II ASSAIG CONJUNT XICS CALEROS I XIQÜELOS I XIQÜELES IV

Construir la unitat del socialisme

Marina Geli -Diputada del PSC-

Immersos en una crisi sistèmica que no vam preveure, la socialdemocràcia a Europa, a Espanya i a Catalunya busca camins nous per tornar a ser útil. No pot ser una proposta simptomàtica davant la fallida de tantes confiances, multiorgànica en termes mèdics, sinó una resposta sistèmica, sòlida, de recorregut.
Aquesta és la realitat d'avui: 25% d'atur; pobresa, precarietat, desigualtats creixents; serveis públics qüestionats; partits i institucions sota sospita i emigració; però també ressorgiment de l'esperit comunitari i voluntat de canvi. Ara més que mai, és prioritari reconstruir l'alternativa d'esquerres als governs espanyol i català.
¿Quin serà el paper del PSC? Fa més d'un any argumentava la necessitat de refundar el socialisme català, conscient que hem perdut base electoral. La societat catalana és complexa, fruit de la crisi econòmica, de la gran diversitat secundària a la immigració, i d'una creixent desafecció entre Catalunya i Es­panya.
Els progressistes catalans són avui, des de la mirada nacional, molt més diversos. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i la convicció que patim un mal finançament han fet emergir un sentiment majoritari a favor del dret a decidir la relació entre Catalunya i Espanya, rupturista o reformista. Això ha tingut un efecte important entre els votants del PSC: uns han votat CiU, ERC o ICV, i altres, Ciutadans, que juga un paper de quasi revisionisme espanyo­lista.
El mes de setembre passat, un centenar de socialistes vam promoure un manifest pel dret a decidir com a punt de trobada de la majoria a favor d'un projecte progressista solvent per a Catalunya.
Les divergències de cinc diputats socialistes en la declaració de sobirania al Parlament de Catalunya i el vot del PSC al Congrés -a excepció de Carme Chacón- a favor del diàleg entre Catalunya i Espanya per celebrar un referèndum, imitant el model d'Escòcia i el Regne Unit, evidencien que el PSC és plural. ¿Refundació o ruptura? ¿PSC o PSC-PSOE a Catalunya? Ara de nou, PSC.
Àmplia majoria a favor del dret a decidir. El dret a decidir ens inclou en la majoria social del catalanisme. No és ruptura, sinó punt de trobada, llibertat d'expressar-se individualment i col·lectivament i un signe de radicalitat democràtica. El primer ministre David Cameron interpreta la majoria d'Escòcia a favor del referèndum, el possibilita amb el suport dels laboristes al Parlament britànic i treballa per fer una oferta de continuïtat acordada als escocesos.
Refundació del PSC. Si el PSC vol representar les classes mitjanes i populars, de ser referent intergeneracional i de refer el pacte entre homes i dones, ha de liderar un procés regeneracionista i d'obertura als progressistes. Hem d'articular la diversitat en relació al sentiment nacional. Cal sumar el que representen Navarro, Chacón i Ros. Ara bé, el dret a decidir del poble de Catalunya, inclòs al programa electoral, ha de ser interpretat com a eix irrenunciable.
Cal trobar els actors per reconstruir la unitat des de la diversitat, acceptant diferències nacionals, ­socials i generacionals. Com l'any 1978, quan el PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE es fusionen sota les sigles del PSC.
Nou Pacte d'Abril amb el PSOE. El 1978, Joan Reventós va signar el pacte d'unitat amb Felipe González. En aquell moment, la federació entre PSC i PSOE preveia grup parlamentari propi i explicitava el dret d'autodeterminació. Ara, Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba han d'actualitzar el pacte, unitat des de la llibertat i en pla d'igualtat. Sempre he defensat el grup parlamentari propi. I si no, veu clara i lliure.
Però més enllà de l'instrument relacional al Congrés -al Senat, el PSC té grup diferenciat per mitjà de l'Entesa- cal definir si com­partim un projecte en l'àmbit econòmic, social, cultural i territorial. Ens uneix la necessitat de reformar la Constitució i d'oferir un projecte federatiu per a Catalunya. Però cal concretar, coneixedors de l'escepticisme instal·lat aquí, fins i tot, entre els socialistes.
El PSOE ha d'escoltar la majoria de catalans, que volen una consulta pactada i legal. Com diu l'expresident del Consell d'Estat, Rubio Llorente, cal articular una llei orgànica que permeti delegar el referèndum dins de la Constitució. Només acceptant el referèndum, el PSOE i el PSC podran articular una proposta des de l'esquerra, de sobiranies compartides entre Catalunya, Espanya i Europa. Cal interpretar que vivim un procés constituent i depèn de nosaltres ser-ne un dels protagonistes. Construir un projecte en positiu, sense pors, sense liderar els contres.

SENYALS DE PACTE

Des de fa setmanes percebo senyals inequívoques de pacte entre CiU i el PSC.

Si no fos així, no s’entendria que el PSC, juntament amb CiU i ERC no demanessin la renuncia de l’Oriol Pujol com a diputat al Parlament.

Intueixo (i remarco que només és això, una intuïció) que CiU no s’acaba de trobar còmode amb el pacte subscrit amb els republicans i busca nous socis de govern. De fet, sembla que ja hauria ofert al PSC entrar al govern, cosa que els republicans van rebutjar al començament de la legislatura.

La situació és tan canviant que mentre a l’entrevista que ahir publicava el Periódico de Catalunya feta a Pere Navarro, aquest afirmava que: L’única forma de tirar endavant el país és amb diàleg. Avui ja és veu d’una altra manera; per un costat, CDC parla d’autoexclusió del PSC, mentre que per l’altre ERC estaria disposta a entrar al govern sempre que l’executiu fixi una data per al referèndum.   

Esta clar que el PSC no els hi posarà fàcil. De moment ja han posat els seves condicions i, intueixo (torno a intuir) que al final es quedarà, com diu la dita castellana, en aigua de borraines (la borraja castellana és el nostre cardet, no la borraina tradicional)  

És evident que amb l’acceptació, per part de CiU, de la proposta de resolució sobiranista on la consulta popular ha de ser legal, es a dir, ajustar-se al dret espanyol, la federació nacionalista ha fet un viratge important en les seves pretensions secessionistes. Pel que sembla, Unió es fregaria les mans si acabés havent-hi una sociovergència al govern i, evidentment, una aproximació a Madrid.

Curiosament ERC també va subscriure la resolució en un intent de no molestar gaire als seus socis de govern, no sigui que, al final, se’n vagi tot en orris.  

Quan un partit polític pacta amb CiU (a nivell que sigui), es corre el risc de que la federació nacionalista li tingui un tracte despectiu, sense tenir-lo informat adequadament d’aquelles accions de govern que requereix el dia a dia.

Personalment sempre me he mostrat contrari a l’hora de pactar amb CiU. Al meu entendre seria una forma més de desgast d’aquesta espiral en la que es troba immers el socialisme català.

No es pot pactar amb un partit que, tradicionalment ha estat alguna cosa més que el rival polític del PSC a Catalunya. Un partit que, quan han pogut, han intentat esborrar-nos del mapa polític. La militància socialista no ho entendria i penso que Pere Navarro és conscient d’aquesta situació.

Els comunistes en casos així ho tenen molt més clar. A Badalona per exemple, a darrera hora han avortat la moció de censura contra Garcia Albiol, l’alcalde del PP. Què és preferible tenir un alcalde socialista amb el suport de CiU que no un del PP? Això s’hauria d’haver pensat fa dos anys quan van permetre la seva investidura, no ara.

II ASSAIG CONJUNT XICS CALEROS I XIQÜELOS I XIQÜELES III

Cínics i moralistes

Xavier Bru de Sala -escriptor-

¿Com som els catalans? El caràcter col·lectiu és impossible de descriure des de dins. Tothom és capaç d'aproximar-se als trets característics dels francesos, anglesos o italians, tot i que aquestes definicions provenen més de fora que de dins. Com et veuen acaba per definir-te, i encara que imperi el tòpic, ben poques vegades deixa de respondre a un tret característic. Qui no n'estigui convençut pot fer la prova, que provi de caracteritzar els pobles del nostre entorn, i després que caracteritzi els catalans. ¿Com som? Com que no ens miren, a penes hi ha definició. Si no és la que prové d'Espanya i ens adjudica allò de treballadors i gasius, orgullosos però covards. ¿Fins a quin punt ens sentim identificats amb aquesta mirada? Vicens Vives ens va titllar d'assenyats i arrauxats, constructors i demolidors de la pròpia obra segons vaivens imprevisibles, a més de pactistes. ¿Som encara tot això? ¿Ho hem estat sempre? Els sociòlegs, els historiadors, els filòsofs, s'abstenen amb comptades excepcions, entre les quals des-

taquen Ferrater Mora i Rubert de Ventós. La introspecció no és el nostre punt més fort.
En el terreny de la moral col·lectiva, potser encara és més complicat dir alguna cosa més o menys profitosa. Potser ens hi podria aproximar la contraposició entre Espriu i Pla, tant per les actituds personals com per les recomanacions, sovint ben explícites, contingudes en les obres respectives. El jove Pla ja va causar un escàndol colossal quan va abandonar per sorpresa els seus companys d'Acció Catalana, contraris a Cambó, per infeudar-se al polític, aleshores acusat d'anteposar els interessos de la dreta espanyola al catalanisme. ¿Conservadorisme innat de Pla? ¡Si venia de conspirar amb Macià contra Espanya! Pla era un cínic. Un cínic modern, descregut, indiferent davant la qüestió de la veritat, sempre fixat de manera obsessiva a l'agulla que senyala el nord de l'interès propi. Segons el model de Pla, que podem prendre com un arquetip, els cínics han de ser camaleònics, desconfiats, mediterranis, servils amb el poder per tal d'anar a la seva. ¿Això el desqualifica? No ho dic en to pejoratiu, perquè si pretenguéssim eradicar el cinisme de Catalunya hauríem de començar per fer-nos calvinistes, al preu d'endinsar-nos en els dominis tenebrosos de la hipocresia. Pla podia mentir, aprofitar-se del proïsme amb tota la sang freda i la barra del món, però no era un hipòcrita. Més aviat un pregoner del cinisme. L'exhibia, el recomanava, predicava amb l'exemple. Visceralment poc ètic, no se n'amagava, sinó que n'extreia els avantatges de la manera més pragmàtica possible.
Al pol contrari trobem Espriu, la persona de moral més rígida i severa que he conegut, insubornable, enterc, d'una peça, disposat al sacrifici per una causa justa. «Direm la veritat sense repòs», ens recorden cada dia, en la seva veu, els altaveus de Catalunya Ràdio. Espriu s'esforça per allunyar els catalans del mediterranisme, fins i tot del catolicisme pel que fa a la màniga ampla del perdó. Per això crea el mite del nord enllà. El gruix de l'obra espriuana en prosa o dialogada, i gran part de la poètica, està dedicada a fustigar els defectes dels catalans i, a la manera d'un profeta bíblic traslladat als nostres temps, exhortar-los a la reforma dels comportaments que desemboca en un sentiment de pertinença més gran a un poble.
El crític Harold Bloom explica que els grans autors creen alguna cosa semblant a religions i que, a través de l'escriptura, pretenen induir la resta dels mortals perquè es converteixin a la seva fe. També és per això que Pla i Espriu són els dos grans escriptors catalans del segle XX. Si Pla procura, en la seva obra, convèncer els catalans perquè se li assemblin, Espriu no es queda endarrere, sinó que d'una manera encara més explícita, mira de convertir els seus conciutadans, i les generacions futures, al seu estricte codi de comportament. Si Espriu concep la societat com una suma d'individus agermanats i solidaris sotmesos voluntàriament a unes normes profitoses per al conjunt, encara que puguin ser costoses per a l'individu, Pla l'entén com un campi qui pugui en el qual els més vius atropellen els més febles en comptes d'ajudar-los. Per Espriu, el senyor ha de ser un servidor. Segons Pla, t'has de servir dels senyors (i, si pots, també dels que no ho són). Espriu era entranyable. Pla no tenia entranyes.
Sospito que la moral dels catalans és un combinat de Pla i Espriu. Com un còctel amb aquests dos ingredients bàsics. Si durant decennis hi ha hagut més Pla que Espriu, ara es detecta una voluntat col·lectiva de capgirar les proporcions.

EL SÚPER QUE VA MATAR EL COMERÇ

A l'entrada d'Amposta, tal i com s’arriba des del Montsià interior, arribarem a una plaça: la de la Castellania d’Amposta (primer només era de “la Castellania”, però sembla ser que hi havia gent que ho interpretava de forma incorrecta)  No hi pot haver cap confusió ja que hi oneja una gran bandera d’Amposta (res a veure amb la de la plaça de Colom de Madrid) Però encara hi ha un altre tret diferencial per la qual cosa, el viatge novell, no podrà equivocar-se: segurament és un dels llocs on hi ha més súpers per metre quadrat del món mundial.

Sé que és una norma no fer propaganda de ningú, al menys que et paguin per la publicitat realitzada, però per una vegada, i sense que serveixi de precedent, anem a enumerar-los: el primer que trobarem, a l’esquerra, el Mercadona (recentment inaugurat), a dreta, el Dia, donant la volta a la plaça, el Carrefour i després el Lidl. Una mica abans haurem vist el Caprabo, al costat de Merkal Calzados.   

Segurament molts botiguers d’Amposta es sentirien feliços si s’acabés aquí, però encara hi ha dues grans superfícies més: l’Aldi i l’Eroski, situades a d’altres puts de la ciutat. Personalment em semblen molts de súpers per a una petita ciutat com Amposta amb a penes 20.000 habitants.

Però la història dels súpers ve de lluny. Pràcticament des de la instauració de la democràcia.

El primer súper d’Amposta tenia un nom que, pe si mateix, era tota una declaració d’intencions: la Unió. De fet, més que un súper era una cooperativa de consum creada pels comunistes locals que pretenien així, oferir als seus socis uns productes de qualitat a uns preus més competitius.

Però els de la Unió no eren fabricants i, per tant, havien de recórrer a un majorista per a que els subministrés el gènere. Aquest majorista, propietari dels supermercats Preko, en veure que a Amposta hi podia haver negoci, n’hi van muntar un de petit que ha perdurat amb el nom de Dia fins fa ben poques setmanes. Va ser el principi del fi del comerç tradicional de la nostra ciutat.

Més tard arribaria l’Amica, l’Intermerca, el Plus (que va obrir dues vegades i en va tancar dues més), el Mercadona (en una primera ubicació), el Caprabo (que va arribar a tenir dos centres oberts) i tota la resta que he enumerat anteriorment.

L’obertura de centres comercials era directament proporcional al tancament del petit comerç tradicional i familiar que hi havia a Amposta, alguns d’ells de llarga tradició. I no només això, el Mercat municipal va iniciar un període de declivi que, de no posar-hi remei, a la llarga, podria acabar desapareixent.

Curiosament, sempre s’ha dit que una gran part del viver de vots que té CiU ve, precisament, de les famílies de comerciants. Es increïble veure com, mentre s’ofega el comerç, els comerciants, una legislatura darrere de l’altra donen suport a aquells que han permès la instal·lació desmesurada de súpers a la nostra ciutat.

El penúltim gran invent convergent va ser la nova zona comercial també a tocar de la plaça de la Castellania d’Amposta. Allí s’hi havien d’ubicar firmes com el Decathlon o el Leroy Merlin, a part del Carrefour que va ser l’únic que, finalment va acabar per establir-se.

Des de l’ajuntament es va vendre com una solució per a dinamitzar la resta del comerç local (roba, calçat, objectes de regal, complements, electrodomèstics... ) Es va iniciar una campanya de promoció que a mi em va semblar més una rentada de cara; una manera de voler quedar bé davant els seus votats. Però el fracàs que va significar que no s’establís cap gran marca, així com la crisi que ens afecta, ha fet que, finalment, la solució acabés en desastre. Més o menys tal com ja havia passat amb anterioritat amb la creació de la zona lúdica de Tosses. Però els ampostins erra que erra: van a menjar de la ma de qui, amb l’altra els hi dóna garrotades.

Fa anys vaig proposar que a la plaça de la Castellania s’hi podria col·locar l’estàtua eqüestre d’aquell que durant 23 anys va permetre transformar la ciutat. Ara tinc una altra idea: col·locar una estàtua al comerciant enganyat. I no per la dona precisament...        

II ASSAIG CONJUNT XICS CALEROS I XIQÜELOS I XIQÜELES II

Nuestro corralito es el mismísmo Rajoy

Ángela Merkel proponía rescatar a Chipre en unas condiciones intolerables. Empieza, pues, mal la primavera ya tan cercana. Primero, Merkel rescató a Grecia. Han transcurrido cinco años  desde que comenzó la crisis y se mantiene  la alarma generalizada. Lo único que es  cierto, por el momento, es que ahora estamos mucho peor de como estábamos entonces.
¡Recordad la crisis del 29!
En Francia, las encuestas sitúan estos días a la hija de Le Pen por encima de Hollande. No se trata de ningún error demoscópico. Es una posible opción electoral que sólo de imaginarla produce escalofríos. ¡Recordad cómo llegó al poder, en Italia, Musolini y poco después, en Alemania,  Hitler! ¡Recordad la crisis de 1929!
Castillo de naipes
Caen sucesivamente los  Gobiernos como un castillo de naipes. Y nos continúan aplicando la receta de la austeridad sin tapujos. ¡Menuda receta! En Italia, las llaves de la gobernabilidad las tiene el cómico Grillo. Mientras, Berlusconi  trata de eludir, como siempre, una estancia suya en la  cárcel.
Premio Nobel
Berlusconi  y Bárcenas deberían ser galardonados con el  premio Nobel a los  ladrones de camisa blanca y a también a los corruptos. Merkel ha entrado en fase electoral y quiere seguir en el machito a costa de una política neoliberal alucinante y también de una política de patriotismo  alemán rancio.
Emperatriz de Europa
Merkel quiere seguir siendo la emperatriz de Europa y, para ello, necesita una victoria amplia en las urnas generales de su país. A esta democristiana la propuesta para Chipre le sirve para enviar avisos a navegantes. Quienes creen -cada día que pasa son menos- que la crisis va a desaparecer pronto, casi seguro que se equivocan.
Exhibición de potencia
Los cerebros del plan de rescate de Chipre han ido más lejos que en Grecia y han enseñado su  patita bordeando el corralito. Como  ocurrió en Argentina y luego asimismo en Brasil, Ecuador y Uruguay. En la actualidad el corralito aparece en Chipre. Es una exhibición de potencia por parte del Gobierno alemán. Es decir, por parte de Mérkel.
Mensajes en Berlín
Atención, atención. Comenzamos en Argentina y estamos a punto, si necesario fuere,  de pasar del océano Atlántico al Mediterráneo.  Tomen nota portugueses, españoles,  franceses, italianos y el tutti quanti.  Así son los mensajes que se fabrican en Berlín.
Como un meteoro
Fluye en España el constante deterioro del Estado del Bienestar. El Gobierno popular avanza a gran velocidad, como un meteoro, destrozando prácticamente todos los ámbitos de protección social: parados,  funcionarios, profesores, médicos, sanidad pública, jubilados, escolares, universitarios, discapacitados, dependientes y un largo etcétera. Y es que nuestro corralito es el mismísimo Rajoy.
Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

SANT CARLES DE LA RÀPITA I LA BADIA DELS ALFACS

En el siglo XVIII un monarca español tuvo un sueño; soñó en construir en la ribera Mediterránea una opulenta ciudad con un gran puerto de mar y comunicada con el río Ebro gracias a un canal de navegación, a imagen y semejanza de la ciudad rusa de San Petersburgo. El rey situó la ciudad cerca de la desembocadura del Ebro, aprovechando las condiciones del puerto natural de los Alfaques. Este rey fue Carlos III y la ciudad se llama San Carlos de la Rápita precisamente en honor a quien ha sido el mejor alcalde de Madrid.  

A la muerte del monarca su sueño se desvaneció y hoy en día sólo quedan pequeños vestigios de la que había de ser una majestuosa urbe. Del canal de navegación entre el Ebro y la bahía de los Alfaques quedan las esclusas a mitad del camino y poco más. También es de aquella época la Iglesia Nueva situada en el barrio Español y que nunca llego a terminarse. Después de permanecer muchos años en estado de semiabandono, se ha convertido recientemente en un centro cultural.

San Carlos de la Rápita (para la gente de la zona La Ràpita a secas) fue durante muchos años un pequeño pueblo marinero que gozaba de una situación privilegiada por su proximidad a la desembocadura del río Ebro que aportaba los nutrientes necesarios para la regeneración de las especies marinas.

Desde hace unas décadas, sobre todo durante los años del boom inmobiliario, el municipio ha tenido un crecimiento espectacular ampliando su casco urbano por el Sur hasta sus límites territoriales.  

Después de la pesca, el principal motor económico de la ciudad es el turismo. Sobre todo durante la época estival, la población residente crece considerablemente. Allí han fijado su segunda residencia muchas familias de pueblos vecinos pero, mayoritariamente, aragoneses con ansias de mar.

San Carlos de la Rápita es un lugar donde se respira tranquilidad. Se pueden dar largas caminatas a lo largo de su paseo marítimo e incluso más allá de sus límites marcados por el faro. Pero sin duda una de las mejores actividades es una excursión por su bahía. Para ello podemos escoger tres medios de transporte: la golondrina, una embarcación sin patrón que no requiere título ninguno o un taxi marítimo.

Durante la excursión navegaremos entre las explotaciones de mejillón y ostra que podremos  degustarlas en el chiringuito del Avi Agustí acompañadas de un buen cava; nos podremos bañar junto a los restos de las antiguas salinas de la Trinidad, abandonadas a finales del siglo XIX y, finalmente, degustar unos exquisitos pescados y mariscos o un buen arroz en el chiringuito de la Costa (se precisa reserva) 

 

LA CURIOSIDAD. El topónimo de La Rápita es de origen árabe y era un lugar de oración antes de comenzar la batalla. No olvidemos que antiguamente el río Ebro, pos su difícil travesía, solía ser frontera entre territorios.

EL PUERTO. Aunque su puerto ha sido eminentemente pesquero, a principios del siglo XVII, concretamente en 1610, partieron desde allí camino del exilio la mayor parte de los moriscos de Aragón y del Oeste y Sur de Catalunya.

EL APUNTE. El escritor local Emili Rosales publicó en 2005 la novela La Ciutat Invisible (La Ciudad Invisible) con la que ganó el premio Sant Jordi, uno de los más prestigiosos en lengua catalana, ambientada en los tiempos de Carlos III.

LA OFICINA DE TURISMO. Se encuentra situada a la entrada del parque de Garbí, cerca de la playa local más popular: la del Pipi.

LOS ALREDEDORES. La sierra del Montsiá es un paraje natural prácticamente virgen que se puede recorrer a pie por sus diversos senderos contemplando la riqueza de su flora y disfrutando de sus extraordinarias vistas, sobre desde el lugar llamado la Foradada.

Por la carretera del Poble Nou del Delta podremos acceder hasta el corazón mismo del delta del Ebro y visitar, entre otros atractivos, su parque natural y su red de centros de interpretación.  Imprescindible llevar unos prismáticos para poder observar con detalle las aves acuáticas, sobre todo los flamencos.

También aconsejo visitar los Ullals de Baltasar, un fenómeno geológico al que se puede acceder desde el lado mismo de las esclusas del viejo canal de navegación.

¿QUÉ COMER? Los pescados y mariscos de La Rápita son de una extraordinaria calidad. Se dice que sus langostinos son los mejores del mundo (con permiso de los de Vinaròs)

¿DÓNDE COMER? Evidentemente en alguno de sus prestigiosos restaurantes, pero también podemos quedar sorprendidos por alguna de sus tascas.  

MI RECOMENDACIÓN. Sin duda alguna el centro neurálgico de la ciudad se encuentra en la plaza Carlos III. Allí podremos tomarnos una copa o degustar una tapa con los productos típicos del lugar sentados tranquilamente en la terraza de uno de sus establecimientos contemplando el paso del tiempo.  

¿DÓNDE ALOJARSE? La Rápita tiene varios hoteles y aparhoteles, pero también pisos y apartamentos que se pueden alquilar directamente del propietario por días, semanas o meses.

¿QUÉ HACER? Como actividades de ocio son recomendables las excursiones en bicicleta por el delta o la pesca de la caña desde los lugares permitidos. Se pueden alquilar embarcaciones para pescar en la bahía.  

¿CÓMO LLEGAR? La ciudad está bastante bien comunicada, pero sólo podremos llegar por la N-340, tanto si se viene del Norte como desde el Sur. Las dos salidas de autopista más cercanas están en Amposta y Vinaròs y las estaciones de tren en La Aldea y Vinaròs. El aeropuerto más cercano es el de Reus, a unos 100 Km.    

PÁGINA WEB RECOMENDADA:     http://www.turismelarapita.com/