JOAN TAPIA
M'asseguren que va ser Puigdemont qui, el 26 d'octubre a la matinada, quan va comunicar al famós "Estat Major" que havia decidit convocar eleccions per evitar el 155, va afirmar: «Vaig dir que volia ser el president que portés Catalunya a la preindependència i no puc acabar com el que la va fer retrocedir a la preautonomia».
Estem aquí. Sota Pujol, Maragall i Montilla, el president de la Generalitat era rebut (i bé) a tot arreu. Pujol –que li encantava– es feia fotos sense problemes amb el president de la Comissió Europea: Delors, Prodi… Catalunya era una de les quatre regions motores d’Europa. Només una euroregió (Pujol i Maragall van ser presidents de la Conferència de Regions), però valorada.
Ahir Felip VI va dir a Davos, a l’elit mundial, que Espanya aniria bé malgrat que des de Catalunya hi ha hagut un atac alarmant a la democràcia. Ningú a Davos li va discutir, com ningú discuteix Rajoy a la Unió Europea. I els presidents de la Generalitat fa anys que no són rebuts enlloc. Independentistes i proscrits.
El president del Parlament, Roger Torrent, no es va poder reunir ahir amb Puigdemont a la seu de la delegació catalana a Brussel·les perquè el Govern central –fent ús de l’article 155– la va tancar. Enrabiada i punt.
Per això en mitjans responsables (catalanistes o secessionistes) es creu que l’única prioritat és restablir la normalitat (autonòmica). Que hi hagi un Govern que hagi de fer front als molts desastres i que intenti recosir una mica la societat.
Els partits secessionistes donen suport a Puigdemont perquè, a més a més de destituït, va encapçalar la llista nacionalista més votada. Però a ERC (i al PDECat) saben que,
si Puigdemont no torna i accepta l’estatus que avui té Junqueras, és gairebé impossible. Per això Torrent va viatjar a Brussel·les (màxims honors al president), però va insistir que Catalunya necessita un Govern que liquidi el 155 i governi des del minut u.
¿Tindrà el coratge Torrent –i ERC– de mantenir fins al final el suport a Puigdemont, però amb la condició que sigui elegit legalment? Si no és legal, seguirà el 155 i no ocuparà la Generalitat. I el malson de noves eleccions al maig seria gairebé inevitable. Ningú sap el que passarà. Però m’imagino un escenari de ciència-ficció. Torrent manté Puigdemont com a candidat i fixa la investidura per dimarts dia 30. Màxima expectació. ¿I si el de Brussel·les ha aconseguit que Zoido torni a fer el ridícul? Si ho vol, pot. Però no. Quan Torrent diu: «El senyor candidat té la paraula»… Puigdemont no surt. Elsa Artadi intenta llegir uns folis. Embolic descomunal. Torrent suspèn la sessió 48 hores. I en aquestes 48 hores surt fum blanc. La Cambra proclamarà Puigdemont president d’honor i elegirà president legal algú pactat. Potser Artadi o Eduard Pujol perquè Puigdemont té sotmès el PDECat. Després es formaria un Govern paritari de JxCat (en baralla interna) i ERC.
Sembla surrealista… i Catalunya no recuperaria gaires punts. Però després del 21-D no és el pitjor escenari possible.
¿Aconseguirà Torrent que Puigdemont accepti un pacte 'in extremis' que liquidi el 155?
Estem aquí. Sota Pujol, Maragall i Montilla, el president de la Generalitat era rebut (i bé) a tot arreu. Pujol –que li encantava– es feia fotos sense problemes amb el president de la Comissió Europea: Delors, Prodi… Catalunya era una de les quatre regions motores d’Europa. Només una euroregió (Pujol i Maragall van ser presidents de la Conferència de Regions), però valorada.
Ahir Felip VI va dir a Davos, a l’elit mundial, que Espanya aniria bé malgrat que des de Catalunya hi ha hagut un atac alarmant a la democràcia. Ningú a Davos li va discutir, com ningú discuteix Rajoy a la Unió Europea. I els presidents de la Generalitat fa anys que no són rebuts enlloc. Independentistes i proscrits.
El president del Parlament, Roger Torrent, no es va poder reunir ahir amb Puigdemont a la seu de la delegació catalana a Brussel·les perquè el Govern central –fent ús de l’article 155– la va tancar. Enrabiada i punt.
Per això en mitjans responsables (catalanistes o secessionistes) es creu que l’única prioritat és restablir la normalitat (autonòmica). Que hi hagi un Govern que hagi de fer front als molts desastres i que intenti recosir una mica la societat.
Els partits secessionistes donen suport a Puigdemont perquè, a més a més de destituït, va encapçalar la llista nacionalista més votada. Però a ERC (i al PDECat) saben que,
si Puigdemont no torna i accepta l’estatus que avui té Junqueras, és gairebé impossible. Per això Torrent va viatjar a Brussel·les (màxims honors al president), però va insistir que Catalunya necessita un Govern que liquidi el 155 i governi des del minut u.
¿Tindrà el coratge Torrent –i ERC– de mantenir fins al final el suport a Puigdemont, però amb la condició que sigui elegit legalment? Si no és legal, seguirà el 155 i no ocuparà la Generalitat. I el malson de noves eleccions al maig seria gairebé inevitable. Ningú sap el que passarà. Però m’imagino un escenari de ciència-ficció. Torrent manté Puigdemont com a candidat i fixa la investidura per dimarts dia 30. Màxima expectació. ¿I si el de Brussel·les ha aconseguit que Zoido torni a fer el ridícul? Si ho vol, pot. Però no. Quan Torrent diu: «El senyor candidat té la paraula»… Puigdemont no surt. Elsa Artadi intenta llegir uns folis. Embolic descomunal. Torrent suspèn la sessió 48 hores. I en aquestes 48 hores surt fum blanc. La Cambra proclamarà Puigdemont president d’honor i elegirà president legal algú pactat. Potser Artadi o Eduard Pujol perquè Puigdemont té sotmès el PDECat. Després es formaria un Govern paritari de JxCat (en baralla interna) i ERC.
Sembla surrealista… i Catalunya no recuperaria gaires punts. Però després del 21-D no és el pitjor escenari possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada