ELS ACUDITS D'AVUI 12 D'OCTUBRE DE 2011

 De Vergara a Público

 De Manel Fontdevila a Público

 De Jap al Punt/Avui

 De Fer al Punt/Avui

 De Alfons López a Público

Del mestre Ferreres al Periódico

LA FOTO DEL DIA (12-10-2011)

Estic content perquè al meu poble hi ha diversitat. Tenim gitanos (de fet els hem tingut sempre), romanesos, magrebins, equatorians, xinesos. Entre els autòctons n'hi ha de drets i d'esquerres (el primer grup és més gran) N'hi ha (com jo) que traiem la senyera el dia de Sant Jordi, a les festes majors i per celebrar la nostra diada, l'11 de setembre. I n'hi ha qui pel 12 d'octubre o quan guanya la Roja, treuen la bandera espanyola (l'estanquera li deia un amic meu de Vinaròs) Tinc un dubte, Aquest cop ho ha fet pel triomf de la Roja sobre Escòcia, per celebrar la festa de la Hispanitat o la Rassa o per totes dues coses?

DIA 4. FRANÇA: BAIONA (O BAYONNE)

El quart dia de la nostra estada al País Basc, varem entrar a França on, com passa amb Catalunya, també continua el mateix país. La primera etapa ens va portar a Bayonne, la capital del departament.

Bayonne, amb totes les diferències que té respecte a d’altres pobles i ciutats de França, té l’aire de les poblacions franceses. L’arquitectura és semblant. Jo crec que, al menys que es tracti d’un expert, si et portessin a una ciutat francesa amb els ulls tapats i en treure’t la bena et preguntessin si sabies on et trobes, difícilment ho acabaries encertant.

El riu, els ponts, l’edifici de l’ajuntament, el monument als combatents, l’escultura a Joana d’Arc, les escoles diferenciades entre nenes i nens, etc. Podrien ser de qualsevol altra ciutat.

La catedral s’estava restaurant i sé li havien tret totes les escultures dels portals. El claustre és un dels més grans de França.

A l’hora de dinar ho férem a un “asador” que, amb tota seguretat era propietat d’un descendent espanyol, segurament que navarrès, ja que es deia Fermin Belchit.

Després de dinar, i amb un sol de justícia, veiérem jugar un partit de rugby (possiblement l’esport tradicional francès)

En acabar la visita, emprenguérem el viatge direcció S, en busca d’una nova destinació.    

  

DIA 3. QUARTA ETAPA. L'IGUELDO

L’Igueldo és el mont que hi ha l’esquerra de la badia de Sant Sebastia, contraposat al Urgull. A sobre hi ha un antic parc d’atraccions, però també un hotel. Però Igueldo també és un barri de la capital donostiarra on sembla que el temps s’hagi aturat.

Retornant cap a Donosti, passarem per l’Igueldo des d’Orio. Al arribar al nucli de població, ens aturarem uns moments. De dintre del que semblava un poliesportius, s’escoltava el que ben bé podia ser un acte polític aberzale, amb intervencions de diversos oradors i aplaudiments. Varem escoltar com es nomenava a una sèrie de persones (candidats a les properes eleccions?) i després sonaren unes notes musicals (l’himne al soldat basc o Eusko Gudariak?) No ho podem assegurar, però tot semblava que era els que us acabo d’explicar.

Quan arribarem al parc d’atraccions (per entrar hi ha que pagar 1,80 euros) s’estava ponen el Sol. Sense dubte un moment ideal per arribar-hi ja que les fotos solen sortir molt boniques.

Es diu que des de l’Igueldo es poden veure les imatges més impressionants de Sant Sebastià, sobre tot quan arriba la nit i s’il·lumina.    

DES DE LA MORT DEL DICTADOR

La portada de dilluns del Periódico de Catalunya va comportar un gran ressò i opinions diverses. Per aquells que no ho van llegir, deia així: “Els experts proposen desenterrar Franco”. Avui, el mateix rotatiu diu que els del PP no volien ni sentir-ne a parlar del tema.

Tanta repercussió va tenir la notícia que al programa que dirigeix el Gran Wyoming a la Sexta el Intermedio, en van estar parlant una llarga estona i fins i tot van proposar fer-ne un parc temàtic (ja ho havien suggerit un altre cop) que portés per nom “Francoaventura”.

La meva opinió és que allí on està, si està bé, per a què tocar-lo. Per molt que la Carmencita patís per no ser enterrats junts, insisteixo que on està, està perfecte. Llàstima que la gran llosa que té al damunt i que no el va permetre ressuscitar al tercer any tal i com va pronosticar Fernando Vizcaíno Casas al seu llibre “Y al tercer año resucitó”, en canvi no ha aconseguit, en més de 35 anys, soterrar definitivament el franquisme que, darrerament ha revifat gràcies a canals de televisió com Itereconomía o diaris com la Gaceta o partits com el que hi ha a Catalunya i que dirigeix Josep Anglada: Plataforma per Catalunya.

Però el que més em va cridar l’atenció va ser la foto que il·lustrava les pàgines anteriors i que és la que reprodueixo. I què va ser el que em va cridar l’atenció? Què no hi ha cap dona. Jo almenys no en veig cap. En veieu vosaltres cap?

Afortunadament, després de 36 anys (els farà precisament el dia que anéssim a votar el mes que ve), la dóna s’ha fet amb un lloc a la societat. Insuficient, però la presència en la vida social i política és força important.

Al Parlament espanyol d’aquella època (anomenat las Cortes) la presència femenina també era escassa. A la dona sé la tenia marginada i políticament estaven representades per la “secció femenina” de la Falange i que dirigia la germana del dictador.

Ara, per llei, es contempla una falsa paritat a les llistes electorals. Tampoc hi estic d’acord, ja que sóc dels que penso que la dona hauria tenir un protagonisme no qüestionat i guanyat a pols. Però em diuen els experts que si no estigués regulat, el paper de la dona avui en dia, seria molt més residual.

Sigui com sigui, i sobre tot, als àmbits més progressistes de la societat, la dona hi està jugant un paper fonamental, però encara li queda un gran recorregut.

Per a quan una dona presidenta del govern espanyol o de la Generalitat de Catalunya? M’agradaria veure-les aviat.  

FOTO DEL DIA (10-10-2011)

Arrossar el mes d'octubre, després de la sega.