Diumenge passat, el PSOE va celebrar
eleccions per a escollir el seu secretari general. Entre els tres candidats,
Eduardo Madina, José Antonio Pérez-Tapias i Pedro Sánchez, la militància
va decidir que fos aquest últim qui liderés els destins del partit en els
propers anys, en gran part gràcies al suport de la principal federació
socialista: l’andalusa.
Pedro Sánchez és madrileny i es diu d’ell
que li agrada el bàsquet. El que encara no ha transcendit (o al menys jo
no he llegit), si és madridista com el seu antecessor Alfredo Pérez Rubalcaba.
El que si sembla és que és de classe humil, ja que una bona part dels Sánchez
són originaris d’Andalusia, Extremadura i d’altres zones d’Espanya,
d’on un dia van haver d’emigrar per a poder guanyar-se les garrofes.
Els socialistes catalans, tradicionalment,
hem acabat acceptant (sovint amb simpatia) tots els líders que ha tingut
el PSOE. Des del restabliment de la democràcia, recordem-ho, Felipe González,
Joaquín Almunia, José Luis Rodríguez Zapatero, Alfredo Pérez Rubacaba i,
finalment Pedro Sánchez.
En canvi, des de les Espanyes, sempre
s’ha vist amb moltes reticències que un català pogués ocupar el càrrec
de més responsabilitat del partit. Només cal recordar que li va passar
a Josep Borrell quan aspirava a la secretaria general davant de Joaquín
Almunia (basc) o Carme Chacón sempre que s’ha postulat per al càrrec.
Respecte a les eleccions de diumenge,
he llegit algun comentari amb més o menys els següents termes:
-Si els socialistes catalans afirmen
que el PSC i el PSOE són partits diferents, perquè diumenge van votar un
candidat del PSOE?
En canvi jo sempre m’he preguntat una
altra cosa: Si partits com ERC no volen reconèixer les institucions
espanyoles, perquè es presenten a les eleccions generals?
Des del meu punt de vista tan incongruent
és el que opinen en els termes de la primera pregunta, com el que opino
jo. El que passa és que normalment és més fàcil veure els defectes dels
altres que no els propis.
També vaig llegir un altre comentari
on es posava en dubte la democràcia interna del PSC perquè Iceta havia
nomenat president del partit a l’Àngel Ros.
Quan s’opina sobre els altres (i normalment
es fa de forma maliciosa), el primer que demanaria és una mica de rigor
i objectivitat i fins i tot, si és necessari, una mica de documentació.
Tant al PSOE com al PSC, la figura de president, a diferència d’altres
partits com CDC o ERC, és purament testimonial i honorífica. De totes formes,
això no vol dir que es pugi aspirar a ocupar càrrecs institucionals. Recordem
per exemple que Pasqual Maragall va ser el president del PSC i a la vegada
President de la Generalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada