Sembla ser que la comunitat són unes monges de clausura de l'ordre de les Carmelites descalces.
dissabte, 26 de juliol del 2014
L'AMPOSTA DESCONEGUDA. EL CONVENT
Sembla ser que la comunitat són unes monges de clausura de l'ordre de les Carmelites descalces.
PUJOL BRUGAT, PUJOL SOLEY I PUJOL FERRUSOLA... I MAS BARNET
Després de la confessió del qui fora President
de la Generalitat de Catalunya i de Convergència Democràtica de Catalunya, el Mol Poc Honorable Jordi Pujol i
Soley, una cosa queda clara per si algú encara no la tenia: la família Pujol
porta la corrupció als gens.
El patriarca de la família Florenci Pujol
Brugat, va ser un dels fundadors de Banca Catalana, una entitat financera que
es va veure involucrada en un procés judicials als anys 70. El nom de Florenci
Pujol, anys abans (tal com informa el Periódico de Catalunya), va sortir
publicat al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) en una llista d’evasors que
havien portat diners cap a la banca Suïssa.
Cóm havia fet la fortuna Florenci Pujol? Si s’emportava
diners amb maletins cap a Suïssa, segurament de forma opaca (m’agrada aquesta paraula)
Sempre he sentit dir que els fills imiten als
pares. Si a una casa estan acostumats a veure un determinat comportament,
normalment, el segueixen. Això és el que passat a casa dels Pujol. Jordi, tot i
saber que son pare li havia deixar diners a comptes suïssos, va tenir molt cura
en fer-ho públic i de declarar-ho al fisc. Els fills de Jordi, en una majoria,
han imitat al pare. D’aquí que també estigui (o hagin estat) involucrats en
processos judicials. Us sonen els noms de Jordi i Oriol Pujol Ferrusola?
Evidentment el cas més greu és el de Jordi Pujol
Soley. Ser un trampós no li va impedir ser durant 23 anys President de la
Generalitat de Catalunya. Molta bona gent que en el seu dia van confiar amb ell
amb els ulls tancats, no sé si ara mateix estan pensant el mateix.
Recordeu el cas de Lance Armstrong, el
ciclista nord-americà que va guanyar 7 Tours
de França? Quan va donar positiu per dopatge, quan es va saber que havia fet
trampa, la UCI li va retirar tots aquests títols. No hauria de fer-se el mateix
amb Jordi Pujol i Soley i retirar-li l’honor d’haver estat President de la
Generalitat de Catalunya? No deixo aquí per a la teva reflexió.
Per cert, el successor polític de Jordi Pujol
va ser Artur Mas i Gavarro. Si feu una mica de memòria, segurament recordareu
que al seu pare Artur Mas Barner, també se’l va acusat d’haver portat a Liechtenstein
i, fins i tot, ens alguns mitjans de comunicació se’l qualifica com un dels més
màxims defraudadors catalans.
Farà Mas el mateix que ha fet Pujol quan ja no
ocupi cap càrrec i hagi complit l’edat suficient que li permeti eludir la presó?
També ho deixo aquí per a la vostra reflexió.
I mentre, Convergència que deixa entreveure
que ERC entrarà al govern de la Generalitat a partir del mes de setembre per a
menjar-se junts els marrons...
VISCA CATALUNYA LLIURE DE XORISSOS!!!!
POTSER NO ANEM TAN BÉ…
S’ha elaborat un document per ampliar
el copagament a la majoria dels servis que presta el sistema públic de
salut: per no assistir a les cites programades, per acudir a urgències,
per col·locar pròtesis, per ver avortaments (dintre del marc que establirà
la llei Gallardón) etc.
Però l’estudi va molt més allà i contempla
altres mesures com: la venda de determinats fàrmacs fora de les farmàcies,
reducció del marge comercial, limitació dels productes farmacèutics amb
finançament públic, i un llarg etcètera. En total més de 200
mesures entre les que s’inclouen l’aplicació de diversos Reials Decrets
ja aprovats.
Des del ministeri de Salut es van afanyar
a dir que mentre l’Ana Pastor sigui la ministra, les mesures estudiades
no entraran en vigor. Però ja sabem que ningú és etern i fins i tot els
que semblen imprescindibles acaben per no ser-ho.
Què penseu davant de l’anunci que s’ha
fet? Què no anem tan bé, oi?
Si l’economia espanyola fos molt més
bollant, no faria falta aplicar cap mesura restrictiva.
Però el que passa és que mentre es rescaten
bancs i després es malvenen. Recordo que quan es van rescatar es va dir
que quan es vendrien es recuperarien els diners. De moment s’estan perdent
més de 34.000 milions d’euros. Quina vergonya!
Un govern mai serà un bon govern mentre
deixi morir de gana al poble i, en canvi, destini mils de milions en sanejar
uns bancs que han patit una mala gestió per part dels seus directius.
Qui són els responsables? Els banquers
i el govern corresponsable.
Per tant, lluny de parlar d’un bon govern,
s’ha de parlar d’un pèssim govern.
Peter Pan ja no vota PSOE
Antón Losada
Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la
El tractament serà llarg i dolorós però, coneguda la seva causa, la desafecció socialista pot tenir cura
Dimecres, 23 de juliol del 2014
El partit socialista arriba al seu congrés extraordinari agitat per dues notícies, l'una dolenta i l'altra bona. La mala notícia certifica que els seus percentatges de vot i fidelitat han baixat fins a nivells sense precedents coneguts. El pitjor és que el seu descens no sembla haver tocat fons. Passen els anys després de la derrota del 20-N, els votants no tornen, i els que queden envelleixen. Lluny de curar-se, el mal no deixa d'empitjorar. El PSOE perd suports cada vegada més de pressa i en cicles més curts. No és el seu únic problema. L'espai de l'esquerra s'ha repoblat amb potents competidors, amb possibilitats reals de disputar-li la seva posició dominant. Al PSOE se li acaba el temps. El votant s'impacienta i pren decisions que ningú en el partit sembla capaç d'adoptar i els seus dirigents sempre troben la manera d'ajornar.
La bona notícia és que els motius per a tanta desafecció salten a la vista. En les nombroses enquestes publicades en el procés per escollir el seu nou secretari general, els votants socialistes no haurien pogut parlar més clar. Vuit de cada deu demanaven un canvi cap a l'esquerra en les posicions de l'organització. Una proporció igual demanaven primàries per escollir el candidat a la Moncloa abans del mes de novembre.
Si es vol veure, no es necessiten gaires més proves per inferir un diagnòstic nítid sobre els mals socialistes. Si les prioritats se centren a assegurar un fràgil domini d'equilibris interns, o preservar les possibilitats d'un aspirant o d'un altre, llavors fins i tot Moby Dick podria plantar-se davant dels nassos del congrés socialista sense ser advertida. Els votants del PSOE no li perdonen haver governat des del 2009 amb polítiques que no van votar i que han allunyat milers de milles el partit en la direcció contrària. L'electorat socialista tampoc oblida que aquelles decisions es van prendre girant-li l'esquena, sense cap altra explicació de Zapatero que una inevitabilitat que ni van entendre llavors ni comprenen ara. Potser la història l'absoldrà, els seus electors encara no.
El tractament resultarà llarg i dolorós però, coneguda la seva causa, la desafecció socialista pot tenir cura. Els suports es recuperen amb un programa que torni a caminar cap on esperen els seus votants. La confiança es renova oferint la possibilitat efectiva de participar en la presa de decisions rellevants com la selecció del cap de cartell electoral. Tot el que no avanci en aquest sentit serà percebut per la majoria del potencial electorat socialista com a tres quarts del mateix, una altra excusa perquè les coses no canviïn com esperen; només servirà per alimentar la desafecció.
Les primàries i la seva data de celebració s'han convertit en una qüestió simbòlica per a molts simpatitzants socialistes. Tan sols un cec podria ignorar-ho. Els barons orgànics es van obstinar a dilapidar l'efecte curatiu d'unes primàries internes clarament guanyades per Pedro Sánchez i ho han aconseguit. Com més repeteixen la conveniència de «no obrir en canal» l'organització amb unes primàries per no destorbar la carrera per les municipals i les autonòmiques, més es desconcerta un simpatitzant a qui li havien explicat que les primàries eren una cosa bona i més li semblarà que només es pretén tancar-li una altra vegada les portes. Com més es proclamava que el novembre va ser una data compromesa perquè es va veure forçat en el debat entre candidats, més se'n ressent la credibilitat del guanyador. El més important és que se celebrin i la data és igual, murmuren a l'orella del nou secretari general els savis socialistes. Sánchez s'hauria de preguntar sense complexos fins a quin punt això és veritat. O tan sols es tracta de prolongar una tutela que ni s'han guanyat, ni segurament es mereixi.
En el terreny de l'oferta de polítiques, de moment, arriben missatges confusos des de les altures socialistes. Per raons pèssimament explicades no es va recolzar l'elecció de Juncker a la Comissió Europea, però sí que es va votar Schulz per al Parlament Europeu. Tots dos anaven en el mateix pacte i no genera gaire confiança complir només la part que et convé. Després d'assestar una punyalada tan teatral a la gran coalició, Sánchez va viatjar a Barcelona per emplaçar Rajoy al diàleg i oferir-li un gran acord per parar Artur Mas, una altra vegada, en les misterioses línies vermelles. Mentrestant, el nou secretari general del PSC, Miquel Iceta, defensava la bondat de consultar la gent si es fa com cal.
La claredat acostuma a resultar la mare de totes les confiances. Complir el que es promet també hi ajuda. Els votants socialistes ja no creuen ni en Peter Pan, ni en les pólvores màgiques de fades i no volen viure per sempre en el PSOE de Mai Més. Volen i esperen resultats.
El partit socialista arriba al seu congrés extraordinari agitat per dues notícies, l'una dolenta i l'altra bona. La mala notícia certifica que els seus percentatges de vot i fidelitat han baixat fins a nivells sense precedents coneguts. El pitjor és que el seu descens no sembla haver tocat fons. Passen els anys després de la derrota del 20-N, els votants no tornen, i els que queden envelleixen. Lluny de curar-se, el mal no deixa d'empitjorar. El PSOE perd suports cada vegada més de pressa i en cicles més curts. No és el seu únic problema. L'espai de l'esquerra s'ha repoblat amb potents competidors, amb possibilitats reals de disputar-li la seva posició dominant. Al PSOE se li acaba el temps. El votant s'impacienta i pren decisions que ningú en el partit sembla capaç d'adoptar i els seus dirigents sempre troben la manera d'ajornar.
La bona notícia és que els motius per a tanta desafecció salten a la vista. En les nombroses enquestes publicades en el procés per escollir el seu nou secretari general, els votants socialistes no haurien pogut parlar més clar. Vuit de cada deu demanaven un canvi cap a l'esquerra en les posicions de l'organització. Una proporció igual demanaven primàries per escollir el candidat a la Moncloa abans del mes de novembre.
Si es vol veure, no es necessiten gaires més proves per inferir un diagnòstic nítid sobre els mals socialistes. Si les prioritats se centren a assegurar un fràgil domini d'equilibris interns, o preservar les possibilitats d'un aspirant o d'un altre, llavors fins i tot Moby Dick podria plantar-se davant dels nassos del congrés socialista sense ser advertida. Els votants del PSOE no li perdonen haver governat des del 2009 amb polítiques que no van votar i que han allunyat milers de milles el partit en la direcció contrària. L'electorat socialista tampoc oblida que aquelles decisions es van prendre girant-li l'esquena, sense cap altra explicació de Zapatero que una inevitabilitat que ni van entendre llavors ni comprenen ara. Potser la història l'absoldrà, els seus electors encara no.
El tractament resultarà llarg i dolorós però, coneguda la seva causa, la desafecció socialista pot tenir cura. Els suports es recuperen amb un programa que torni a caminar cap on esperen els seus votants. La confiança es renova oferint la possibilitat efectiva de participar en la presa de decisions rellevants com la selecció del cap de cartell electoral. Tot el que no avanci en aquest sentit serà percebut per la majoria del potencial electorat socialista com a tres quarts del mateix, una altra excusa perquè les coses no canviïn com esperen; només servirà per alimentar la desafecció.
Les primàries i la seva data de celebració s'han convertit en una qüestió simbòlica per a molts simpatitzants socialistes. Tan sols un cec podria ignorar-ho. Els barons orgànics es van obstinar a dilapidar l'efecte curatiu d'unes primàries internes clarament guanyades per Pedro Sánchez i ho han aconseguit. Com més repeteixen la conveniència de «no obrir en canal» l'organització amb unes primàries per no destorbar la carrera per les municipals i les autonòmiques, més es desconcerta un simpatitzant a qui li havien explicat que les primàries eren una cosa bona i més li semblarà que només es pretén tancar-li una altra vegada les portes. Com més es proclamava que el novembre va ser una data compromesa perquè es va veure forçat en el debat entre candidats, més se'n ressent la credibilitat del guanyador. El més important és que se celebrin i la data és igual, murmuren a l'orella del nou secretari general els savis socialistes. Sánchez s'hauria de preguntar sense complexos fins a quin punt això és veritat. O tan sols es tracta de prolongar una tutela que ni s'han guanyat, ni segurament es mereixi.
En el terreny de l'oferta de polítiques, de moment, arriben missatges confusos des de les altures socialistes. Per raons pèssimament explicades no es va recolzar l'elecció de Juncker a la Comissió Europea, però sí que es va votar Schulz per al Parlament Europeu. Tots dos anaven en el mateix pacte i no genera gaire confiança complir només la part que et convé. Després d'assestar una punyalada tan teatral a la gran coalició, Sánchez va viatjar a Barcelona per emplaçar Rajoy al diàleg i oferir-li un gran acord per parar Artur Mas, una altra vegada, en les misterioses línies vermelles. Mentrestant, el nou secretari general del PSC, Miquel Iceta, defensava la bondat de consultar la gent si es fa com cal.
La claredat acostuma a resultar la mare de totes les confiances. Complir el que es promet també hi ajuda. Els votants socialistes ja no creuen ni en Peter Pan, ni en les pólvores màgiques de fades i no volen viure per sempre en el PSOE de Mai Més. Volen i esperen resultats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)