11-S, 12-O...

Fa unes dècades es cantava: Tres días hay en el año que relucen más que un sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión, encara que a la versió de la trinca es canviava el darrer pel 18 de juliol...
Però com els temps canvien, ara s’hauria de tornar a modificar per adequar-ho als temps actuals. Per exemple a Catalunya brilla en força l’11 de setembre (11-S)i sembla que la cosa va a més després de la gran manifestació de Barcelona de 2012 i la Via Catalana de 2013 que, segur, acabarà sent un èxit ja que s’acabarà per completar tots els trams. I a Espanya el 12 d’octubre. La seva festa nacional, la de l’exaltació de la grandesa pàtria.  
Però que passa si volem col·locar dintre del mateix calaix (en aquest cas Catalunya) totes dues festes? Que lliguen com un ou i una castanya, es a dir: res.
Davant la cada vegada més apropiació de la diada per aquells que s’autoanomenen nacionalistes, el PPC s’està rumiant si acudir o fer un acte pel seu compte. Si finalment s’opta per això últim, sembla ser que ho farien en un lloc emblemàtic com ara Ripoll o Poblet. Fins ara, de Montserrat no han dit res; potser perquè Montserrat és un lloc massa emblemàtic per al catalanisme més recent i ja seria massa pretendre fer-ho en aquest lloc.
Però l’únic dilema del PPC aquests dies no és si acudirà o no als actes de al Diada o si serà Poblet o Ripoll on finalment farà el seu. El PPC també debat si assistirà o no als actes que la facció espanyola que viu a Catalunya vol organitzar per al 12-O, sembla ser que a la Sagrada Família de Barcelona.
I si els independitzéssim? A qui? A tots aquells que viuen a Catalunya i no sé senten catalans. Si bé Espanya no vol donar-nos la independència (per què no ens la vol donar, ho teniu clar?), nosaltres, en un acte de comprensió i solidaritat els hi podríem donar a ells. Podríem establir una cosa així com una colònia dintre del territori català on es fessin classes en castellà per als seus fills, on poguessin veure TV4, evidentment en castellà i on poguessin utilitzar el seu propi idioma sense cap tipus de limitació. El problema seria on establir aquest nucli o si fer-ne més d’un per a que tothom pogués estar prop del seu centre de treball.

Per cert, arribarà el PSC a plantejar-se alguna vegada imitar al PPC? Fins ara el PSC ha recolzat sempre les lleis de política lingüística que s’han aprovat al Parlament i s’han identificat sempre en tot allò que representa Catalunya, però sembla ser que ara, poc a poc, s’estan allunyat d’aquestes tesis. I sí, també el PSC és xiulat i escridassat quan, per exemple, participa a l’ofrena floral de Rafael Casanova. Tot es pot arribar a veure, però si un dia la C es converteix en una O i sé li afegeix una E, potser serà el moment de replantejar-nos una nova relació amb el patit que avui lidera Pere Navarro i que demà, potser tindrà un altre perfil molt més espanyol encara. 
Per cert, jo seguiré celebrant les dues dates i si una ho faré amb devoció, l'altra encara més. Contradiccions que té un (o no)  

MIRANDA DE EBRO I

 http://es.wikipedia.org/wiki/Miranda_de_Ebro

EL PP I LA POLÍTICA LLORO

La tàctica del PP és repetir constantment, com si d’un lloro es tractés, tot allò que vol que recali entre la societat. Un exemple el tenim aquest dies quan des de Rajoy fins el darrer dirigent del partit, diuen per activa i per passiva que estem sortint de la crisi, estem sortint de la crisi, estem sortint de la crisi... Al final, el missatge cala entre la ciutadania i els més beneits s’ho acaben creient. Molts d’aquests beneits són els que van votar-los perquè traurien a Espanya de la crisi i possiblement els tornaran a votar perquè ja se sap, si ens han de robar, al menys que ho faci un bon professional i ja sabem que els del PP amb això estan diplomats.
Però me’n he adonat que encara tenen una altra consigna: culpar a la República dels morts que hi va haver a la guerra Civil Espanyola. Ara ha estat la presidenta del partit a Guadalajara que, a la vegada és la presidenta de la diputació. Segons aquesta senyora la República ens va portar a la Guerra Civil, ignorant que van ser els feixistes els qui van donar un cop d’estat en contra d’un règim legalment sortit de les urnes. Bé, d’aquest tema ja en vaig parlar la setmana passada i vaig dir el que pensava. Només una qüestió: Què passaria si ara la societat es revoltés farta de l’actual situació de crisi i mangoneo fins fer caure el govern del PP? De qui seria la culpa? D’ells segur que no.
Però quan de parlar de Bárcenas es tracta, curiosament, emmudeixen tots sense saber per quina estranya raó... O sí...   

La necia nostalgia franquista del Partido Popular

Juan Carlos Monedero

El portavoz adjunto del PP en el Congreso, Rafael Hernando, dice que la República fue responsable de un millón de muertos en la guerra civil.  Además de un reaccionario es un ignorante. Las nuevas investigaciones sobre las víctimas de la guerra civil rebajaron esa cifra literaria.  Y han demostrado, al tiempo, la voluntad genocida del levantamiento. Desde antes del levantamiento les sobraba media España. Su única legitimidad, ayer y hoy, es el botín de guerra. Huele a lo mismo cuando dicen: ¡Tenemos mayoría absoluta! No terminan de quitarse ese fascista que les habla al oído.

¿Cómo puede un dirigente político igualar la democracia y la dictadura? Tontos y amables con el fascismo. Típica dirigencia PP. Le ha faltado decir que los judíos son responsables de seis millones de asesinados en los campos de exterminio, que los tutsis fueron responsables de asesinarse a sí mismos a machetazos en Ruanda o que los izquierdistas fueron los responsables de su asesinato por Suharto, que en realidad eran ellos mismos. Aunque, en verdad, van a decirlo en un par de días cuando las democráticas bombas del Nobel de la paz Obama masacre a la ciudadanía en Siria. La culpa, obviamente, es de las víctimas.

No ha dejado claro Rafael Hernando si la República fue responsable por haber impedido el golpe de Estado de los militares en 1936, por haber resistido durante tres años o porque los republicanos derrotados luego siguieron luchando por la democracia enfrentando a Hitler y Mussolini durante la Segunda Guerra Mundial. Con la bandera republicana en el morral. El tanque Guadalajara entró de los primeros a liberar París. A los republicanos que lucharon en la Resistencia los homenajean en Francia. A Franco no. Franco –dictador genocida que tuvo en sus gobiernos al fundador del PP, Manuel Fraga- es un fascista en todos los libros de historia de Europa. Menos aquí. Esas cosas de nuestra Transición. Empezamos este nuevo curso insistiendo en una vieja idea: sólo en España puedes ser demócrata sin ser antifascista.

Dice Hernando que la bandera republica es inconstitucional, al igual que la bandera franquista. Nunca entendieron qué significa una Constitución. En España, durante cuarenta años, por su culpa, no tuvimos una. Siguen en las mismas. Son tan reaccionarios que ni siquiera entienden que en democracia, la voluntad popular sirve incluso para dotarnos de una nueva Constitución e, incluso, de una república. Mientras que la bandera franquista era la bandera de una dictadura que asesinaba o encarcelaba a los disidentes, la bandera republicana tenía detrás una Constitución que otorgaba el derecho a cualquiera para construir un nuevo régimen si tenía los votos para ello. Pero Falange, el partido al que confiaron los franquistas su política, sólo confiaba, como decía Primo de Rivera (hijo de dictador) en la “dialéctica de los puños y las pistolas”. Hernando es tan necio que no ve las diferencias. Portavoz adjunto del PP en la sede de la soberanía popular. Empezamos bien.

Los cachorros del PP -que expresan lo que han aprendido a la hora de comer la paella el domingo en la casa familiar o en las escuelas de verano de su partido-, levantan el brazo a lo nazi, añoran el franquismo y volverían a cazar rojos como en los mejores años de sus mayores. El PP les ríe la gracia y avala ese quehacer.  El Parlamento español sigue sin condenar en un pleno el golpe de 1936 y la dictadura franquista. No chirría. Siguen en las calles los nombres de los asesinos y los genocidas o la Catedral de Sevilla da reposo a un psicópata, Queipo de Llano, que invitaba a las tropas moras a violar a las mujeres españolas responsables del delito de ser esposas de los milicianos. Un buen católico. La ayuda para remozar la tumba del dictador en el Valle de sus caídos salió en el BOE el 18 de julio de este año. Somos la única especia animal que tenemos el sentimiento de repugnancia. Pues va a ser verdad.

GUERRA NO!

Síria va ser l’únic país on no va triomfar la anomenada primavera àrab. De fet, a la llarga, les revoltes van fracassar en tots els països, però és que a Síria ni tan sols va tenir la possibilitat de fracassar. En guerra civil des de fa dos anys i mig, sembla ser que el dilema actual és si s’ha d’intervenir militarment o no.

Igual que el lema que va emprar el govern del PSOE, allà per l’any 1986 quan s’havia de fer el referèndum de l’OTAN: d’entrada, no. No a la guerra!  

Si, finalment, s’acaba declarant la guerra en contra Baixar al-Àssad, l’excusa de les potències és la suposada utilització d‘armament químic contra les tropes rebels el passat 21 d’agost. Però després de la investigació in situ d’experts de Nacions Unides, no ha quedat clar si l’exèrcit sirià va emprar o no substàncies químiques en contra de les tropes opositores al règim.

Vulgues o no, les comparacions amb l’Iraq són inevitables. No puc deixar de recordar les mentides que es van dir per a justificar la guerra contra el dictador Saddam Hussein. La principal amenaça era l’existència d’arsenals nuclears que mai van estar provats. Fins i tot es van d’haver de demanar disculpes. Per tant, qui ens assegura ara que Al-Àssad ha utilitzat armament químic contra les forces opositores i no ha estat a l’inrevés? Els opositors (o rebels si voleu) davant de la no intervenció de tropes estrangeres i veient com passa el temps sense que ningú els hi doni un cop de ma, no és possible que hagin volgut provocar una intervenció militar per part dels Estats Units i els seus aliats? No ho afirmo ni molt menys, només ho deixo aquí com a hipòtesi de treball.

Una vegada més ens troben davant de l’etern dilema: Envair el país per fer caure un dictador que està massacrant els seus conciutadans només pel fet d’estar contra ell i posar així solució a la situació o no fer-ho i deixar que tot segueixi igual.  

De moment el nombre de morts s’eleva a uns 100.000, mentre que la de refugiats a d’altres països és de més de 2 milions i el nombre de desplaçats interns ascendeix a més de 4 milions. Les xifres són tan esgarrifoses com eloqüents. Es a dir, parlen per elles soles i no li cal donar més voltes.

Però tornant a l’Iraq, després de la caiguda del dictador, els atemptats amb morts han continuat de forma continuada. Segurament la premsa ho ha silenciat esperant que, poc a poc, vagi desapareixent de la nostra memòria col·lectiva, però la realitat és la que és i ningú pot canviar-la.

Què passaria a Síria? Només el temps ens ho acabaria responent, però des d’aquí vaticino que es prengui la decisió que es vulgui, la pau no acabarà arribant de forma immediata. Mentre, diàriament es produirà la mort de persones innocents i des d’occident mirarem cap a un altre costat, com sempre hem fet.          

VITÒRIA-GASTEIZ VII

 

EL REI, LA INFANTA I EL PRÈSTEC

Segons l’Agència Tributària (que d’això en sap molt) el Rei va fer dos transferències a sa filla la infanta Cristina per un valor total de 1.500.000 euros.
Consultada la casa Reial, la versió d’aquesta és que es tractava d’un préstec de pare a filla per a que aquesta pogués comprar el palauet de Pedralbes on va viure uns anys amb el seu espòs i fills. Per cert, en l’actualitat aquest palauet està en venda.
Ahir vaig poder escoltar durant un moment una tertúlia a la SER i van opinar bàsicament dues coses. La primera és que el Rei no guanya ni de llarg 1,5 milions a l’any, per tant, per molt que es tracte del cap de l’estat, estem parlant de mots de diners. I la segona és si ni la infanta ni el seu marit, en aquella època, guanyaven per a poder pagar un préstec com aquell, és que estaven vivint per sobre de les seves possibilitats, una cosa de la que se’ns ha acusat sovint als ciutadans que hem de passar d’una nòmina i estem pagant la hipoteca de la casa i el préstec del pis.

Normalment, encara que es vulgui disfressar de préstec, quan hi ha una transferència de capitals entre pares i fills (o a l’inrevés, encara que aquests casos són menys freqüents), el que realment hi ha és una donació. Per tant, si el Rei va donar a sa filla 1,5 milions d’euros, aquests diner haurien d’haver tributat per l’impost de successions i donacions. La qual cosa, de ser certa, si la infanta Cristina no els va pagar, va cometre frau fiscal i, és de suposar que tipificat com a delicte per la quantitat defraudada que, segons les notícies periodístiques seria de 400.000 euros.

Bon exemple donen als ciutadans tots aquest pájaros. Tindríem que fer-nos tots objectors fiscals i negar-nos a pagar impostos allà (Espanya) i aquí (Catalunya)a veure si tot s’ensorra d’una vegada. 

La abusiva discriminación fiscal a favor del capital

Vicenç Navarro

Una de las características de nuestro tiempo es el enorme crecimiento de las rentas del capital a costa de las rentas del trabajo. Hoy, en España,  por primera vez durante el periodo democrático, las rentas del capital representan un porcentaje de toda la renta nacional superior al que representan las rentas del trabajo.
Esta situación, como he indicado en varias ocasiones, es una de las principales causas de las crisis actuales. La crisis económica, que se refleja en un estancamiento, cuando no retroceso, económico, se debe a la falta de demanda, consecuencia de la disminución de las rentas del trabajo. Y la crisis financiera, consecuencia de la falta de crédito, se debe al comportamiento especulativo del capital financiero, que encuentra mayor rentabilidad en las inversiones de carácter especulativo que en las inversiones en la economía productiva (debido al estancamiento económico) creando burbuja tras burbuja, que cuando explotan provocan las crisis financieras. Es más, la reducción de las rentas del trabajo y consiguiente descenso de la capacidad adquisitiva de la población es la causa principal del enorme endeudamiento, con la hipertrofia del capital financiero que le acompaña. Hoy, este tipo de capital financiero es el dominante en el mundo del capital. La evidencia que avala esta realidad es enorme y abrumadora, aunque el lector no lo notará leyendo la mayoría de medios escritos de mayor difusión o escuchando las cadenas de radio o televisión más importantes del país.

Las políticas fiscales como causa del crecimiento de las rentas del capital
Una de las causas del crecimiento de las rentas del capital es la política fiscal que grava a las rentas del capital mucho menos que a las rentas del trabajo. Los datos muestran que el impuesto de sociedades (que grava las rentas del capital) es menor que el sector del IRPF que grava las rentas del trabajo. La discriminación positiva a favor de las rentas del capital es una constante en el sistema fiscal.
Los argumentos que se utilizan para justificar esta situación, aportados por think tanks –como Fedea- financiados por la gran banca (como el Banco Santander –que paga pocos impuestos-) y las grandes corporaciones como Repsol (que paga también muy, pero que muy pocos impuestos) son de varios tipos. Uno de ellos, el más común, es que España ya es uno de los países donde el impuesto de sociedades es más elevado y es injusto elevarlo incluso todavía más.
Cada vez que se propone un cambio para aumentar el gravamen del capital, la prensa próxima al mundo del capital que es la mayoría- pone el grito en el cielo en sus editoriales, subrayando que España ya tiene el impuesto de sociedades más elevado de la Unión Europea (con un tipo general del 30%). Esto no es cierto. Hay una gran diferencia entre lo que las grandes empresas deberían pagar (el tipo nominal) y lo que en realidad pagan. La gran banca paga muy poco debido, entre otras cosas, a los paraísos fiscales (tanto los legales como los ilegales) y algo similar ocurre con las grandes empresas. Es más, la cantidad de deducciones es enorme, con lo cual el nivel de imposición real es ridículamente bajo.
Otro argumento a favor del trato tan favorable a las rentas del capital es que las empresas necesitan ganar dinero para poder invertir y crear riqueza y puestos de trabajo. Este argumento es repetido una y otra vez por los economistas neoliberales, que son la mayoría de los existentes en el país. Este argumento es también erróneo. Por extraño que parezca, las grandes empresas tienen una enorme cantidad de dinero que no invierten pues no existe suficiente demanda para necesitar expandir su producción. Dinero no les falta, dinero conseguido en parte por las facilidades fiscales que tienen. Por ejemplo, al mismo tiempo que el Presidente Rajoy recortaba 6.000 millones de euros en la sanidad pública (un ataque frontal al sistema nacional de salud), las empresas que facturaban más de 150 millones de euros al año y que representaban solo un 0,12% de todas las empresas, conseguían ingresar 5.800 millones como resultado de la reducción del impuesto de sociedades. A las grandes empresas no les falta dinero. En realidad, les sobra.

Los beneficios fiscales no determinan un aumento de la inversión
En EEUU, donde los sistemas de contabilidad fiscal son más intensivos y creíbles que en España, se calcula que las 1.000 empresas más importantes del país tienen casi un trillón (un trillón americano, es decir un billón) de dólares que está en reserva, sin invertir (ver Robert Reich “The Three Biggest Lies about Why Corporate Taxes Should Be Lowered”).
No hay falta de dinero y crédito entre las grandes empresas sino entre las medianas y pequeñas empresas, que paradójicamente pagan un impuesto de sociedades mayor que las grandes empresas y tienen un problema grave de falta de crédito. Estas son las empresas que crean más puestos de trabajo en España.
Un tercer argumento que intenta justificar la baja carga impositiva de las rentas del capital es la necesidad de ser competitivos en una economía globalizada. No se aclara, sin embargo, porqué pagar menos impuestos las hace a las empresas más competitivas. El que paguen menos impuestos explica que tengan más beneficios, pero no explica porqué esto las hace más competitivas o porqué crearán más puestos de trabajo, a no ser que inviertan este dinero en aumentar su competitividad y/o en la creación de empleo. No puede asumirse que a mayores beneficios mayor inversión o mayor número de puestos de trabajo. La realidad no apoya estas teorías. La causa principal de la expansión de la producción de las empresas es la expectativa de mayor demanda de sus productos.
Hoy existe una discriminación en la política fiscal a favor del capital y a costa del mundo del trabajo que no puede justificarse en términos económicos. El que ocurra se debe única y exclusivamente al enorme poder que el establishment financiero y gran patronal tiene sobre los estados. Se debe a causas políticas, no a causas económicas. Así de claro.

L’ENÈSIM FRACÀS DE CIU A AMPOSTA

Quan formava part del consistori ampostí, recordo que des de l’equip de govern (majoria absoluta de CiU) es van fer mans i mànigues per a portar a Amposta l’empresa Lamicat que tenia per objecte social la fabricació de cascs per a embarcacions.

Des de la Ràpita s’ho miraven amb cert recel, ja que, com és normal, a priori, sembla ser que una empresa així tingui més cabuda a una ciutat marinera i que sempre ha tingut indústria naval que no per a omplir un polígon industrial d’una població sense cap tipus de tradició marinera.

Recordo que semblava que a l’alcalde de l’època li anava la vida en aquella operació. Sense saber els detalls de les negociacions, imagino que va tocar els seus contactes dintre del seu partit, fent ús de la seva influència per a que finalment, fos Amposta la ciutat escollida per Laminats de Catalunya SL que és com es diu la societat.

I per què us explico tot això? Perquè dissabte, una persona de la meva més absoluta confiança, em va dir que havien tancat portes. 

Quan he anat avui per a fer les fotos que il·lustren el comentari el cert és que ho he vist tot tancat i barrat sense cap signe extern d’activitat i, a part, molt deixat, com si ja fes temps que ningú s’apropa per allí.

Baix el meu punt de vista, la indústria ha estat sempre el taló d’Aqui·les de l’economia Ampostina. No és que la resta d’activitats vagi molt més bé, però la indústria que sempre ha estat el motor de les diferents recuperacions econòmiques quan hi ha hagut períodes de crisi, a Amposta sembla ser que ha passat de llarg o, simplement ha marxat a l’Aldea com va ser el cas de DAPSA, ara Saica Pack.

El tancament de Lamicat demostra, una vegada més, el fracàs de l’equip de govern d’Amposta a l’hora de buscar inversions. És l’enèsim fracàs després de, per exemple, el tancament d’Antaix de fa uns mesos i que va arribar a Amposta gràcies a la intervenció de l’anterior alcalde. Però que no s’enganyi ningú, es tracta més d’una estratègia de màrqueting polític que una voluntat real de voler crear ocupació a la nostra ciutat i, si se’n crea, ja sé sap qui són els que, finalment, acaben entrant a treballar.     

                                                                                                                        

A MESSI SE’L POT PERDONAR

Varem poder veure a Messi acompanyat pel president del Comitè Olímpic Espanyol que, a la vegada també és el president de la candidatura de Madrid, lluint la samarreta de la candidatura i també aguantant una bandera (òbviament de la candidatura Madrid 2020)

Sé li ha de tenir en compte a Messi què hagi donat suport a la candidatura de la capital i cort de l’imperi?

Des del meu punt de vista, no. No es pot dir que es tracta d’un pecat de joventut perquè Lionel ja té 25 anys i fins i tot és pare, per tant, sap molt bé on es fica. Per una altra banda cal recordar que estem parlant del millor jugador del món en l’actualitat i, possiblement, de tota la història del futbol. Fins i tot per davant de Pelé. Per tant, quan un jugador assoleix aquest nivell, a part de les seves obligacions que són la de jugar al futbol i atendre els compromisos que té com a jugador, però també amb els seus patrocinadors, també ha de cedir la seva imatge per a d’altres causes com per exemple la de donar suport a la candidatura de Madrid que mira d’aconseguir la olimpíada de 2020.

Per tant, mentre Messi segueixi donant dies de glòria al Barça, aconseguint títols per a la entitat i fent-nos gaudir del seu talent, opino que sé li ha de perdonar si en un moment puntual donar suport a la candidatura d’una ciutat que representa l’antítesi dels nostres valors.