El triangle Mas-Rull-Duran

JOAN TAPIA

Periodista

A Convergència, el líder, abans Jordi Pujol, ara Artur Mas, sempre té l'última paraula. Per això, exagerant, es diu que peca de leninisme. La cúpula unipersonal té poder absolut. Si vostè en dubta, recordi-se'n de Miquel Roca.

Però en temps moguts els impacients creixen i es multipliquen. CDC ho té complicat. Les eleccions estan convocades per al 27 de setembre amb vuit desestabilitzadors mesos d'anticipació. És impensable que Mas es faci enrere (ha donat la seva paraula i té abans l'11-S del 2015). I els resultats són molt incerts. La llista única que ambicionava Mas ha naufragat, no és clar que CiU (si encara existeix) quedi davant d'ERC i tampoc és impossible que la suma de CiU i ERC no aconsegueixi la majoria absoluta de 68 diputats (ara en tenen 71).

I encara que el president és resistent, en CDC hi ha esbojarrats. Alguns creuen que encapçalar l'independentisme exigeix contundència per tapar la boca a ERC, poder pactar com més aviat millor el full de ruta comú i tornar a intentar que Oriol Junquerasreconsideri la negativa a la llista de país. I per arribar-hi, Unió, o com a mínim Josep Antoni Duran Lleida, que no es cansa de dir que aspira a un pacte confederal amb Espanya, és un maleït destorb. ¿Com es pot exhibir múscul independentista en aliança amb l'inventor de la pecaminosa tercera via? Conclusió: se l'ha de desprestigiar com a home del passat, proclamar que les «patriòtiques» bases d'Unió se'n distancien i procurar desempallegar-se'n al més aviat possible. Per això Josep Rull, que, tot i que reflexiu, és el cap dels impacients, va donar l'ordre als seus diputats dijous passat de posar en ridícul Duran i votar diferent respecte a l'admissió a tràmit del projecte de llei antigihadista PP-PSOE. I a continuació l'agit-prop convergent va aplicar a Duran les mateixes carícies amb què fa uns mesos va tractar Pere Navarro.

Però Mas té presents altres dades. Un, la tirada de Duran en el camp moderat és molt alta, fins i tot superior a la d'Unió. Dos, trencar abans de les municipals podria ser catastròfic perquè comportaria una crisi de govern (els tres consellers d'Unió van sortir en tromba a defensar Duran) i podria fer trontollar la fràgil majoria sobiranista. Tres, Mas sap que per guanyar necessita vots moderats. I Unió-Duran són un aval que fins ara ha servit per fer empassar propostes radicals. El president es beneficia així de la prudència de Duran com Felipe González ho va fer durant molts anys de l'«esquerranisme» d'Alfonso Guerra. Un dia es va acabar i no va ser bo per al PSOE.

Mas sap que Duran té línies vermelles, però preferiria arrossegar-lo a la seva aventura encara que fos com a soci ranquejant. O, com a mínim, no precipitar el divorci. Per això va trucar a Rull i li va dir que la bronca de dijous passat s'havia d'enterrar. Per això ahir la direcció de CiU va fer costat a Duran i va culpar de la crisi a un simple malentès. Sí, un desajust entre els nois de Rull amb presses per deixar anar amarres i reconvertir CDC i els càlculs de Mas, que parla de refundar i s'ha convertit a l'independentisme, però sap que la força de CDC sempre ha sigut encarnar al mateix temps el catalanisme i la moderació, haver sabut tocar de peus a terra.

Però el gran problema és que tant Mas com Rull tenen raó. Trencar ara amb Duran Lleida és obrir una crisi imprevisible de final incert que podria liquidar l'actual majoria parlamentària. Però continuar amb Duran serà impossible si es competeix en maximalisme amb ERC. Com són les coses, Mas volia una llista única i al final es pot trobar amb tres: la d'ERC, la de CDC i la d'Unió. O fins i tot alguna més si l'ANC derrapa.