Abans hi havia unes poques marques: Revilla Campofrío… I unes quantes classes: Rioja, Cantimpalo, de Pamplona, de Salamanca... Si bé és cert que xoriços o mangantes o lladres de guant blanc n’hi ha hagut sempre.
Ara es té la sensació que n’hi ha molts més: qualsevol polític és xoriço, qualsevol banquers, és xoriço, qualsevol funcionari, és xoriço... Suposo que aquesta sensació és gràcies als mitjans de comunicació i possiblement també a l’època que estem vivint on hi ha molta gent que s’ho està passant realment malament.
Bé, sigui o no sigui encertat el meu anàlisi, el que és cer és que cada dia ens assabentem de coses noves que ens fan reafirmar en la nostra convicció de que de xoriços, desgraciadament, n’hi ha molts. Molts més dels que voldríem, molts més dels que caldria, molts més que el dia anterior...
És increïble les coses que passen. Ahir es va fer públic que, de camí a l’Audiència Nacional, es van perdre els documents del sumari dels discs durs de Bárcenas. El Dioni per robar un furgó blindat, se’l va qualificar (també) de xoriço... I aquell que perd la documentació que està guardant, què és, un despistat? No, també és un xoriço!! I més xoriço encara el que, de ben segur, el va subornar per a que perdés la documentació... O és què vosaltres no penseu que va ser així? Bé, potser una mica més complicat, però el desenllaç és idèntic.
De tot aquest enrenou s’extreu la conclusió de que els papers extraviats devien de implicar a persones de molt alt rang. Recordeu-vos que part d’aquesta documentació ja es va perdre dels ordinadors quan encara estava a la seu del PP. Per tant, es pot arribar perfectament a una conclusió: que per important que fos la documentació perduda del carrer Gènova, o bé, la que va quedar encara era molt compromesa o s’ha usat la tàctica de l’assassí professional i millor assegurar-se de que no queda res de res.
Ahir es va saber també que l’Artur Mas, aquell jeu convers d’àmplies mires, es va oblidar de comunicar als diputats del Parlament que va inaugurar el principal negoci de Júnior. L’any 2003, quan era Conseller en Cap del govern de son pare, Mas es va desplaçar a l’Argentina (segur que pagant-ho els catalans) para inaugurar les obres del port fluvial de Rosario, on Jordi Pujol Ferrusola hi tenia interessos.
Tot i la vinculació de Mas amb la família Pujol-Ferrusola, el President de la Generalitat segueix negant tenir constància dels foscos negocis de la família i que han acabat per engolir el bon nom de la família. Potser caldria usar el terme família de la mateixa manera que es fa a Sicília.
De la meva joventut recordo els casos de MATESA i SOFICO Renta com els casos de corrupció més grans que es van produir a les darreries del la dictadura. Tots ens pensàvem que amb l’arribada de la democràcia casos com aquells no es tornarien a produir, ja que es crearien els mitjans per a controlar corrupteles. Però s’ha vist que no ha estat així. Casos com el Gürtel, el dels ERO’s, les targetes black, Brugal, EMARSA, Púnica, Mercuri, Innova, etc., igual només són la punta de l’iceberg de la corrupció del nostre país.
Quina herència els hi deixarem als nostres fills? Vist en nostre exemple, o aprenen dels nostres errors o segueixen el mateix camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada