregar més de números, es constata que la principal preocupació no és l’atur (ja se sortirà del túnel) sinó el progressiu deteriorament de l’agenda social.
La gran majoria de catalans no accepten que sigui substituïda per l’assistencialisme. El deteriorament (¿deliberat?) de l’Estat del benestar anticipa el conflicte: els que menys tenen no són els que més reben. Amb un altre efecte: l’augment d’impostos i taxes a qui a la vegada els disminueixen els ingressos, genera el xoc a la base, el conflicte fratricida entre pobres estructurals i empobrits per la crisi.
En sanitat, creix la llista d’espera en la pública en la mesura que augmenta la despesa sanitària privada per habitant, proporció que va disminuir entre 2004 i 2010. El percentatge de sanitat privada per habitant a Catalunya és del 33% davant del 26% d’Espanya.
En la presentació del document de la Campalans va complementar l’anàlisi l’economista Emili Ferrer (www.economistasfrentealacrisis.com , que va abordar els mateixos temes amb una altra font, l’última Enquesta de Població Activa (EPA), el magatzem més gran de dades sobre la realitat sociolaboral espanyola. Tres elaboracions reveladores: la caiguda de la població catalana des del 2010 és el doble que a la resta d’Espanya (-1,22% davant de -0,66%); els més grans de 45 anys sense feina superen els de més de 25 anys; i el 2014 gairebé dos milions d’aturats que, un cop acabada la prestació, van passar al subsidi, es poden quedar sense res.
En conclusió, Ferrer il·lustra: «Han sortit de la crisi els que no hi van entrar mai».
L’embús dins del túnel s’agreujarà si molts posen el motor en marxa.