GUERRA NO!

Síria va ser l’únic país on no va triomfar la anomenada primavera àrab. De fet, a la llarga, les revoltes van fracassar en tots els països, però és que a Síria ni tan sols va tenir la possibilitat de fracassar. En guerra civil des de fa dos anys i mig, sembla ser que el dilema actual és si s’ha d’intervenir militarment o no.

Igual que el lema que va emprar el govern del PSOE, allà per l’any 1986 quan s’havia de fer el referèndum de l’OTAN: d’entrada, no. No a la guerra!  

Si, finalment, s’acaba declarant la guerra en contra Baixar al-Àssad, l’excusa de les potències és la suposada utilització d‘armament químic contra les tropes rebels el passat 21 d’agost. Però després de la investigació in situ d’experts de Nacions Unides, no ha quedat clar si l’exèrcit sirià va emprar o no substàncies químiques en contra de les tropes opositores al règim.

Vulgues o no, les comparacions amb l’Iraq són inevitables. No puc deixar de recordar les mentides que es van dir per a justificar la guerra contra el dictador Saddam Hussein. La principal amenaça era l’existència d’arsenals nuclears que mai van estar provats. Fins i tot es van d’haver de demanar disculpes. Per tant, qui ens assegura ara que Al-Àssad ha utilitzat armament químic contra les forces opositores i no ha estat a l’inrevés? Els opositors (o rebels si voleu) davant de la no intervenció de tropes estrangeres i veient com passa el temps sense que ningú els hi doni un cop de ma, no és possible que hagin volgut provocar una intervenció militar per part dels Estats Units i els seus aliats? No ho afirmo ni molt menys, només ho deixo aquí com a hipòtesi de treball.

Una vegada més ens troben davant de l’etern dilema: Envair el país per fer caure un dictador que està massacrant els seus conciutadans només pel fet d’estar contra ell i posar així solució a la situació o no fer-ho i deixar que tot segueixi igual.  

De moment el nombre de morts s’eleva a uns 100.000, mentre que la de refugiats a d’altres països és de més de 2 milions i el nombre de desplaçats interns ascendeix a més de 4 milions. Les xifres són tan esgarrifoses com eloqüents. Es a dir, parlen per elles soles i no li cal donar més voltes.

Però tornant a l’Iraq, després de la caiguda del dictador, els atemptats amb morts han continuat de forma continuada. Segurament la premsa ho ha silenciat esperant que, poc a poc, vagi desapareixent de la nostra memòria col·lectiva, però la realitat és la que és i ningú pot canviar-la.

Què passaria a Síria? Només el temps ens ho acabaria responent, però des d’aquí vaticino que es prengui la decisió que es vulgui, la pau no acabarà arribant de forma immediata. Mentre, diàriament es produirà la mort de persones innocents i des d’occident mirarem cap a un altre costat, com sempre hem fet.