LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 19-07-2014

A la plaça de la Pau, entre l'avinguda de Sant Jaume i el carrer Europa es troba la casa modernista dels Sabaté.
Tal i com es pot veure a les imatges es troba en un lamentable procés de degradació.
Quan la bombolla immobiliària ja estava a punt d'esclatar, va entrar al consistori un projecte de remodelació a canvi de construir diversos pisos a la casa del costat. La reforma no es va poder produir.
Aquesta casa té una llegenda negra: sembla ser que estava embruixada quan va ser seu de la Comunitat de Regants de la Dreta de l'Ebre.

El despit de l'Altra

IMMA SUST

Periodista

Estaves feble i trista, Victoria, però una veu dintre teu et va dir que faries una cosa gran: venjar-te

Totes hem estat, som o serem, l'Altra alguna vegada a la vida. ¿Qui no s'ha enamorat d'algú casat i ha cregut que aquest algun dia deixaria la seva dona? La veritat és que això no passa mai i el nivell d'odi al deixar la relació pot ser molt superior al d'una relació convencional. Encara que no tothom és capaç d'assumir-ho. Tots coneixem el que després d'una ruptura et diu: «¡Doncs jo em porto molt bé amb la meva ex! Vam tallar d'una forma molt madura i desitjo que sigui molt feliç». ¡Mentida! Ets humana i li desitges el pitjor. Que mori trist, sol i et trobi a faltar la resta de la seva vida mentre tu comparteixes la teva amb un ésser meravellós. Que encara no existeix, però que ja arribarà.

Cada dia trenquen 350 parelles a Espanya. L'home o la dona passa de ser la teva mitja taronja al teu Ex. Aquesta paraula tan horrorosa, que a vegades fins i tot sembla que vomitarem al pronunciar-la. Quan l'amor de la teva vida es converteix en el teu Ex, comença una guerra que només s'acaba el dia que un dels dos troba una nova parella. Això no passa quan ets l'Altra. Aquesta guerra mai la guanyaràs perquè el teu Ex ni tan sols ha començat a jugar. No deixa la seva dona i per tant guanya la guerra sense haver de fer res. Només mantenint la situació. Aquesta situació que sempre s'aguanta pels fills, pel què diran o pels assumptes fiscals que té el matrimoni en comú, com en el cas de Jordi Pujol Ferrusola. Tu estàs desvalguda, trista i feble, però una veu dintre teu et diu que recuperaràs la força i faràs una cosa gran, molt gran: venjar-te.

Això ÉS el que ha fet la nostra estimada Victoria Álvarez, l'Altra dePujol júnior, la molt honorable Altra, convertida en l'heroïna de totes les altres. Ha tret els draps bruts a la llum, amb tanta mala llet, que és possible que fins i tot enviï el seu examant a la presó. Ara mateix deu estar a casa fregant-se les mans, acariciant un gat i repassant aquells missatge i mails no respostos, pensant en elsvàliums que s'ha pres durant les llargues nits de soledat i recordant amb ràbia aquell viatge en primera classe en avió a Madrid, on el va conèixer a ell. A l'home que uns anys més tard li trencaria el cor.

Ara Victoria és una estrella mediàtica, l'entrevisten als diaris, les ràdios, La Sexta Noche, Espejo Público, conversa amb Jiménez Losantos... Em pregunto quina serà la seva pròxima actuació: ¿uncameo a La que se avecina? Potser sí. ¡Ella es mereix això i més! Llargs anys de relació terrible però... ¡amb molt bon sexe! li va dir aRociíto en el programa Hable con ellas de Tele 5. La veritat és que no té gaire mèrit, és sabut per tots que els amants ho són per això, si no existís el sexe, per què voldria Jordi Pujol Ferrusola la companyia de Victoria, ¿perquè li aguantés el maletí i li portés eltoblerone? No ho crec. ¡Ella es mantenia amagada i callada! Per amor i per por, diu. Fins que un dia, mirant als ulls del seu fill es va adonar que havia d'explicar la veritat, per moral, pel país i perquè s'han de fer les coses bé.

¡DiGUES que sí, Victoria! Amaga la teva ràbia de l'Altra i fes creure al món que ho fas per honradesa. Que quan anaves a Andorra a comprar els formatges kiri i el teu amant treia bosses amb bitllets de 500 del maleter del Lamborghini, tu no t'adonaves de res. Que quan deixava 400.000 euros al banc, era perquè pesaven molt i després li feia mal l'esquena. Que tu estaves tan enamorada que no escoltaves aquelles converses de telèfon amb gent estranya, ni veies aquelles caixes fortes plenes a vessar de bitllets. No deies res ni pensaves res... només et movies per amor.

Però, és clar, se'n va anar l'amor i va venir la realitat en forma de micròfon en un trist gerro de flors, acompanyat d'una mala amiga que es va aprofitar del trist moment que estaves passant. Ho vas deixar anar tot amb la ràbia que té l'Altra. Aquella ràbia provocada pel silenci d'estar sempre en segon pla i amagada sense poder explicar mai res a ningú. Però llavors se't va presentar l'ocasió i vas treure tot el verí sense pensar que et podien estar gravant i aquell va ser el teu principal error o la teva sort més gran. De sobte vas veure la llum. Allà estava la venjança que estaves esperant. Aquella gravació et podia convertir en una còmplice o en una heroïna i vas decidir que ja era hora de sortir de l'armari, sense estar-te de res. Com totes les Altres del món somien que algun dia ho faran. Vas sortir a la llum com l'Altra es mereix.

I des d'aquí jo et dic, estimada Victoria, la guerra amb el teu Ex està més que guanyada. Però la que tens amb tu mateixa, estimada, aquesta crec que la vas perdre fa temps. La vas perdre el dia que, pujada a aquell cotxe de luxe, no vas tenir la valentia de sortir, donar un cop de porta, agafar l'Alsina Graells i entrar en una comissaria. Això sí que hauria estat valent. Això d'ara és... doncs això: el despit de l'Altra. La que ningú estima i a ningú li importa.

L'AMPOSTA DESCONEGUDA. EL RÈTOL DEL CARRER CORSINI

Al carrer Corsini, conegut popularment com a Carasol (o la forma incorrecta de carrer Sol) té un rètol singular. Així, de memòria, només me'n recordo d'un de semblant, el del carrer Josep Dámaso. 
No sé a qui està dedicat el carrer (perquè hi està, d'aquí que hi hagi una cara en relleu), però sembla ser que el cognom és d'origen italià. 

CATALUNYA I/& ESCOTLAND

Com diuen els crupiers, la sort està tirada. El referèndum d’Escòcia, no és que sigui qüestió de sort, però si que es veritat que només dintre de unes poques hores se’n sabran els resultats, previsiblement, abans de que apunti l’alba.

S’han fet moltes comparatives entre el procés escocès i el català, de les diferències i de les semblances. Per què jo no em puc fer una també?

No conec Escòcia i ara mateix no recordo haver parlat mai amb cap escocès i si ho he fet, segur que no ha estat del tema de la possible independència del seu país.

Per tant, no puc opinar sobre el veritable sentiment nacional que tenen. En canvi si que puc dir que els sentiment català, entre una majoria (molt qualificada de catalans i fins i tot que no ho són), és molt gran.

El sentiment català va estretament lligat a nosaltres des del mateix moment de la nostra concepció. Fins i tot m’atreveixo a dir que molts dels qui mai votarien a favor de la independència de Catalunya sé senten tan catalans com el primer.

Possiblement la primera gran diferència és la parla. L’escocès (o gaèlic escocès), a diferència del català, és una llengua molt minoritària. Es calcula que a Escòcia (també el parlen a d’altres llocs com el Canadà) el parlen unes 58.500 persones. En canvi el català el parlem milions de persones i, tot i que el castellà també és oficial, és la llengua més parlada de Catalunya. És la llengua materna per a una majoria de catalans i la primera que s’ensenya a l’escola, tot i les traves que hi posen algunes famílies que voldrien que els seus fills fossin escolaritzats en castellà i, com sempre, han de ser sentències judicials (de vegades em pregunto que entendran els jutges de determinats temes –com els capellans quan parlen de sexualitat als cursets prematrimonials-) Però al final ens en sortirem, ja ho veureu.

Catalunya, ha diferència de Escòcia, ha estat sotmesa en diferents etapes de la seva història. Si bé la unió física entre el Regne de Castellà i la Corona d’Aragó (que incloïa Catalunya) va ser gràcies a un matrimoni, cal recordar que el rei Ferran d’Aragó no era d’estirp catalana, és més, el Compromís de Casp (1412) que va escollir el nou monarca a la mort de Martí l’Humà, el darrer rei de la Casa de Barcelona i que morí sense designar successor, va ser una ensarronada per part dels representants dels antics regnes d’Aragó, València i les Illes, que, gràcies a la intervenció de Sant Vicent Ferrer, van acabar designant un successor castellà. Per tant, era qüestió de temps que els dos grans regnes espanyols acabessin unint-se i més en aquella època en que la guerra contra els musulmans ja feia massa segles que durava i es volia posar fi com fos i ja sé sap que la unió fa la força. En canvi el Regne Unit (Anglaterra i Escòcia) va ser fruit d’un tractat on sembla que tots van ser tractats (i valgui la redundància) d’igual a igual. Prova d’això és que la bandera resultat d’aquesta unió és la suma de les diferents banderes nacionals. Aquesta unió es va produir l’any 1707, més de 200 anys després la boda dels Reis Catòlics (1469)

Però en aquell temps Espanya no tenia bandera i això si, l’escut resultat també contempla la unió dels diferents regnes, encara que tret el de Granada (l’últim reducte musulmà), els altres ocupen el mateix espai i així tenen el mateix pes el de Lleó (unit al de Castella) o el de Navarra que el que representa Catalunya, Aragó i les Illes Balears.

Sempre s’ha dit que la unió que van establir els Reis Catòlics i que ja s’anomenava Regne d’Espanya, va ser més política que real, ja que Catalunya va seguir mantenint els furs i determinants privilegis.

Però per a Catalunya, la unió amb Castella, sempre va ser incòmoda i, fins i tot, no desitjada. És per això que a la mort del darrer monarca de la Casa d’Àustria espanyola, Carles II, i amb la successió pel tro espanyol obert, Catalunya va veure la possibilitat d’aconseguir, sinó el trencament amb Espanya, si al menys que el nou monarca fos l’Arxiduc Carles d’Àustria, a qui donaven suport. Finalment venceren els Borbons recolzats pels castellans i, amb la caiguda de Barcelona l’any 1714, va començar una de les etapes més negres de la nostra història. Tot hi haver-ne d’altres (dictadura de Miguel Primo de Rivera), la dictadura del general Franco va suposar la pitjor etapa viscuda pels catalans durant segles. I, a l’altre costat, sempre els castellans... Per tant, es podria dir que sempre els hem tingut més d’enemics que no d’amics.

Si ens remuntem a èpoques més recents, Escòcia, tot i no ser un Estat propi, ha tingut uns privilegis que no ha tingut Catalunya o bé sé li han negat. Dos exemples molt clars: tenen la seva pròpia moneda, així com també les seves pròpies seleccions nacionals.

Per què si bé ara ja no se’n parla, la campanya pro seleccions catalanes va arrelar amb força durant la dècada passada. Fins i tot van ser reconegudes per alguna federació internacional d’esports minoritaris, però aquells que realment tenen pes (futbol, atletisme, natació, bàsquet, handbol, etc.) no van reconèixer mai Catalunya com a federació nacional. Hi va haver però un cas molt curiós, el de la selecció d’hoquei patins que si bé en un primer moment va ser reconeguda (recordem que aquest esport no és modalitat olímpica), van haver de jugar un mundial B i, com és lògic, es van acabar imposant a la resta per grans golejades. Llavors havien d’ascendir a la màxima categoria i aquí va ser quan la Federació Espanyola va fer servir el seu veto i va perdre el reconeixement de la internacional.

Si a algun lloc del món hi ha passió per les apostes, aquest és el Regne Unit. Així, avui, les cases d’apostes donaven clar guanyador al no i només es contemplava un 20% de possibilitats de que el si s’acabi per imposar. Però hi poden haver sorpreses, per què no? No sempre guanya qui més possibilitats té de fer-ho. 

Catalunya té dipositades moltes esperances amb el referèndum d’avui d’Escòcia que pot acabar influint amb els ànims dels catalans segons sigui el resultat.

És evident que un sí donaria ales als sectors més independentistes i faria, amb tota seguretat que el dia 9-N hi haguessin urnes per a votar. Possiblement en un gest més simbòlic que legal, però els catalans podríem dir el que pensem.

Però teniu en compte una cosa: els resultats seran molt diferents si el referèndum fos legal (per tant, reconegut pel govern d’Espanya) que si no ho és. En el segon cas, la majoria de partidaris del no, no aniran a votar, la qual cosa desvirtuarà molt el resultat final.