L'AMPOSTA DESCONEGUDA. L'ESGLÉSIA DEL GRAU

D’ALLÀ I D’AQUÍ

Diumenge passat, el PSOE va celebrar eleccions per a escollir el seu secretari general. Entre els tres candidats, Eduardo Madina, José Antonio Pérez-Tapias i Pedro Sánchez, la militància va decidir que fos aquest últim qui liderés els destins del partit en els propers anys, en gran part gràcies al suport de la principal federació socialista: l’andalusa.

Pedro Sánchez és madrileny i es diu d’ell que li agrada el bàsquet. El que encara no ha transcendit (o al menys jo no he llegit), si és madridista com el seu antecessor Alfredo Pérez Rubalcaba. El que si sembla és que és de classe humil, ja que una bona part dels Sánchez són originaris d’Andalusia, Extremadura i d’altres zones d’Espanya, d’on un dia van haver d’emigrar per a poder guanyar-se les garrofes.

Els socialistes catalans, tradicionalment, hem acabat acceptant (sovint amb simpatia) tots els líders que ha tingut el PSOE. Des del restabliment de la democràcia, recordem-ho, Felipe González, Joaquín Almunia, José Luis Rodríguez Zapatero, Alfredo Pérez Rubacaba i, finalment Pedro Sánchez.

En canvi, des de les Espanyes, sempre s’ha vist amb moltes reticències que un català pogués ocupar el càrrec de més responsabilitat del partit. Només cal recordar que li va passar a Josep Borrell quan aspirava a la secretaria general davant de Joaquín Almunia (basc) o Carme Chacón sempre que s’ha postulat per al càrrec.

Respecte a les eleccions de diumenge, he llegit algun comentari amb més o menys els següents termes:

-Si els socialistes catalans afirmen que el PSC i el PSOE són partits diferents, perquè diumenge van votar un candidat del PSOE?

En canvi jo sempre m’he preguntat una altra cosa: Si partits com ERC no volen reconèixer les institucions espanyoles, perquè es presenten a les eleccions generals?

Des del meu punt de vista tan incongruent és el que opinen en els termes de la primera pregunta, com el que opino jo. El que passa és que normalment és més fàcil veure els defectes dels altres que no els propis.

També vaig llegir un altre comentari on es posava en dubte la democràcia interna del PSC perquè Iceta havia nomenat president del partit a l’Àngel Ros.

Quan s’opina sobre els altres (i normalment es fa de forma maliciosa), el primer que demanaria és una mica de rigor i objectivitat i fins i tot, si és necessari, una mica de documentació. Tant al PSOE com al PSC, la figura de president, a diferència d’altres partits com CDC o ERC, és purament testimonial i honorífica. De totes formes, això no vol dir que es pugi aspirar a ocupar càrrecs institucionals. Recordem per exemple que Pasqual Maragall va ser el president del PSC i a la vegada President de la Generalitat.

La regeneració, segons Rajoy

Ignacio Escolar

Periodista

Diumenge, 13 de juliol del 2014
 
Entre cometes, algunes propostes per la regeneració democràtica que aquest dissabte ha publicitat Mariano Rajoy.

"Els alts càrrecs no podran cobrar dos sous públics ni qualsevol altre que provingui simultàniament d'una activitat privada".
Gran novetat: és el mateix que passa ara. Els ministres i altres alts càrrecs del Govern ja estan obligats a cobrar un sol sou. El que seria un verdader canvi és que els diputats, senadors, alcaldes o presidents de diputacions no poguessin emportar-se dos o més salaris públics. Si existís una llei així, Mariano Rajoy no podria haver cobrat els 1,2 milions d'euros que el PP li va pagar entre el 2004 i el 2012. Era un segon sou, a més del de diputat. Era diner públic perquè el PP es finança al 90% amb subvencions de l'Estat. Parlo només de la seva nòmina oficial com a president del partit, no dels sobres que presumptament sumen uns altres 373.940 euros per a Rajoy, el regenerador.
"Un alt càrrec no podrà prestar serveis en un termini de dos anys després del seu cessament en empreses privades afectades per les seves decisions".
Quin detall. Avui tampoc ho poden fer. L'única novetat és que la incompatibilitat serà més laxa, tal com va advertir el Consell d'Estat. Amb la llei actual, s'hi inclouen totes les empreses sota les competències de l'exalt càrrec, no només sobre les que hagués pres decisions.
"Els bancs no podran condonar deutes als partits polítics; tampoc els interessos".
Està anunciat des del febrer. Casualment, el PP a penes ha utilitzat per finançar-se aquest mecanisme tan impresentable. Des del 1993, la banca ha perdonat al PP a penes tres milions d'euros contra els més de 30 que va condonar al PSOE. Una altra cosa són les donacions privades, on els percentatges s'inverteixen: la dreta s'ha emportat en les últimes dues dècades el 90% dels diners. Naturalment, les donacions no es toquen.
"Els partits publicaran l'informe de fiscalització després de la seva aprovació pel Tribunal de Comptes".
Però el Tribunal de Comptes seguirà sent un organisme inútil, dirigit per consellers independents -com un germà d'Aznar- que són nomenats a dit pels grans partits.
"Els alts càrrecs no podran tenir més del 10% de participacions d'empreses que contractin amb el sector públic o rebin subvenció pública".
¿També compta això per a Miguel Arias Cañete? Una de les empreses petrolíferes de les quals va ser president i avui és accionista, Petrologis, manté contractes amb l'Administració. Arias Cañete, en els seus anys de diputat, va mentir almenys dues vegades en la seva declaració de béns davant el Congrés, on no va explicar aquesta i altres relacions de les seves empreses amb l'Administració. I no va passar res.

SENSE HEREU I SENSE PROJECTE

Fa uns anys, quan Oriol Pujol va accedir a la secretaria general de CDC varem ser molts els que pensàrem que un dia, una vegada retirat Mas, lideraria el projecte convergent i aspiraria a ocupar el càrrec que, durant 23 anys, va ocupar el seu pare. Llavors ningú podia pensar que veuria truncada la seva carrera política al veure’s implicat en un cas de corrupció: el de les estacions de ITV.

De facto, poc va durar al seu càrrec, encara que la renúncia oficial no la va fer fins el passat dilluns. Oriol Pujol, plega, se’n va i, fins i tot, deixa l’escó que va obtenir al Parlament de Catalunya.

Encara que ell digui que se’n va per no entorpir el procés sobiranista i la hipotètica consulta del proper 9-N, en realitat plega perquè no veu sortida a la situació que l’envolta. Sembla ser que cada cop, la justícia té més coll avall de que, efectivament, va cometre els delictes de tràfic d’influències i suborn i la realitat és que sap que no se’n sortirà ben parat. Per tant, la idea dels Pujol de allargar la nissaga s’ha vist truncada de forma sobtada.

Aquest fet ha provocat que Mas, que fa un temps semblava acabat, hagi perllongat uns anys més la seva etapa política a costa d’adaptar-se als nous temps. Però no us enganyeu, CDC no té cap projecte nou. Els convergents aspiren al que sempre han aspirat: a acumular el màxim poder possible i, de passada, viure de forma folgada de la política.

Això, sí, com he dit abans s’han sabut adaptar als nous temps i han adoptat com propi el projecte que tenien d’altres partits, com per exemple ERC.  

Alguns antics de CDC militants no s’acaben de creure la transformació ideològica que ha patit en els darrers anys. Però estic segur que encara no ho hem vist tot. Depenent del futur (si haurà o no haurà consulta, si es proclamarà o no la independència de Catalunya), encara vull tornar a veure a CDC pactant amb el PP. No seria la primera vegada que s’han desdit d’una promesa electoral... Firmada i rubricada davant notari!