PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PEL CAMÍ DEL CEMENTIRI DE SANT JAUME V

Convergència decideix: Unió o Esquerra

JAUME REIXACH

Catalunya és un poble sentimental. Per això l'independentisme ha pres volada i per això mateix mai no esdevindrem independents. Trencar amb els lligams familiars i veïnals que uneixen catalanoparlants amb castellanoparlants és una decisió traumàtica i irreversible que mai no serem capaços d'adoptar. No per por, prudència o seny. Senzillament, perquè l'ànima catalana, fortament impregnada pel catolicisme conciliar, és així: empàtica, solidària i tolerant.

Unió Democràtica (UDC), el partit català catòlic, ha marcat clarament la frontera política i no farà el salt a l'independentisme. Convergència Democràtica (CDC), desorientada des de la caiguda als inferns del seu fundador,Jordi Pujol, ha emprès, instintivament, una fugida endavant que la porta a buscar, a la desesperada, l'aiguabarreig ambEsquerra Republicana (ERC). Però als pobles i viles de la Catalunya profunda, bastió del moviment sobiranista, tothom es coneix i la fusió dels cercles convergents amb els cercles republicans és impossible. Són i representen dos mons diferents, encara que l'Assemblea Nacional intenti forçar la síntesi amb la bandera del "dret a decidir".

En aquesta tessitura, el divorci entre CDC i UDC és inevitable. A menys, és clar, que l'anunciada refundació de Convergència passi per una renúncia explícita a la independència i busqui mantenir, com a valor estratègic prioritari, la federació amb UDC. La indigència política de l'actual direcció convergent, sota la síndrome del tacticisme a curt termini, és capaç d'això i de molt més.

Els apologetes del sobiranisme afirmen, cofois, que el tradicional eix social dreta-esquerra que determina el joc polític en les democràcies occidentals ha estat substituït, en el cas de Catalunya, per l'eix nacional independentistes-dependentistes. Però això no és així. La disjuntiva que té CDC –mantenir el vell pacte amb Unió o buscar la confluència amb ERC- reflecteix, agradi o no agradi, la preeminència de l'eix social en el debat ideològic actual.

Si CDC persevera en l'aposta independentista sap que perdrà la falca moderadora d'Unió i caurà en un espai electoral que ja està ocupat per ERC. Confiar en l'efecte catalitzador del president Artur Mas i caure en la temptació cabdillista és un gravíssim error d'apreciació. En aquesta onada regeneradora de profunda neteja de la classe política que escombra Catalunya i l'Estat espanyol, Artur Mas sap que té els peus de fang i que pot ser enxampat en fals en qualsevol moment, accelerant la seva dimissió abans del 27-S.

Les tensions entre CDC i UDC arribaran al seu clímax en els pròxims dies amb la confecció de les llistes electorals per a les municipals del 24-M. Continuïtat de la federació, renunciant a la independència, o trencadissa? Aquesta és la qüestió palpitant que determinarà la política catalana en els pròxims dos anys.

PAU I GUERRA EN VERSIÓ CASOLANA

L’enrabiadeta d’en Duran de la passada setmana, de moment, sembla que no anirà més enllà.

Tot va sorgir a ran d’una votació al plenari del Congrés on, per primera vegada, C (CDC) i U (UDC) van votar diferent sense haver-ho pactat abans de fer-ho. Mentre U va votar juntament amb el PP i el PSOE la llei contra el gihadisme, C és va abstenir. En Duran es va sentir desqualificat i tots els ulls de U es van dirigir cap a Josep Rull con a inductor de la deserció.

Tots els de U en bloc van fer costat a Duran un polític que, a priori, sembla que té més vides que un gat (el gat en té 7) i que sempre ha sobreviscut a les adversitats, vingueren de C o des de U, el seu propi partit.

Després d’una reunió a més alt nivell entre C i U, finalment, sembla que la sang no arribarà al riu. Per molt desitjable que sigui per alguns, ara, el més prudent es seguir sent CiU al menys fins les eleccions municipals de maig que, com aquell que diu, estan al voltar el cantó. Després, ja es veurà.

Des de la conversió en massa de C a l’independentisme més militant, la majoria dels dirigents i no pocs militants de base, estan per la reconversió de CiU amb CiE o EiC (suposo que aniria en funció dels resultats electorals)

En canvi, les guerres civils o fratricides, sembla que s’han instaurat al si dels socialistes. Si primer va ser Madrid on la direcció nacional va destituir a corre-cuita, per sorpresa i amb nocturnitat i alevosia, a Tomás Gómez, el Secretari General del PSM i candidat a la presidència de l’Assemblea de Madrid, ahir va ser l’alcalde de Lleida l’Àngel Ros qui va destituir a la seva número 2 Marta Camps.

Sembla ser que Marta Camps s’havia fet il·lusions de succeir a l’ara alcalde de la Paeria. No sé si Ros havia dit en públic o en privat que no es presentaria a la reelecció, però el cert és que, finalment, va decidir presentar-se i la Camps sé li ha acabat la paciència al sentir-se no sé si traïda, menyspreada o què.

Quan algú es posa en política, ja sap a que s’exposa. No justifico el que ha passat tant a Madrid com a Lleida, però no és ni el primer cop ni serà l’últim que passin fets com aquests. I tot això és per culpa de la manca de democràcia interna. Desgraciadament als partits manen les direccions i no les bases que, sovint, es mostren com a veritables ramats de corders.

Potser si que Ángel Gabilondo sigui millor candidat que Tomás Gómez i potser també que els moments que estan vivint els socialistes calia assegurar l’alcaldia de Lleida i això passava per que Àngel Ros tornés a ser cap de llista. Però les formes no s’haurien de perdre mai, perquè al final pot acabar passant factura.

Mentre sortia per la porta del darrere, la Marta Camps no es va mossegar la llengua i va acusar a Ros d’haver signant contractes irregulars i haver malbaratat diner públic en la compra de corbates i fulards de disseny.

No sé si aquestes greus acusacions acabaran en denúncia per part de la Camps o la fiscalia que podria actuar d’ofici, però, en tot cas, no crec que li faci bé al PSC de Lleida, al menys que es demostri que les acusacions de la Camps són falses i no caigui bé a ningú.

LA FOTO DENÚNCIA DEL 20-02-2015

És normal que una paperera estigui així? 
Com el seu nom indica, una paperera és per a posar papers. Però també s'hi poden posar pots de refresc o fins i tot bosses amb excrements de gos a manca d'un altre lloc on deixar-ho.
Però com veieu, algun veí incívic hi deixa les bosses de brossa. 
Jo crec que sé li hauria de donar el premi a la comoditat.