Barbaritats d'un inici de campanya

JOAN TAPIA

Periodista

Potser el més inexplicable de la CUP és la seva voluntat de sortir de la Unió Europea. Poden no estar en edat de recordar l'aïllament delfranquisme -i la Catalunya anterior al pla d'estabilització del 59-, però haurien de tenir una mica de sentit comú. Felip II està en els llibres d'història.

Però sobre les eleccions plebiscitàries del 27-S la CUP està demostrant més seny que Artur Mas. Quan Antonio Baños assegurava ahir -ja ho va explicitar abans David Fernàndez- que «podem autoenganyar-nos tot el que vulguem, però sense una majoria de vots tot es complica», l'estava encertant molt més que quan dirigents de Junts pel Sí asseguren que sense el 50% dels vots però 68 diputats (les enquestes conegudes fins avui els donen el 44-45%) Catalunya està legitimada per exigir la independència.

¿És possible convocar eleccions avançades per segona vegada -perquè siguin plebiscitàries- i dir que la majoria vol la independència amb el 44% dels vots amb l'excusa que són autonòmiques i compten els escons? Sona a elementalisme, cinisme i a no saber què és Europa.

Però hi ha més barbaritats en aquest inici de campanya. Algú de Ciutadans em va dir fa poc que mai recolzarien Rajoy en una investidura. Si el PP arribava primer i es necessitaven els seus vots proposarien Alberto Núñez Feijóo a Cristina Cifuentes. Ara resulta que el PP demana -un dia- «un vot a favor de la concòrdia i la unitat» i que -el mateix dia- Cifuentes diu que la manifestació de la Meridiana va ser «un espectacle vergonyós». Si les cares amables del PP es posen a la dreta verbal de García Albiol, anem malament.

Que una manifestació d'una mica més de 500.000 catalans (és la xifra que m'assegura un amic que sap comptar i que l'any passat en va comptabilitzar 850.000) surtin al carrer civilitzadament per quart any consecutiu demanant la independència de Catalunya exigeix -s'hi estigui o no d'acord- un respecte. Indica un potent sentiment de molts ciutadans. I per part del PP, que va fer campanya contra l'Estatut i el va recórrer, també mereixeria una reflexió. ¡No podien suportar l'autogovern negociat i rebaixat entre Mas i Zapatero i ara es troben amb una gran manifestació independentista cada any! És, com diria Cifuentes, una mica vergonyós. Ja no tant pel recurs al Constitucional -un greu error- sinó perquè en quatre anys de legislatura Rajoy no ha fet el mínim gest amb l'única excusa que Mas li exigia un «contracte d'adhesió».

Més barbaritats. Que Artur Mas -que renyava Ignasi Guardans per alguna actitud crítica amb el PP quan la guerra de l'Iraq- digui que Pablo Iglesias, bastant demagog, és com l'Espanya d'Aznar és desencertat. Li ha contestat bé Lluís Rabell: no van ser ells els que el van fer president firmant amb pompa el pacte del Majestic. I la utilització de la Meridiana per la televisió pública catalana -i la seva resistència a complir el que la Junta Electoral prescriu per compensar els altres partits- no és un signe de normalitat democràtica.

Durant quatre anys, ni Mas ni Rajoy han sabut ja no dic solucionar el contenciós entre Catalunya i Espanya, sinó simplement rebaixar-ne la tensió. Al contrari, ja sigui per incompetència o per càlcul polític, l'han incrementat. En l'assignatura catalana tots dos es mereixen un suspens dels electors. Fora que aquests creguin que la independència sense dolor es toca amb la punta dels dits o que és normal que el 44% dels catalans vulguin anar-se'n d'Espanya (són pocs) i el remei és el veterà «que es fotin».