Germà
Bel va ser secretari d’Organització de les Joventuts Socialistes de Catalunya
amb Xavier Soto de secretari general, diputat al Congrés i assessor dels
ministres Borrell, Almunia i Eguiagaray.
En
aquella època el PP governava Espanya i al capdavant del govern estava José
Maria Aznar, aquell individu a qui durant molts d’anys vaig considerar el
pitjor president de la història d’Espanya.
Bé, un
cop de sort (o de desgràcia, segons com es miri) va portar el PSOE a guanyar
les eleccions generals 3 anys més tard. Mentre, a Catalunya, el canvi s’havia
produït uns mesos abans degut, en gran part, a la pèrdua de vots per part de
CiU per haver donar suport al transvasament
de l’Ebre, la qual cosa va permetre un pacte nacionalista i d’esquerres entre
el PSC, ERC i ICV.
A diferents
autonomies hi tornaven a haver presidents socialistes: a Aragó Marcelino
Iglesias (1999-2011), a les Illes Balears Francesc Antich (1999-2003)...
Semblava
que després de la nefasta etapa d’Aznar els socialistes tindríem una segona
oportunitat per portar a terme tots aquells projectes que s’havien quedat al
calaix durant el mandat de Felipe González.
Jo
mateix vaig entrar de regidor a l’Ajuntament d’Amposta amb tota la il·lusió
d’un novell, però amb l’espina clavada de no poder haver girat la truita i
acabar amb l’hegemonia de CiU.
Recordo
que l’agost del 2000, quan el tema del Pla Hidrològic Nacional encara era
incipient, varem anar de vacances a Benidorm. Visitant els pobles del costat
una tarda recalarem a Finestrat, un poblet de l’interior però que tenia un
porcí de costa limítrof amb Benidorm. Vaig veure cartells pel poble que
anunciaven la visita de Zapatero, però per a la meva desgracia havia estat el
dia anterior. Per poc no vaig coincidir amb el que seria només uns anys més
tard president del govern d’Espanya.
L’any
següent varem canviar totalment el nostre destí vacacional: el Pirineu
Aragonès, concretament el càmping de Ligüerre de Cinca, un dels pobles que van
ser engolits per un dels pantans que es van construir en aquella zona allà pels
anys 60, el del Grado.
Pujant
havíem vist la magnífica torre medieval d’Abizanda, per tant es va convertir en
visita obligada i prioritària. Allí vaig estar a punt de coincidir amb
Marcelino Iglesias que també, el dia abans, havia inaugurat una exposició sobre
les supersticions, bruixeria, mites i creences d’aquella zona d’Osca.
Finalment,
l’etapa del govern de Zapatero va passar com passen totes i ens va quedar el
regust agredolç d’haver fet bé una part de la feina, la referent a l’apartat
social (matrimoni homosexual, llei de la dependència...), però no tan bé en el
terreny econòmic o l’Estatut català que va promoure el President Maragall.
La
retallada de l’Estatut (tal i com ho va pronosticar Alfonso Guerra) i la
posterior sentència del Tribunal Constitucional a instàncies del PP, va
precipitar el creixement de l’independentisme català agafant els socialistes
amb el peu canviat.
De
fet, ni els d’aquí de Catalunya i encara molt menys els d’Espanya han sabut
donar resposta a les discrepàncies internes que van sorgir arran d’aquest tema.
Ara
els socialistes ens mirem els uns als altres en recel i fins i tot critiquem
obertament a aquells que un dia ho van ser tot dintre del PSOE: Bono i Guerra,
per suposat, però també Felipe González, fins fa poc el referent amb majúscules
del socialisme espanyol.
A les
files del PSC hi ha hagut desercions
sonades com les dels germans Pasqual i Ernest Maragall, representants de la
branca més sobiranista del partit; dimissions doloroses, com la del primer
secretari Pere Navarro; i va anar de poc que Joan Ignasi Elena, Marina Geli i
Núria Ventura (diputada de l’Ebre i exalcaldessa d’Ulldecona) no acabessin expulsats, el que hauria significat
un gran despropòsit i la fractura definitiva del partit.
Actualment,
més que parlar del sector oficial del PSC i del sector crític, sembla que estem
davant dels bons i dels dolents. D’aquells que s’aferren a la utopia del
federalisme (no crec que Espanya acceptés una solució diferent al cafè par a tothom) i els que pensem que
els catalans tenim el dret de decidir el futur que volem tal i com ho van fer
els escocesos el passat 18 de setembre.
Per
cert, en l’actualitat, Germà Bel forma part del Consell Assessor per a la
Transició Nacional, un grup de savis nomenats per Artur Mas i que depèn de la
Generalitat de Catalunya i molt possiblement (no en tinc constància) ha deixat
de militar al PSC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada