VACANCES PEL DELTA DE L'EBRE (1)

PEL TRABUCADOR (4)

Contra l'estupidesa...

JOSEP OLIVER ALONSO

Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB)

Les propostes per al 27-S es van definint, i amb elles es culmina una part del procés iniciat amb l'Estatut. I encara que hagin transcorregut gairebé deu anys des de l'inici d'aquesta història, les eleccions no en significaran el final. I això perquè ni amb les propostes independentistes ni amb les respostes dels partidaris de mantenir inalterada, en les línies substancials, la relació amb Espanya es podrà donar solució al que és un problema de dimensions històriques: el de l'encaix, o la separació, de Catalunya en la resta de l'Estat.

Els partidaris de la independència ara i aquí obliden les restriccions en què té lloc el procés. Hi ha aspectes polítics que fan molt difícil, si no impossible, que Europa accepti una declaració unilateral d'independència. Ara que es compleixen 100 anys de la primera guerra mundial, els recomano una ullada al mapa etnicopolític que va emergir del conflicte. I a les tensions, larvades però molt reals, que encara subsisteixen en no pocs països del centre i del sud d'Europa. Per no parlar dels canvis de fronteres de la segona guerra mundial, els últims fins al conflicte de Iugoslàvia.

Però fins i tot deixant-los de banda, resta l'impacte econòmic que una secessió no pactada podria acabar generant en l'euro i la Unió Europea. Perquè el molt elevat nivell de deute (privat i públic) a Espanya i Catalunya amenaça l'estabilitat de l'euro. I oblidar que amb les nostres decisions afectaríem més de 500 milions de persones no sembla raonable.

S'argumenta que aquests temors són infundats. Justament, es diu, és perquè podríem desestabilitzar l'eurozona que Alemanya no es pot permetre deixar-nos al marge de l'euro. Pel que fa a aquest optimisme, només vull recordar el diktat de Wolfgang Schäuble aAlexis Tsipras assenyalant-li la porta de sortida com a solució, ni que sigui transitòria, als problemes grecs. I això perquè no és gaire intel·ligent, ni per a Grècia ni per a ningú, amenaçar els teus creditors, encara que siguis un deutor important.

L'altre argument econòmic a favor de la independència al·ludeix a la minimització dels efectes que produiria la desconnexió d'Espanya. Acceptant un primer cost inicial, es postula que el PIB català passaria per un breu període de caiguda per a, en pocs anys, créixer tan vigorosament que s'eliminarien els costos de la independència. Coneixent la capacitat predictiva dels economistes i els seus models, aquestes afirmacions semblen una mica arriscades. El màxim que, potser, pugui afirmar-se és que ni partidaris ni detractors de la independència coneixen què podria passar. En suma, en el millor dels casos, certa ingenuïtat en els plantejaments. Si això és així, i quan es tracta del benestar de milions de persones, els experiments potser no siguin la sortida més adequada.

A l'altre costat, el dels defensors de l'statu quo, si alguna cosa brilla és l'absència de propostes. Al PSOE s'avisa que qualsevol modificació constitucional que impliqui donar privilegis (sic) a Catalunya no serà acceptada. Es tracta, en la seva opinió, de mantenir l'actual sistema de subsidis, de grat o per força. I el PP llança globus sonda, intentant atraure al seu camp de reforma constitucional (¿ara?) algun despistat que no s'hagi assabentat de què va aquesta pel·lícula. I, mentrestant, ells a la seva: el corredor mediterrani continua per darrere de les més esotèriques línies de l'AVE, Rodalies manté els seus tradicionals problemes, i el port i l'aeroport, ja se sap, controlats des de Madrid a major glòria d'altres enclavaments territorials. Finalment, Ciutadans ens parla, ¡a aquestes altures!, de regeneració i modernització, i Podem, d'obrir d'arrel el meló constitucional. En les coses substancials, res de nou sota el sol.

EN aquest context es construiran els governs i les oposicions que emergeixin de les eleccions catalanes, primer, i de les generals, després. Però a la llum del llarg i dur procés d'aquests anys, res suggereix que pugui trobar-se una fórmula de solució per a un contenciós que està damunt la taula i no desapareixerà. Ja no es tracta, com Ortega y Gasset cínicament va poder afirmar, de laconllevancia amb Catalunya. Si no hi ha una proposta de nova i radical articulació amb Espanya, els pròxims mesos donaran una victòria pírrica als partidaris de la unitat espanyola.

Ja s'ha dit. Entre la ingenuïtat i l'estupidesa, taules. Que anticipen noves, i més severes, confrontacions futures. La independència potser no és possible avui i Catalunya no se n'anirà. És cert. Però que no sigui possible ara no implica la resolució del contenciós. I, donada l'actitud de l'Estat central, penso que això acabarà succeint tard o d'hora. Perquè, com va afirmar el dramaturg alemanyFriedrich Schiller, contra l'estupidesa fins i tot els déus lluiten en va.

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES 21

De Leonard Beard al Periódico de Catalunya. 

Crear necessitats

Una de les notícies que s’han donat avui a TV3 anava d’un brot de contaminació a les aigües subterrànies d’uns determinats pobles de la Conca de Barberà. Aquesta contaminació seria deguda a la utilització d’herbicides, plaguicides i altres productes que fan servir els pagesos a l’hora de fer tractaments a les seves explotacions.

Degut a això, els veïns dels pobles afectats no poden veure aigua de l’aixeta i l’han de comprar quan van al municipi d’Esplugues del Francolí aprofitant el dia que hi ha mercat a dita població.

Com a solució del greu problema no s’ha parlat de prohibir o limitar l’ús dels productes químics, sinó de perllongar el canal Segarra-Garrigues fins aquella zona.

He buscat la notícia per Internet i no l’he trobat ni a la pàgina de TV3 ni en lloc. Segur que alguna cosa ha de dir, però no ho he trobat...

Curiosament, a la pàgina de l’Agència Catalana de Notícies, he llegit aquest titular: Ciuraneta reclama un ‘front comú’ de la societat civil lleidatana per ampliar els usos del canal Segarra-Garrigues.

O sigui, primer es crea la necessitat i se’ls hi dóna la solució a la població. Després, si tot va bé, es perllongarà el canal per a que les empreses constructores puguin realitzar les obres i problema solucionat. Veieu si és fàcil!

Per a situar-vos, el canal Segarra-Garrigues capta l’aigua directament del Segre, un dels afluents de l’Ebre i que, a sobre té un aigua de gran qualitat. Com menys aigua porti el Segre, menys aigua arribarà a l’Ebre i, evidentment, menys sediments, encara que el problema dels sediments està més amb els embassaments que no en els metres cúbics d’aigua que arribin al delta.  

Si des del territori ens oposem al perllongament del canal, enseguida ens diran que som uns insolidaris... Són ganes d’enfrontar a la societat catalana, als de les comarques de Lleida i com es veu, també de Tarragona, amb els de les del Baix Ebre i Montsià.

Com veieu, Convergència segueix posant al capdavant de la conselleria a gent molt fidel i que fan el joc a Mas i els seus interessos. És així de senzill. 

Recurs arxivat

És evident que els del PP no volen que sé sàpiga el tema de la reunió entre el responsable d’Interior Jorge Fernandez Díaz i qui va ser el vicepresident primer del govern d’Aznar Rodrigo Rato. Per això, davant la denúncia que van presentar els socialistes la setmana passada, la fiscalia del Tribunal Suprem, l’ha manat arxivar.

Des del meu punt de vista és una prova més de la submissió que hi ha ara mateix del Poder Judicials cap al Poder Executiu. I si tenim en compte que l’Executiu també controla el Legislatiu, tanquem el cercle. Afortunadament els resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques van canviar el color dels grans municipis així com de les comunitats autònomes. I és que el PP ha fet molt de mal a aquest país: el que es veu i els que no, però que està allí.

Sortir d’Amposta

Si no sou d’Amposta segur que em donareu la raó i si ho sou, segurament també. I és que circular per Amposta no és gens fàcil. I més en època de festes on durant determinades hores (o dies) es tallen carrers i accessos degut als actes taurins que s’hi fan.

Jo que no sóc ampostí (i potser per això sigui més crític que la majoria) encara que porti quasi 27 anys vivint-hi, de vegades, de les poques que agafo el cotxer per a desplaçar-me per la població, m’he de fer un croquis mental per tal d’arribar a la meva destinació pel lloc més curt i més òptim.

Darrerament he viscut dues experiències. Divendres de la setmana passada, una nebot de França que va estar uns dies de visita, se’n havia d’anar. Tenia el cotxe aparcat al carrer Ruiz de Alda (a veure si el nou govern li canvia el nom) i se’n havia d’anar cap a casa. En lloc d’enviar-lo pel pont penjant, la qual cosa hauria significat dir que fes diversos girs cap a l’esquerra i cap a la dreta, el vaig enviar cap a la rotonda del bou (que ve tot recte) i d’allí que continués fins sortir d’Amposta i seguís els senyals per anar cap a Tarragona i Barcelona. Se’n va sortir ja que a les poques hores em va enviar un missatge de que ja havia arribat.

Diumenge ens va visitar un dels metges que em porten per la meva malaltia amb la seva dona i uns amics. Després d’una intensa jornada, finalment varem aparcar a carrer del canalet de la Ràpita i des d’allí anàrem a prendre alguna cosa als Xiribecs.

A l’hora de marxar els vaig acompanyar fins la sortida. Tot i que veníem del delta i que no feia gaire havíem passat per sota el pont de la N-340, com que no es podia fer un canvi de sentit degut a la quantitat de circulació i cotxes aparcats, vaig optar per anar cap al canal, d’allí al Mestre Sunyer, Carles I, plaça de la Pau, avinguda de Sant Jaume i, en arribar al ramal que puja cap al pont, els vaig deixar indicant-los-hi que ja podien sortir sense problemes.

Per cert, pel matí, el GPS els va deixar al mig dels arrossars amb la indicació: Ha llegado usted a su destino...