GERMÀ BEL PRESENTA EL SEU DARRER LLIBRE: “ESPANYA CAPITAL MADRID”

Després de preparar el darrer ple ordinari de la legislatura que tindrà lloc el proper dimarts a les 10 del matí i d’haver tingut amb la resta de membres de la candidatura del PSC el primer contacte de cara a la gravació d’un “lid dub”, la tarda es va acabar amb la presentació per part del catedràtic en Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, el casero Germà Bel, del seu darrer llibre “Espanya capital París”.
Com és habitual amb Germà, la seva exposició va ser amena i entenedora, pròpia d’algú que té molta experiència en aquests tipus d’actes.
“Espanya capital París”, un llibre editat per la Campana i que té un preu de 19 euros. Germà explica el perquè del traçat radial de les comunicacions espanyoles, des del seu origen, ja en temps de Felip V, el primer rei borbó, el qual, va copia literalment la legislació que va promulgar el seu avi, el rei de França Lluís XIV.
La portada del llibre és, de per si, una mostra gràfica del seu contingut. En una espècie de laberint, tots els seus camins porten cap al quilòmetre “0” que, en el cas d’Espanya és Madrid.


Després de l’exposició hi va haver un col·loqui on diversos assistents van fer-li preguntes al ponent relacionades, evidentment, amb el tema i, com no, l'habitual dedicatòria de llibres per aquells que així li van demanar. 
Cal dir que jo vaig conèixer a Germà quan encara era un jovenet de poc més de 20 anys. Era un acte de les Joventuts Socialistes de Catalunya a Amposta i van convidar-me. En aquell acte, entre d'altres, estaven Míriam Galindo i Ricardo Fernández, a qui ja coneixia de ben petit quan encara anava a escola a Ulldecona i amb qui m'havia trobat diverses vegades. Tots dos estaven a l'acte de dimarts. Germà va arribar a ser secretari d'organització de la JSC quan n'era el primer secretari el malaguanyat Xavier Soto, que va ser el diputat més jove d'Espanya en la seva època.  
Puc dir a manera d'anècdota que, també a Amposta, arran d'una assemblea de militants del partit, que jo vaig ser el primer en proposar a Germà per a que anés a una llista al Congrés. En aquell moment ell ho va refusar. 

GALA DE L’ESPORT AMPOSTÍ 2011

El passat dimarts, a 2/4 de 9 del vespre, a la sala Sant Jean de la Ruelle de la seu de l’Ajuntament d’Amposta, ens reunirem els membres de la comissió d’esports per a escollir els guanyadors de la “Gala de l’Esport ampostí 2011” en les diferents categories.

Els guanyadors d’aquest anys són els següents:

Millor esportista escolar individual infantil:

Aaron Ventura Maigí

Millor esportista escolar femení individual:

Maria Lázaro Zapata

Millor equip escolar masculí:

Club Handbol Amposta

Millor equip escolar femení:

Club Bàsquet Amposta

 Millor esportista de base federat masculí:

Cristian Ravar (Atletisme)

Millor esportista de base federat femení:

Judit Castells Pagà (Atletisme)

Millor esportista promesa masculí:

Miquel Sospedra Fernández (Rem)

Millor esportista promesa femení:

Laia Uliaque Garcia (Handbol)

Millor esportista absolut individual masculí:

Francesc Franch Bonet (Rem)

Millor equip de competició masculí d’esports col·lectius:

Club Esportiu Àngels Amposta Futbol Sala

Millor equip femení de competició d’esports col·lectius:

Club Handbol Amposta

Millor entrenador/a:

Pau Cecilia Gallego (Unió Atlètica Montsià)

Millor entitat esportiva:

Club Handbol Amposta

Reconeixement tasca directiva:

Josep Lluís Arasa Fumadó (hoquei patins)

Reconeixement treball de base entitat esportiva:

Escola Futbol Sala (AEFSM Amposta)

Reconeixement tasca educativa vers l’esport:

Escola Mestre Agustí Barberà

Reconeixement a una tasca d’esforç col·lectiu –organitzacions-

Sala Esgrima

Reconeixement especial gesta esportiva:

Club Handbol Amposta

Reconeixement trajectòria esportiva:

Andrea Morales Ardit (Twirling)

Reconeixement espònsor:

Talleres JOPESA (Club Handbol Amposta i Club Bàsquet Amposta)

Reconeixement difusió de l’esport.

Joaquim Roda

La gala i el lliurament dels premis tindrà lloc el dia 5 de maig a partir de les 9 de la nit a l'auditori de Fira Amposta. 

QUÈ FEIEN AHIR ELS INTEGRANTS DE LA CANDIDADURA DEL PSC D'AMPOSTA AL PARC DELS XIRIBECS?

Ahir per la tarda, la pràctica totalitat de la candidatura del PSC encapçalada pel seu alcaldable Antoni Espanya, es van reunir al parc dels Xiribecs… Amb quina finalitat?
Com podeu veure a les diferents fotos no es tractava d’una simple reunió informal. Els membres de la formació socialista escoltaven amb atenció, però també donaven idees. Sobre què?
Potser si us dic que entre el grup hi havia un professional de la imatge, ja us en podreu fer una idea molt més aproximada del motiu de la congregació.
Avui, tot els que us diré, és que, de cara la campanya electoral, la llista del PSC  vol gravar un “vídeo promocional” i ahir va ser la primera presa de contacte i “pluja d’idees” de com es rodarà i quina serà la participació de cada un dels integrants.
Poc a poc us en aniré donant més detalls. 

 

RETORN AL PASSAT

Com si es tractés d’una de les pel·lícules de la nissaga “retorn al futur”, en aquest cas, al passat (també se’n va fer una), el que ha passat a Hongria potser no ens doni por perquè ho veiem molt allunyat, però si ho pensem, potser si que per a espantar-se.
Els que ja tenim una edat (joves ens diuen el que en tenen més de 70) recordarem que, de petits, quan anàvem a l’institut i se’ns ensenyava “Formación del Espíritu Nacional” (una de les tres ‘pepes’) se’ns explicava que Espanya era una “Unidad de destino en lo universal”.  Un concepte que, com la majoria de les coses que se’ns volia ensenyar en aquell temps, no compreníem que volia dir. Però els ensenyants es pensaven que a força de repetir-ho ens ho acabaríem aprenent. També se’ns parlava del paper de l’Església Catòlica, de la família cristiana, de la única i indivisible nació española. Unes ‘idees’ que qualsevol jove d’ara no n’ha sentit parlar mai i que molts ja consideràvem desfasades i teníem oblidades.
El dictador ja fa més de 35 anys i quan ja ens pensàvem que tota aquella parafernàlia s’ha enterrat amb ell, resulta que l’han ressuscitat a Hongria. No sé si el president hongarès (que no sé qui és ni tinc ganes de saber-ho) s’ha llegit la doctrina “joseantoniana”, però certament ha copiat, pràcticament fil per randa, les idees nacionals socialistes de la que és, possiblement, l’etapa més obscura de la historia d’Espanya.
El partit ultraconservador hongarès, que té 2/3 del parlament d’aquell país, no ha volgut consensuar amb els altres partits de l’oposició la nova constitució. Per tant, han imposat la seva doctrina, una doctrina que haurà de regir els destins de la nació en els propers anys. Quants? Fins que un altre partit més “d’esquerres” i amb la força suficient la pugui canviar.
Què passaria si a Espanya passés una cosa semblant? De moment no es donen les condicions necessàries, però tots recordem (i qui ho hagi oblidat, pitjor per ell) com va governar el PP quan va tenir majoria absoluta.
Només de pensar-ho em entren ganes d’anar-me’n a viure fora del nostre país, allí on el seny encara estigui per sobre dels extremismes.  

EL PSC D’AMPOSTA CELEBRA LA DIADA DE “SANT JORDI”

Fa un parell d’anys, el PSC d’Amposta va ser pioner a l’hora de muntar una paradeta de venda de llibres de temàtica política la jornada de Sant Jordi que es ve celebrant en els darrers anys a la zona del castell. Després ens imitarien altres partits polítics.

Aquest any tampoc ha faltat a la cita. Així, a part dels llibres, els socialistes ampostins, encapçalats pel seu alcaldable Antoni Espanya, oferien roses a la gent que s’apropava a la seva carpa. També la publicació de l’agrupació, “Quatre Cantons” i altre tipus de material permès en aquesta època preelectoral.

Aparentment l’èxit de públic ha estat inqüestionable. L’estona que he compartit amb la resta de candidats, la zona del castell es veia prou animada. Adam Tomàs, l’alcaldable d’ERC m’ha dit que s’ha animat quan han començat a arribar les bandes juvenils de les dues agrupacions musicals d’Amposta: la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica. 

Malgrat tot, al públic assistent no se’ls veia portant llibres i roses a la ma. Bé, les de paper que donava el PSC, sí, però de naturals poques... Els estudiants de l’institut Ramon Berenguer IV que n’estaven venent, finalment han hagut d’entrar al recinte per oferir-les al públic.

No sé si hi hauran dades oficials de venda, però crec que tal com jo ho he vist, la jornada d’avui ha estat un fracàs. Segurament perquè no era el dia que tocava.  

LA SUCCESSIÓ AL PSOE

Llegia ahir que al si de la cúpula del PSOE hi ha una certa inquietut davant les primàries que s’hauran de fer per a escollir el successor (o successora) de l’actual secretari general del partit José Luis Rodríguez Zapatero. Ser-ne el secretari general equival a ser el candidat del partit a la presidència del govern d’Espanya.
Dos són els aspirants. Per una part Javier Pérez Rubalcaba, un veterà i incombustible polític que ha ocupat diversos ministeris als governs de Felipe González i Zapatero. I per l’altra part l’actual ministra de Defensa, la Carme Chacón, molt més jove i també inexperta que Rubalcaba.

Suposo que el temor de la direcció del partit és que pugui haver una fractura interna més de formes que no de fons. Les ferides internes d’aquest tipus sempre costen cicatritzar, però finalment ho fan. El precedent van ser les darreres primàries fetes al partit on entre els dos candidats, Zapatero i Bono,  hi va haver una rivalitat més que manifesta  durant un cert temps, fins al punt que Bono va acabar per abandonar la política activa, retornant més tard per a ser el president del Congrés dels Diputats.
No puc saber si finalment, la disputa entre Rubalcaba i Chacón, acabarà amb un pacte com el que jo proposo, però penso que seria una molt bona solució.
Rubalcaba, per la seva edat (no per una altra cosa) és un polític que està a les acaballes de la seva vida política. O dit d’una altra manera, no té un futur llarg en política.
Al menys que sé li doni la volta en aquest menys d’un any que queda per a les eleccions generals, tot apunta que a partir de 2012 començarà un nou cicle conservador. Sense agradar a quasi ningú, Mariano Rajoy s’acabarà convertint en el nou president del govern d’Espanya. Per a que cal arriscar-se i “cremar” a la Chacón?
El pacte que proposo passaria en que, per consens, Rubalcaba fos el candidat socialista a la presidència del govern. Si no surt, no passa res, passaria a una “jubilació forçosa” que, per la seva edat (60 anys), no suposaria cap problema. I si, finalment, Rubalcaba s’acabés imposant, podria acabar la seva trajectòria política de la millor manera possible: sent president del govern d’Espanya.
En tots dos casos, tant si perd com si guanya, als 4 anys, Rubalcaba marxaria definitivament cap a casa i deixaria el camí lliura a la Chacón per a que aquesta pogués liderar el partit amb un futur a més llarg termini.

ELS NOUS "PARADISOS FISCALS"

En un món cada cop més globalitzat, els paradisos fiscals, poc a poc es va reduït. A un estat (l’espanyol) descentralitzat en autonomies (no m’atreveixo  dir que cada cop més descentralitzat) sembla ser que se’n poden crear de nous (estic parlant de paradisos fiscals)

Si fa uns dies el president Mas ja va dir que es suprimia l’Impost de Successions i Donacions per evitar discriminacions de Catalunya amb comunitats com València i Madrid, ara es vol rebaixar l’IRPF als qui guanyen més de 120.000 euros anuals per a que no se’n vagin a tributar a Madrid que Dña. Espe els hi farà “més bon preu”.

D’un govern de dretes com és el de CiU només es podia esperar una supressió d’impostos. Segons diuen la rebaixa de l’IRPF la portaven al programa. Algú em pot explicar el perquè, en moments de crisi, se’ls  hi poden rebaixar els impostos als qui guanyen més? Jo no ho entenc. Crec que se’ls hi haurien de baixar als que no arriben a finals de mes. Jo ja fa un parell d’anys vaig proposar que no tributés l’atur enviant cartes a diferents mitjans de comunicació. Evidentment, ningú em va fer cas...

I sobre l’anar a tributar a Madrid (per exemple), el que cal fer és un major control dels domicilis fiscals. Si algú viu i treballa a Catalunya ha de tributar aquí, no hi ha cap mena de dubte que ha de ser així. I si treballa aquí i viu fora de Catalunya, s’ha de veure si resideix aquí més o menys de 183 dies a l’any (que és el que estableix la lleia a l’hora de fixar el domicili fiscal) per això estan els mitjans tècnics i per això estan les inspeccions.

I si un català per eludir pagar uns diners al seu país, fixa el domicili fora de Catalunya, demostrarà que no és un bon català. Per molt que voti CiU...     

DEMÀ 19 D’ABRIL, SANT JORDI

Es fa estrany, cert? Però demà 19 d’abril a Amposta celebrem la diada de Sant Jordi. Com tots sabem el dia del patró de Catalunya es commemora el 23, però aquest any és dissabte i al ser Setmana Santa seran molts els que ho aprofitin per a marxar d’Amposta cap a alguna destinació turística o, simplement, per a passar el dia fora. Sembla ser que a Barcelona les parades de llibres i roses ocuparan la rambla durant tota la setmana. Evidentment, aquí és impossible.  
Per la tarda, una vegada acabada la diada del Castell on qui s’apropi podrà comprar llibres i roses, es farà la processó del Silenci. Normalment aquest acte religiós té lloc dimecres, però la coincidència amb la final de la Copa del Rei de futbol entre el Barça i el Real Madrid, ha aconsellat als seus organitzadors canviar-la de data. Com es pot observar, els esdeveniments terrenals es sobreposen als divins. De totes formes, també es comprensible. Davant d’un Barça-Madrid el món es paralitza...
Però per a mi, allò que és realment insòlit, és que, un dia de commemoracions es facin actes polítics que bé es podrien haver fet fa dies.
Per a demà a 2/4 de 8 de la tarda, el regidor d’Esports i Joventut havia convocat a l’Hospital Comarcal d’Amposta una comissió informativa per a escollir els guanyadors en les diferents categories i celebrar dintre d’uns dies la “Nit de l’Esport Ampostí”. Avui hi ha hagut una rectificació: no serà a 2/4 de 8 sinó que serà a 2/4 de 9 i tampoc a l'hospital, sinó a la sala Sant Jean de la Ruelle de la seu de l'Ajuntament. La improvisació ha estat un fet prou habitual al llarg de la legislatura.   
Potser seran molts els qui es preguntaran el perquè s'havia de celebrar a l’Hospital Comarcal. Bé, ja tenim el precedent de l’any passat. Resulta que abans es va celebrar consell d’administració d’aquesta entitat i, com que hi ha d’assistir el Sr. Alcalde, així s’evita desplaçaments i, en acabar una reunió, començarà l’altra. Per tant, cal imaginar-nos que aquest anys serà pel mateix motiu. Ningú, però, ens ha dit res.  
Ja sigui el qui tingui una reunió o bé les dues, el fet impedirà poder gaudir de la festa de Sant Jordi de forma plena.
Per a mi és una més que dolenta programació d’una festivitat que sempre reivindiquem que hauria de ser festiu i que ara no és ni “xixa ni limonà”.
I per suposat, encara esperem que des de la Regidoria de Cultura i Festes se’ns expliquin els detalls de la jornada del Castell.  

EL CADET FEMENÍ DEL CLUB HANDBOL AMPOSTA, CAMPIÓ DE CATALUNYA

En un final d’infart, el partit s’havia acabat amb un marcador que senyalava un 38-38 i després d’una pròrroga de 10 minuts (5+5) quan una jugadora de l’Amposta ha tirat una falta contra la porteria de la Roca. Normalment aquest tipus de faltes no s’acaben convertint mai en gols i tot feia pensar que es jugaria una segona pròrroga. Però finalment ha estat gol: 38-39, ja que l’Amposta jugava com a visitant.

L’arbitratge no ens ha ajudat gens, però finalment, les jugadores de l’Amposta que havien fallat molts gols cantats en tot el partit i que havien arribat a anar 4 gols per sota en el marcador en diferents fases del partit, han acabat imposant la seva superioritat i el seu bon saber fer a les acaballes del partit que és quan s’ha de demostrar més.

Felicitats a totes les jugadores del cadet femení del Club Handbol Amposta. A gaudir-ho!  
ENHORABONA, CAMPIONES!!!!!

R. MADRID, 1 - BARCELONA, 1

Dels quatre partits que havien de jugar els dos grans del futbol espanyol en 18 dies, el d’avui era el partit més intranscendent i, segurament, el resultat més psicològic.

En el pitjor dels casos el Barça hauria sortit del Bernabeu amb 5 punts d’avantatge més el gol average a favor que és com dir 6 punts. O el que és el mateix el Barça havia de perdre dos partits d’aquí al final de la lliga i el Madrid guanyar-ho tot.

Però, amb més possessió de la pilota, s’ha avançat amb un gol de penal fet per Messi. A la jugada han expulsat a Albiol que no podrà jugar dimecres la final de la copa del Rei. Però el Madrid, quasi que “in extremis” i, també de penal convertit per Ronaldo, ha aconseguit empatar el partit.

Si el Madrid avui hagués perdut, el cop moral, al meu parer, hauria estat for. No sé si insuperable, però hauria posat molt bé les coses al Barça de cara el partit de dimecres.

Ara, tot i empatar i tot i saber que la lliga la tenen perduda, crec que han “sortit” del partit amb la moral intacta per enfrontar-se en igualtat de condicions a la primera (aquesta vegada sí) final. I ho dic així per que si bé els partits de la Champions League són de semifinals, per als dos equips es tracta de veritables finals i, quasi s’hi jugaran la supremacia del futbol continental.

El Barça amb la lliga, ha donat el primer cop. Caldrà esperar dimecres per veure si dóna el segon o s’equilibra el resultat particular.

De totes maneres, ja quasi es pot dir que el Barça, amb el títol a la butxaca de la lliga, ja “salva” la temporada. El Madrid encara ho té tot per a resoldre. De no guanyar res, el darrer projecte madridista se’n va en orris i caldrà veure, a partir de la propera temporada quina solució (enèsima solució) sé li acaba donant. El cicle del Barça seria complert!!     

ANTONI ESPANYA REP EL PREMI 'MICRO OBERT'

Aquest matí, a la seu (petita seu) de la delegació de les Terres de l’Ebre del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Antoni Espanya, exdirector dels Serveis Territorials d’Agricultura i candidat socialista a ocupar la alcaldia d’Amposta, ha rebut de mans de la presidenta Amparo Moreno el premi “Micro obert” que sé li va atorgar per votació dels professionals de la premsa per estar “sempre a disposició dels periodistes”.

El premi “micro tancat” l’ha rebut l’alcalde d’Ascó Rafel Vidal, evidentment, per tot el contrari. A l’alcalde d’Ascó si la agraït especialment que es desplacés a Tortosa a recollir el premi ja que és la primera vegada que el guanyador del “Micro tancat” l’ha anat a recollir.

El trofeu, per primer cop, és una ceràmica en forma de carxofa (ja sabeu que col·loquialment els professionals de la informació al micròfon li solen dir ‘carxofa’) que ha dissenyat i confeccionat per a l’ocasió l’artista Joan Panisello (de qui us en parlava abans d’ahir mateix)

Com no podia ser d’una altra manera, Antoni Espanya, en rebre el reconeixement, ha agraït la distinció i h dit que no se’l esperava, ja que, a part del càrrec institucionals que ocupava com a govern de la Generalitat, ser regidor a l’oposició de l’Ajuntament d’Amposta podia ser un condicionant negatiu i ha elogiat la imparcialitat dels periodistes.

Els periodistes també han volgut retre un petit homenatge al company de professió, ja jubilat, Joan Estellé Sancho, durant molts d’anys corresponsal de Catalunya Ràdio a Alemanya.

Ha tancat l’acte la directora de les emissores de la Cadena SER de Tarragona, Reus i Móra d’Ebre, Mònica Cid i que fet una conferència titulada: “La ràdio privada/les Terres de l’Ebre/una experiència personal”.     

ELS TRESORS DEL BOSC, UNA EXPOSICIÓ DEL CERAMISTA JOAN PANISELLO

No hi faltava pràcticament ningú. Ahir a la tarda, a la sala d’exposicions que hi ha al pis superior de la Galeria del Quadre de Tortosa, familiars, amics, polítics i coneguts van voler fes costat al gran artista de la ceràmica Joan Panisello en la inauguració de l’exposició “Tresors del bosc”. Bé, sí, faltava el seu fill que es recuperar d’un accident que havia patit uns dies abans. Però fins i tot Francesc (Paco) Ferré, que havia anunciat que no hi podia assistir i així ho va dir en el seu parlament el propi Panisello, hi era present.

En arribar vaig veure i viure una escena que no té preu. Joan Panisello i Joan Rebull abraçats mentre el calero li deia al jesusenc: “És que ets tot un artista!”. Vaig permetre’m posar-me en la conversa (l’amistat que tinc amb tots dos no m’ho desaconsellava) i em vaig dirigir a Joan Rebull dient-li: “I tu li dius a ell que és un artista... I tu que ets? Tots dos sou uns artistes!!”. No era per menys...

Però d’artistes encara n’hi van haver més. Bronson Shoaw, el mestre vitraller, per posar un exemple. I algun membre de la PDE com ara Manolo Tomàs i Brian Cutts.  

Entre els polítics, l’alcalde de Tortosa, Ferran Bel que va arribar acompanyat pel seu soci de govern (que dintre d’un mes i escaig ja no ho serà) Ricard Forés. També els regidors del PSC Jordi Bonilla i Joan Sabaté (els he col·locat per ordre d’arribada)

Als parlaments, Joan Panisello va voler agrair a tos els que han col·laborat amb ell d’una manera desinteressada, sobre tot a la seva dona Joana, així com a tots els presents a l’acte. Panisello va explicar la seva tècnica de cocció de ceràmica anomenada Rakú, una tècnica oriental de la que se’n podia veure una mostra fotogràfica.

Amb el seu consentiment, jo també em vaig permetre fer unes fotografies per poder-vos-les mostrar. Espero que us agradin tan com em va agrada a mi l’exposició.  

        

CARRER TALLAT NO SENYALITZAT

Fa uns anys, quan a Amposta es construïa carrer si, carrer també, era freqüent trobar-te amb carrers tallats per obres sense previ avís i ni cap tipus de senyalització. Les empreses constructores pareixia que tenien “patent de cors” per a poder tallar els carrers quan els hi donés la gana.

Ara que la construcció ha baixat més que notablement, sembla que els “hàbits” adquirits durant aquells anys, continuen ben vigents.

Ahir per la tarda, sobre 2/4 de 4 aproximadament, venint de Tortosa, vaig sortir de l’Eix de l’Ebre per la sortida del camí de les Tosses i després de creuar la carretera per baix, vaig agafar el nou carrer que s’ha obert arran de la construcció del nou centre comercial. Un cotxe de Sorea em va avisar que no podia continuar ja que una grua de grans dimensions ocupava el centre de la calçada. Evidentment, sense cap tipus de senyalització. Ni una simple tanca.

Tres hores més tard, sobre 2/4 de 7, amb el cotxe de la meva dona, volíem passar pel mateix carrer en sentit contrari, es a dir, des de la plaça de la Castellania d’Amposta, el carrer que hi ha entre el nou centre comercial i el supermercat Ldel. La grua seguia allí. Estava senyalitzat? Evidentment no.

Sembla ser que la grua estava col·locant les bigues a les naus que s'hi construeixen, però penso que des de l'altre costat també es podia fer sense molestar a ningú. 

Qui és el responsable de que aquestes coses no passin? Evidentment l’alcalde.

A Amposta durant els anys dels diferents mandats de Convergència s’han tolerat moltes coses, sobre tot a amics, companys i coneguts. Ara, a veure qui és el guapo que les canvia d’un dia per altre.

Com quasi sempre l’interès particular d’uns pocs s’imposa per sobre de l’interès col·lectiu.

HUMOR NEGRE SOBRE LES RETALLADES SANITÀRIES

Una vinyeta d'Alfons López publicada ahir al diari Público.

80 ANYS DE LA II REPÚBLICA ESPANYOLA

Si aquest matí tenia una cosa segura era que el tema d’avui seria parlar-vos de la II República Espanyola, la de 1931.

De la que avui fa, precisament 80 anys. Una data massa important per deixar-la passar com si res i no fer-li un petit homenatge. És tot el que intento fer.

Avui a Espanya som uns 47 milions d’habitants. D’aquest, la meitat, aproximadament tenim el dret al vot, el dret individual més universal. I d’aquesta meitat, una altra meitat vota partits d’esquerra. I aquí va la meva reflexió: “D’aquests més de 10 milions d’espanyols, quants es senten realment republicans?”

Segurament molts dels qui voten socialista i, fins i tot nacionalista (CiU), si els hi preguntessis, dubtarien.

El motiu de tot això és que la majoria dels adults d’aquest país hem viscut molt de temps, primer en una dictadura i, després en una monarquia parlamentaria.

Després de Franco, sense cap mena de dubte una de les etapes més foques de la història del nostre país, va arribar la democràcia de la ma del “Borbó”. Joan Carles I va ser qui va impulsar la democràcia a aquest país, però ho va fer, entre altres coses, perquè a ell també l’interessava fer-ho.

La monarquia espanyola ha estat, tradicionalment, la institució més ben valorada en les enquestes i d’aquí que molts dels que es diuen d’esquerres, avui sé sentin més monàrquics que republicans. Però jo sempre he fet una pregunta: “Hi ha una institució menys democràtica de la monarquia?”. Hem tingut la possibilitat d’escollir qui havia de ser el nostre cap d’estat?

A la república si que tens la possibilitat de triar el cap de l’estat que vols que “supervisi” les polítiques del govern que és, com ara, qui dirigeix els destins de l’estat.

Però tornant a la II República, el problema que va tenir és que era una forma de govern massa avançada a l’època. I així es demostra amb la constitució que es va aprovar i que reconeixia molts de drets individuals i col·lectius que encara no estaven reconeguts a moltes de les societats més avançades de l’època. Per exemple el vot de la dona. L’equiparació d’aquesta en la majoria de drets i deures amb l’home, el divorci, etc. Només la democràcia va tornar-nos moltes d’aquells drets que ens van treure de forma prematura per la força de les armes, no de la raó.

Només 5 anys després, una part de l’exèrcit espanyol, al front del qual estaven Mola, Franco i Queipo de Llano, es van aixecar en armes en contra d’un govern legítimament escollit per les urnes només feia uns quans mesos. I és que la dreta, tant rància i reaccionària com la d’ara, no va acceptar mai que fossin les esquerres (gràcies sobre tot al vot de la dona) qui guanyessin les eleccions.

Veure’m un III República? Com deia el comentari de Joaquín Urquizú a l’entrada que ahir vaig fer en aquest mateix blog, “ell segur que no, perquè ja és massa gran i, nosaltres tal vegada”. Evidentment somiar és gratis i perquè no podem fer-ho en un règim que ens aporti encara més llibertats.  

  

SI LA JUSTÍCIA NO ES UNA DISBAUXA... REALMENT NO SÉ EL QUÈ ÉS.

Per la dècada dels anys 80, Pedro Pacheco, alcalde de Jerez de la Frontera (Cadis), va afirmar que “la Justícia es un cachondeo”. En aquells moments van ser molts els que es van posar les mans al cap i van exclamar: “Però què diu!”. Però Pedro Pacheco, del Partit Andalucista, els seus motius tenia per dir una cosa com aquella.
Han passat 25 anys i la Justícia espanyola, simplement, no ha millorat. I quan dic això em refereixo a que no ha millorat en “cap aspecte”. Ni informàticament, ja que l’ús de les noves tecnologies encara està en una fase incipient respecte a d’altres administracions de l’Estat o Autonòmiques.
Però el tema del que us vull parlar és molt més important (des de el meu punt de vista) que si els jutjats usen o no les noves tecnologies. Us vull parlar de la incoherència en les formes a l’hora d’actuar en contra del Jutge Garzón o els imputats del cas Gürtel.

Resulta que Baltasar Garzón ja ha tingut que acudir al jutjat a declarar per haver ordenat efectuar escoltes telefòniques entre els imputats de la trama corrupta que afecta diversos càrrecs del PP.
Mentre, els diputats (estatals, autonòmics, provincials...), altres càrrecs orgànics del partit i, fins i tot el propi president de la Cheneralitat, imputat per suborn pel tema dels "trajes", encara no s’han assegut davant els jutges.
La situació és inversemblant, més pròpia d’una república bananera que d’un país que “diuen” que és un estat de dret.
Mentre a Garzón el poden condemnar a 17 anys d’inhabilitació per exercir de jutge, els imputats per la trama corrupta Gürtel es poden presentar sense cap mena de problema a les eleccions autonòmiques i locals de les eleccions del dia 22 de maig.
Això sí, amb el beneplàcit d’aquell que aspira a ser president del govern d’Espanya Mariano Rajoy i amb la connivència de determinats jutges i tribunals.     





(Els acudits el publica ahir i avui el diari Público)

100 DIES DE GOVERN... I ALGUN MÉS

La passada setmana es van complir els 100 primers dies de govern de Mas. Era previsible que la treva que sé sol donar a tots els governs (evidentment no és una regla escrita), el govern de CiU no la tindria. La proximitat de les eleccions municipals “aconsellaven” als diferents partits fer una oposició frontal des de el primer dia. I així va ser.
No obstant, i dit això, el govern de Mas ha fet “mèrits” més que sobrats per a ser l’objectiu de les crítiques, de vegades contundents, dels partits que conformen la resta de l’arc parlamentari del Parlament de Catalunya.
Algú em podria respondre que ha fet el govern de Mas durant els 100 primers dies que sigui digne de destacar? Segurament destacaran per la part negativa, per la positiva no se me’n acut cap...
L’única mesura programàtica ha estat la supressió de l’Impost de Successions i Donacions. Total? No, quedarà per a casos molt puntuals. Per tant, tampoc és cert que s’acabi suprimint l’impost.
I podem continuar en molts d’altres temes. Per exemple en l’emissió de bons de la Generalitat  que es va començar a subscriure des d’ahir. Quan en va emetre l’anterior govern, l’Arturo i companyia ho van criticar reiteradament. Fins i tot van dir que ells no en “comprarien”.
Però el tema més polèmic ha estat, sense cap mena de dubte les retallades en matèria sanitària. El sector sanitari s’ha aixecat en peu de guerra contra unes retallades que no només afectaran, previsiblement, el bon servei del sector, sinó que caldrà acomiadar (o no se’ls hi renovarà el contracte) a una part del personal eventual.
Però com ells tot ho fan bé i, com ja he dit més d’un cop, no accepten crítiques, davant les protestes només se li acut dir a Boi Ruiz, el conseller de Salut : "Els metges anteposen la seva ‘butxaca’ a la sanitat". Una afirmació de la que es poden treure diferents interpretacions, però cap electoralista. Si el conseller hagués pensat en clau electoral, potser s’hauria estalviat el comentari.
Per acabar-ho d’arrodonir, ahir, Miquel Vilardell, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i assessor de Mas , en unes declaracions va “exigir a l’executiu que aturi les retallades pel bé del sistema públic de salut.
Recordo que quan durant els anys de la “travessia pel desert”, tal i com sovint els solia representar Ferreres a la seva vinyeta del Periódico, Mas, quan visitava les Terres de l’Ebre, repetia constantment que “el govern tripartit no feia res pel nostre territori”. Sembla increïble, però així ho deia! Enumerar totes les infraestructures i mesures que van fer pel territori seria fer una llista, no interminable, però si molt gran. I sempre ens deixaríem alguna cosa!
Quan començarà el govern d’Arturo Mas les obres del nou hospital de Tortosa? Vaig a fer una previsió: no les començaran ni que governin dues legislatures seguides!
Continuem per l’actitud dels nacionalistes en el tema de l’autodeterminació de Catalunya? O parlem d’Irene Rigau al front d’Ensenyament?  
D’incompliments a incongruències i d’incongruències a incompliments. És igual el camí que s’agafi, tots ens portaran al govern de Mas!! Menys mal que havia de ser el govern dels “millors”... Però és evident que fins i tot entre els pitjors sempre n’hi ha que és superen. 

Podeu llegir més notícies relacionades amb el tema a:

El Govern dels "millors".

El Triangle. 

El Periódico.

...etc...

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. LES NOVETATS DE LA CANDIDATURA DE CIU

Encara que va córrer el rumor de que si l’exalcalde i senador espanyol acabaria formant part de la candidatura que encapçalarà l’actual alcalde Manel Ferré, finalment no serà així.
L’altra “sorpresa” anunciada és la de Paco Paz, president del Club Naútic Amposta i persona, fins ara, no vinculada a CiU. Si a sobre sé li afegeix que criticava amb freqüència la política que es feia des de l’ajuntament ampostí, cal suposar que alguna cosa li hauran promès per a que accepti anar de 3. Normalment no es fa res gratuïtament.  
Ja no en noms, però si en llocs, una de els novetats és que els candidats de Unió Democràtica, tradicionalment havien ocupat els llocs 5 i 10 de la llista. Cal recorda que el pacte que hi ha entre CDC i UDC, estableix que de cada 5 components, al menys un ha de ser del partit de Duran Lleida. Aquest any el d’Unió ocuparan els llocs 4 i 7 i seran (era més que previsible), després de la “marxa” de Sisco Fosch (3 legislatures) Rosita Pertegaz i Toni Obalat, els dos treballadors de l’assessoria de Ramon Maria Calduch. Queda demostrada (per aquells que ho desconeixien) la relació que hi ha entre Unió i l’assessoria esmentada.
Una altra novetat és la presència d’Eros Esquerre, un jove ampostí expert en temes de joventut i esports i que “substituirà” a Josep Vallés (Pepo) La sortida de la llista de Vallés ja vaig pronosticar-la fa mesos. Amb tota probabilitat, al lloc 10 anirà el professor del col·legi Soriano Montagut José Antonio Nos.
Així, fins al lloc 11 que els donaria la majoria absoluta, la llista quedaria poc més o menys així.

1.- Manel Ferré
2.- Isabel Ferré
3.- Paco Paz
4.- Rosita Pertegaz
5.- Josep Garriga
6.- Eros Esquerré
7.- Toni Obalat
8.- Mari Mar Panisello
9.- Laia Subirats
10.- José Antonio Nos i
11.- Josep Manel Ferré

S’observa, entre d’altres coses, “l’ascens” de Garriga que passa del lloc 9 al 5. En canvi (i com si d’una competició es tractés), Laia Subirats perdria força dintre de la llista passant de la 6 (sinó recordo malament) a la 9. Com també la perdria Josep Manel Ferré que nomes sortiria si CiU treu majoria i per tant, té totes les possibilitats de tornar a governar.  
Com era previsible “cau” de la llista Pere Vidal, per voluntat pròpia i com ja he dit, Sisco Fosch, fins ara l’únic representant d’Unió a l’Ajuntament.

Fa un any aproximadament vaig fer el meu pronòstic. No podia encertar les novetats, però alguna cosa de les que vaig pronosticar s’ha acabat complint.     

HA TORNAT TERRA LLIURE?

Fa aproximadament una setmana, al lloc de captació d’aigua per al minitransvasament a Tarragona situat al canal de la dreta de l’Ebre hi van aparèixer unes pintades, visibles des de la C-12 o l’eix de l’Ebre.
Ahir diumenge m’hi vaig apropar per fer-les-hi unes fotos i veure amb més claredat el que hi posava. Per a mi que les van intentar esborrar, ja que hi ha llocs que es veuen més difusos. Encara que també pot ser degut a la porositat dels materials i que aquests xuclin la pintura.
Les pintades són al·lusives al posicionament que, suposadament, han pres les diverses persones que hi
“surten” amb referència als pous de Mianes i Vinallop. A diferència de les que van aparèixer fa
uns mesos, molt més elaborades, aquestes són pintades fetes amb esprai, a corre-cuita. 

Diverses coses em van cridar l’atenció. La primera és que qui les va fer, coneix força bé a les persones a les qui “estan dedicades”: Cortiella, Blanch, Masià i Vilagrasa. Des quatre en conec tres. Cortiella és el president del canal Xerta-riu Sénia. Villagrasa m’imagino que és el de l’Aldea-Camarles i Macià el de la Comunitat General de Regants de la Dreta de l’Ebre. No sabia però qui era Blanch. Així que ho vaig haver de buscar a Internet. És el president de la Comunitat de Regants de Roquetes.
Curiosament no hi figuren ni Pegueroles ni Castells, els presidents de la Comunitat General de Regants de l’Esquerra i del Sindicat Agrícola de l’Ebre, vinculat a dita comunitat, respectivament. Recordo que els dos presidents van tenir el suport de la PDE per a desbancar Joel Bonet, el líder històric dels regants de l’esquerra. Potser aquest detall pugui ser significatiu...

Però encara es fa al·lusió a dues persones més: a Bel, alcalde de Tortosa i Sabaté, el cap de l’oposició i senador. Això em fa pensar que els autors de les pintades estan més relacionats amb la capital del Baix Ebre que no amb el Montsià, ja que no hi surt cap polític d’aquesta comarca i, suposo, també n’hi han d’haver que tinguin una postura de certa tolerància cap a la captació i possiblement venda de l’aigua dels pous que s’hi estan fent, alguns d’ells ja acabats.
Finalment, i d’aquí el títol de l’escrit, hi apareix una pintada amb el logotip de Terra Lliure. Segurament és per posar-hi un clima "més de por", ja que no crec en el ressorgiment de la que va ser el principal grup extremista de Catalunya de fa unes dècades.