-Què tal Joan, com estàs?
-Bé.
Vinc a que em facis una recepta del broncodilatador que tinc prescrit per
l'especialista ...
A Josep el podia tutejar ja que ens coneixem
des de fa anys. Fins i tot els nostres pares són amics.
És el meu metge de capçalera des del febrer
passat quan vaig haver de canviar-me de mútua. L'anterior, ADESLAS, pretenia
cobrar un complement per continuar amb els mateixos serveis. No estan els temps
per haver de pagar 100 euros al mes només perquè la mútua vulgui obtenir un
benefici més gran.
Després de fer-me la recepta em va preguntar:
-Alguna Cosa més? Com et trobes?
-No, res
més. Bé. Em trobo bé .
..
..
-Passa, Et faré unes ecografies per descartar que tinguis
alguna cosa.
Passem a una estança contigua on Josep té un
ecògraf. Em va fer tombar, em va untar de gel i va començar a examinar tots els
meus òrgans interns: pulmons, fetge, estómac ... Fins que va arribar a la
bufeta en la es va aturar uns instants. El seu silenci em va inquietar.
-Això d'aquí no m'agrada.
Em va convidar a mirar la pantalla de
l'ecògraf perquè jo mateix veiés uns minúsculs quists que havia detectat;
després va fer posar de costat per observar si es movien o es mantenien quiets.
No hi havia moviment.
-No M'agrada gens. T'ho hauria de mirar un uròleg.
-Fa uns
anys, al meu pare el van operar d'un càncer de bufeta.
-Més encara; pot tenir un component genètic ...
Va redactar un informe per al uròleg, va
retallar una de les ecografies que m'havia fet i ho va ficar tot en un sobre.
Immediatament em vaig mentalitzar per si la
pitjor notícia s'acabava confirmant i, en qualsevol cas, de quin seria el final
del capítol: passar pel quiròfan.
Després de fer-me una cistografia, l'uròleg va
confirmar el diagnòstic del Dr. Fumadó i va ratificar el que ja suposava:
-Sigui O no maligne, s'ha d'operar ... No és urgent, però
com més aviat t’operis millor ...
El mes d'agost se'ns tirava a sobre i el Dr.
Martí (que així es diu l'uròleg) no em podia operar fins al setembre, ja que
prenia vacances. Em va aconsellar que anés a Barcelona.
Entre totes les opcions que tenia em vaig
decidir per la Clínica Corachán. El dia 6 d'agost em va visitar el Dr.
Rodríguez. A partir d'aquell moment va començar tot un periple de proves:
anàlisi, ecografia, radiografia de tòrax, citologia, TAC, etc.
Es va fixar la dat del 5 de setembre, a les 7 de
la tarda per a la intervenció quirúrgica. Tal com es va acostant el dia i
encara que intentis no pensar en aquell moment, constantment et ve al cap. És
quan has de vèncer totes les pors i demostrar el fort que ets. L'optimisme i la
força de voluntat són dos bons aliats per superar tan complicada situació.
...
Falten uns minuts perquè siguin les 6 al
rellotge. Fa una estona que la meva dona ha sortit a comprar una mica de fruita
per berenar. De sobte sonen un parell de cops a la porta de l'habitació 623 de
la Clínica Corachán. Un portalliteres i una infermera treuen el cap i em
comuniquen que ha arribat el moment. Des que havia ingressat, inconscientment,
havia estat comptant el temps cap enrere. Vaig agrair que em passessin a buscar
una hora abans. El Dr. Rodríguez i el seu equip ja m'estaven esperant al
quiròfan. En menys d'una hora tot haurà acabat. Abans de la 7 ja estava de
tornada a l'habitació on m'esperava la meva dona; i en menys de 48 hores em van
donar l'alta hospitalària.
La següent visita al Dr. Rodríguez va ser per
conèixer el resultat de la biòpsia. El càncer havia estat extirpat en la seva
totalitat i la bufeta no havia sofert danys. Haver-ho detectat a temps va ser
la clau de l'èxit. Però entre totes les bones notícies, una de dolenta: era
d'alt risc, pel que havia de seguir un tractament preventiu perquè no es tornés
a reproduir. Ara mateix em trobo en aquesta fase.
Per finalitzar, vull valorar la gran
professionalitat i humanitat que m'han demostrat en cada moment tant els
facultatius com la resta de personal sanitari que m'ha atès al llarg dels
últims 4 mesos. I, per descomptat, el suport rebut per part del meu entorn
familiar, amics i companys. La seva actitud positiva m'ha servit de gran ajuda
en els que han estat, sense cap dubte, els pitjors moments de la meva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada