PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PEL CAMÍ DEL CEMENTIRI DE SANT JAUME IV

El triangle Mas-Rull-Duran

JOAN TAPIA

Periodista

A Convergència, el líder, abans Jordi Pujol, ara Artur Mas, sempre té l'última paraula. Per això, exagerant, es diu que peca de leninisme. La cúpula unipersonal té poder absolut. Si vostè en dubta, recordi-se'n de Miquel Roca.

Però en temps moguts els impacients creixen i es multipliquen. CDC ho té complicat. Les eleccions estan convocades per al 27 de setembre amb vuit desestabilitzadors mesos d'anticipació. És impensable que Mas es faci enrere (ha donat la seva paraula i té abans l'11-S del 2015). I els resultats són molt incerts. La llista única que ambicionava Mas ha naufragat, no és clar que CiU (si encara existeix) quedi davant d'ERC i tampoc és impossible que la suma de CiU i ERC no aconsegueixi la majoria absoluta de 68 diputats (ara en tenen 71).

I encara que el president és resistent, en CDC hi ha esbojarrats. Alguns creuen que encapçalar l'independentisme exigeix contundència per tapar la boca a ERC, poder pactar com més aviat millor el full de ruta comú i tornar a intentar que Oriol Junquerasreconsideri la negativa a la llista de país. I per arribar-hi, Unió, o com a mínim Josep Antoni Duran Lleida, que no es cansa de dir que aspira a un pacte confederal amb Espanya, és un maleït destorb. ¿Com es pot exhibir múscul independentista en aliança amb l'inventor de la pecaminosa tercera via? Conclusió: se l'ha de desprestigiar com a home del passat, proclamar que les «patriòtiques» bases d'Unió se'n distancien i procurar desempallegar-se'n al més aviat possible. Per això Josep Rull, que, tot i que reflexiu, és el cap dels impacients, va donar l'ordre als seus diputats dijous passat de posar en ridícul Duran i votar diferent respecte a l'admissió a tràmit del projecte de llei antigihadista PP-PSOE. I a continuació l'agit-prop convergent va aplicar a Duran les mateixes carícies amb què fa uns mesos va tractar Pere Navarro.

Però Mas té presents altres dades. Un, la tirada de Duran en el camp moderat és molt alta, fins i tot superior a la d'Unió. Dos, trencar abans de les municipals podria ser catastròfic perquè comportaria una crisi de govern (els tres consellers d'Unió van sortir en tromba a defensar Duran) i podria fer trontollar la fràgil majoria sobiranista. Tres, Mas sap que per guanyar necessita vots moderats. I Unió-Duran són un aval que fins ara ha servit per fer empassar propostes radicals. El president es beneficia així de la prudència de Duran com Felipe González ho va fer durant molts anys de l'«esquerranisme» d'Alfonso Guerra. Un dia es va acabar i no va ser bo per al PSOE.

Mas sap que Duran té línies vermelles, però preferiria arrossegar-lo a la seva aventura encara que fos com a soci ranquejant. O, com a mínim, no precipitar el divorci. Per això va trucar a Rull i li va dir que la bronca de dijous passat s'havia d'enterrar. Per això ahir la direcció de CiU va fer costat a Duran i va culpar de la crisi a un simple malentès. Sí, un desajust entre els nois de Rull amb presses per deixar anar amarres i reconvertir CDC i els càlculs de Mas, que parla de refundar i s'ha convertit a l'independentisme, però sap que la força de CDC sempre ha sigut encarnar al mateix temps el catalanisme i la moderació, haver sabut tocar de peus a terra.

Però el gran problema és que tant Mas com Rull tenen raó. Trencar ara amb Duran Lleida és obrir una crisi imprevisible de final incert que podria liquidar l'actual majoria parlamentària. Però continuar amb Duran serà impossible si es competeix en maximalisme amb ERC. Com són les coses, Mas volia una llista única i al final es pot trobar amb tres: la d'ERC, la de CDC i la d'Unió. O fins i tot alguna més si l'ANC derrapa.

PROU DE XORIÇOS!!

Abans hi havia unes poques marques: Revilla Campofrío… I unes quantes classes: Rioja, Cantimpalo, de Pamplona, de Salamanca... Si bé és cert que xoriços o mangantes o lladres de guant blanc n’hi ha hagut sempre.

Ara es té la sensació que n’hi ha molts més: qualsevol polític és xoriço, qualsevol banquers, és xoriço, qualsevol funcionari, és xoriço... Suposo que aquesta sensació és gràcies als mitjans de comunicació i possiblement també a l’època que estem vivint on hi ha molta gent que s’ho està passant realment malament.

Bé, sigui o no sigui encertat el meu anàlisi, el que és cer és que cada dia ens assabentem de coses noves que ens fan reafirmar en la nostra convicció de que de xoriços, desgraciadament, n’hi ha molts. Molts més dels que voldríem, molts més dels que caldria, molts més que el dia anterior...

És increïble les coses que passen. Ahir es va fer públic que, de camí a l’Audiència Nacional, es van perdre els documents del sumari dels discs durs de Bárcenas. El Dioni per robar un furgó blindat, se’l va qualificar (també) de xoriço... I aquell que perd la documentació que està guardant, què és, un despistat? No, també és un xoriço!! I més xoriço encara el que, de ben segur, el va subornar per a que perdés la documentació... O és què vosaltres no penseu que va ser així? Bé, potser una mica més complicat, però el desenllaç és idèntic.

De tot aquest enrenou s’extreu la conclusió de que els papers extraviats devien de implicar a persones de molt alt rang. Recordeu-vos que part d’aquesta documentació ja es va perdre dels ordinadors quan encara estava a la seu del PP. Per tant, es pot arribar perfectament a una conclusió: que per important que fos la documentació perduda del carrer Gènova, o bé, la que va quedar encara era molt compromesa o s’ha usat la tàctica de l’assassí professional i millor assegurar-se de que no queda res de res.

Ahir es va saber també que l’Artur Mas, aquell jeu convers d’àmplies mires, es va oblidar de comunicar als diputats del Parlament que va inaugurar el principal negoci de Júnior. L’any 2003, quan era Conseller en Cap del govern de son pare, Mas es va desplaçar a l’Argentina (segur que pagant-ho els catalans) para inaugurar les obres del port fluvial de Rosario, on Jordi Pujol Ferrusola hi tenia interessos.

Tot i la vinculació de Mas amb la família Pujol-Ferrusola, el President de la Generalitat segueix negant tenir constància dels foscos negocis de la família i que han acabat per engolir el bon nom de la família. Potser caldria usar el terme família de la mateixa manera que es fa a Sicília.

De la meva joventut recordo els casos de MATESA i SOFICO Renta com els casos de corrupció més grans que es van produir a les darreries del la dictadura. Tots ens pensàvem que amb l’arribada de la democràcia casos com aquells no es tornarien a produir, ja que es crearien els mitjans per a controlar corrupteles. Però s’ha vist que no ha estat així. Casos com el Gürtel, el dels ERO’s, les targetes black, Brugal, EMARSA, Púnica, Mercuri, Innova, etc., igual només són la punta de l’iceberg de la corrupció del nostre país.

Quina herència els hi deixarem als nostres fills? Vist en nostre exemple, o aprenen dels nostres errors o segueixen el mateix camí.            

LA FOTO DENÚNCIA DEL 19-02-2015

La propietària del vehicle és la que surt de comprar el pa. Em dóna igual que siguin 5 o 2 minuts. Segur que de casa a la fleca també hi podria anar caminant i no li caldria deixar el cotxe sobre el pas de vianants.