dilluns, 20 de febrer del 2017
L'últim menxevic
Periodista
Podem ha de decidir entre el cabdillisme d'Iglesias o el racionalisme d'Errejón
Podem va néixer en aquella Espanya del 2014 en què l’atur havia saltat del 8% al 27%. En què Mariano Rajoy enviava missatges a Luis Bárcenas encarint-li fortalesa, en què un rei cansat caçava elefants, i en què els dos grans partits no tenien competència que, com va dir un dia Jesús Polanco, és la mare de la ciència. En aquella Espanya, Pablo Iglesias, un bon orador, va proclamar que el cel no es conquista per consens sinó per assalt.
Ja no som allà. L’atur ha caigut al 19% i la tendència –toquem fusta– és a la baixa. Rajoy segueix a la Moncloa –gràcies a Iglesias, que va votar amb el PP contra Pedro Sánchez–, però Francisco Correa ha sigut condemnat a 13 anys. Felip VI segueix amb fam de ser Felip VI… i el PP i el PSOE tenen bastanta competència. A més a més, l’assalt d’Iglesias al PSOE, al qual volia enterrar, ha fracassat, encara que per poc, dues vegades seguides.
En l’Espanya del 2017 Podem hauria de repensar-se. Ja no pot ser únicament un confús i assilvestrat moviment de protesta. Com va titular Lenin un dels seus llibres, ¿Què fer?. Estem en el centenari de la revolució d’octubre del 1917 que va engendrar el comunisme soviètic (mort per incompetència l’any 1989). Crec recordar que el 1903 el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus es va escindir entre els maximalistes, o bolxevics, de Lenin, i els marxistes però moderats menxevics de Plekhànov i Màrtov que creien impossible el socialisme en un país endarrerit com Rússia. No vull banalitzar la figura de Lenin, autor d’aquell famós «la malaltia infantil de l’esquerranisme en el comunisme», però el racionalisme dels menxevics em va semblar una opció més atractiva.
L’Espanya de Felip VI té poc a veure amb la Rússia de Nicolau II, però el discurs i els gestos d’Iglesias s’assemblen als d’un bolxevic cabdillista de tints llatinoamericans, mentre que les tesis d’Íñigo Errejón –tot i la seva admiració per l’argentí Ernesto Laclau– tenen un ressò llunyà del gradualisme de Màrtov. Potser és l’últim menxevic, aterrat al Madrid del segle XXI.
I el racionalisme d’Errejón és més suggerent que el cabdillisme d’Iglesias. Diuen que Errejón és més pròxim al PSOE. Potser, però també seria el que més amenaçaria la seva renda de situació. Podria ser un aliat difícil per a un futur a explorar… o un dúctil però astut competidor. Iglesias és la garantia d’una esquerra embalada i tremendista que espanta la dreta però que li assegura el domini perquè genera repulsa en l’electorat de centreesquerra. El 1917 els bolxevics van vèncer els menxevics i després van liquidar els comunistes radicals. Com mostra el recent film sobre Ramón Mercader, el psuquero que va assassinar Trotski a Mèxic. Però l’Espanya d’avui no és Mèxic i Errejón, encarnació del gradualisme, podria guanyar Iglesias, un bolxevic messiànic.
Encara que no és el més probable, en l’aglomerat món de la protesta radical tenyida de chavisme, i capitanejat per llicenciats en Polítiques, és molt possible que l’agitació revolucionària tingui un plus.
diumenge, 19 de febrer del 2017
EL GOSSET DEL CAPELLÀ DEL MAS. CAPÍTOL IV
Passa Carnaval, passa
Dimecres de Cendra... I arriba la Setmana Santa...
M.- “Mossèn: Un dia d’aquests hauré
de tornar a Barcelona... Veu, un altre trimestre al sac... Ja només en queden 3
mesos per a que torni a abraçar a Leal...”.
M.M.- “Per a tu és molt fàcil
dir-ho... No hi ha dia que no pensi amb ell. Els dies se’m fan eterns... Les
setmanes... Els mesos... És un suplici... Quan marxaràs?”
M.- “Què troba dilluns? Així quan
comencen les misses i les processons de la Setmana Santa ja estaré de volta...”
M.M.- “Bé. Crec que dilluns és un
bon dia... Per cert, en vas tindre prou amb les 35.000 pessetes que té vaig
donar?”
M.-“ La veritat és que una mica
just. Vaig haver de posar alguna cosa de la meva butxaca per a pagar l’esmorzar
del darrer dia i pagar els bitllets de tornada...”
M.M.- “I per què no me vas dir res?”
M.- “Perquè va ser molt poca
cosa... Vaig pensar que no valia la pena reclamar-li 100 o 200 pessetes...”.
M.M.- “Home, home... Massa bon
xiquet que ets... Aquesta vegada te’n donaré una mica més... 40.000 té sembla
bé?”
M.- “Troba...?”
M.M.- “Sí... Crec que millor...”.
Marcos ja s’hi trobava. Amb 40.000
pessetes seria l’amo de la gresca barcelonesa per uns dies... O millor dit, per
unes nits...
Les xiques del
barri Xino ja el coneixien i fins i tot es barallaven per ser
les seves acompanyants. Els hi pagava bé i Marcos no reparava
en extres... El xampany (i no precisament de Godall) era la seva beguda
favorita i en solia demanar a cada local que freqüentava, tot i que no era gens
barat... Però eren uns diners que li havia costat ben poca suor i ja sé sap...
Tenia prevista
l’arribada per a Dimecres Sant, però un problema etílic va fer que retardés un
dia el viatge. Mossèn Mariano ja es pensava el pitjor...
Estava espantat... Decebut i desconsolat se’n va anar cap a casa des de la
parada del bus. Li havia preguntat a Benjamín si l’havia vist
per Tortosa, però Benjamín li havia assegurat que no havia
pujat al seu autobús...
-“Igual s’ha
equivocat i ha agafat el que va a la Sénia passant per la Galera...” –Li havia
dit Benjamín-.
Dijous, tot i que
l’autocar de la Hife arribava al Mas poc abans de l’hora prevista per a la
missa, mossèn Mariano va anar fins la parada per a veure si
arribava Marcos.
-“De la parada a
l’església no hi ha ni dos minuts mal comptats i encara que l’autobús es
retardi una mica, podré començar la missa puntualment” –Pensava mossèn
Mariano-.
La missa de Dijous
Sant sol ser de les més multitudinàries de l’any. Només als enterraments hi ha
més gent...
Dijous, sí. Finalment
dijous va arribar Marcos al Mas. Tot i que el cap encara li
feia una mica de mal, li va posar bona cara.
-“És el que esperarà
el mossèn... No puc defraudar-lo”... –Va pensar Marcos-.
M.- “Res important... De sobte me
vaig trobar indispost i vaig passar tot el dia al llit... Com que m’estic a una
pensió barata, no hi ha telèfon a l’habitació... No gasto més del necessari...
Aquest matí ja m’he trobava perfectament...”
M.M.- “Bé, bé... Ara explica’m com
està Leal... Com l’has vist...?”
M.- “No s’ho creurà mossèn... Quan
m’ha vist, i tal com va fer l’altra vegada, ha donat un gran salt d’alegria i
de seguida m’ha preguntat per vostè... I el mossèn com està...? M’ha preguntat.
No m’ho podia creure... Mai m’hauria esperat d’ell una reacció així...
Expressava en una frase un sentiment... Cregui’m si li dic que vaig
al·lucinar...!”
M.M.- “Has parlat amb el director?
Què t’ha dit...?”
M.- “M’ha dit el que m’ha vingut
dient tots aquests mesos, que fins ara mai havia vist un gosset tan
intel·ligent. Què parlarà perfectament i que serà capaç de portar qualsevol
tipus de conversa”.
M.M.- No saps quina alegria més gran
me dones. Només tinc ganes de tornar-lo a veure, abraçar-lo i preguntar-li que
ha fet durant tot el temps que hem estat separats.
Van passant els mesos
que faltaven per arribar a final de curs. Marcos es disposa a
preparar-ho tot per a tornar a Barcelona per darrera vegada, al menys
utilitzant l’excusa del gosset... Arriba el dia i tal com ha vingut passat les
darrers vegades, mossèn Mariano des del peu de l’autobús de Benjamín acomiada
a Marcos. Se’l veu neguitós, però a la vegada il·lusionat perquè
pensa que en un parell de dies a tot tardar es retrobarà amb Leal.
Aquesta vegada mossèn
Mariano li ha donat a Marcos 50.000 pessetes. Està tan
content amb les notícies que li dóna l’escolanet que pensa que el centre s’ha
fet mereixedor d’una bona propina.
Una vegada a
Barcelona, Marcos torna a freqüentar els llocs del barri Xino i
el Paral·lel que tan bé coneix. Les noies de la nit barcelonina ja el criden
pel seu nom, així com els cambrers i barmans dels locals on té per costum anar.
Tot i que aquesta
vegada porta més diners a la cartera, li duren ben poc. A part de totes les
consumicions que pren acompanyat de les noies més guapes, és generós i dóna
bones propines. En poques hores s’ho peta tot.
(Continuarà...)
LO POBLE QUE VOLEM 19-02-2017
Bloc de pisos entre el carrer Gran Capità i Avinguda de Catalunya.
L'envà torna a caure...
Tot i que l'han refet alguna vegada, imagino que la baixa qualitat dels materials, provoca aquesta situació...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)