TVE i TV-3: una trista etapa

FERRAN MONEGAL

Avui aquesta columna acaba temporada. Arribats a aquest punt, fem un breu balanç, unes poques pinzellades, del més rellevant o meditable que ens han ofert les cadenes en aquesta etapa. La ficció, les telesèries, o el que anomenen alegrement entreteniment, han sigut sens dubte el millor, el més honest i el més allunyat de les habituals trampes que ens van col·locant. Títols com El tiempo entre costuras i Allí abajo (Antena 3 TV), El príncipe (Tele 5), Cites (TV-3) i, fins i tot, Cuéntame (TVE-1), malgrat els seus alts i baixos, han sigut fantàstics oasis. També ha sigut la gran temporada en què La Sexta s'ha refermat com a alternativa informativa, des d'Al rojo vivofins a Salvados, El objetivo i La Sexta noche, passant per Más vale tarde i la via sarcàstica d'El intermedio. Han aconseguit uns registres d'audiència espectaculars.

La proliferació de programes de debat polític en tot el telehipòdromestatal ha sigut interessant. Els espectadors hem pogut advertir que la figura de l'opinador per compte aliè cada vegada és més habitual. Teledirigits per influents grups de pressió, hi ha verdaderes baralles per aconseguir una cadira als platós. I les cadenes els reben de bon grat, perquè els surt baratíssim: els remuneren amb quatre quartos, donat que ja vénen pagats pel corresponent lobby, grup o partit. ¡Ahh! Queden pocs opinadors/tertulians aliens a aquestes trinxeres d'adoctrinament i apostolat.

Però potser el més rellevant d'aquesta temporada que avui s'acaba ha sigut la constatació del descrèdit que les televisions públiques TVE i TV-3 s'han guanyat tan a pols. Sense cap escrúpol i sense vergonya, s'han instal·lat en una manipulació constant. La barra amb què actuen els directius d'aquestes cadenes públiques és fins i tot insultant. Fa poc assenyalàvem aquí l'actuació del president de RTVE, quan es va posar a llançar públicament visques al Govern i al PP. ¡Ahh! No és precupant que sigui d'un partit. El que resulta intolerable és que transformi el seu càrrec en un instrument del PP i que faci de TVE una mena de Manolo el del bombo del partit governant. Al director de TV-3, l'altre dia, en la comissió de control, li van recriminar que als TN mimetitzessin la nomenclatura que usa en els seus eslògans l'anomenada llista de Mas. Es va quedar tan ample. És clar, sap que el mantenen allà perquè TV-3 funcioni com un gran aparell de propaganda. ¡Ahh! Em temo que a partir del setembre totes aquestes trampes aniran a més.

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 14

21 anys d’absència

Anit a Ampota va passar un fet que més que extraordinari va ser la restauració d’un greuge. Encara recordo el primer cop que el grup va actuar a Amposta. Ho va fer a la plaça de l’ajuntament quan encara portava el nom de plaça d’Espanya (de fet no fa tants d’anys que el van canviar per plaça de la Vila, el nom oficial d’abans de la guerra) Mon fill Albert tenia 3 anys i va veure el concert al braça de mons pares. A l’acabar, ma mare li va dir:

-Veus Albert, aquell home és cec i l’altre mut...

Res era el que semblava. Ni un era cec, ni l’altre era mut ni el tercer tan desmanegat com semblava. Estic parlant, evidentment, de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Aquesta 21 anys d’absència es deuen única i exclusivament a una cosa: el compromís el grup amb el moviment antitransvasament. Com sabeu, l’ajuntament d’Amposta, amb Roig al capdavant, va ser l’ajuntament més gran del territori en donar suport al transvasament de l’Ebre. De fet, va ser molt bel·ligerant amb el moviment. Aquest fet estava anit ben present en la majoria de les 2.500 persones (diuen) que van poder seguir el concert en directe. Per cert, entre el públic no vaig veure (i semblava que no estaven) cap dels 7 regidors de CiU que ara conformen el grup municipal de l’ajuntament ampostí. Evidentment tampoc els dos exalcaldes convergents.

Certament en aquests 21 anys el grup ha sofert diversos canvis fins arribar a la formació actual. Encara recordo quan el bateria del grup, el senyor Bertomeu (el corredor de finques), era l’amic Xavi Bertomeu (casualment coincidia el cognom) un dels millors bateries que hi ha hagut mai al nostre territori i que potser algú el recordarà tocant amb l’orquestra Europa.

Nomes començar l’espectacle ja em vaig posar de pell de gallina. El primer tema va ser Terres de l’Ebre D.O., que jo considero l’autèntic himne del nostre estimat territori i que fins i tot parla de la unió que existeix amb els territoris germans del Maestrat i el Matarranya que, com sabeu els meus seguidors, és una idea que sempre he defensat.

Després d’aquesta va venir un ampli repertori de les velles cançons (moltes jotes) i també de no tan velles.

Em va agradar molt l’homenatge que es va fer als cantadors d’abans i d’ara, com per exemple el rapitenc Perot, un apel·latiu que també portava mon iaio matern precisament per versar cançons. Aquest malnom va passar després a sas filles i més tard als nets, entre els que m’incloc. També a un dels pocs cantadors en actiu com és Joseret, a qui també conec.  

   

El final de festa va ser extraordinari. Primer va actuar Guardet lo Cantador amb la seva rondalla que, per una vegada va ser excepcional, ja que la composaven als menys 10 músics de la Lira. Guardet, a l’acabar la seva actuació va demanar als Quicos interpretar plegats lo carrilet de la Cava amb la col·laboració i la complicitat dels espectadors.

Només un però. Una de les cançons de Guardet va fer referència a la cultura dels bous... Sobrava ja que segur, molts dels assistents, sinó antitaurins, tampoc són defensors de cap de les modalitats dels bous que es fan avui en dia.

Un llençol recuperat

De camí a l’aparcament de les antigues piscines, que era on es feia l’acte, varem passar pel carrer Sant Isidre, del que se’n va engalanar un tram.

La costum d’engalanar carrers va perdurar molts d’anys a Amposta, però que poc a poc es va anar perdent per manca de suport dels governants locals.

A part d’embellir la població, enfortia les relacions veïnals, un fet que, segurament, els convergents no podien acabar de controlar i van ordir una fórmula pe a que poc a poc la ciutadania es desencantés, per a finalment abandonar la pràctica.

Demà encara serà un dia molt més dur que el d’avui i, segurament no haurà diari. No obstant, com tinc preparats alguns túnels del temps, en penjaré un: els jocs d’estratègia. No us avanço més. 

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 14-08-2015

Per a que algú hagi de posar a la porta l'avís que s'avisarà a la grua per a que li respectin el gual, em sembla increïble. 
Bé que es tracta del que s'anomena contragual, però les marques el terra són prou evidents.  

EMMIRALLAR (3)