PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA GALERA POSTES I D'ALTRES

La patronal també la pagues tu

Diumenge, 10 de febrer del 2013
 
La immensa majoria d'empresaris honestos d'aquest país haurien de corejar un famós lema del 15-M i dedicar-lo fent botifarra a la cúpula de la patronal: «¡Que no ens representen, que no!». La CEOE, que tantes lliçons dóna sobre l'esforç i l'austeritat dels altres, arrossega un present obscur i un historial impresentable. És una organització que ja està trigant a obrir les finestres, netejar a sota les alfombres i demanar públicament disculpes a la societat.
La trajectòria dels seus últims dirigents és per fer-s'ho mirar. José María Cuevas, el seu històric president, ni tan sols va ser empresari; el seu fill (finalment un emprenedor a la família) acaba de ser detingut en una operació contra el blanqueig de capitals. El seu successor, Gerardo Díaz Ferrán, és a la presó, acusat de gravíssims delictes; és el mateix morós que no pagava als seus empleats però que tenia diners per donar diversos centenars de milers d'euros a Fundescam que es van gastar en la campanya electoral de la seva amiga, la regeneradora Esperanza Aguirre. I qui va substituir Díaz Ferrán, Juan Rosell, ha tingut aquesta setmana dues relliscades cada una de les quals justificaria per separat una dimissió. La primera, assegurar que aquests 7,5 milions d'euros en «donacions» que apareixen registrats als presumptes papers de Bárcenas tenen poca credibilitat perquè són «quantitats ridícules» (¿quants zeros fan falta perquè els donatius s'assemblin als de veritat?). La segona, negar les xifres d'atur. Per a la marca Espanya, és ideal que el president dels empresaris qüestioni l'estadística oficial.
Rosell també va deixar anar divendres a la SER una frase per emmarcar: «A l'empresa pública ni es controla ni s'avalua». El 2010, la CEOE va gestionar 587 milions d'euros. Per comparar, el pressupost del Congrés i del Senat (141 milions entre les dues cambres) no arriba ni a la meitat de la meitat. El 68% d'aquests fons, uns 400 milions, són subvencions, pagades pels contribuents. La major part dels seus diners són públics, però els seus comptes són opacs. La CEOE només presenta anualment un mínim resum, amb menys detalls que el tauler de control d'un Seat Panda i només de la cúpula central. Parlem d'una organització que compta amb nou vicepresidents, una junta directiva de 221 membres, 486 seus per tot Espanya i 3.729 empleats. Són els mateixos que pregonen l'austeritat, titllen de ganduls els funcionaris i critiquen la «mastodòntica» Administració. Són també els que demanaven abaratir l'acomiadament però van aprovar una indemnització d'1,9 milions d'euros per a un dels seus exdirectius.
El PP va plantejar aquesta setmana que la futura llei de transparència afecti també partits i sindicats, com a receptors de diner públic. M'afegeixo a la proposta, però que l'ampliïn a la patronal.

Ignacio Escolar.

LA "SAVIESA" DEL PP

Va dir María Dolores de Cospedal, la Secretaria General del PP que rectificar és de savis quan el seu partit va decidir acomiadar a Jesús Sepúlveda, marit de la Ministra de Sanitat Ana Mato, exalcalde de Pozuelo de Alarcón i imputat en el cas Gürtel.
Sepúlveda treballava des de casa elaborant informes per al partit i només feia uns dies que havia estat ratificat pel partit. Treballar des de casa fent informes cobrant bé, és una de les meves màximes il·lusions! On em tinc que apuntar?    
Afortunadament no ha estat l’única rectificació del PP. Ahir, contra tot pronòstic, els populars van decidir fer un gir de 180º i donar suport a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que demanava la dació hipotecària i un lloguer social molt més efectiu.
Durant el dia d’ahir tots els mitjans informatius (diaris, ràdios...) donaven per fet el vot negatiu del PP a la ILP presentada davant el Congrés dels Diputats amb l’aval de més d’un milió quatre-centes mil firmes.
En el transcurs del dia, els col·lectius de suport als afectats per la hipoteca s’anaven organitzant per a manifestar-se davant les seus del PP. Em consta que es van fer concentracions a Madrid, Barcelona i Tarragona, entre moltes d’altres poblacions importants.
Però el fet més remarcable relacionat amb els desnonaments va ser el suïcidi d’un matrimoni d’ancians de Calvià (Mallorca) i un altre home al País Basc. Desgraciadament no són fets aïllats i, suïcides de persones que han perdut o han de perdre la casa signifiquen un degoteig inacabable. Vull suposar que aquestes lamentables morts no han estat inútils si, finalment, han afectat a les consciències dels diputats i diputades del PP que, com he explicat, en un principi, estaven disposats a no acceptar la ILP.
En canvi, estava anunciat que el grup del PP votaria a favor d’una altra ILP, la que demanava que la fiesta nacional, és a dir, les corrides de toros, fossin declarades bé d’interès nacional. En aquest cas no hi va haver sorpreses i tant els del PP com les seves marques blanques (UPyD i UPN), hi van votar a favor. Potser hi haurà que discrepi de mi quan qualifico a UPyD com a marca blanca del PP, però és el que penso. Per aquell que ho desconegui, a les anotacions de Bárcenas es van trobar pagaments al partit de la Rosa Díaz. Aquest pagaments no s’haurien fet no si haguessin beneficiat els populars i, evidentment, perjudicat al PSOE. 

 
Quan s’aprovi (que s’aprovarà) la declaració de la festa dels braus com a bé d’interès cultural, els seus promotors esperen poder fer corrides a Catalunya on, el seu Parlament, recordem-ho, les va prohibir. Aquesta prohibició va entrar en vigor a partir de 2012. La Generalitat de Catalunya té les competències exclusives en espectacles i, si reben la sol·licitud de fer corrides, sistemàticament seran denegades. Llavors es tornarà a entrar en l’espiral infinita de sentències i recursos que allargarà el procés.
Evidentment estic en contra de la fiesta nacional. Sóc dels qui penso que fer patir els toros és una salvatjada, per molt que Toni Canto opini que no tenen dret a la vida i a la llibertat. En fi, sense comentaris...
Acabaré amb unes preguntes:

-Si no hagués segut per la pressió popular, hauria rectificat el PP?  
-A partir d’ara, seguirà per aquest camí o només ha estat un miratge?
-Són massa prepotents per a esmenar tot allò que han fet malament fins ara?
Certament rectificar és de savis, però coneixent a la gent del PP un posa en dubte que actuïn de bona fe i que acabin reconeixent que les polítiques que han dut a terme fins ara, han estat un cúmul d’errors que no porten en lloc. Bé, si, a un abisme sense cap possibilitat de sortir.  

EL CARNAVAL INFANTIL DE DELTEBRE 2013 III

 

Los culpables de la ‘Gürtel’ los tenía Rajoy demasiado cerca

El 23 de marzo del pasado año, la vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría,  presentó muy orgullosa el proyecto de Ley de  Transparencia,  Acceso a la Información Pública y Buen Gobierno.  Pero tan nobles objetivos, aunque fueran retocados, son, en manos de esta derecha, como  mear y no echar gota, dicho sea esto en lenguaje estrictamente coloquial.
Sucede que la realidad se ha llevado por delante otra notoria tomadura de pelo de los populares. ¿Quién puede avalar, a estas alturas del curso, los juegos de manos de Mariano Rajoy tratando de aparecer ante la opinión pública como un ejemplar gobernante? Pues ni sabe gobernar, ni sabe frenar la avalancha de chorizos.
Bajo una sospecha inmensa
Menos de un año después de los nuevos estallidos de la trama Gürtel,  el PP se encuentra bajo una sospecha inmensa y con innumerables casos de presunta corrupción que van surgiendo a raudales. La respuesta oficial -proclamada por Rajoy como única verdad revelada- ha sido, ante la ciudadanía, la negación de las evidencias. No es la filosofía de su ley de la transparencia la que aplica, sino la ley del silencio y de la oscuridad total.

El montaje de Rubalcaba
No sólo dicen que ellos no son en absoluto delincuentes. Sostienen además que todo esto que pasa es un montaje, dirigido por el PSOE -y concretamente por Alfredo Pérez Rubalcaba- con el fin de liquidar al PP, vengándose así de que los socialistas fueran aniquilados en las urnas el 20-N de 2011. Conviene recordar, sin embargo, que la Gürtel se remonta a tiempos relativamente lejanos.
Los lujosos trajes de Camps
O sea, que no vale que ahora se rasguen los conservadores sus ropas. Han transcurrido varios años desde que el primer bombazo le cayó a Francisco Camps, entonces presidente de la Generalitat valenciana, debido a una serie de trajes lujosos, gratis total, enviados por el Bigotes, número 2 de la trama a su amiguito del alma.
El maldito baile
Desde que empezó este maldito baile de la corrupción política hasta ahora, Rajoy ha mirado a otro lado, se ha encogido de hombros y ha dejado hacer. No tomó medidas drásticas ni no drásticas. Y en la actualidad, ayer mismo, declaró que no iba a destituir a Ana Mato como ministra de Sanidad, porque “quiero ser justo”.
El crimen a Garzón
Aplaudieron Rajoy y sus palmeros mediáticos el crimen cometido a Baltasar Garzón por unos cuantos jueces del Supremo. Cepillarse a Garzón sí “debía de ser justo”, según las teorías del presidente del PP y del Gobierno. Era muy justo, por lo visto, castigar a Garzón e impedirle que continuase como juez instructor del caso Gürtel.
Truhanes políticos y empresariales
Fue una satisfacción para los truhanes políticos, y empresariales, implicados en la Gürtel, destronar a Garzón.  Hacer lo que ha hecho Rajoy en este asunto no es más que ejercer, voluntariamente o no,  de cómplice. Mal si no se enteró del caso Gürtel. Y mal también si, habiéndolo sabido, no moviera un dedo para buscar a los culpables. Muchos de ellos los tenía Rajoy demasiado cerca.
Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE LES DECLARACIONS DE LA RENDA DE RAJOY

Primer vull fer una petita recopilació d’alguns titulars de diferents diaris que parlen sobre el tema:

eldiario.es:

No coinciden las cifras porque no coinciden... los conceptos.

Rajoy duplicó sus ingresos entre 2003 y 2009.

El patrimonio de Rajoy subió al calor de la burbuja financiera.

diariocritico.com:

Mariano Rajoy cobró un 'pastón' en 2011: nada menos que 402.389,89 euros brutos.

elplural.com:

Rajoy se subió el sueldo un 27% en plena crisis, mientras pedía a los españoles moderación salarial.

elpreriodico.cat:

Rajoy va guanyar el 2012 gairebé 45.000 euros nets, un terç menys que abans de ser president.

publico.es:

Las declaraciones de Rajoy de 2007 a 2011 no reflejan pagos a la Seguridad Social.

Com la majoria de vosaltres sabeu, sóc funcionari de l’Agència Tributària i, per tant, corroboro totes aquelles informacions que remarquen que el diner negre no surt a les declaracions. En tot cas ha pogut aflorar a les declaracions especials que han permès regularitzar la situació arran de l’amnistia fiscal promoguda pel govern del propi Rajoy.

Però la veritat és que tampoc vull parlar-vos d’això.

Un dels diaris que he esmentat amb anterioritat (eldiario.es) publica, no les declaracions de la renda de Rajoy, sinó certificats suposadament emesos per l’Agència Tributària (després us explicaré perquè dic suposadament)  

I dic això perquè si d’alguna cosa entenc és precisament de certificats tributaris ja és la feina que tinc encomanada a la meva oficina.

La primera cosa que em va cridar l’atenció és que els certificats siguin d’una data anterior a 2007 (a partir de 2003), ja que, els sistema informàtic no permet fer certificats tributaris amb anterioritat a aquest exercici (els 4 darrers no prescrits + 1) És que Rajoy ha rebut un tracte de favor per part de les autoritats tributàries?  
No reconec el model. Els sistema et dóna a escollir entre fer un ampli resum de la renda, que figuri la base imposable o, simplement, fer constar si consta o no presentada. En tot cas, podria tractar-se dun certificat manual.   

També m’ha cridat l’atenció que, encara que posi que estan expedits per la Delegació Especial de Madrid, no hi consta l’adreça d’aquesta administració. A tots els certificats consta l’adreça de l’oficina que els ha expedit.

Tampoc hi consta el codi de barres amb la corresponent numeració ni el codi segur de verificació, imprescindible per assegurar-se que no es tracta de una falsificació, ja que amb aquest codi, entrant a la web de l’Agència Tributària, es pot comprovar l’autenticitat del mateix.

Per tant, sense afirmar taxativament que puguin ser certificats falsos, deixeu-me, al menys, que tingui els meus dubtes sobre veracitat dels mateixos.  

Tota aquesta informació és perfectament contrastable, ja que només cal demanar-ne un a través de l’oficina virtual amb certificat d’usuari o DNI electrònic o acudir personalment a la vostra Delegació o Administració de l’Agència Tributària.   

EL CARNAVAL INFANTIL DE DELTEBRE 2013 II

Hablar en B

Cuando los políticos dejan de alzar niños para la posteridad y se aflojan la corbata, también suelen aflojarse el perno de la seriedad, que es la única cara que sus asesores de imagen les permiten mostrar en público, excepto los asesores de Mariano que prefieren sacar una barba. Es entonces, finiquitado el mitin, la comparecencia, la inauguración, cuando el político se relaja, se viste de calle y suele decir sus mejores frases. Hay momentos en que, como dice mi amigo el escritor Antonio Polo, casi parecen humanos.
Libres de trabas y solemnidades, la cara B de nuestros próceres suele traer sus temas más bailables. El “manda huevos” de Trillo vale más que toda aquella retórica bélica que desplegó en torno a Perejil, cuando íbamos a empezar otra vez la Requeteconquista y acabamos repartiendo collejas a un par de moros insensatos. El “vaya coñazo que he soltao” de Aznar es el epítome esencial de sus varios tomos de memorias, sintagma afortunado que resume sus largos años de oposición, sus más largos años de gobierno, sus infatigables abdominales, sus lecciones de pádel mental y sus conferencias con y sin chicle. Por no hablar del “habría que matarlos” de Aguirre, una crítica liberal a los arquitectos que habría encantado a Stalin y acojonado al sargento Hartman, el afable instructor de La chaqueta metálica.
Únicamente Zapatero solía hablar casi siempre para sus biógrafos, aunque estuviera solo en la ducha, como aquella vez que le dijo a Sonsoles lo fácil que era gobernar y que cualquiera podía ser presidente, frase convenientemente recogida por varios micrófonos y por Suso de Toro, que estaba tomando notas debajo de la cama. En su ingenuidad, Zapatero no cayó en la cuenta de que el límite de la gobernabilidad, aunque parezca increíble, no estaba en él ni en Pepiño, ni siquiera en Paquirrín, sino en su sucesor, quien ya era pasto de chascarrillos y cantares de ciego desde aquel aciago y pringoso día de los hilillos. Mariano también repitió lo del coñazo referido al desfile de las Fuerzas Armadas, lo que da una idea de sus convicciones patrióticas, pero sus resbalones han sido tantos y tan sonados que ya se da el gusto de cagarla incluso al lado de Merkel. “No es cierto salvo alguna cosa” debería triunfar como tono de móvil y como letra de Shakira.
En fin, que lo que soltó ayer Beatriz Viana, la directora de Hacienda, a micrófono abierto, que no sabía ni qué había dicho respecto al asunto Bárcenas, tampoco hay que tomárselo tan a la tremenda. Es ni más ni menos que la verdad quintaesenciada, empaquetada y servida a la audiencia sin cortes ni trucos publicitarios. Es que ni puta idea, oiga.

Compareixença de Batriz Viana. 

 

FERRÉ PRETÉN TAPAR-SE LES VERGONYES MENYSPREANT EL PSC

Durant vuit anys vaig conviure amb els membres del grup municipal de CiU de l’Ajuntament d’Amposta. Temps més que suficient per a tenir temps de conèixer fil per randa com són i com pensen.

De tot grup polític sempre sobre surt un líder. Durant els primers 4 anys el líder indiscutible va ser Roig y gualdo, el qui va ser alcalde de la nostra ciutat durant 20 anys. Els tics autoritaris, prepotents i xulescs que tenia, pensava que no es podien heretar i, esperava, que la persona que va designar per a substituir-lo fos molt més dialogant.

Però sembla ser que 20 anys a l’ombra del seu mentor (cal recordar que, en aquest moments, lo sinyó ancalde ja porta quasi 26 anys exercint càrrecs públics dintre de l’ajuntament) pesen massa i acaben tenint una repercussió molt directa en el seu tarannà.

Manolito, com era conegut fins no fa tant, va seguir aplicant la mateixa política que el seu antecessor. Té molt clar que és el que li dóna vots a Amposta per a seguir mantenint la majoria absoluta heretada. Sap que tenint contents als seus en té prou i sap con fer-ho. També sap que esgarrapar vots d’aquells col·lectius que no li són fidels, és molt difícil al menys que se’ls guanyi amb alguna compensació.

Lo sinyó ancalde sap que els que sé li està retraient des de l’oposició és veritat. I ho sap perquè ningú com ell coneix la situació per la que ha passat Amposta en les darreres dècades. Fins i tot més que Roig y gualdo, ja que, Manolito, compta amb l’avantatge de presidir la societat que gestiona l’Hospital Comarcal que, dit sigui de pas, gestiona un pressupost quasi tan important com el del propi ajuntament.

Des del passat mes de junt, el grup municipal del PSC està traient el draps bruts de la gestió del Dr. Ferré (que també se’l coneix així) Primer va sortir a la llum l’enorme despesa que significa per a l’Hospital Comarcal el lloguer del centre de rehabilitació, situat al carrer Amèrica i que, a sobre, està infrautilitzat, ja que té un altell desocupat. L’import d’aquest lloguer (després es va saber que era en opció de compra) s’eleva a un 12.500 euros mensuals.

Més tard es va denunciar el tema del lloguer d’una grua que, encara que sembli menor, també significa un cost inútil i que es podria estalviar perfectament.

La darrera denúncia fa referència a la urbanització de la zona comercial adjacent al cementiri i que, segons el governs municipals, un important centre de negoci per a la ciutat.

El grup municipal del PSC ha denunciat recentment, que el sobre cost de la urbanització de tot aquell recinte, ha estat de més d’un milió d’euros.

En el darrer número de la Revista Amposta, el grup municipal de CiU acusen el socialista de no assabentar-se de res i confondre la informació que tenen. Manolito i el seu equip saben que el que diuen només s’ho creuran els seus, però ja els va bé.

Quan el grup del PSC va decidir treure a la llum aquest tema, van esperar a tenir un informe de la secretaria i la interventora local on hi constava amb tot detall el pressupost inicial i des desviacions pressupostàries que hi van haver posteriorment.

El menys preu a l’oposició socialista i, fins i tot, en particular cap a alguns dels seus membres, va ser una constant durant els meus primers 4 anys. Amb el canvi d’alcalde les formes van seguir sent idèntiques i, des de que ja no hi sóc, me’n adono que res no ha canviat.

Només hi ha una manera de fer-los baixar els fums: derrotant-los a les urnes. No obstant, penso que la qual cosa serà molt difícil, ja que, des de l’ajuntament es controla a la perfecció determinats sectors estratègics i que, a la pràctica, signifiquen un viver de vots per a ells.  

Per cert. No és que menysprei el PSC, també ho fa a la intel·ligència de un bon grapat d'ampostines i ampostins.  

6 EXTRAORDINARIS GOLS, 6

Perdoneu-me que faci ús d’un terme taurí, però penso que l’ocasió s’ho val. No importa el rival que tenia davant, com tampoc m’importa el rival contra qui va jugar el Madrid, equip i resultat amb qui vull comparar la darrera victòria del Barça.

Alexis Sánchez, Messi, Villa, Iniesta, Tello i Piqué van ser, per aquest ordre els golejadors del Barça 6, Getafe 1. El dia anterior, el Madrid havia guanyat el Sevilla per un 4-1 amb 3 gols de Cristiano Ronaldo. Segons es va explicar, feia més de 20 anys que al Barça no marcaven 6 jugadors diferents (com aquell que diu, mig equip)

La passada jornada, després de que Cristiano Ronaldo marqués 3 gols, Messi li va respondre amb un pòquer. Ahir només en va marcar un. La pregunta és: ha d’estar Messi pendent del que fa el jugador del Madrid? O el que importa és que el Barça pugui anar guanyant partits, al menys fins que, matemàticament, pugui tenir la lliga guanyada?

Si Messi ahir només va fer un gol, no va ser per manca de ganes de fer-ne més. El partit va anar com va anar i, el resultat final, així com l’autoria dels gols, ja no la pot canviar ningú. Dit això, però, penso que és molt positiu que 6 jugadors diferents hagin pogut marcar. Diuen que els davanters viuen del gol i massa jugadors del Barça portaven força temps sense poder-ho fer. De fet, si el Barça està on està és, en bona part, pels gols de Messi. Messi ha de continuar marcant i segur que ho farà, però en el tram final de la lliga, la copa i la Champions, és important que la resta de jugadors també puguin veure porta.

El gol d’ahir de Alexis va significar el primer gol que feia a la lliga aquesta temporada; Villa també feia temps que no marcava, segurament per la manca de continuïtat; Iniesta, tots ho sabem, no és un golejador, però de vegades, els seus gols són claus; Tello és un jugador que m’agrada especialment, fins i tot més que Cuenca i, quan juga, aprofita molt bé el temps; i Piqué, a la seva...

Qui es va quedar sense marcar? Evidentment Pedro. Sembla ser que Pedro està molt més motivat quan juga amb la Roja que no quan ho fa amb el Barça. Sense anar més lluny, dimecres contra l’Uruguai en va fer dos. També Cesc va marca amb Espanya i ahir també es va quedar sense fer-ho, però el jugador d’Arenys ha anat marcant al llarg del campionat i, per tant, la seva situació no és tan preocupant com la de Pedro i, sobre tot, la d’Alexis.

Acabaré amb Cristiano Ronaldo. És del tot evident que està tirant del carro del Madrid. La seva manera de ser el portarà a fer-ho fins que vegi que ja no s’hi pot fer res. Mentre continuarà lluitant per la Pilota d’Or. El seu ego el motivarà com mai. Però tot això se’n pot anar en orris només que vegi que les coses no li surten com s’esperava degut a que el Barça i Messi  s’allunyin fins a un límit inabastable.    

SETÈ ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. PILAR DE 4!

Querida Ana Mato

Por: Ángel S. Harguindey | 02 de febrero de 2013  (Publicat al diari el País)


Di que sí, Ana Mato, hicíste muy bien en separarte de Jesús Sepúlveda. Si tu marido no es capaz de valorar en toda su medida tus esfuerzos para celebrar su cumpleaños, las horas que dedicaste a escoger los detalles de la fiesta, esos confetis -desde luego decir ahora que costaron 4.680 euros es una ordinariez, como lo es indagar si los pagó Pablo, Álvaro o Francisco, los de la Gürtel, eso es más típico de botiguers que de la Unidad de Delitos Económicos y Fiscales de la Policía Nacional-, lo dicho, si no supo apreciar tus desvelos, entonces es que no te merece. Una duda, Mato: ¿los confetis también eran de Louis Vuitton?
Y luego vino lo del cumple de la niña. Fue el 9 de junio de 2001 -me acuerdo como si fuera ayer- y la decoración del jardín con globos fue total: un arco de aire de seis metros, dos arcos flotantes de cinco metros, cuatro flores de 70 centímetros cada una, la figura de un payaso de 1,60 metros de altura (que detallazo que la figura del payaso no superara la de Jesús, tu marido), un grupo de teatro y unos cuantos globos. Pero no acaba aquí la cosa, querida. La fiesta de cumple del año siguiente costó el triple que la del 2001. Eso es poderío, y que no nos vengan ahora otra vez con que la pagaron lo de la Gürtel, ¡qué pesados!, lo que importa es la imaginación. ¿A quién sino a ti se le iba a ocurrir incluir cuatro margaritas de 2,5 metros de altura, un arco en el porche y una columna en la entrada, y todo por 1.210 euros? Hija, de verdad, no te valoran. ¿Y lo de las 15 columnas de 2,5 metros de altura que costaron 1.200 euros más IVA en la fiesta de la primera comunión de una de tus hijas? ¿Es eso dinero? Por Dios, si como quien no quiere la cosa habías reconstruido el Partenon en Pozuelo.
Y después, lo de los viajes: que si os fuísteis -tu y los niños- a Jerez, a Santiago, a Tenerife, a Dublin o a Suiza a cuenta de los de la Gürtel, que si alquilásteis un coche en Jerez, ¿y qué querían, que fuérais andando a todas partes? ¿No decían que viajar enriquecía la cultura? Seguro que en Dublin fuísteis a la casa de Jonathan Swift y que por las noches le leias a los niños el Ulises. Si es que todo les parece mal. Y otra vez lo de los botiguers: que si en 2002 los gastos de viaje de la family fueron 14.392 euros, que si el año anterior fueron 11.822, en fin hija, que cuando se tiene poca educación siempre se saca a relucir lo del dinero, ¡qué obsesión!
Menos mal que Mariano sí te valora y te ha dado el cargazo que tienes, corazón. Si tu de Sanidad siempre fuiste muy apañada, no había nada más que ver lo limpios que iban tus hijos al colegio. ¿Y lo del comité de Bioética? Menudo tanto te has apuntado, hija. ¿Es que a nadie se le había ocurrido antes nombrar a un catedrático como Nicolás Jouve para tal conjunto de cerebrines? Pues no, al parecer no, y mira que es brillante. ¿A quién se le ocurrió afirmar públicamente que la empresas de refrescos investigan con cadáveres de fetos abortados para buscar edulcorante? Pues a Nicolás. Y aquí, como si nada. Si es que hay mucha envidia. En fin, Ana, que no te quiero cansar mas. Un beso muy fuerte de tu amiguita del alma. 

María Dolores.

ELS CASTELLS, UNA TRADICIÓ FORANA

Un dia de fa quasi 4 anys, mon fill Albert em va dir que s’havia fet casteller. Davant la meva sorpresa em va dir: No m’has dit sempre que tenim que estimar els nostres tradicions?  I jo li vaig respondre: Les que ens son pròpies, no les dels altres territoris de Catalunya.

Quan l’Albert i la Núria van tenir el primer contacte amb els Castellers de la Sagrada Família de Barcelona, la Meritxell, que també és d’Amposta, ja feia uns quants anys que hi estava. Després altres noies d’Amposta anirien recalant a la mateixa colla. Ara mateix en són 8, més un noi de Sant Jaume d’Enveja.

L’afició als castells és enganxosa. A part, es cultiven diversos valors, com ara l’amistat, el treball en equip, el sacrifici, la superació, la constància... Amb tots aquest ingredients, no ens ha de semblar gens estrany que un dia, l’Albert, pensés en portar la tradició castellera a les Terres de l’Ebre. Així va ser com va començar a agafar cos la colla castellera dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta que, després de fer un taller sobre castells a Deltebre a finals del mes de novembre, va reunir joves de les 3 poblacions deltaiques.

El que desconeixien però, és que a l’Ametlla de Mar també s’estava formant una colla castellera i, encara que fos per poc, els portaven un lleuger avantatge. Es podria comparar amb aquella cançó de Mecano que explicava la historia del capità Scott que quan va arribar al Pol Sud es va trobar la bandera noruega que havia plantat poques setmanes abans Roald Amundsen.

Los Xics Caleros, que és com s’anomena la colla de l’Ametlla de Mar, van ser batejats diumenge passat dintre dels actes de les festes majors de la Candelera, la patrona del poble mariner. A l’esdeveniment hi van assistir com a padrins representants de les colles Xiquets del Serrallo (de Tarragona) i Castellers de Vilafranca, així com una nodrida representació dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta que van col·laborar activament fent pinya, que, en l’argot casteller, és el grup de persones que subjecten la base del castell. L’expectació va ser tan gran que pràcticament no hi va faltar cap mitjà de comunicació relacionat amb les nostres comarques.  

De moment, els Xiqüelos i Xiqüeles d’Amposta continuen amb els assajos cada dissabte per la tarda, alternant el Casal d’Amposta i el Maset de Deltebre. La colla ha anat ampliant el nombre de membres, així com les poblacions de procedència. Ara mateix, a part dels iniciadors, hi ha components de Vinaròs (un d’ells, Xavier Fontelles, va ser  cap de colla dels Castellers de Sant Boi), la Ràpita, Tortosa, la Sénia i la Galera. De tant en tant, també hi col·laboren membres de la colles de Barcelona de la Sagrada Família i de la Vila de Gràcia i, diumenge passat, durant el bateig dels Xics Caleros, es van oferir els Xiquets del Serrallo. A part de les colles estrictament castellers també han mostrat el seu interès grups de dolçainers i tabalers.

Perquè a diferència de la resta de colles existents arreu de Catalunya, als Xiqüelos i Xiqüeles del Delta els acompanyarà un grup de dolçainers en lloc dels tradicionals grups de gallers. El color de la camisa que, a l’igual que els equips esportius diferencia unes colles de les altres, serà el blau i l’escut, a hores d’ara encara està per escollir.

Precisament, sobre l’escut, s’ha fet un concurs on, finalment, s’hi van presentar més de 20 propostes, entre les quals, s’escollirà el que identificarà a la colla.

Com es pot comprovar, l’èxit està assegurat abans de començar. Ara només falta debutar (en una data encara per concretar) i la continuïtat que ha de tenir qualsevol tipus d’associació.

Com diu l’eslògan casteller: Força, sacrifici, valor i seny!        

10 misterios de la Economía Cuántica aunque hay más:

01.- No hay trabajo para nadie, pero debemos trabajar hasta los 70 años
y los fines de semana.

02.- Combatimos el fraude fiscal amnistiando a los defraudadores.


03.- ¿El consumo se desploma? Bajamos los sueldos y subimos los impuestos.

04.- Teníamos 4 millones de parados y aprobamos una Reforma Laboral para
facilitar los EREs y los despidos. Ahora tenemos casi 6 millones.

05.- El modelo de la construcción se va a la mierda y recortamos el 50% en I+D.

06.- Subimos el IVA y el IRPF pero las SICAV siguen intactas.
El capital se fuga a niveles nunca vistos.

07.- Recortamos en sanidad y educación, pero si hablas de tocar coches oficiales o
dietas te acusan de demagogia.

08.- Ponemos en la calle a miles de científicos y nos peleamos por
Euro Vegas.

09.- El problema es el déficit y nos endeudamos con 100.000 millones para salvar a
los bancos para que sigan desahuciando.

10.- Las CCAA piden rescate al Estado, que pide rescate a la UE y nos
endeudamos para pagar la deuda.