CLASSES DE VAGUES

(Arran de la vaga convocada pels treballadors d’AENA)

Entenc que de vagues n’hi ha de 4 classes:

1.- La que perjudica a l’empresari.
2.- La que no perjudica a l’empresari.
3.- La que no perjudica a l’empresari però sí a l’usuari.
4.- La vaga general.

1.- El primer tipus de vaga és la que fan els treballadors d’una empresa productiva o de serveis que tenen com a objectiu demanar o reivindicar drets laborals i salarials i que afecten directament l’empresari, ja que per cada dia que està l’empresa sense funcionar, significa un greuge econòmic per a l’empresari. Per tant, afecta de forma directa l’empresari que vol que acabi quan abans millor.

2.- Aquests tipus de vagues són les que es fan contra un empresari “intangible”. M’explicaré. Normalment són les vagues de funcionaris en contra de l’Administració. Qui és aquí l’empresari? Aquestes vagues poden repercutir al ciutadà, però normalment l’afecten ben poc. Algun company de treball m’ha suggerit alguna vegada fer vaga quan s’acaba un termini important, per exemple el 30 de juny, el darrer dia per a presentar les declaracions de la renda. Jo sempre els hi he dit el mateix: “El govern traurà un decret i allargarà el termini fins al dia 5 o 10 de juliol i ja està! I ara, amb la possibilitat d’enviar les rendes per Internet, el grau d’afectació és del tot intranscendent. A “l’empresari”, representat pels directius dels diferents centres administratius, la vaga no els afecta en res. No té pèrdues econòmiques de cap tipus. Encara que les mesures que pren són les habituals en aquests casos: donar-te de baixa de la Seguretat Social els dies de vaga, descomptar-te les retribucions salarials, etc.

4.- La que ara volen fer els treballadors d’AENA, un ens públic estatal que gestiona els aeroports espanyols. Com l’empresari és l’administració, tampoc l’afecta d’una forma directa. En canvi, a l’usuari que tingui que viatjar aquell dia, el perjudici que li crea és gran.
Els treballadors d’AENA ja han establert el calendari de mobilitzacions coincidint amb les dates clau de vacances de la Setmana Santa i l’estiu. A part del greuge que pot comportar als ciutadans que vulguin volar cap a alguna destinació turística durant aquest dies, també el creen als estats receptors de turisme. Sense dubte, l’estat espanyol sofrirà les conseqüències si no s’arriba a un acord durant els propers dies.

5.- Tal com el seu nom indica, la vaga general és la “generalitzada”, la que afecta a tots els sectors. Són vagues polítiques, pugnes entre els principals sindicats i el govern quan estan en joc interessos col·lectius de la ciutadania. Normalment tots els governs tenen la seva vaga general. Una altra cosa és esbrinar les xifres reals de participació entre la guerra de números que hi sol haver en aquest casos. Per una part els sindicats parlen d’èxit de convocatòria, mentre que els governs minimitzen els efectes de la mateixa.  

MALGRAT TOT, DIFÍCIL D’ENTENDRE...

El ple de l’ajuntament d’Amposta del passat 28 de febrer va donar prou de si. Algunes de les coses ja us les he anat contant aquí. Però encara n’hi ha d’altres que, realment, no sabria com qualificar-les. Segurament d’aquí el títol.

Resulta que a Amposta s’ha de fer un pavelló poliesportiu vinculat al centre de tecnificació esportiva. L’ajuntament va treure a licitació el “projecte bàsic” i va convidar a 3 despatxos d’arquitectes a que hi participessin. A l’hora de la veritat només se’n hi van presentar dos.

Com passa en aquest casos, l’ajuntament, a través dels seus tècnics, posen un preu de partida del que no s’hi pot passar. A partir d’aquí i sempre a la baixa, els que participen al concurs, posen els seus preus. El preu inicial era d’uns 40.000 euros. El primer despatx, va licitar uns 30.000 i el segon 3.900!

El primer que penses és que, per algun lloc s’han deixat un zero. Així ho van entendre els responsables municipals que els hi van demanar la ratificació del preu. Era correcte.

Tret el tema al ple, l’alcalde va respondre que, en aquest cas, no hi ha el que es denomina “baixa temerària” i, per tant, se’ls hi va adjudicar el projecte.

Mentre, l’altre despatx, al no veure-ho clar, hi van presentar un recurs que se’ls va desestimar. Davant d’això, l’alcalde va actuar com han acostumat fer-ho durant molts d’anys. Per a “fer-los callar”, els hi va dir que els hi assignarien un altre projecte. “Dit i fet” i ja ho han fet...

Consultats a professionals el sector, com és el cas de l’arquitecte i exalcalde Josep Maria Simó, aquest ens va dir que “amb 3.900 euros no paguen ni les fotocòpies” (!) I que una concessió així només s’entén si, a part, se’ls hi dóna alguna cosa més, com seria l’execució de l’obra.

Al teu poble (per als que no siguin d’Amposta), passen coses així?    

DESLOCALITZACIONS I “DESCOL·LOCATS”

La darrera és Piaggio, una empresa italiana que fabrica motocicletes Derbi, una marca catalana de “tota la vida” i que ara pretén traslladar la producció a Itàlia.
Piaggio, com altres moltes multinacionals, ve al nostre país, compra la marca i la fàbrica i al cap d’uns anys, se’n va.
En altres casos, simplement instal·len aquí la fàbrica i quan diuen que no els resulta productiva se’n van.
Dels dos casos, segurament el primer és més greu.
I perquè venien les multinacionals a Espanya? Primer que res per rendibilitat. Fa uns anys Espanya reunia una sèrie de requisits que la feia òptima per atraure indústria de capital estranger. Tal com s’ha fet gran la Unió Europea hi ha d’altres països on, fabricar, resulta més barat pels baixos costos laborals. Però hi ha altres tipus d’indústria que els és ben bé igual fabricar a la UE o a un altre lloc. Llavors munten les fàbriques a qualsevol país asiàtic: la Xina, Corea del S, Vietnam, l’Índia, etc. També empreses de capital espanyol decideixen fabricar allí.
Quan empreses de capital estranger venen aquí, normalment és fruit de negociacions entre els governs (estatal i també autonòmics) i gaudeixen de privilegis i avantatges, com ara subvencions, preus avantatjosos a l’hora d’adquirir els terrenys, exempció o reducció de determinats impostos i taxes, etc.
Però a l’hora d’anar-se’n se’n obliden de tot això deixant “descol·locats” treballadors (ingressen a les llistes d’atur), però també a les administracions, que després de tota la benevolència amb la que els han tractat, els queda molt poca cosa més que mirar-s’ho impotents i frustrats.
La llista de multinacionals que han abandonat Catalunya en els darrers anys és prou significativa: Hawlett Packard, Philips, Samsung, Braun, Panasonic, Sanyo, Levi Strauss, Valeo, Bayer, Lear, etc.
Precisament el tancament d’aquesta darrera empresa, de capital nord-americà, ens va afectar molt directament les Terres de l’Ebre on en tancar la fàbrica de Roquetes, va deixar al carrer 520 treballadores i treballadors.
Però al territori no ha estat l’única. Recordo la fàbrica de botons de poliester situada a Santa Bàrbara, Kanase, de capital japonès i que, en una visita que vaig ver una vegada, em va sobtar que tots els cartells de les oficines estiguessin en aquell idioma. Quan Pujol va ser president de la Generalitat la va visitar, ja que era fruit d’una d’aquelles negociacions per atraure inversions estrangeres.
Una de les primeres empreses que es va deslocalitzar, quan llavors aquest terme encara no devia d’existir, va ser la fàbrica de fulles d’afaitar Gillette, que ho va fer a mitjans dels anys 90. La multinacional tenia (si no recordo malament) la seva seu a Sevilla. Com qualsevol jove, gastava els seus productes, fins i tot recordo que participava en un concurs que patrocinava i em va tocar una bossa de viatge.
Sense tenir-ne la consciència que tinc ara sobre el tema, senzillament, vaig deixar de comprar els seus productes.
No sé quina seria la solució al problema espanyol per a crear ocupació i abaixar les taxes d’atur. Si els experts no ho saben, jo tampoc tinc una vareta màgica. Certament penso que ha de passar, sobre tot per la indústria i en menor part, pel sector serveis, sobre tot del turisme.
En quan a la indústria, ha de ser competitiva i de majoria de capital espanyol. Quan es parla de l’r+d+i (recerca, desenvolupament i innovació), no puc estar-hi més d’acord. Però per això fa falta un gran recolzament institucional i dotar a investigadors i indústries dels mecanismes necessaris. I una cosa imprescindible: personal format adequadament per a cada cosa. I això vol dir que s'ha de començar per la base, o sigui, de que els joves tinguin la formació necessària.      

UN ALTRE PUNT DE VISTA SOBRE EL DÈFICIT DE LA GENERALITAT

Des del govern de la Generalitat s’està enviant un missatge clar: “El dèficit deixat per l’anterior govern provoca que hi tingui que haver una contenció de la despesa”.
La despesa pot ser “corrent”, però també en inversions previstes, algunes d’elles en execució o en vies de ser executades.
A Amposta ens trobem en diversos exemples com les instal·lacions del Club Nàutic i la residència d’esportistes vinculada al Centre de Tecnificació Esportiva. Després de patir diversos pobles amb la rescissió dels contractes amb les empreses constructores per part de l’Ajuntament, ara, segons l’alcalde, s’han aturat per a fer-se una auditoria per part dels organismes competents de la Generalitat. Aquestes auditories afectarien a diverses obres que s’estan fent arreu de Catalunya, no només a Amposta.
D’altres s’han ajornat indefinidament, com les que afectarien a la subseu de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC) L’altra subseu, recordem-ho, és Cambrils, en una decisió salomònica que van prendre els anteriors responsables. Sempre m’he preguntat que si Carod-Rovira no fos fill de Cambrils, també sé li hauria donat la seu universitària.
Sobre l’ajornament de l’INEFC, s’està denunciant la passivitat de l’alcalde d’Amposta i les suposades acusacions que va fer sobre l’anterior equip del Consell Català de l’Esport de no haver fet bé la feina.
Sobre el mateix tema, també hi han rumors de possibles pressions polítiques sobre l’INEFC Lleida d’un determinat partit polític (podem imaginar-nos quin) que no veuria bé la “descentralització” de la universitat esportiva.
Tots el partits polítics d’Amposta ens varem il·lusionar molt davant la possibilitat de que Amposta pogués ser seu universitària. Després, amb la decisió de fer dos subseus, ens quedarem una mica transposats, sense acabar d’entendre el que havia passat...  
Amposta, de moment, ha estat la gran perjudicada, tot hi haver un govern municipal del mateix color que els qui governen la Generalitat. No serà que Cambrils té un alcalde socialista?
Fora d’Amposta hi altres exemples que també et donen peu a malpensar. El departament d’Ensenyament també ha decidit ajornar la construcció dels instituts-escola de Sant Jaume d’Enveja i el Perelló. A Sant Jaume (on les mares, pares, xiquetes i xiquets s’han manifestat a favor de que es faci) té un alcalde del PSC i al Perelló, un pacte entre el PSC i ERC van portar a l’oposició a CiU que havia governat amb majoria absoluta des de feia algunes legislatures. En canvi a la EMD de Jesús i Móra la Nova (a tots tos llocs hi ha govern de CiU), els projectats instituts-escola sí que es faran. Casualitat o favoritisme?
Sóc dels qui no dubto que la Generalitat ha trobat un dèficit important, però també és cert que hi havia un gran dèficit d’infraestructures, algunes d’elles reivindicades i promeses durant molts d’anys: carretera Amposta Freginals, variant de Santa Bàrbara, “lo Passador” entre Sant Jaume i Deltebre. I d’altres necessàries per al bon funcionament de els administracions: seu judicial d’Amposta, comissaries del Mossos d’Esquadra d’Amposta i Tortosa, col·legi Consol Ferré d’Amposta, etc., etc., etc.
Ara només cal esperar quan trigarà al construcció del nou i necessari hospital de Tortosa. Tindrà que haver un nou govern d'esquerres?        

FRANCISCO CAMPS I LA FAULA DE LA TORTUGA DAMUNT D'UN PAL

(Tal i com l'he rebut)

Un xiquet està passejant per la plaça d'un poble valencià i decideix fer un descans. Seu al banc d’un jardí i al costat hi ha un home de més edat que, instintivament, comença a conversar-li sobre el govern del País i, com no, de FranSisco CAMPS.

El senyor li diu al jove:

"Sap? CAMPS ÉS COM UNA TORTUGA DAMUNT D'UN PAL."

Després d'un breu espai de temps el jove diu:

"No entenc això de la tortuga damunt del pal. Què significa això senyor?"

L’home li respon:

"Si tu vas caminant pel camp i t’adones que dalt d'un pal de llum hi ha una tortuga fent equilibri, què et passa pel cap?

Veient la cara d'incomprensió del xicot, aquest li explica:

"Primer: TU no entens com va arribar ací...

Segon: TU no pots creure que estiga ací...

Tercer: TU saps que no va poder pujar allí a soles…

Quart: TU estàs segur que no hauria d'estar allí...

Cinqué: TU eres conscient que no farà res ÚTIL mentre estiga dalt del pal...

Llavors l'única cosa sensata seria ajudar-la a baixar d'allí !!!!!

EN LES PRÒXIMES ELECCIONS: SENYORES I SENYORS A ABAIXAR LA TORTUGA DEL PAL!!!!”

(Aquest missatge no és per a guanyar diners, ni complir un desig, però si no l’envies als teus contactes el més probable és que la tortuga seguisca allí dalt per molts anys)

He trobat la versió per Internet.

AMB 5 ANYS DE RETARD

Al ple de dilluns passat, l’equip de govern va rebutjar una moció presentada pel PSC on es demanava que "en el futur", quan hi hagi obres que afectin zones comercials d’Amposta (com les que s’estan efectuant ara als carrers Miquel Granell, Mare de Déu de Montserrat, avinguda de Santa Bàrbara, etc.), s’habiliten mesures destinades a facilitar l’aparcament dels veïns i dels hipotètics clients dels comerços de la zona. Una d’aquestes mesures podria ser “la gratuïtat de la primera hora d’estacionament”. La moció recordava que ja hi havia precedents, com quan es van fer les obres d’arranjament del pont penjant a l’avinguda Alcalde Palau.
Incomprensiblement, l’equip de govern va rebutjar la mesura que també comptava amb el suport del grup d’ERC.
La passada legislatura, l’equip de govern que encapçalava l’avui senador espanyol, tenia per costum aprovar-nos les mocions, però després no les posava en pràctica. De tant en tant, és cert, ens en rebutjava alguna. L’actual equip de govern ens ha desestimat la majoria que hem presentat en aquests darrers quatre anys.
Fa unes setmanes, la brigada municipal va començar les obres d’arranjament dels murs que hi ha a l’avinguda de Santa Bàrbara, entre els carrers Murillo i Amèrica. Pel que es pot apreciar, es tracta d’un arranjament “integral”, ja que afecta a les jardineres; també les baranes metàl·liques i, cal suposar, d’ altres elements ornamentals que hi puguin haver. Cal esperar que, al final, es tornin a plantar flors a les jardineres per a millorar-ne la ornamentació.
Sabeu quan va que el PSC va presentar una moció demanant-ho? La legislatura passada! Ja ni me’n recordo del ple, però farà al menys 5 anys! Prova concloent de que, efectivament, feien cas omís de els nostres mocions. I ho férem a petició dels veïns de la zona que veien com aquell espai s’anava degradant poc a poc.  
Ara l’equip de govern, presentarà aquest obra amb “bombo i platerets”, com en ells és habitual. De fet, ja han anunciat el començament de les obres, que per la marxa que porten encara duraran unes quantes setmanes.
Això sí, segurament estaran llestes abans de les properes eleccions i el senyor alcalde les inaugurarà amb tota la cerimònia que comporten aquest tipus d’inauguracions.

EL CARREFOUR JA ESTÀ CONNECTAT A LA XARXA

Acabo de passar pel darrera de l’hipermercat Carrefour i he pogut veure que ja s'ha retirat el generador que dijous, el dia oficial de la inauguració, subministrava el corrent elèctric al centre comercial.

Això vol dir, sense cap mena de dubte, que l’empresa ENDESA ja els ha connectat a la xarxa elèctrica. En canvi no passa el mateix amb els 30 locals situats al seu costat. Després de quasi 3 mesos d’oberts, els generadors encara són ben visibles a la part que dóna a l’avinguda Aragonesa.

És una situació un tant surrealista, però certa.  

CARNESTOLTES AMPOSTA 2011

Anit sortírem a veure la rua del Carnaval d’Amposta. No puc dit que em va desagradar, però tampoc puc dir que em va agradar. Un any més em dóna la sensació que es queda a mig camí...

La concentració de les comparses i disfresses era a les 9 de lla nit. Una mica tard si temin en compte que hi ha moltes criatures. També és una hora un tant incerta: quan sopes, abans d’anar-hi o al tornar?

No sé si seria pel partit del Barça que jugava a les 8 (per tant acabava a ¾ de 10) o un altre motiu, la rua va començar a les 10 de la nit, hora que, segons el programa d’actes ja s’havia d’estar al pavelló de Fires on es faria el lliurament de premis, es faria ball i es repartiria coc i mistela...

Al menys des de la Regidoria de Cultura del nostre Ajuntament s’ha donat entrada a les entitats i particulars. Això de per si ja és tota una fita!

Fa uns anys, els únics que podien desfilar eren les associacions de veïns. Increïble però cert... La darrera vegada que em vaig disfressar, ja fa un bon grapat d’anys, deuria de ser l’any 2004, ho vaig fer amb la colla de les cosines de la meva dona. Quan s’hi van anar a inscriure’s, els hi van preguntar de quina associació de veïns eren. Al respondre’ls que de cap, els responsables de l’organització només hi posaven “peros”. Al final es va desfilar juntament amb les altres comparses, però sense possibilitats de poder accedir als premis.

Anit, entre d’altres comparses, es van poder veure un grup d’equatorians ballant danses típiques del seu país; l’Associació d’Amics dels Cavalls (no sé si hi participaven com a tal o no) muntats sobre les seves cavalleries i fent piruetes; els Country Sheriffes que, en el moment de passar per davant nostre no feien cap coreografia; un grup de romans, etc. La colla de mon fill van representar una espècie de concurs de gossos d’atura “patrocinats” per Futuro Ciudad Amposta. Algú va voler interpretar-ho com la cursa del “Corte Inglés” de Barcelona. Potser si que era una paròdia...

Ja pel matí en el tradicional vermut, em van arribar queixes de que el servien calent. “Un glaçó s’hauria agraït”, em van dir.

Com passa amb la majoria d’actes festius que s’hi celebren, cal fer-s’hi un nou plantejament. Ara sembla més que volen “complir” que no mirar de potenciar la ciutat de portes en fora.

Com que a finals dels anys 70 i principis dels 80 treballava a Vinaròs, vaig poder seguir de ben prop el desenvolupament dels seus Carnavals. El primer any, no recordo si va ser el 82 o 83, la gent va sortir al carrer de forma improvisada. Es pot dir que grups d’amics van fer “la guerra pel seu compte”. Però ‘ajuntament de Vinaròs necessitava una festa d’hivern. Feia uns anys que Benicarló havia començat a fer les falles i la rivalitat existent entre les dues poblacions veïnes va esperonar l’ajuntament vinarossenc a potenciar-los fins arribar al que ara són. Bé, ja fa anys que gaudeixen d’un gran prestigi.

A la nostra ciutat hi ha cap festa que hi destaqui? Al meu parer, tot es queda a mig camí a mig fer...   

CRÒNICA D’UNA MORT ANUNCIADA

Maulets d’Amposta ha iniciat una campanya contra la mort de la pagesia i el petit comerç. Cal suposar que no tant sols de la ciutat d’Amposta, sinó també de la comarca del Montsià i part de les més properes.

Els culpables, segons Maulets són l’hipermercat Carrefour, que va obrir portes al públic ahir mateix i l’Ajuntament d’Amposta. Encara que jo no generalitzaria tant, ja que els regidors de l’oposició també formem part de l’Ajuntament i no tothom ha estat d’acord amb la implantació de l’hipermercat i de les galeries comercials. De totes maneres, la bona marxa de les galeries dependrà de l’èxit de Carrefour.

Seguint amb el tema Maulets, avui repartien una espècie de recordatori on s’anunciava una solemne processó fúnebre per a avui mateix que havia de sortir des de la plaça del Mercat (o el que queda d’ella, ja que com la majoria sap s’hi està construint un aparcament soterrat) fins la plaça de l’Ajuntament, entre les 11 i les 12 d’aquest matí.

Com bona part de la ciutadania opina, Carrefour acabarà amb bona part del comerç de proximitat. És a dir, el comerç tradicional existent a la nostra ciutat, el de barri, el de tota la vida.

Recordo que la implantació dels primers supermercats van anar acabant progressivament amb les botigues de queviures, principalment. Ara, Carrefour, anirà fent tancar de forma progressiva altres súpers més petits. Recordo que, fins hi tot aquest, han tingut que tancar o transformar-se. El Plus ja ha tancat dues vegades. Al seu lloc se’n van obrir d’altres: el Lidl i el Dia. Però aquest darrer que tenia tres establiments oberts, va acabar tancant-ne un (on s’havia instal·lat per segona vegada el Plus) El Caprabo que tenia dos centres, per la política comercial que van portar els seus propietaris, va acabar transformant-se en Eroski, encara que un d’ells, el primer, el que va començar sent un Intermarché, encara conservi parcialment el nom, però ha perdut bona part de la seva clientela i, és l meva opinió, també sofrirà les conseqüències de la implantació del Carrefour, situat a menys de 500 metres.

Alguns comerços d’Amposta tampoc sobreviuran dintre de pocs mesos. El dia de la inauguració vaig veure bicicletes per 79 euros. L’any 1985 a mi ja em va costar més cara (unes 18.000 pessetes de l’època, comprada a la tenda de Ximo Martí, el pare de qui va ser-ne alcalde de la població) Així, qui vengui bicicletes a Amposta, com altres productes com parament de la llar, tèxtil, sabates, etc., dintre de poc hem de veure com van “baixant persianes” als seus comerços.

Els llocs de treball que, segons els dirigents municipals i del grup empresarial que ha obert el nou centre comercial, es guanyaran a la nova zona comercial, els anirà perdent la resta de comerç.

Al menys, que les treballadores i treballadors que trobin feina, la tinguin de qualitat i no amb “contractes brossa” com acostumen a fer aquestes grans empreses.  

LA PORTADA D’AVUI DEL "DIARI EBRE"

Avui, el “Diari de l’Ebre” (Diari de Tarragona) ha tret en portada una fotografia de la inauguració d’ahir del Carrofour d’Amposta. En dita fotografia m’hi veig jo envoltat d’una multitud que també van assistir a la inauguració.

Permeteu-me que gaudeixi de “l’instant”! No és corrent que surti als diaris i menys en portada, però com deia avui als meus amics, prefereixo que em publiquin un escrit o em facin una entrevista, per petita que sigui. Però com us he dit, permeteu-me gaudir-ne.

Quan la inauguració surti a la Revista Amposta, no sortiré. Com sempre es veurà l’alcalde amb el president del Grup Carrefour i, segurament, cap membre de l’oposició (n’hi havia el menys 5) sortirà a cap foto.

És la pluralitat informativa que aplica el govern de la nostra ciutat...

L’EQUIP “DEL GOVERN”

Quan mon fill era petit, solia cantar: “Ala Madrid. Ala Madrid. El equipo del gobierno, la vegüenza del país...”.
I és que tradicionalment el Madrid (oficialment el Real Madrid) ha estat l’equip del govern d’Espanya y el màxim representant del futbol espanyol.
Ja es deia en temps del dictador i bona prova és tot l’enrenou que es va muntar quan el Barça va voler fitxar a la figura mediàtica d’aquell temps, Alfredo di Stefano. El govern de Franco va fer costat al Madrid i volia donar al cas una solució salomònica que el Barça no podia acceptar mai.  
Durant el primer govern socialista, tot i que el Madrid segui representant futbolísticament Espanya, va tenir una altra consideració per part del govern. Segurament perquè el seu president, Felipe González era del Betis.
L’arribada al poder d’Aznar, madridista de pro, va coincidir en una època força gloriosa del Madrid. A l’arribada de Zapatero (barcelonista ligth –hauria de mullar-se més del que ho fa-), en canvi, casualitat o no, el Barça ha tornat a tenir grans moments i, ara per ara, és l’indiscutible número 1 del futbol espanyol (dic espanyol perquè juga la lliga i la copa espanyoles)
Ahir, algú, no recordo qui, em va dir que el govern ni havia donat al Madrid 3 milions d’euros. Se’n feia creus! Però no va saber-me’n aportar més informació.
Avui al Periódico he llegit que només serà 1 milió i que “els hi dóna” el ministre d’Indústria Miguel Sebastián per lluir a la samarreta el lema “Visit Spain” (Visita Espanya), però també “Visit Madrid” (Visita Madrid)
Al Periódico no els apareix bé, ja que segons els del rotatiu, hi ha equips que “es passegen pel món més que el blanc” (cito la frase de forma textual) i ho considera discriminatori de cara els altres equips. Un company d’esmorzar també ho veu així.
En canvi jo sóc de l’opinió que qui millor que el Madrid per a fer campanya a favor d’Espanya.
Quan el Periódico parla de que hi ha equips que és passegen pel món més que el blanc, de qui parla exactament? Cal suposar que del Barça, no? I quan diu discriminació, suposo que aquí hi podrien entrar tots aquells que juguen competicions europees.
Us imagineu l’enrenou que es produiria entre socis i aficionats d l’equip culer si per 1 milió d’euros haguessin de portar "Visit Spain"? Per “molt menys”, en aquest cas per portar “Qatar Foundation”, que els suposa uns ingressos molt superiors (30 milions d’euros per cinc anys) ja hi va haver no poca controvèrsia. Primer per “embrutar la samarreta” i, segon, per que el fons de la publicitat era em blanc (!), el color del Madrid (?)
Per tant, em sembla totalment exagerat la polèmica que s’ha creat en torn a la subvenció del Ministeri d’Indústria i Turisme espanyol.
Per al Madrid, 1 milió d’euros és una quantitat pràcticament insignificant, una mica més que el cost d’un vol del seu president Florentino Pérez, tipus el que va fer només fa unes setmanes entre Madrid, on va assistir a la final de la Copa del Rei de bàsquet i Barcelona o l’equip de futbol jugava contra l’Espanyol.

Desitjo que per molts d’anys que el Madrid sigui “l’equip del govern d’Espanya”!!

INAUGURACIÓ CARREFOUR AMPOSTA

En una tarda passada per aigua, s’ha inaugurat el centre comercial Carrefour amb la presència del seu president, el ministre amb Suárez i posteriorment amb Aznar, Rafael Árias-Salgado, l’alcalde de la ciutat i altres autoritats i directius de la cadena d’hipermercats.

Ms. Ramon, el mossèn de l’església arxiprestal d’Amposta s’ha encarregat de l’acte religiós. Crec que és el primer cop que assisteixo a una inauguració beneïda per un representant de l’Església Catòlica.

El primer d’intervenir ha estat Árias-Salgado que ha tingut la deferència d’adreçar als assistents unes paraules en català (tampoc us penseu que tantes) Ha explicat els orígens del Carrefour a Catalunya amb la inauguració del centre del Prat de Llobregat l’any 1973. Jo vaig estar-hi a l’estiu de 1976 i això de Carrefour em sonava a “carrer” i poca cosa més. Avui és impensable que cap noi de 18 anys com jo tenia llavors no sàpiga que significa aquest nom. 

Árias-Salgado, primer i l’alcalde després, han fet saber que el centre comercial distribuirà diversos productes de la zona, com l’arròs Montsià de la Càmara Arrossera d’Amposta, l’oli d’oliva Grusco de la cooperativa de Santa Bàrbara, així com taronges i altres productes de la nostra horta. Només entrar ho trobar a diversos representants de la cooperativa de Santa Bàrbara entre els quals estaven el president i el gerent i les he expressat el meu temor a que els hi compressin l’oli a un preu força baix. M’ho han confirmat, no obstant, m’han dit que tampoc hi havia tanta diferència del preu en que l’estant venent ara i encara els hi quedava marge comercial. En canvi, després, el president de la Càmara s’ha limitat a dir que “cal estar molt preparats tecnològicament per a vendre a centres comercials com el Carrefour”.   

Després li ha toca el torna a l’alcalde i ha fet un discurs tipus el que va fer quan es van inaugurar les galeries comercials, però com dirien els castellans “corregido y aumentado”. Segons ell, que “se’n ha recordat dels qui diuen que farà mal al comerç tradicional d’Amposta”, aquest centre, a part de crear més de 170 llocs de treball entre directes i indirectes, farà que la gent s’apropi a comprar al comerç de la ciutat. Només el temps donarà la raó a qui la tingui i crec que els comerciants ho tenen clar, com una venedora de fruita i verdura que m’ha expressat la seva preocupació per l’obertura del nou centre comercial)

Per cert, a la part de darrera del centre comercial també hi ha un gran generador. 

EL CAT I LES ALTRES DELEGACIONS

El govern de Mas ha tornat a ficar al capdavant del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) a una persona del Camp de Tarragona, en aquest cas en la persona d’Antoni Hubert. Tradicionalment ha estat així, tret de quan va ocupar la presidència Valentí Faura. Tampoc en aquest tema els dos governs tripartits hi van tenir gens de sensibilitat cap a les nostres comarques.

Evidentment, qui més se’n beneficia de l’aigua de l’Ebre en l’anomenat (potser mal anomenat) minitransvasament, és la zona del Camp de Tarragona, però també hi ha poblacions de les nostres comarques que estan consorciades i gasten l’aigua tractada pel CAT. Però sempre he pensat que qui hauria d’estar al front hauria ser algú d’aquí. O és que no hi ha gent preparada per ocupar aquest càrrec.

Sobre tot la joventut, cada cop surt més preparada de la Universitat i se’l hi hauria de donar responsabilitats d’aquest tipus.

Parlant de joves, on si que pareix que tindran un paper rellevant, serà (de fet és) en la majoria de les delegacions del govern a les Terres de l’Ebre. Quan encara n’hi ha alguna per decidir (com la d’Agricultura), una nova “formada” de polítics joves s’incorporen com a membres del govern com l’Eva Maria Ruiz, d’Amposta o Rosa Maria Peig de Villalba dels Arcs.

Les apostes per la gent jove sempre són apostes de futur i pensades en els relleus generacionals que s’han d’anar produït al llarg de les històries del partits polítics. Sobre tot CDC d’això en sap molt.

En el cas del departament d’Agricultura, sembla ser que no s’arriba a cap acord, ja que l’aspirant a ocupar el càrrec que encara ara ocupa en funcions el socialista Antoni Espanya, que és Pere Vidal, és de CDC i, com que la conselleria “és” d’Unió, des d’aquest partit de la federació nacionalista no es veuria amb bons ulls. Segurament d’aquí ve el retard en el nomenament del nou delegat (o director territorial)

Eva Maria Ruiz, és neta d’un militant històric del PSC. Manuel Ruiz Salgado, que aquest era el nom del conegut com a Pastor de la Palma (la finca que hi ha tocant a Amposta a l’altra riba de riu, avui terme de l’Aldea i on FADESA fa la urbanització) va ser un immigrant extremeny que va arribar a Amposta i va fer sindicalisme i política des de dintre dels “sindicats verticals”. Fins i tot va ser premiat pel dictador Franco.

A Amposta porten el seu nom la residència d’avis municipal i la seu del PSC (Ruiz-Talarn)

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. ENQUESTES

No fa gaires dies, el Punt (publicació diària de marcada ideologia independentista) publicava una enquesta que havia fet l’agrupació local d’ERC d’Amposta el passat mes d’octubre. Segons aquesta enquesta que, evidentment, contemplava l’increment de regidors que tindrà Amposta a partir de les properes eleccions per passar de 20.000 habitants, es a dir, 21. Segons l’enquesta CiU en pujaria un (de 9 a 10), per tant, perdria la majoria absoluta, ERC en guanyaria 3 (passaria dels 4 actuals a 7) i el PSC es quedaria amb els 4 que té ara.  
El PSC també va fer una enquesta cap a la meitat de legislatura (cap a la tardor de 2009) que contemplava la projecció a 21 regidors i, en aquells moments, res canviava: CiU en guanyava 2 (11, majoria absoluta), PSC, 1 (5) i ERC, 1 (5) Aquesta enquesta no va fer-se pública de forma oficial.
Però com es fa sempre quan s’encarreguen enquestes polítiques, per molt que les projeccions de resultats sigui el més interessant, s’hi fan altres preguntes i se’n treuen més conclusions. A la que va fer el PSC, per exemple, s’arribava a la conclusió que, entre la gent més gran, és on CiU obté un millor percentatge de vots. O que, entre els votants de CiU, la major preocupació era la “projectada” zona comercial del costat del cementiri.
La darrera enquesta va fer-se ara fa uns quinze dies. Sense saber-se’n pràcticament res, tot indica que s’hauria fet per encàrrec de CiU. Això és desprèn pel tipus de preguntes que s’hi feien i, perquè seria l’últim grup de l’ajuntament que quedaria per fer-la.
Em sembla que aquesta enquesta va fer-se sobre un important mostra, pel número de persones que m’han dit que van ser entrevistades. Quan més gran és la població entrevistada, menys marge d’error hi ha. És obvi dir que les persones que van dir-me que havien estat entrevistades, eren més aviat “properes” a la nostra formació política.
Ahir us explicava que hi havia rumors del retorn de l’exalcalde i senador espanyol a la política municipal. De ser cert, evidenciaria uns resultats desfavorables a l’enquesta d’opinió feta per CiU. Només així s’explicaria que l’actual alcalde necessiti un “reforç” per evitar una davallada política que, en el pitjor dels casos, el portaria a perdre la majoria absoluta que durant 5 legislatures ha anat revalidant la federació nacionalista a la nostra ciutat.  

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. PRIMERA SORPRESA?

Si la passada setmana anunciava la possibilitat que Xavier Dalmau fos el cap de llista del PP a Tortosa, rumor que va ser confirmat divendres pel setmanari la Veu de l’Ebre, avui per Amposta circula un altre rumor.

Segons m’han dit, existeix la possibilitat que l’exalcalde i avui senador espanyol vagi en un “lloc destacat” de la llista de CiU que encapçalarà l’actual alcalde Manel Ferré.

Després de la renuncia explicita a continuar en política municipal que va ser el número 2 en les passades eleccions, Pere Vidal, es parlava que, aquest cop, la número 2 podria ser la regidora d’Hisenda i Ensenyament Isabel Ferré.

Davant la possibilitat que el senador espanyol pugui anar en un “lloc destacat”, aniria de 2 o de 3 i d’aquesta manera Isabel Ferré es convertiria en la màxima candidata a succeir l’alcalde actual en el futur?

Són preguntes que s’aniran aclarint en un futur proper. Tal vegada els pròxims dies.

Serà veritat que el senador espanyol anirà de 2 o de 3 a la llista de CiU?

SOBRE EL PLE D’AHIR (28-02-2011) DE L’AJUNTAMENT D’AMPOSTA

Ja ho va dir el president Mas quan havia de formar govern: “Serà el govern dels millors”. I no hi ha cap mena de dubte que ho són, o al menys s’ho pensen. Estan tan ben instruïts que cada un dels militants de CiU (sobre tot els de CDC) es pensen que són els millors al seu àmbit.
Des de l’alcalde que governa la ciutat, fins al darrer dels militants que té la missió d’arrancar les pancartes del PSC, passant pel departament de “premsa groga i propaganda” que, en cas de que falli alguna cosa ràpidament surten al rescat i expliquen tot allò que fa bé l’equip de govern municipal, cadascú al seu lloc, “són els millors”.  
El punt més esperat de l’ordre del dia del ple d’ahir, era la “Resolució del recurs contra l’acord d’adjudicació del contracte d’obra de la urbanització d’Eucaliptus”.
Cal avançar que els dos partits polítics de l’oposició (PSC i ERC) hi van votar en contra, la qual cosa, i com era d’esperar, no va agradar gens a l’equip de govern de CiU.
El portaveu del PSC des del començament de la seva intervenció va deixar molt clar que “No es posava en dubte el treball fets pels funcionaris municipals”.
No obstant això, des de CiU és va fer cas omís d’aquesta afirmació i se’ns va acusar de “posar en dubte la labor dels funcionaris”. Segurament tenien preparada la resposta abans de la intervenció...
Però encara hi van haver coses més curioses. Se’ns va acusar de fer “política i electoralisme del tema” (igual al nostre grup com al d’ERC) Com si el ple de l’ajuntament no fos una “àgora” per a debatre idees, programes i el que faci falta! Només faltaria que els grups polítics no poguessin fer política de QUALSEVOL tema (i vull que quedi ben remarcar el QUALSEVOL) També que si les eleccions no fossin dintre de menys de tres mesos, el vot dels dos partits hauria tingut un sentit diferent... O no! Dintre de menys de tres mesos s’han de fer eleccions municipals i l’any que ve nacionals, i el passat autonòmiques. De fet sempre estem davant d’uns imminents comicis electorals.
I si s’actua així per electoralisme, què? Cada partit no ha de poder escollir en cada moment la millor estratègia? Què va fer CiU durant els 7 anys que va estar a l’oposició a la Generalitat? O és que només s’hi val fer oposició “destructiva” quan ells no governen? Què faran quan els toqui estar a l’oposició? O és que són tan bons que, a Amposta sempre guanyaran...
En un moment donat, se’ns va recordar que el Consell Comarcal del Montsià havia atorgat la concessió dels contenidors de brossa soterrats a la mateixa empresa que ara es posa en entredit.
Només un dubte. Al concurs per a les obres d’urbanització d’Eucaliptus, s’hi van presentar 46 empreses. Quantes es van presentar per a soterrar els contenidors? Afortunadament en aquells temps tothom tenia feina i les empreses constructores podien escollir a quines obres es presentaven i a quines no. Desgraciadament, això no passa ara.
Per acabar contaré una anècdota que em va contar una persona no vinculada a cap partit polític. Situeu-vos. Festes majors de 1986, un any abans que CiU guanyés per primer cop a Amposta. Segon diumenge, abans de la sortida del "coso iris". Un grup de persones encapçalades per un que després seria regidor de CiU, van fer “una seguda” al bell mig de l’avinguda de la Ràpita i van impedir durant una bona estona la sortida de les carrosses. Demanaven “més bous”. Mentre el públic s’impacientava i es preguntava què passava. Quan el “líder de grup” (que devia de seguir ordres superiors) va considerar que ja n’hi havia prou, va dir: “Ja està bé, ja em fet la feina que volíem”.
Calen més comentaris?

LA 16ena FESTA DE LA CARXOFA D’AMPOSTA

Com cada any al pavelló firal d’Amposta s’hi va celebrar ahir la “festa de la Carxofa” en la seva 16ena edició, segurament, la més nombrosa.

Per tant, cal qualificar-la d’èxit. No sé si sense precedents, però la quantitat de públic assistent, segurament, va trencar totes les previsions. Si oficialment l’any passat hi van assistir unes 3.000 persones (l’any 2009 s’havia exagerat una mica la xifra i es va dir que havien assistit “prop de 6.000”), segurament que aquest anys hi van haver entre les 3.500 i 4.000 persones, xifres una mica més realistes.

Dit això, potser ha arribat l’hora d’introduir-hi canvis. Des de que la festa de la Carxofa va abandonar el passeig del riu de les primeres edicions per a instal·lar-se definitivament al pavelló de fires, hi ha hagut molt poques novetats. Però quan els assistents et desborden, alguns dels restaurants que hi participen es queden sense menjar (no és el primer cop que passa), molt es queden sense taula (no vaig poder fer una foto on s’hi veiés un pla general perquè els escales que pugen a l’oficina estaven plenes de comensals), cal meditar molt seriosament com ha de ser el futur més immediat de la diada.

I que consti que no sóc l’únic que ho diu. Ahir vaig poder escoltar moltes veus que així ho demanaven. Avui mateix, al quiosc on acostumo a comprar el diari, m¡han dit que sobre les 10 del matí d’ahir, un client (suposadament havia ajudat als preparatius o bé n’havia estat testimoni) ja reclamava el mateix. I això que la jornada tot just acabava de començar!

A continuació enumeraré algunes de les coses que ahir vaig poder escolar:

-“A un dels restaurants m’han dit que havien fet les racions que els hi havia demanat ‘l’ajuntament’ i ja les havia acabat” (quan encara hi havia molta gent amb bastants tiquets de consumicions per a gastar)

-“Hi havia llocs on ja s’havia acabat i a l’entrada encara s’hi venien tiquets”.

-“Hem vingut quatre i només hem pogut comprar dos tiquets” (ja cap al final de la jornada)

 

Amb el pas dels anys la gent que repeteix aprèn de les situacions. Així es fàcil trobar-se amb qui porta les cadires de casa i, fins i tot les taules. Per primer cop vaig veure gent amb safates que anaven d’un restaurant a l’altre replegant totes les consumicions. També petits grups de 4 o 6 persones que ocupen taules senceres. 

També, un any més, l’equip de govern es fa “amo i senyor” dels dispensador de cervesa i monopolitza el repartiment. El cap de llista del PSC Antoni Espanya hi va anar només un moment i tot just va poder subministrar 5 o 6 cerveses. Ràpidament l’exalcalde de Tarragona Joan Miquel Nadal, fent broma (evidentment va ser més que premeditat) el va rellevar.

Són anècdotes que passen però que, una vegada més, diuen molt poc dels membres de la federació que governa la nostra ciutat.   

HOMENATGE ALS CANDIDATS DEL PSC D’AMPOSTA

El passat dissabte va tenir lloc al Restaurant els Ullals d’Amposta el dinar homenatge als càrrec electes, resta de candidats i col·laboradors del PSC d’Amposta des de les eleccions de l’any 1979.

Per tant, molta gent han estat els que han format part d’alguna de les candidatures socialistes en el total de les 8 legislatures que hi ha hagut fins ara.

Segurament que les més simbòliques van ser les dues primeres. La primera de totes, encapçalada per Joan Gavaldà, que va ser-ne el primer tinent d’alcalde durant els 8 primera anys i on es va governar donant suport a la llista vencedora, la del PSUC i, la segona, la única vegada que hi va haver un alcalde socialista a l’ajuntament d’Amposta en la persona de Josep Maria Simó. 

Actes així estan plens de retrobaments emotius, de records i anècdotes de quasi tota una “vida política”. Entre els molts i moltes que hi van assistir, a part dels esmentats, voldria recordar a Pepita Bo, la primera dona regidora d’Amposta. També als altres caps de llista com Pere Margalef (ja difunt i que va ser representat per la seva dona que es va emportar el que va ser l’aplaudiment més llarg de la jornada), Gabriel Perles i Antoni Espanya que repetirà lloc a les properes municipals i, per tant, serà el candidat del PSC a les properes municipals.

A l’acte hi va assistir en representació de l’executiva nacional, l’actual president del grup parlamentari socialista del Parlament de Catalunya Joaquim Nadal, els màxims dirigents de la federació de l’Ebre del PSC, el seu president i també senador Joan Sabaté, el primer secretari Antoni Sabaté, així com el secretari de política municipal Manel de la Vega. Fins arribar a un centenar de persones, la majoria de les quals eren, com no podia ser d’una altra manera, d’Amposta. 

Entre la premsa que va cobrir l’acte voldria destacar a Pili Canalda, d’Ulldecona,  periodista del diari el Punt i filla de l’amic Enrique Canalda que va morir el passat mes de novembre, que va escriure un molt bon article de l’esdeveniment.  

LA PROFESSORA DE MATEMÀTIQUES

En aquella hora del matí d’aquell llunyà mes d’agost de 1973, mentre esperava l’autobús de la Hife que m’havia de portar a Tortosa, encara no feia massa calor. Sota el braç portava el llibre de matemàtiques, l’assignatura que havia suspès de 5è de batxillerat, la llibreta per a fer els exercicis que em demanava la “profe” de repàs i un petit estoig amb tots els “estris” necessaris: bolígraf, llapis, goma d’esborrar, maquineta per a fer-li punta al llapis, etc.
L’autobús, que venia d’algun lloc indeterminat del N de la província de Castelló (es deia que si sortia de Catí), puntualment feia entrada a la Galera. Com era costum, abans d’arribar a la torre medieval que ha fet d’església en els darrers segles, tocava el clàxon reiteradament per avisar de la seva presència. Finalment parava davant del bar Rodríguez, popularment conegut com “d’Aigualera”. En aquella hora, jo solia ser l’únic passatger que recollia.
L’autocar era força més rudimentari de com són ara. No hi havien portes automàtiques, ni aire condicionat. Això si, podies obrir-ne les finestres quan tenies calor, tal i com passava durant els calorosos dies d’estiu. De la ràdio, que quasi sempre sintonitzava una emissora de la zona, sortien unes notes musicals que et feien el viatge molt més agradable.  
Abans de tocar les 10, l’autobús entrava a les cotxeres que tenia l’empresa de transports de viatgers al carrer Historiador Cristòfol Despuig. Des d’allí al carrer Sant Blai, era un simple passeig per a un jovent de 15 anys.
Mirant de caminar per l’ombra, ja que el sol ja començava a deixar-se sentir, vaig entrar en un vell portal d’una casa situada al costat d’un carreró ombriu d’on baixaven unes escales que donaven a la part del darrera de l’ajuntament. En arribar al primer pis, vaig tocar el timbre i em va sortir a rebre Rosa (usaré un nom fictici),  la meva professora de repàs de matemàtiques, amb el somriure marcat al rostre, com solia fer-ho cada dia que acudia a casa seva per escoltar les seves explicacions i fer les tasques que em manava. Em va dir que aquell dia estava sola, que la seva mare havia sortit i que no arribaria fins l’hora de dinar. Rosa tenia uns 18 anys i estudiava Magisteri a Tarragona. Era una noia morena, no gaire alta, però tampoc baixa, d’allò que se’n diu d’estatura “normal”, amb els cabells curts, físicament atractiva i de caràcter agradable. Era d’aquella classe de noies que et feia girar a mirar-la quan es creuava pel teu costat.
Entràrem fins el petit menjador de la casa amb una única finestra que donava al carreró del costat, les portes de la qual estaven obertes per a que pogués entrar una mica d’aire que apaivagués la calor. Tret d’una taula, més be petita i unes poques cadires, no recordo que hi hagués més mobiliari. Segurament hi havia alguna cosa més, com una vitrina per a posar el parament domèstic i algun moble auxiliar. Com era costum, ens asseguérem donant-nos la cara. Ella, Rosa, em demanà que obrís el llibre per la pàgina on s’explicava la trigonometria i que anés apuntant les fórmules a la llibreta: “sinus de ‘x’ igual a...”, “cosinus de ‘x’ igual a...”, “tangent de ‘x’ igual a...” I així amb la resta de les fórmules.
Amb el cap inclinat  i els ulls ficats en les maleïdes fórmules matemàtiques, ni tant sols em fixava amb Rosa. Mentre, ella, segurament devia de donar un cop d’ull a la pròxima lliçó o buscava exercicis que manar-me per a fer a casa.
Quan ja portava una estona estudiant-me les fórmules trigonomètriques, Rosa em digué: “Ara, dóna-li la volta a la llibreta, memoritza-les i anota-les”. En acaba la frase Rosa s’alçà per anar a un lloc indeterminat. Al donar-se la volta, no vaig poder d’estar-me de mirar-la. Llavors vaig poder veure que només li cobria el cos l’antiga bata de ratlles marrons mig destenyides pel pas dels anys i les rentades de l’època en que Rosa anava a les “Teresianes”. En moure’s, la bata, que només la mantenia cordada pel botó més proper al coll, sé li va obrir parcialment mostrant-me unes petites calcetes blanques que quasi no destacaven sobre la pell blanca i fina. Fins aquell dia, els meus ulls només havien pogut veure la part superior dels seus pits rodons quan s’inclinava lleugerament al meu costat o quan, de peus, podia gaudir d’una “visió privilegiada”.    
De sobte, Rosa, es donà la volta i em va dir de forma contundent: “No miris al darrera”. En aquell moment m’hauria volgut veure la cara que vaig posar. Entre sorpresa, incredulitat i picardia. M’hauria volgut fondre!
Imagino que per la cara que vaig posar, vaig merèixer un aclariment per part de Rosa: “No miris al darrera de la llibreta. No facis trampa!”.
Vaig respirar alleugerat. No obstant, aquella imatge de Rosa amb la bata semioberta pel darrera ensenyant-te la seva peça de roba més íntima, la vaig retenir a la meva ment d’adolescent durant molt de temps.    

   

INTENT D'ESTAFA?

El passat dijous per la tarda em va sonar el telèfon fix de casa. Vaig contestar i em van dir que em trucaven del meu subministrador de telefonia. Degut a un error, el nom que figura a les factures no és “exactament” el meu, per la qual cosa, quan s’adrecen a mi, ho fat malament, com va passar dijous. Em van preguntar si havia rebut el “router blanc” (el que ara tinc és negre) Els hi vaig dir que “no” i en van respondre que el rebria “properament”.

Llavors em van dir que si me’n havia adonat que la companyia que em subministrava fins fa uns mesos havia estat absorbida (fins llavors era filial) Els hi vaig dir que si. A partir d’aquí em van parlar d’una oferta durant uns mesos que, al final d’aquell període em tornarien aplicar la mateixa tarifa plana que vaig contractar amb l’altra companyia. A qui no li pareix bé que et facin una rebaixa encara que només sigui per a uns mesos?

Llavors van dir que havien d’efectuar una sèrie de comprovacions per veure si les dades que els figurava eren correctes o no. Així, cada cop que m’anaven preguntant, responia. Al demanar-me el DNI, em van dir que, per “seguretat”, no els hi digués la lletra que me la dirien ells (o ella en aquest cas, ja que es tractava d’una dona) I així ho vaig fer. Finalment em van demanar el meu número de compte. Els hi vaig respondre que per “seguretat”, no els hi donava per telèfon. Em van preguntar si havia tingut algun tipus de problema i els hi vaig dir que no, però que els hi vaig insistir que no els hi donaria per telèfon.

Llavors, la senyora, sempre amable, em va dir que li demanaria al seu cap de poder-me’l dir ella i jo li confirmaria de ser correcte i que em tornarien a trucar divendres. Varem acordar una hora que jo estigués a casa i així va acabar la trucada.

Ahir, a l’hora acordada no em van trucar i dubto molt que ho facin. Vaig recordar després que va un anys (aproximadament) també vaig rebre una trucada on van acabar demanant el compte i tampoc, en aquell cas els hi vaig voler donar. Des de llavors no m’havien trucat més.

Evidentment he de pensar que em volien estafar. Pot ser no, però en aquests casos hi ha que actuar amb molta cura. No seria el primer ni tampoc l’últim que enganyen amb aquests tipus de procediments.

Així que pareu atenció quan rebéssiu aquesta mena de trucades.

¿No creieu que seria més procedent que la companyia de telefonia et fes arribar un escrit, bé per correu ordinari, bé per correu electrònic on t’anunciessin de l’oferta?

Si ja tenen les teves dades, perquè te les tornen a demanar? Fent unes petites comprovacions ja estaria bé, no?

El que he dit abans, esteu a l’aguait!          

L'ORIGEN DE LES MIGRACIONS MODERNES (Arcadi Oliveras, Dr. en Ciències Ecoòmiques de la UAB)

Es pot dir més alt, però no més clar. Val la pena escoltar-lo.

CALEN UNS GOVERNS MÉS INTERVENCIONISTES

Quan el preu del petroli és noticia, em poso a tremolar. Ahir pel matí va arribar als 120 dòlars/barril de Brent. Després, per la tarda va baixar fins els 114. Encara és una burrada. Però és previsible que ens els propers dies segueixi pujant. Segurament passarà del màxim històric de 140 dòlars/barril.
A les benzineres el preu dels carburants estan arribant al mateix nivell que fa dos anys. En aquest cas es degut a l’increment de l’IVA del juliol de l’any passat. Tot plegat, una panorama força negre per als temps que vivim.
En època de crisi, els alts preus dels carburants no ajuden gens a la recuperació econòmica. Avui, el Consell de Ministres, ha aprovat una sèrie de mesures encaminades a estalvia energia. Sense saber-ne l’abast exacte (s’ha parlat d’abaixar la velocitat màxima a autopistes i autovies, així com també els preus de les tarifes ferroviàries dels trens de curta i mitja distància), a priori, penso que es quedaran a mig camí del que caldria fer.
I que caldria fer? Evidentment hi ha moltes i diverses solucions. La primera seria incrementar el transport públic en zones rurals i adaptar-los als horaris d’entrada i sortida de fàbriques, oficines, etc. per a que les treballadores i treballadors poguessin desplaçar-se sense necessitat d’agafar el cotxe.
En segon lloc, obligar a les benzineres que facin una veritable “llibertat de preus”. Les diferències que hi ha entre unes benzineres d’una marca determinada i les de la competència és escàs. Això fa sospitar que han pactat els preus, la qual cosa vulnera les lleis de l’oferta i la demanda, però al contrari que passa en altres sectors, el govern té por d’enfrontar-se a les multinacionals petroleres i sancionar-les com es mereixen.
Finalment, els estats haurien de ser més intervencionistes. Si el preu del petroli segueix pujant, i tot fa pensar que així serà, l’economia pot tocar fons quan ja pareixia (aquest cop sí) es començaven a veure “brots verds”.
Ara, els sectors que depenen més dels derivats del petroli (transports, agricultura, pesca, ramaderia, etc.) tenen un futur molt incert. Al menys, evidentment, que es prenguin les mesures adients. De moment la carestia dels combustibles fa que algunes activitats no siguin rendibles i per l’altre costat, els productes sofriran un encariment del preu final que hauran de pagar, com sempre, els consumidors.  
Els governs tenen marge de maniobra i, sobre tot, la força necessària per actuar.
La crisi actual és conseqüència d’una manca d’intervenció dels estats (actuant plegats, cada un d’ells pels seu compte no té res a fer) contra els especuladors internacionals als que importa poc si l’economia en general funciona bé o malament.
De l’actual pujada del preu del petroli de bona part de la culpa els conflictes que s’han expandit per molts dels països productors, però també dels especuladors que davant de “l’aigua revolta” esperen treure abundants beneficis.  

DE PUJOL I ZAPLANA A MAS I CAMPS

El 20 d’abril, coincidint amb la final de la copa del Rei que tenen que jugar el Barça i el Madrid, hi ha prevista una reunió entre el president de la Generalitat Arturo Mas i el president de la Cheneralitat Francisco Camps.


El principal tema a tractar és la reciprocitat de les emissions televisives a totes dues comunitats.

Tot això ve com a conseqüència del tancament dels repetidors de TV3 que hi havia al País Valencià degut a la pressió que el govern de Paco Camps ha exercit a base de multes i amenaces de multa a l’associació “Acció Cultural del País Valencià” que presideix l’editor Eliseu Climent.

Mas li vol demanar a Camps que no posi traves a les emissions de la televisió catalana, ja que la llibertat d’informació és un dret civil recollit a les lleis internacionals.

S’ha anunciat que els dos presidents autonòmics aprofitaran la trobada per a parlar d’altres temes d’interès comú com per exemple (de fet és l’únic tema que he sentit) el corredor del Mediterrani del tren d’alta velocitat.

Certament no és un tema menor, ja que és imprescindible per millorar les comunicacions d’una de les zones econòmiques i turístiques més potents d’Espanya. Però a l’hora de trobar punts d’acord, els hi demanaria als dos presidents que no pensessin només en les ciutats de Barcelona i València. A mig camí entre totes dues capitals hi ha terra oblidada tradicionalment i que necessita urgentment un impuls per a poder desenvolupar-se com cal.

Dit això, la trobada de Mas i Camps m’ha fet recordar una trobada informal que van tenir el 31 de març de 2000 els llavors presidents Jordi Pujol i Eduardo Zaplana a Tortosa amb motiu de la inauguració d’una exposició d’art sacre organitzada pel Bisbat de Tortosa (recordo que el territori del bisbat ocupa bona part de la província de Castelló) anomenada Fidei Speculum.

Es diu que en acabar l’acte de la inauguració, ràpidament Pujol i Zaplana van pujar en un dels cotxes oficials i davant la mirada incrèdula del bisbe (crec que per aquell temps era el Martínez Sistach) se’n van anar. D’aquella “reunió” va sortir el suport del govern català al PHN que dissenyava el govern de José María Aznar. Pujol no posava entrebancs a que l’aigua de l’Ebre se’n anés cap al Llevant espanyol i Zaplana es comprometia a fer de mitjancer davant el president del govern per a obtenir el suport necessari del PPC i garantir així l’estabilitat necessària del govern català.

Espero i desitjo que el 20 d’abril a València no surti per a res el tema del riu Ebre i de fer cap transvasament cap aquella zona que, vist com van les coses, no seria d’estranyar gens.