IGUALADA 3

Governar des del minut u

JOAN TAPIA

¿Aconseguirà Torrent que Puigdemont accepti un pacte 'in extremis' que liquidi el 155?

M'asseguren que va ser Puigdemont qui, el 26 d'octubre a la matinada, quan va comunicar al famós "Estat Major" que havia decidit convocar eleccions per evitar el 155, va afirmar: «Vaig dir que volia ser el president que portés Catalunya a la preindependència i no puc acabar com el que la va fer retrocedir a la preautonomia».

Estem aquí. Sota Pujol, Maragall i Montilla, el president de la Generalitat era rebut (i bé) a tot arreu. Pujol –que li encantava– es feia fotos sense problemes amb el president de la Comissió Europea: Delors, Prodi… Catalunya era una de les quatre regions motores d’Europa. Només una euroregió (Pujol i Maragall van ser presidents de la Conferència de Regions), però valorada.

Ahir Felip VI va dir a Davos, a l’elit mundial, que Espanya aniria bé malgrat que des de Catalunya hi ha hagut un atac alarmant a la democràcia. Ningú a Davos li va discutir, com ningú discuteix Rajoy a la Unió Europea. I els presidents de la Generalitat fa anys que no són rebuts enlloc. Independentistes i proscrits.

El president del Parlament, Roger Torrent, no es va poder reunir ahir amb Puigdemont a la seu de la delegació catalana a Brussel·les perquè el Govern central –fent ús de l’article 155– la va tancar. Enrabiada i punt.

Per això en mitjans responsables (catalanistes o secessionistes) es creu que l’única prioritat és restablir la normalitat (autonòmica). Que hi hagi un Govern que hagi de fer front als molts desastres i que intenti recosir una mica la societat.

Els partits secessionistes donen suport a Puigdemont perquè, a més a més de destituït, va encapçalar la llista nacionalista més votada. Però a ERC (i al PDECat) saben que,
si Puigdemont no torna i accepta l’estatus que avui té Junqueras, és gairebé impossible. Per això Torrent va viatjar a Brussel·les (màxims honors al president), però va insistir que Catalunya necessita un Govern que liquidi el 155 i governi des del minut u.

¿Tindrà el coratge Torrent –i ERC– de mantenir fins al final el suport a Puigdemont, però amb la condició que sigui elegit legalment? Si no és legal, seguirà el 155 i no ocuparà la Generalitat. I el malson de noves eleccions al maig seria gairebé inevitable. Ningú sap el que passarà. Però m’imagino un escenari de ciència-ficció. Torrent manté Puigdemont com a candidat i fixa la investidura per dimarts dia 30. Màxima expectació. ¿I si el de Brussel·les ha aconseguit que Zoido torni a fer el ridícul? Si ho vol, pot. Però no. Quan Torrent diu: «El senyor candidat té la paraula»… Puigdemont no surt. Elsa Artadi intenta llegir uns folis. Embolic descomunal. Torrent suspèn la sessió 48 hores. I en aquestes 48 hores surt fum blanc. La Cambra proclamarà Puigdemont president d’honor i elegirà president legal algú pactat. Potser Artadi o Eduard Pujol perquè Puigdemont té sotmès el PDECat. Després es formaria un Govern paritari de JxCat (en baralla interna) i ERC.

Sembla surrealista… i Catalunya no recuperaria gaires punts. Però després del 21-D no és el pitjor escenari possible.

UNA FOTO 'ROBADA'

Bon dia!! 

ARRIBAR FINS AL FINAL

De Ferreres al Periódico.

En una entrevista per al Periódico deCatalunya, Baltasar Garzón diu: El PP segueix en la dinàmica de tapar, negar i culpar.

Tinc la convicció que de no existir el procés independentista a Catalunya, el PP crearia un altre enrenou polític per a desviar l’atenció de tots els seus afers que, com sabeu, són molts.

L’últim disbarat del govern de Mariano Rajoy és voler portar al Tribunal Constitucional la candidatura de Puigdemont abans de que aquesta se faci oficial en contra del dictamen no vinculant del Consell d’Estat que ve a ser con un consells d’ancians d’una tribu índia. No obstant, se’ls hi suposa la preparació i l’experiència necessàries com per a poder arribar a emetre resolucions sensates d’acord amb les lleis del Regne, tot i que aquestes no són vinculant i per tant, el Govern sé les pot passar pel folre tal com sembla que faran ara amb la recusació de Puigdemont.

Segurament estareu d’acord amb mi que, tot plegat, sé tracta d’un gran despropòsit per a desestabilitzar una mica més el procés independentista. No hi ha dubte de que és així. Però qualsevol situació és extrapolable i comparable a d’altres anteriors i a mi el fes cas omís i tirar pel recte me recorda a les resolucions que va prendre el Parlament de Catalunya el passat més de setembre contradient el Consell de Garanties Estatutàries que, en aquest cas és l’òrgan consultiu del Parlament català.

L’actitud de totes dues parts demostra que estan entossudides a arribar fins el final. I quin serà el final? Aquest ja és un tema molt més complex. Per als independentistes el final serà fins on se pugui arribar. De moment tensar la corda al màxim i mantenir la perspectiva de Puigdemont a la presidència de la Generalitat, ja que no potser de la República catalana. Fins el darrer instant existirà la incertesa de si serà o no serà. En canvi, per part de l’Estat central el final serà l’extermini de qualsevol vestigi independentista costi el que costi i al preu que sigui necessari.

De vegades, el sector independentista dóna senyals de que cal madurar més la idea independentista. Si fa us mesos, després de l’aplicació del 155 van reconèixer que no estaven preparats per gestionar una república independent, ara hi ha qui fixa (crec recordar que va ser Òmnium) un nou termini una mica més llarg: 2023.

I mentrestant, què farem? És cer que el dia 30 de gener que és la data ficada per a la investidura del nou president està a voltar el cap de setmana, però quan només falten 5 dies tot és incertesa i rebequeria.

S’arribarà al final, sí, però... A quin cost?