dilluns, 17 de novembre del 2014

Cançó trista del PSC

JORDI MERCADER
Periodista

La diàspora de militants fa que el partit a penes tingui tensió interna ni possibilitats de rellançar-se


Fa un parell d'anys, un conseller habituat a recórrer el territori, i als simpàtics sopars amb les forces vives locals una vegada finalitzat l'acte oficial, solia explicar que a les sobretaules era molt freqüent identificar entre el grup un bon nombre d'exmilitants del PSC enrolats en entitats ciutadanes, voluntariats i plataformes de tota mena. Fa un temps que no intercanviem novetats amb l'honorable; potser, a dia d'avui, aquesta fotografia presenta alguns canvis en el sentit que alguns d'aquests activistes històrics (des d'alcaldes fins a votants) que van perdre la seva fe en el socialisme oficial ara estan militant en un altre partit, fins i tot impulsant, finalment, un partit nou o treballant il- lusionadament per a la causa sobiranista des de qualsevol de les organitzacions existents. El que no ha canviat és la melancolia que transmeten quan parlen del PSC.
La frase més repetida en aquests cercles d'exmilitants no és de crítica a la direcció per aquesta o aquella decisió ni expressa cap desdeny respecte als seus antics companys, simplement exterioritza un estat d'ànim de qui va creure sincerament en un projecte ara impossible però que durant un temps, no en fa tant, va semblar majoritari en l'univers del catalanisme progressista: «A mi el PSC m'entristeix». Ho repeteixen negant amb el cap, potser volent expressar que no van tenir més remei que deixar el seu partit perquè ja no el reconeixien com a seu.
No hi va haver cap batalla interna pel poder perquè no n'hi podia haver cap. Uns volien quedar-se sols i ho van aconseguir sense gaire esforç; altres, els que se'n van anar, sabien que no tenien res a fer per intentar convèncer-los de l'error. No va ser un enfrontament de matisos, ni tàctic, ni programàtic; va ser molt pitjor, va ser el descobriment que el partit oficial entenia Catalunya com una nació sense futur. D'una altra forma, aquests socialistes de l'èxode no saben explicar-se com se li poden negar els drets històrics i la sobirania a una nació viva.
Però això només és un record del que hauria pogut ser. Ara veuen que el seu antic partit ha perdut presència, força i influència en ciutats i sectors en què ho va ser tot. S'ha encongit socialment i no només per la pèrdua de vots. És raonable pensar que aquest declivi no només és atribuïble a la qüestió nacional; la crisi de la socialdemocràcia europea o el llegat de ZP hi deuen tenir el seu pes. En la seva invisibilitat progressiva, el PSC ja no pot contrarestar l'actitud d'un PSOE que l'iguala al PP en matèria identitària, tot i ser indiscutible que el PSC està molt lluny del PP pel que fa al respecte a Catalunya, malgrat el que pugui semblar per culpa de la casa mare.
Miquel Iceta va gestionar hàbilment la posició contra el primer9-N, limitant-se a subratllar la seva il·legalitat, evitant defensar o atacar el dret a decidir; i va driblar el nou 9-N ressaltant el seu caràcter de manifestació del dret d'expressió, obrint les portes a la col·laboració dels ajuntaments governats pel PSC. Però la seva moderació no l'haurà acostat ni un mil·límetre al cercle dels excompanys, perquè aquests només mantenen respecte del partit una pena infinita, però escàs interès polític pel seu futur, per no dir cap. Aquesta desafecció pel PSC d'una part significativa de l'antic capital polític, sentiment que presumiblement s'anirà reproduint entre l'electorat decebut, suposarà un dels impediments més grans per a la seva recomposició i rellançament, si és possible.
La diàspora provocada ha convertit el PSC en un partit amb poca tensió interna, còmode per viure el dia a dia però una mica inanimat. La proximitat de les eleccions municipals, amb la transcendència que poden tenir per a un partit municipalista uns resultats com els que auguren els sondejos, pot ser el gran al·licient per a un cop de timó que el torni a la centralitat, amb el federalisme per bandera. Però sense veus alternatives, ¿com es pot desenvolupar un procés que hauria d'encaixar la reforma de l'Estat amb el reconeixement del principi democràtic dels catalans? Sense gaire crítica per abordar un viratge que molt probablement la intuïció del seu primer secretari detecta com a imprescindible, ¿què es pot fer? La possibilitat de pactar amb el president Mas la salvació del que queda de legislatura és un remei que des de la mateixa nit de les eleccions del 2012 s'espera a Nicaragua com a solució miraculosa; no obstant, la sociovergència en temps de crisi i corrupció podria ser de lectura molt negativa. Si hi ha avanç electoral autonòmic, llavors als socialistes associats amb el PSOE, sense temps per a res, només els quedarà encomanar-se a la sort. Els seus antics militants i el seu vell milió de vots ploraran per ells.
Periodista.