Barbaritats d'un inici de campanya

JOAN TAPIA

Periodista

Potser el més inexplicable de la CUP és la seva voluntat de sortir de la Unió Europea. Poden no estar en edat de recordar l'aïllament delfranquisme -i la Catalunya anterior al pla d'estabilització del 59-, però haurien de tenir una mica de sentit comú. Felip II està en els llibres d'història.

Però sobre les eleccions plebiscitàries del 27-S la CUP està demostrant més seny que Artur Mas. Quan Antonio Baños assegurava ahir -ja ho va explicitar abans David Fernàndez- que «podem autoenganyar-nos tot el que vulguem, però sense una majoria de vots tot es complica», l'estava encertant molt més que quan dirigents de Junts pel Sí asseguren que sense el 50% dels vots però 68 diputats (les enquestes conegudes fins avui els donen el 44-45%) Catalunya està legitimada per exigir la independència.

¿És possible convocar eleccions avançades per segona vegada -perquè siguin plebiscitàries- i dir que la majoria vol la independència amb el 44% dels vots amb l'excusa que són autonòmiques i compten els escons? Sona a elementalisme, cinisme i a no saber què és Europa.

Però hi ha més barbaritats en aquest inici de campanya. Algú de Ciutadans em va dir fa poc que mai recolzarien Rajoy en una investidura. Si el PP arribava primer i es necessitaven els seus vots proposarien Alberto Núñez Feijóo a Cristina Cifuentes. Ara resulta que el PP demana -un dia- «un vot a favor de la concòrdia i la unitat» i que -el mateix dia- Cifuentes diu que la manifestació de la Meridiana va ser «un espectacle vergonyós». Si les cares amables del PP es posen a la dreta verbal de García Albiol, anem malament.

Que una manifestació d'una mica més de 500.000 catalans (és la xifra que m'assegura un amic que sap comptar i que l'any passat en va comptabilitzar 850.000) surtin al carrer civilitzadament per quart any consecutiu demanant la independència de Catalunya exigeix -s'hi estigui o no d'acord- un respecte. Indica un potent sentiment de molts ciutadans. I per part del PP, que va fer campanya contra l'Estatut i el va recórrer, també mereixeria una reflexió. ¡No podien suportar l'autogovern negociat i rebaixat entre Mas i Zapatero i ara es troben amb una gran manifestació independentista cada any! És, com diria Cifuentes, una mica vergonyós. Ja no tant pel recurs al Constitucional -un greu error- sinó perquè en quatre anys de legislatura Rajoy no ha fet el mínim gest amb l'única excusa que Mas li exigia un «contracte d'adhesió».

Més barbaritats. Que Artur Mas -que renyava Ignasi Guardans per alguna actitud crítica amb el PP quan la guerra de l'Iraq- digui que Pablo Iglesias, bastant demagog, és com l'Espanya d'Aznar és desencertat. Li ha contestat bé Lluís Rabell: no van ser ells els que el van fer president firmant amb pompa el pacte del Majestic. I la utilització de la Meridiana per la televisió pública catalana -i la seva resistència a complir el que la Junta Electoral prescriu per compensar els altres partits- no és un signe de normalitat democràtica.

Durant quatre anys, ni Mas ni Rajoy han sabut ja no dic solucionar el contenciós entre Catalunya i Espanya, sinó simplement rebaixar-ne la tensió. Al contrari, ja sigui per incompetència o per càlcul polític, l'han incrementat. En l'assignatura catalana tots dos es mereixen un suspens dels electors. Fora que aquests creguin que la independència sense dolor es toca amb la punta dels dits o que és normal que el 44% dels catalans vulguin anar-se'n d'Espanya (són pocs) i el remei és el veterà «que es fotin».

La última llamada / Llamada perdida

VICTORIANO DONAMARIA ARRIETA

HOTEL DORSEY, habitación 323, día 11 de Septiembre de 2.001. O8 h. 030m

AM.-

Annete Scheridan, se desperezaba y lentamente abría los ojos, no era el

despertador, era su teléfono móvil. Miro la cama y comprobó que Seann,

seguía durmiendo apaciblemente, se levanto sigilosamente para no despertarlo

y fue a la mesita para coger el teléfono que inmisericorde sonaba y sonaba. Lo

abrió y comprobó que era su marido, Martin Lawrence y se pregunto antes de

contestar con un desangelado “Dime”

¿Qué querrá a estas horas este gilipollas?

-Annete soy yo, Martín.

-Ya lo veo, ¿No sabes que aparece tu nombre y tu numerito en la pantalla?

-Por favor Annete, no me interrumpas, es muy grave, me quedan pocos

minutos de vida.

-¡Vaya te estás superando! Normalmente me llamabas para decirme que

estabas de viaje y que no vendrías en tres días, antes de liarte con la primera

pelandusca que encontraras y beberte todo el alcohol del mundo.

-Tienes toda la razón en recriminarme, pero no olvides que me corregí y

pagué mi factura a la sociedad, estuve un año en el psiquiátrico y tres más en

Alcohólicos Anónimos. Desde entonces te he sido fiel, nunca te he engañado y

cuando lo hice, no era yo era el alcohol, era un enfermo, extremo que tu no

comprendiste nunca. Pero no es hora de esta discusión.

-¿Para cuándo Martín, para cuando me van a explicar tus psicólogos tu

enfermedad, porque no me la explicaron cuando te encamabas con todo Dios o

cuando te traían borracho a casa?

-Annete, no es hora, al menos para mí, voy en un avión que han secuestrado

unos terroristas árabes y aunque nos dicen que es un secuestro, yo que se

algo de árabe, he entendido que quieren estrellar el avión en las Torres

Gemelas del World Trade Center.

Seann, se despertó y al ver a su amante, que hablaba por teléfono, le hizo un

gesto interrogatorio. Annete, tapó con la mano, el micro del móvil y le dijo en

voz baja:

-“Es el estúpido de mi marido que me está contando un cuento chino de no sé

qué secuestro, se está superando siempre mintiendo e inventando”

Seann la miró, y pensó que no sabía quién era más mentiroso e infiel de los

dos. Se levantó y se dispuso a vestirse.

Mientras Annete, oía como su marido le decía:

-Annete voy a morir en unos minutos, quiero que sepas que te amo y nunca he

dejado de amarte y si alguna vez te he sido infiel, lo fue por mi alcoholismo, por

ello te pido perdón y te pido que tú me perdones, quiero oírtelo, quiero también

que le digas a las niñas Lindsay y Marjorie, que las quiero y que nunca las

olvidaré. ¡Por favor Annete, dime que me perdonas!

-Martin, desde luego tu capacidad de inventar y mentir son inauditas, pero

aunque fuese verdad que te quedan minutos de vida. ¡Nunca te perdonaré! Y

que sepas que hace tiempo que dejé de amarte, ahora estoy con otro hombre, y a

las niñas no les voy a contar nada de esta conversación. Cuando las veas

cuéntale tu lo que quieras ¡Imbécil!.

Colgó bruscamente, se arreglo y comprobó que Seann, ya estaba dispuesto a

salir de la habitación del Hotel.

En Recepción mientras su amante pagaba la habitación, vio en la televisión

que tenía el empleado de Recepción como un avión chocaba contra un

rascacielos. Pensó en la llamada de Martín, pero también pensó que sería una

película de catástrofes que estaban proyectando.

En la puerta, mientras se despedía de Seann con un beso de cumplido, le

pregunto:

_¿Cuando me llamarás?

-¡No lo sé, estoy muy liado en mi trabajo y quizás tenga que viajar, ya te

llamaré cuando pueda.!

Annete sabía que nunca lo haría y se preguntaba si la llamada de su marido

había tenido algo que ver.

-II-

11 de Septiembre de 2011. ZONA CERO DEL  ATENTADO DE LAS TORRES

GEMELAS. 08 h. 30 m. AM.-

Las autoridades neoyorquinas y estatales conmemoraban el décimo

aniversario del atroz atentado terrorista, que ocasiono cerca de tres mil muertes

y justifico, dos guerras nunca ganadas, siempre aplazadas, más que guerras

venganzas, y cuyas consecuencias aun el mundo esta sufriendo.

El Alcalde de Nuerva York se dirigía al público asistente a las celebraciones en

el llamado por el Memorial 11 S., no le agradaba eso de Zona Cero.

-En nombre de los muchos familiares de las personas que murieron hace hoy

diez años, les hablara Annete Sheridan, que perdió a su marido Martin

Lawrence, y que recibió una última llamada de teléfono:

Una bella mujer, acompañada de dos jóvenes que aparentaban 18 y a5 años,

se dirigió al público:

-Soy Annete Sheridan esposa de Martin Lawrence, que murió en el atentado de

hace diez años y que minutos antes de morir en la Torre 1, tuvo el gesto

heroico de llamarme por su teléfono móvil, me dijo que me amaba, que amaba

a nuestras hijas, que moría con nosotras, que nos llevaba consigo.

Mi marido era un hombre ejemplar, un americano, nos amaba fervientemente,

toda su vida era su trabajo como Jefe de Ventas de una firma de Informática y

nosotras tres. Nunca se le conoció un escándalo, no tenia mas amores que

nosotras tres y su trabajo. Su último acto heroico, fue llamarme para decirme

que me amaba y amaba a sus dos hijas, Marjorie y Lindsay aquí conmigo.

Gracias amigos y que Dios os acompañe.

Se abrazaron las tres mujeres, pero cuando Marjorie, la joven de 18 años

besaba a su madre en la mejilla le pregunto:

-Madre, ¿Dónde estabas ese día que mi padre te llamó, cuando dirás la verdad

de todo? Recuerdo que Ese Día, nos llevo al colegio la abuela que había

dormido con nosotras y tu no estabas en casa, o fue una Llamada Perdida, de

verdad porque el teléfono se perdió y dices que hablo contigo solamente y no

te lo merecias, ¡Maldita embustera!

Annete lloraba y la gente aplaudía a la heroína esposa de un héroe, americano,

amante de su familia y de su trabajo en IBM.

La vida es como es, no como nos la cuentan.

DINS O FORA?

Si ens atenem al que es diu als mitjans de comunicació, sembla que un dels punts que més controvèrsia estan generant en aquestes eleccions al Parlament és si Catalunya quedarà dins o fora de la Unió Europea.

Deia l’altre dia Mas durant l’entrevista de l’Ana Pastor que Europa no pot expulsar a 7,5 milions de ciutadans europeus... I li replicava Borrell davant el Gran Wyaming que no cal que els expulsin si opten per anar-se’n.  

Alguns líder europeus s’han dit que si Catalunya s’independitza d’Espanya, immediatament quedarà fora d’Europa i, en contrapartida, els de Sí que es pot, diuen que això no ho posa en lloc...

No cal ser jurista, només cal ser lògic. El tractat bilateral d’adhesió amb l’antiga Comunitat Econòmica Europea el va signar el Regne d’Espanya. Molt diferent hauria estat si, a part, l’haguessin signat totes i cada una de les comunitats autònomes. Però no va ser així.

Si Catalunya se’n va, per pura lògica, quedarà fora de la UE, ja que no tindrà l’empara de cap conveni i, per tant, si es vol continuar dintre, s’hauria de signar un conveni que la faria nació de ple dret.

Aquest tràmit no seria ràpid. Primer Catalunya hauria de demanar-ne l’entrada i, de reunir tots els requisits (sé suposo que sí), els països membres (inclòs Espanya), haurien de votar si accepten o no un nou membre.

Espanya no es ho posaria fàcil. Per posar un símil, seria com un matrimoni malavingut que acaba en divorci. Quan això passa, a l’hora de repartir els bens comuns, sempre hi ha divergències i sovint el tema no acaba bé. Tant un govern del PP com amb un de socialista, ens ho posarien ben difícil. És més, la diplomàcia espanyola actuaria com ho està fent ara, mirant d’influir en els altres per a que tampoc accedissin a deixar-nos entrar. Curiosament, la regió de l’Espanya actual més europeista quedaria fora de la UE, mentre que la resta seguiria dintre.

Ara bé, us vaig a formular una pregunta: Interessa a Catalunya estar a la Unió Europea? Igual  resulta que no ens interessa i per tant, de quedar fora no passaria absolutament res.

Aquests dies ha circulat per les xarxes un comentari on es diu que Andorra no està a la Unió Europea, però sí a d’altres organismes internacionals i que no passa res... Sí, és cert, però Andorra està fora de la UE per pròpia voluntat, a part que, fins fa poc, el seu govern era més propi d’un règim feudal que no d’un país avançat.

Una de les coses que va dir Borrell a la seva entrevista va ser: Digueu als pagesos de Lleida que d’un dia per l’altre deixaran de rebre els ajuts comunitaris... A veure que diuen...  

També és de pura lògica. Si Catalunya (al menys temporalment), queda fora de la UE, automàticament quedarà fora de les polítiques agràries comunes i deixarà de rebre les subvencions a l’explotació de les oliveres, als fruits en closca, les agroambientals que perceben els productors de l’arròs...

En quan al comerç exterior, un dels motors de desenvolupament de qualsevol país, si uns mercats es tanquen, altres se’n obriran... Però s’hauran d’anar a buscar i tan el nou govern com els empresaris els vindrà feina extra.  

Però ha de ser el poble qui es pronunciï al respecte. Però per a fer-ho ho ha de saber tot. Si encara així decideixen optar per l’opció independentista, perfecte. Però que no es diguin mentides o mitges veritats.

No obstant, penso, que la ciutadania espanyola és molt madura políticament i que sabrà avaluar els pros i contres abans de prendre una determinació i que sabran identificar perfectament a aquells que només actuen per interès propi de la resta de formacions.  

Votar a favor de la independència no passa exclusivament per votar a la llista de Junts pel sí. Hi ha una altra formació (la CUP) que no pretén enganyar ningú. S’hi estarà o no d’acord, però al menys anomenen les coses pel seu nom.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 20-09-2015

Un tot terreny sobre la vorera.