dilluns, 17 de novembre del 2014
Cançó trista del PSC
JORDI MERCADER
Periodista
La diàspora de militants fa que el partit a penes tingui tensió interna ni possibilitats de rellançar-se
Fa un parell d'anys, un conseller habituat a recórrer el territori, i als simpàtics sopars amb les forces vives locals una vegada finalitzat l'acte oficial, solia explicar que a les sobretaules era molt freqüent identificar entre el grup un bon nombre d'exmilitants del PSC enrolats en entitats ciutadanes, voluntariats i plataformes de tota mena. Fa un temps que no intercanviem novetats amb l'honorable; potser, a dia d'avui, aquesta fotografia presenta alguns canvis en el sentit que alguns d'aquests activistes històrics (des d'alcaldes fins a votants) que van perdre la seva fe en el socialisme oficial ara estan militant en un altre partit, fins i tot impulsant, finalment, un partit nou o treballant il- lusionadament per a la causa sobiranista des de qualsevol de les organitzacions existents. El que no ha canviat és la melancolia que transmeten quan parlen del PSC.
La frase més repetida en aquests cercles d'exmilitants no és de crítica a la direcció per aquesta o aquella decisió ni expressa cap desdeny respecte als seus antics companys, simplement exterioritza un estat d'ànim de qui va creure sincerament en un projecte ara impossible però que durant un temps, no en fa tant, va semblar majoritari en l'univers del catalanisme progressista: «A mi el PSC m'entristeix». Ho repeteixen negant amb el cap, potser volent expressar que no van tenir més remei que deixar el seu partit perquè ja no el reconeixien com a seu.
No hi va haver cap batalla interna pel poder perquè no n'hi podia haver cap. Uns volien quedar-se sols i ho van aconseguir sense gaire esforç; altres, els que se'n van anar, sabien que no tenien res a fer per intentar convèncer-los de l'error. No va ser un enfrontament de matisos, ni tàctic, ni programàtic; va ser molt pitjor, va ser el descobriment que el partit oficial entenia Catalunya com una nació sense futur. D'una altra forma, aquests socialistes de l'èxode no saben explicar-se com se li poden negar els drets històrics i la sobirania a una nació viva.
Però això només és un record del que hauria pogut ser. Ara veuen que el seu antic partit ha perdut presència, força i influència en ciutats i sectors en què ho va ser tot. S'ha encongit socialment i no només per la pèrdua de vots. És raonable pensar que aquest declivi no només és atribuïble a la qüestió nacional; la crisi de la socialdemocràcia europea o el llegat de ZP hi deuen tenir el seu pes. En la seva invisibilitat progressiva, el PSC ja no pot contrarestar l'actitud d'un PSOE que l'iguala al PP en matèria identitària, tot i ser indiscutible que el PSC està molt lluny del PP pel que fa al respecte a Catalunya, malgrat el que pugui semblar per culpa de la casa mare.
Miquel Iceta va gestionar hàbilment la posició contra el primer9-N, limitant-se a subratllar la seva il·legalitat, evitant defensar o atacar el dret a decidir; i va driblar el nou 9-N ressaltant el seu caràcter de manifestació del dret d'expressió, obrint les portes a la col·laboració dels ajuntaments governats pel PSC. Però la seva moderació no l'haurà acostat ni un mil·límetre al cercle dels excompanys, perquè aquests només mantenen respecte del partit una pena infinita, però escàs interès polític pel seu futur, per no dir cap. Aquesta desafecció pel PSC d'una part significativa de l'antic capital polític, sentiment que presumiblement s'anirà reproduint entre l'electorat decebut, suposarà un dels impediments més grans per a la seva recomposició i rellançament, si és possible.
La diàspora provocada ha convertit el PSC en un partit amb poca tensió interna, còmode per viure el dia a dia però una mica inanimat. La proximitat de les eleccions municipals, amb la transcendència que poden tenir per a un partit municipalista uns resultats com els que auguren els sondejos, pot ser el gran al·licient per a un cop de timó que el torni a la centralitat, amb el federalisme per bandera. Però sense veus alternatives, ¿com es pot desenvolupar un procés que hauria d'encaixar la reforma de l'Estat amb el reconeixement del principi democràtic dels catalans? Sense gaire crítica per abordar un viratge que molt probablement la intuïció del seu primer secretari detecta com a imprescindible, ¿què es pot fer? La possibilitat de pactar amb el president Mas la salvació del que queda de legislatura és un remei que des de la mateixa nit de les eleccions del 2012 s'espera a Nicaragua com a solució miraculosa; no obstant, la sociovergència en temps de crisi i corrupció podria ser de lectura molt negativa. Si hi ha avanç electoral autonòmic, llavors als socialistes associats amb el PSOE, sense temps per a res, només els quedarà encomanar-se a la sort. Els seus antics militants i el seu vell milió de vots ploraran per ells.
Periodista.
diumenge, 16 de novembre del 2014
A MAL TEMPS, BONA CARA
-Què tal Joan, com estàs?
-Bé.
Vinc a que em facis una recepta del broncodilatador que tinc prescrit per
l'especialista ...
A Josep el podia tutejar ja que ens coneixem
des de fa anys. Fins i tot els nostres pares són amics.
És el meu metge de capçalera des del febrer
passat quan vaig haver de canviar-me de mútua. L'anterior, ADESLAS, pretenia
cobrar un complement per continuar amb els mateixos serveis. No estan els temps
per haver de pagar 100 euros al mes només perquè la mútua vulgui obtenir un
benefici més gran.
Després de fer-me la recepta em va preguntar:
-Alguna Cosa més? Com et trobes?
-No, res
més. Bé. Em trobo bé .
..
..
-Passa, Et faré unes ecografies per descartar que tinguis
alguna cosa.
Passem a una estança contigua on Josep té un
ecògraf. Em va fer tombar, em va untar de gel i va començar a examinar tots els
meus òrgans interns: pulmons, fetge, estómac ... Fins que va arribar a la
bufeta en la es va aturar uns instants. El seu silenci em va inquietar.
-Això d'aquí no m'agrada.
Em va convidar a mirar la pantalla de
l'ecògraf perquè jo mateix veiés uns minúsculs quists que havia detectat;
després va fer posar de costat per observar si es movien o es mantenien quiets.
No hi havia moviment.
-No M'agrada gens. T'ho hauria de mirar un uròleg.
-Fa uns
anys, al meu pare el van operar d'un càncer de bufeta.
-Més encara; pot tenir un component genètic ...
Va redactar un informe per al uròleg, va
retallar una de les ecografies que m'havia fet i ho va ficar tot en un sobre.
Immediatament em vaig mentalitzar per si la
pitjor notícia s'acabava confirmant i, en qualsevol cas, de quin seria el final
del capítol: passar pel quiròfan.
Després de fer-me una cistografia, l'uròleg va
confirmar el diagnòstic del Dr. Fumadó i va ratificar el que ja suposava:
-Sigui O no maligne, s'ha d'operar ... No és urgent, però
com més aviat t’operis millor ...
El mes d'agost se'ns tirava a sobre i el Dr.
Martí (que així es diu l'uròleg) no em podia operar fins al setembre, ja que
prenia vacances. Em va aconsellar que anés a Barcelona.
Entre totes les opcions que tenia em vaig
decidir per la Clínica Corachán. El dia 6 d'agost em va visitar el Dr.
Rodríguez. A partir d'aquell moment va començar tot un periple de proves:
anàlisi, ecografia, radiografia de tòrax, citologia, TAC, etc.
Es va fixar la dat del 5 de setembre, a les 7 de
la tarda per a la intervenció quirúrgica. Tal com es va acostant el dia i
encara que intentis no pensar en aquell moment, constantment et ve al cap. És
quan has de vèncer totes les pors i demostrar el fort que ets. L'optimisme i la
força de voluntat són dos bons aliats per superar tan complicada situació.
...
Falten uns minuts perquè siguin les 6 al
rellotge. Fa una estona que la meva dona ha sortit a comprar una mica de fruita
per berenar. De sobte sonen un parell de cops a la porta de l'habitació 623 de
la Clínica Corachán. Un portalliteres i una infermera treuen el cap i em
comuniquen que ha arribat el moment. Des que havia ingressat, inconscientment,
havia estat comptant el temps cap enrere. Vaig agrair que em passessin a buscar
una hora abans. El Dr. Rodríguez i el seu equip ja m'estaven esperant al
quiròfan. En menys d'una hora tot haurà acabat. Abans de la 7 ja estava de
tornada a l'habitació on m'esperava la meva dona; i en menys de 48 hores em van
donar l'alta hospitalària.
La següent visita al Dr. Rodríguez va ser per
conèixer el resultat de la biòpsia. El càncer havia estat extirpat en la seva
totalitat i la bufeta no havia sofert danys. Haver-ho detectat a temps va ser
la clau de l'èxit. Però entre totes les bones notícies, una de dolenta: era
d'alt risc, pel que havia de seguir un tractament preventiu perquè no es tornés
a reproduir. Ara mateix em trobo en aquesta fase.
Per finalitzar, vull valorar la gran
professionalitat i humanitat que m'han demostrat en cada moment tant els
facultatius com la resta de personal sanitari que m'ha atès al llarg dels
últims 4 mesos. I, per descomptat, el suport rebut per part del meu entorn
familiar, amics i companys. La seva actitud positiva m'ha servit de gran ajuda
en els que han estat, sense cap dubte, els pitjors moments de la meva vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)