L'Estat ha pressupostat un 25,5% menys en inversions a Catalunya que
l'any passat, el 9% del total. Amb tot, davant les queixes dels diputats
catalans, a qui ha acusat de «plorar» injustificadament, la secretària
de Pressupostos,
Fernández Currás, ha assegurat que l'Estat ha
augmentat de forma «contínua i sistemàtica» les inversions a Catalunya
durant 10 anys i que ara toca a altres territoris. A més, ha justificat
l'incompliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut (DA 3a),
que obliga a invertir l'equivalent a l'aportació catalana al PIB
estatal «perquè no hi ha diners».
Anem a pams. El problema no és que hi
hagi menys diners a caixa, sinó la forma com es distribueixen els
escassos recursos disponibles. Així, la inversió resta lluny del que
correspon per població (16,5%) o per PIB (18,4%). Això, independentment
del greuge comparatiu que suposa, constitueix un error estratègic pel
fet que es penalitza un territori dinàmic. No en va, en un context de
crisi econòmica, la provisió d'infraestructures de servei públic és un
factor clau en el rellançament de la competitivitat i la creació
d'ocupació. A més, són imprescindibles per maximitzar la posició de
Catalunya com a porta de l'Europa Mediterrània, a fi d'obtenir una
millora de les connexions amb la resta del seu entorn.
Si de cas, parafrasejant
Fernández Currás,
podríem dir que plouen llàgrimes sobre mullat. Fins al 2007 (primer any
de l'entrada en vigor de la DA 3a), que, mandatava l'Estat a compensar
la infrainversió acumulada durant 7 anys, el capital públic en
infraestructures, d'acord amb les quantitats territorialitzades al
Pressupost (PGE), sempre va ser netament inferior a l'aportació al PIB.
En concret, durant el període 2002-2009, la diferència mitjana entre el
pes del PIB català i el percentatge de capital públic sobre el total fou
del 5,5%, de manera que Catalunya va perdre, de mitjana, un creixement
del PIB de l'1,3%. A més, l'execució real mitjana del pressupostat pel
grup Foment fou d'un lacerant 79%.
Amb posterioritat a
l'aprovació de l'Estatut, els PGE del 2007 haurien d'haver consignat
l'equivalent al 18,85% del total de les Inversions (4.022 milions
d'euros). Per contra, la quantitat assignada fou del 13,9% (2.957,74 M
d'euros), 1.064 M d'euros menys. A la vista d'això, el 17 de setembre
d'aquell any, un grup de treball
ad hoc, creat en el si de la
Comissió Bilateral Generalitat-Estat, acordà una metodologia de càlcul
de la disposició estatutària, i un grup de seguiment. S'acordà que la
metodologia preveuria el càlcul definitiu per al moment en què la
Intervenció de l'Estat validés les inversions liquidades, de forma que
es corregís la quantitat per assolir l'equivalència al PIB. La
liquidació definitiva del 2007 es produí dos anys després, i fou
igualment de 3.209, inferior en 500,7 M d'euros a la que hauria calgut
realitzar. Això comportà un nou acord per corregir la desviació
(clàusula sisena de la metodologia), per tal d'acordar en el marc de la
Bilateral altres projectes pendents de determinar, i inicialment no
regionalitzats. Entre el 2008 i el 2010, els PGE van deixar sense
assignar (722,8; 745,47 i 646,75 M d'euros) per aquest concepte.
Les
darreres dades disponibles indiquen que, d'acord amb les liquidacions
del 2008 i el 2009, hi ha hagut nous incompliments, amb quantitats no
transferides a dia d'avui (759 i 259 M d'euros), a més que la liquidació
del 2010 ni es va arribar a pactar. A partir d'aquell any, els PGE no
han consignat els recursos d'acord amb la DA 3a, ja sigui per la
política d'austeritat o distributiva aplicada, ja sigui per l'impacte
de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut (del 2010),
que va desproveir-la de garantia normativa, i la va reduir a un mer
principi rector voluntarista que no obliga l'Estat, com han evidenciat
cruament els comptes dels successius governs de tot signe polític. Per
tant, no ha d'estranyar ningú que la inversió hagi experimentat una
dràstica disminució, sent la comunitat amb un major descens en recursos
per càpita pressupostats, tot i ocupar la quarta posició en PIB per
càpita, fins al punt que l'any 2014 se situarà a l'entorn de les xifres
del 1999.
El fracàs en l'aplicació de la disposició addicional
tercera és constatable, i l'esforç per reclamar el que la lògica
econòmica dicta, infinit. La major part de la inversió estatal prové, a
més, d'un discutible criteri redistributiu i no d'eficiència, motiu pel
qual Catalunya continua acumulant un dèficit atàvic d'infraestructures,
que, en el moment actual de crisi econòmica, se suma a les restriccions
pressupostàries i es fa del tot insuportable. També firma aquest article
M. Àngels Cabasés. Tots dos són autors de La inversió en
Infraestructures de l'Estat a Catalunya durant el període 2007-2012.
