21 anys
d’absència
Anit a Ampota va passar un fet que més que
extraordinari va ser la restauració d’un greuge. Encara recordo el primer cop
que el grup va actuar a Amposta. Ho va fer a la plaça de l’ajuntament quan
encara portava el nom de plaça d’Espanya (de fet no fa tants d’anys que el van
canviar per plaça de la Vila, el nom oficial d’abans de la guerra) Mon fill
Albert tenia 3 anys i va veure el concert al braça de mons pares. A l’acabar,
ma mare li va dir:
-Veus
Albert, aquell home és cec i l’altre mut...
Res era el que semblava. Ni un era cec, ni l’altre
era mut ni el tercer tan desmanegat com semblava. Estic parlant, evidentment,
de Quico el Célio, el Noi i el Mut de
Ferreries.
Aquesta 21 anys d’absència es deuen única i
exclusivament a una cosa: el compromís el grup amb el moviment antitransvasament.
Com sabeu, l’ajuntament d’Amposta, amb Roig al capdavant, va ser l’ajuntament més
gran del territori en donar suport al transvasament de l’Ebre. De fet, va ser
molt bel·ligerant amb el moviment. Aquest fet estava anit ben present en la
majoria de les 2.500 persones (diuen) que van poder seguir el concert en
directe. Per cert, entre el públic no vaig veure (i semblava que no estaven)
cap dels 7 regidors de CiU que ara conformen el grup municipal de l’ajuntament
ampostí. Evidentment tampoc els dos exalcaldes convergents.
Certament en aquests 21 anys el grup ha sofert
diversos canvis fins arribar a la formació actual. Encara recordo quan el
bateria del grup, el senyor Bertomeu
(el corredor de finques), era l’amic Xavi
Bertomeu (casualment coincidia el cognom) un dels millors bateries que hi ha hagut mai al nostre
territori i que potser algú el recordarà tocant amb l’orquestra Europa.
Nomes començar l’espectacle ja em vaig posar
de pell de gallina. El primer tema va ser Terres de l’Ebre D.O., que jo
considero l’autèntic himne del nostre estimat territori i que fins i tot parla
de la unió que existeix amb els territoris germans del Maestrat i el Matarranya
que, com sabeu els meus seguidors, és una idea que sempre he defensat.
Després d’aquesta va venir un ampli repertori
de les velles cançons (moltes jotes) i també de no tan velles.
Em va agradar molt l’homenatge que es va fer
als cantadors d’abans i d’ara, com per exemple el rapitenc Perot, un apel·latiu que també portava mon iaio matern precisament
per versar cançons. Aquest malnom va
passar després a sas filles i més tard als nets, entre els que m’incloc. També
a un dels pocs cantadors en actiu com és Joseret, a qui també conec.
El final de festa va ser extraordinari. Primer
va actuar Guardet lo Cantador amb la
seva rondalla que, per una vegada va ser excepcional, ja que la composaven als
menys 10 músics de la Lira. Guardet,
a l’acabar la seva actuació va demanar als Quicos
interpretar plegats lo carrilet de la
Cava amb la col·laboració i la complicitat dels espectadors.
Només un però. Una de les cançons de Guardet va fer referència a la cultura dels
bous... Sobrava ja que segur, molts dels assistents, sinó antitaurins, tampoc són
defensors de cap de les modalitats dels bous que es fan avui en dia.
Un
llençol recuperat
De camí a l’aparcament de les antigues
piscines, que era on es feia l’acte, varem passar pel carrer Sant Isidre, del
que se’n va engalanar un tram.
La costum d’engalanar carrers va perdurar
molts d’anys a Amposta, però que poc a poc es va anar perdent per manca de
suport dels governants locals.
A part d’embellir la població, enfortia les
relacions veïnals, un fet que, segurament, els convergents no podien acabar de
controlar i van ordir una fórmula pe a que poc a poc la ciutadania es
desencantés, per a finalment abandonar la pràctica.
Demà encara serà un dia molt més dur que el d’avui
i, segurament no haurà diari. No
obstant, com tinc preparats alguns túnels
del temps, en penjaré un: els jocs d’estratègia.
No us avanço més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada