Retòrica buida

Assistim a una infinitat d'apel·lacions que no es corresponen amb cap cessió de les posicions dels partits

XAVIER SARDÀ

Estem assistint a una infinitat d’apel·lacions a «donar la mà», «cosir» i «recosir» que no acaben corresponent-se amb cap cessió de les posicions pròpies per aconseguir algun tipus d’acostament a les posicions de l’altre.

Per exemple, l’oferta de Joan Tardà d’explorar aliances amb el PSC i els comuns és absolutament contradictòria amb l’acord de govern de JxCat amb ERC que han enviat a la CUP. I no només contradictòria sinó incompatible. ¿De veritat es vol arribar a algun tipus d’acostament amb els partits constitucionalistes quan es finalitza el primer apartat dient «ara ens toca fer república»?

L’independentisme es pot passar la vida a partir d’ara jugant a un debat sobre els significats de ser/estar/fer/existir/voler/caminar/desitjar la república i el que es vulgui. Són conceptes als quals Artur Mas ha afegit a més els seus propis sobre exagerar/enganyar.

Oriol Junqueras concedeix una entrevista en la qual diu que «no és moment de retrets» per justificar que no hagi parlat amb Carles Puigdemont des de la declaració unilateral d’independència. Cadascú dona el seu punt de vista sobre les tensions, però en general acaba amb una andanada de campionat contra Santi Vila.

Per un altre costat, Inés Arrimadas també parla amb freqüència de la necessitat d’unir tots els catalans, però Albert Rivera tanca tota possibilitat d’un indult. ¿No existeix de veritat cap fórmula d’acord en què una de les contrapartides sigui la de recolzar un indult?

L’independentisme segueix al mateix joc de l’oca de sempre. Ni JxCat ni ERC estan disposats a reconèixer davant l’opinió pública el cúmul d’exageracions/enganys que ens han explicat en els últims anys.

Ciutadans i PP estan iniciant ara la seva pròpia competició per ser el més intransigent amb els líders independentistes. És veritat, com diu Gerardo Pisarello, que la declaració unilateral d’independència ha servit per «portar el país a les roques» i que com ha dit Joan Coscubiela «si Puigdemont hagués convocat eleccions, no hi hauria hagut 155», però sense voluntat d’acostament de cap manera no s’aconseguirà ni unir els catalans.

Utilitzant la seva experiència sindical, Coscubiela diu que «és hora de pactar el desacord». Té raó. Però per ara no s’ha vist el més mínim pas dels uns i dels altres per fer-ho. Només estem assistint a uns discursos buits que no tenen el mínim reflex en la realitat. En alguna cosa s’ha de cedir. I s’haurà de començar a pensar en què. Si no, cada vegada estarem més dividits. Per molt tòpic que sigui, ja estem clarament en el camí de deixar de ser «un sol poble». O com se n’hi vulgui dir.

El PSOE al seu laberint

Pedro Sánchez ha ascendit a molt mediocre; segueix sense il·lusionar i sense cosir el partit

CRISTINA PARDO

Mariano Rajoy li va venir a dir a Pablo Iglesias, durant el debat d’aquesta última setmana sobre les pensions, que el líder de Podem està en condicions de prometre qualsevol cosa perquè no té passat. Ningú li pot retreure que faci propostes que va evitar aplicar abans des d’un lloc de gestió. No obstant, el ple era, a parer seu, un autèntic infern per al PSOE. Hi havia Margarita Robles esgargamellant-se a la tribuna per defensar una pujada de les prestacions, enmig de fortes crítiques al Govern. Els socialistes van arribar a la Moncloa, amb Zapatero al capdavant, prometent que millorarien totes les pensions. Després, no van veure la crisi. I quan finalment van admetre que alguna cosa passava, el desastre era de tanta envergadura que van haver d’aprovar precipitadament mesures com per exemple la congelació de la paga.

És veritat que no podem estar tota la vida reprotxant-los als socialistes la seva esgarrifosa gestió econòmica. No obstant, és xocant que Pedro Sánchez, que en teoria lidera un partit de Govern, aparegui del no res als carrers de Madrid mobilitzant-se al costat dels jubilats, acusant Mariano Rajoy de no fer absolutament res per garantir les pensions i parlant de «la dictadura del 0,25%». Ell, que compartia bancada amb els de la dictadura de la congelació... No entenc què hem fet per haver d’aguantar tantes xorrades.

Venim d’una setmana en què el PSOE ha patit, a més a més, per mantenir el seu suport a la derogació de la presó permanent revisable. Qualsevol punt de vista ha de ser, segons la meva opinió, perfectament respectable, sempre que es pugui explicar. I el debat parlamentari va ser qualsevol cosa menys respectable. Allà, en presència dels familiars de diverses nenes assassinades, vam haver de sentir el portaveu del PSOE dient allò de «sense presó permanent revisable vam vèncer ETA; amb presó, hem perdut el nen Gabriel». I no content amb això, li va deixar anar al del PP que, si tant els importen les víctimes, es preocupin també de les de la guerra. ¡Quin horror! ¿Això és el millor que pot oferir l’actual PSOE?

El líder dels socialistes té, almenys, tres problemes: ha ascendit a molt mediocre només per ser fidel, segueix sense il·lusionar i sense cosir el seu partit i ell està completament desaparegut. En aquest context, sembla bastant al·lucinant que el socialista José Félix Tezanos hagi dit aquest cap de setmana que el PSOE pateix «assetjament»; assetjament amb sondejos inventats que menyspreen el partit, mentre inflen Ciutadans. I ho va dir en una Escola de Bon Govern organitzada precisament per Ferraz.

Amb aquesta actitud victimista, encadenant una rebequeria darrere l’altra, hauran de passar realment molt temps a l’escola, però a la part dels pupitres. Perquè no semblen estar en condicions de governar res. Ni malament ni bé. No se sap què va ser abans, si l’assetjament o la desaparició del líder. Seria realment interessant que Pedro Sánchez trobés el seu lloc, si pogués ser ben visible, amb discursos que no causin aquesta vergonya.

ESTELS AL VENT 16

Bon dia! 

NOMÉS US DEMANO

De Roto.

Darrerament, per circumstàncies que no venen al cas he escoltat diverses vegades la cançó de Manolo Escobar Sólo te pido. De la seva lletra he estret algunes frases:

-No voy a pedirte que me des la luna porque se que tu no me la puedes dar.

-No voy a pedirte mi amor imposible cosas que jamas me podrá conceder que pares el tiempo ó el curso del rió ó que salga el sol cuando va anochecer.

Us dic això perquè quan va començar el procés català, els seus artífex ens van prometre que en pocs mesos Catalunya seria independent i que a partir de llavors tots viuríem molt millor.

Inexorablement el temps passa i no és que estiguem igual com estàvem abans de començar el procés, sinó que estem molt pitjor. Que tot és per culpa de l’Estat Espanyol? No serà tant, alguna part de culpa també han de tenir els nostres polítics. L’Espanya ens roba va funcionar bastant bé durant dècades, però al final se’ls hi ha vist el llautó a més de dos i més de quatre. 

És veritat que quan s’arriba a determinat punt no hi ha volta enrere. A  les més de 2 milions de persones que van votar l’1-O no se’ls hi pot dir ara que renuncien, que s’abaixen del tren en un lloc indeterminat entre estacions. És massa perillós i se pot arribar a prendre mal.

Hi ha dies que les notícies que surten als mitjans són, si més no, esperpèntiques. Dilluns se va anunciar que ahir dimarts seria un dia clau per a desencallar el tema de qui ha de ser el president. Pel matí va sortir Meritxell Serret i va deixar entreveure que el candidat seria Jordi Turull, però més tard va rectificar dient que era Jordi Sánchez. I Jordi Sánchez, a la vegada, medita renunciar a l’acta de diputat per a que el jutge el deixi en llibertat (Segons Roger Torrent sembla que ja ho hauria fet o estaria a punt de fer) 

Per tant, ja s’està parlant del pla C: Jordi Turull, un home que ni amb el millor dels seus somnis se podia imaginar que pogués arribar tant alt... O l’independentisme tan baix!  Jo sempre he vist a Turull com l’enllustrador de sabates de qualsevol líder postconvergent i prou. Potser sigui una manera de pagar-li la fidelitat de tants i tants anys...

Dit tota això, tornem a Manolo Escobar. Sabeu que demana a la cançó? Que me hagas la vida agradable... Tant difícil és que els nostres governants ens facin la vida agradable i puguem ser feliços. Trets dels avariciosos, la majoria dels ciutadans ens conformem amb molt poca cosa: feina, un sou digne, una casa, tenir temps per a gaudir de la família i de tant en tant sortir a dinar amb la família i els amics o passar uns dies de vacances sense gaires pretensions.

Si els nostres polítics pensessin una mica més pels ciutadans a qui diuen governar i menys amb ells mateixos i els interessos que representen, tot aniria millor. No ser feliç comporta emprenyament i l’emprenyament pot acabar amb accions i decisions contraries als interessos dels polítics.

Els polítics van per mal camí i ells ho saben. Els que encara no se’n han assabentat són una gran majoria dels ciutadans que, a pesar de tot, els segueixen votant.  

Per cert, és possible que a partir de demà se comenci a buscar un pla D. Seguim!