Contra l'estupidesa...

JOSEP OLIVER ALONSO

Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB)

Les propostes per al 27-S es van definint, i amb elles es culmina una part del procés iniciat amb l'Estatut. I encara que hagin transcorregut gairebé deu anys des de l'inici d'aquesta història, les eleccions no en significaran el final. I això perquè ni amb les propostes independentistes ni amb les respostes dels partidaris de mantenir inalterada, en les línies substancials, la relació amb Espanya es podrà donar solució al que és un problema de dimensions històriques: el de l'encaix, o la separació, de Catalunya en la resta de l'Estat.

Els partidaris de la independència ara i aquí obliden les restriccions en què té lloc el procés. Hi ha aspectes polítics que fan molt difícil, si no impossible, que Europa accepti una declaració unilateral d'independència. Ara que es compleixen 100 anys de la primera guerra mundial, els recomano una ullada al mapa etnicopolític que va emergir del conflicte. I a les tensions, larvades però molt reals, que encara subsisteixen en no pocs països del centre i del sud d'Europa. Per no parlar dels canvis de fronteres de la segona guerra mundial, els últims fins al conflicte de Iugoslàvia.

Però fins i tot deixant-los de banda, resta l'impacte econòmic que una secessió no pactada podria acabar generant en l'euro i la Unió Europea. Perquè el molt elevat nivell de deute (privat i públic) a Espanya i Catalunya amenaça l'estabilitat de l'euro. I oblidar que amb les nostres decisions afectaríem més de 500 milions de persones no sembla raonable.

S'argumenta que aquests temors són infundats. Justament, es diu, és perquè podríem desestabilitzar l'eurozona que Alemanya no es pot permetre deixar-nos al marge de l'euro. Pel que fa a aquest optimisme, només vull recordar el diktat de Wolfgang Schäuble aAlexis Tsipras assenyalant-li la porta de sortida com a solució, ni que sigui transitòria, als problemes grecs. I això perquè no és gaire intel·ligent, ni per a Grècia ni per a ningú, amenaçar els teus creditors, encara que siguis un deutor important.

L'altre argument econòmic a favor de la independència al·ludeix a la minimització dels efectes que produiria la desconnexió d'Espanya. Acceptant un primer cost inicial, es postula que el PIB català passaria per un breu període de caiguda per a, en pocs anys, créixer tan vigorosament que s'eliminarien els costos de la independència. Coneixent la capacitat predictiva dels economistes i els seus models, aquestes afirmacions semblen una mica arriscades. El màxim que, potser, pugui afirmar-se és que ni partidaris ni detractors de la independència coneixen què podria passar. En suma, en el millor dels casos, certa ingenuïtat en els plantejaments. Si això és així, i quan es tracta del benestar de milions de persones, els experiments potser no siguin la sortida més adequada.

A l'altre costat, el dels defensors de l'statu quo, si alguna cosa brilla és l'absència de propostes. Al PSOE s'avisa que qualsevol modificació constitucional que impliqui donar privilegis (sic) a Catalunya no serà acceptada. Es tracta, en la seva opinió, de mantenir l'actual sistema de subsidis, de grat o per força. I el PP llança globus sonda, intentant atraure al seu camp de reforma constitucional (¿ara?) algun despistat que no s'hagi assabentat de què va aquesta pel·lícula. I, mentrestant, ells a la seva: el corredor mediterrani continua per darrere de les més esotèriques línies de l'AVE, Rodalies manté els seus tradicionals problemes, i el port i l'aeroport, ja se sap, controlats des de Madrid a major glòria d'altres enclavaments territorials. Finalment, Ciutadans ens parla, ¡a aquestes altures!, de regeneració i modernització, i Podem, d'obrir d'arrel el meló constitucional. En les coses substancials, res de nou sota el sol.

EN aquest context es construiran els governs i les oposicions que emergeixin de les eleccions catalanes, primer, i de les generals, després. Però a la llum del llarg i dur procés d'aquests anys, res suggereix que pugui trobar-se una fórmula de solució per a un contenciós que està damunt la taula i no desapareixerà. Ja no es tracta, com Ortega y Gasset cínicament va poder afirmar, de laconllevancia amb Catalunya. Si no hi ha una proposta de nova i radical articulació amb Espanya, els pròxims mesos donaran una victòria pírrica als partidaris de la unitat espanyola.

Ja s'ha dit. Entre la ingenuïtat i l'estupidesa, taules. Que anticipen noves, i més severes, confrontacions futures. La independència potser no és possible avui i Catalunya no se n'anirà. És cert. Però que no sigui possible ara no implica la resolució del contenciós. I, donada l'actitud de l'Estat central, penso que això acabarà succeint tard o d'hora. Perquè, com va afirmar el dramaturg alemanyFriedrich Schiller, contra l'estupidesa fins i tot els déus lluiten en va.