dilluns, 13 d’octubre del 2014

QUAN NOMÉS ÉREM SOCIALISTES

Us reprodueixo d’una forma gràfica la portada del diari el País de diumenge 23 de juliol de l’any 2000: José Luis Rodríguez Zapatero acaba de ser elegit secretari general del PSOE i rep les felicitacions d’un grup de delegats que han fet possible el seu nomenament, entre els quals es troba el casero Germà Bel.
Germà Bel va ser secretari d’Organització de les Joventuts Socialistes de Catalunya amb Xavier Soto de secretari general, diputat al Congrés i assessor dels ministres Borrell, Almunia i Eguiagaray.
En aquella època el PP governava Espanya i al capdavant del govern estava José Maria Aznar, aquell individu a qui durant molts d’anys vaig considerar el pitjor president de la història d’Espanya.
Bé, un cop de sort (o de desgràcia, segons com es miri) va portar el PSOE a guanyar les eleccions generals 3 anys més tard. Mentre, a Catalunya, el canvi s’havia produït uns mesos abans degut, en gran part, a la pèrdua de vots per part de CiU per haver donar suport  al transvasament de l’Ebre, la qual cosa va permetre un pacte nacionalista i d’esquerres entre el PSC, ERC i ICV.
A diferents autonomies hi tornaven a haver presidents socialistes: a Aragó Marcelino Iglesias (1999-2011), a les Illes Balears Francesc Antich (1999-2003)...
Semblava que després de la nefasta etapa d’Aznar els socialistes tindríem una segona oportunitat per portar a terme tots aquells projectes que s’havien quedat al calaix durant el mandat de Felipe González.
Jo mateix vaig entrar de regidor a l’Ajuntament d’Amposta amb tota la il·lusió d’un novell, però amb l’espina clavada de no poder haver girat la truita i acabar amb l’hegemonia de CiU.
Recordo que l’agost del 2000, quan el tema del Pla Hidrològic Nacional encara era incipient, varem anar de vacances a Benidorm. Visitant els pobles del costat una tarda recalarem a Finestrat, un poblet de l’interior però que tenia un porcí de costa limítrof amb Benidorm. Vaig veure cartells pel poble que anunciaven la visita de Zapatero, però per a la meva desgracia havia estat el dia anterior. Per poc no vaig coincidir amb el que seria només uns anys més tard president del govern d’Espanya.
L’any següent varem canviar totalment el nostre destí vacacional: el Pirineu Aragonès, concretament el càmping de Ligüerre de Cinca, un dels pobles que van ser engolits per un dels pantans que es van construir en aquella zona allà pels anys 60, el del Grado.
Pujant havíem vist la magnífica torre medieval d’Abizanda, per tant es va convertir en visita obligada i prioritària. Allí vaig estar a punt de coincidir amb Marcelino Iglesias que també, el dia abans, havia inaugurat una exposició sobre les supersticions, bruixeria, mites i creences d’aquella zona d’Osca.
Finalment, l’etapa del govern de Zapatero va passar com passen totes i ens va quedar el regust agredolç d’haver fet bé una part de la feina, la referent a l’apartat social (matrimoni homosexual, llei de la dependència...), però no tan bé en el terreny econòmic o l’Estatut català que va promoure el President Maragall.
La retallada de l’Estatut (tal i com ho va pronosticar Alfonso Guerra) i la posterior sentència del Tribunal Constitucional a instàncies del PP, va precipitar el creixement de l’independentisme català agafant els socialistes amb el peu canviat.
De fet, ni els d’aquí de Catalunya i encara molt menys els d’Espanya han sabut donar resposta a les discrepàncies internes que van sorgir arran d’aquest tema.
Ara els socialistes ens mirem els uns als altres en recel i fins i tot critiquem obertament a aquells que un dia ho van ser tot dintre del PSOE: Bono i Guerra, per suposat, però també Felipe González, fins fa poc el referent amb majúscules del socialisme espanyol.
A les files del PSC hi ha hagut desercions sonades com les dels germans Pasqual i Ernest Maragall, representants de la branca més sobiranista del partit; dimissions doloroses, com la del primer secretari Pere Navarro; i va anar de poc que Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura (diputada de l’Ebre i exalcaldessa d’Ulldecona)  no acabessin expulsats, el que hauria significat un gran despropòsit i la fractura definitiva del partit.  
Actualment, més que parlar del sector oficial del PSC i del sector crític, sembla que estem davant dels bons i dels dolents. D’aquells que s’aferren a la utopia del federalisme (no crec que Espanya acceptés una solució diferent al cafè par a tothom) i els que pensem que els catalans tenim el dret de decidir el futur que volem tal i com ho van fer els escocesos el passat 18 de setembre.

Per cert, en l’actualitat, Germà Bel forma part del Consell Assessor per a la Transició Nacional, un grup de savis nomenats per Artur Mas i que depèn de la Generalitat de Catalunya i molt possiblement (no en tinc constància) ha deixat de militar al PSC.        

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE L'ERMITA D'ALCANAR. 3d6a (II)
















LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 13-10-2014

Carrer Gran Capità. Lateral de la caserna de la Guardia Civil. 
Cal pensar que ho va fer un cotxe. Què devia mirar el conductor? 

La Catalunya de Monty Phyton

JOAQUIM COLL
Historiador

Des que el TC va suspendre la consulta, les forces sobiranistes que integren el nostre particular Front Popular de Judea es conjuren cada dia per mantenir una unitat fictícia i estalviar-se l'espectacle de la dissidència o de les acusacions encreuades davant el carreró sense sortida en què ha entrat el procés. Fa dies que assistim a una grotesca jaculatòria perquè succeeixi el miracle i es voti el 9-N, fet que hauria pogut ser retratat amb moltíssima acidesa pel genial humor dels Monty Phyton (recordin, La vida de Brian El sentido de la vida). Per ara, l'únic assenyalat amb el dit de la tribu, al marge, és clar, dels habitualment vilipendiats com a «espanyolistes» o «fatxes», ha estat el professor Quim Brugué. En la seva dimissió com a membre de la comissió de control, ha dit les veritats del barquer. Que la consulta no té garanties democràtiques i que a Catalunya comença a travessar-se una perillosa línia vermella quan per a alguns el fi justifica els mitjans. No oblidem que, aquest dimecres, la seu de Ciutadans a Lleida va ser atacada de nou amb pintura i la del PSC al districte de les Corts va patir un altre violent assalt, mentre la CUP anunciava per ahir a la tarda un escrache al domicili d'Alicia Sánchez-Camacho. I tornant al noble gest deBrugué, ¿quant trigarà la seva força, ICV-EUiA, a recuperar l'esperit crític i racionalista?
Consola que, mentrestant, diverses centenes de personalitats d'esquerra hagin alçat la seva veu per dir que no és cert que les retallades socials siguin culpa del fet que Espanya ens robi, sinó de les polítiques neoliberals de la troica, i que el propòsit de la secessió és manifestament incompatible amb un ideal progressista. S'ha d'agrair a l'exsecretari general del PCE Paco Frutos, al dramaturgJosé Sanchís Sinisterra, a les escriptores Clara Usón i Lidia Falcón, i al director d'Els Joglars, Ramon Fontseré, aquest exercici de coherència, del qual potser prendran exemple les cúpules de CCOO i UGT a Catalunya. També ahir a Madrid es va reprendre el front federal des de la transversalitat ideològica de la societat civil, amb noms com José Antonio Zarzalejos, Nicolás Sartorius, Laura Arroyo o Ángel Gabilondo. No en va ja més del 50% dels espanyols diuen que estan d'acord, segons l'última enquesta d'El País, en una reforma federal que servís per encaixar millor Catalunya.
El que pugui succeir en les pròximes setmanes fins al 9-N i després ja comença a no ser desxifrable per als analistes polítics. ¿Hi haurà anticipades?, ¿amb llista conjunta? o ¿intentarà Artur Mas esgotar la legislatura? Quan s'entra en el regne de l'astúcia, no se sap si qui enganya ho fa abans o després. El més fonamental és que el procés infinit, com el va qualificar un enginyós tuiter, ens serveixi també per riure una ­mica.