A les Terres de l’Ebre hi ha molta preocupació. No ens hem restablert del darrer ensurt, quan ja s’anuncia un altre cas, si cal, més preocupant encara. I es que viure al costat de tres centrals nuclears, no és per menys! Vandellòs II, Ascó I i Ascó II presenten constantment episodis de fuites radioactives, aturades no programades per avaries mecàniques (segons ens diuen) o per fer càrregues d’urani. El fet és que sempre estem en un esglai.
I de tant en tant, sense saber el com ni el perquè, surten successos com el dels pous de Vinallop. Amb quines intencions l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) vol fer 10 pous a Vinallop (barri de Tortosa a tocar de l’Ebre)? I pagats amb diners de l’Estat...
Podríem remuntar-nos molts anys enrera. A la dècada dels 80 quan hi va haver l’incendi a Vandellòs I que va precipitar els seu tancament... Però per a fer un article, no cal anar tant lluny. En els darrers temps hi ha hagut casos prou importants per a explicar que tenim material de sobra. Només retrocedirem en el temps uns mesos. Fins la primavera d’aquest any. Catalunya vivia immersa en una gran sequera. Els pantans estaven pràcticament buits i calia garantir aigua per a consum domèstic a l’àrea metropolitana de Barcelona, allí on es concentra la majoria de la població catalana. Una de les mesures proposades va ser la interconnexió de xarxes entre el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i Aigües del Ter Llobregat (ATLL). Un dels motius que donaven els defensors de la interconnexió, es a dir, el govern de la Generalitat i altres càrrecs, sobre tot dels PSC, era que la interconnexió podria ser reversible. Com un mitjó, dient: igual podria transportar aigua cap a Barcelona com cap al Sud, en cas de necessitat. Però quan existiria aquesta necessitat a les Terres de l’Ebre si encara tenim el riu amb més cabal d’Espanya i a sobre estem sobre un gran aqüifer? Llavors parlaven dels sediments radioactius que hi ha al fons del pantà de Flix. Resulta que al remoure’ls pot passar que la radioactivitat que ara es manté estable (al menys això ens diuen) al fons del pantà, s’escapi i baixi per l’Ebre contaminant les aigües. Llavors, tots els pobles que ara beuen aigua del riu a través del CAT (no seria el cas d’Amposta que es subministra de pous) es quedarien sense aigua amb garanties d’ús domèstic i caldria buscar alternatives. Seria quan, de forma “generosa”, l’altre sistema la faria arribar des de els rius Ter i Llobregat. El CAT té més de 70 municipis consorciats. D’ells, uns quants pertanyen a les Terres de l’Ebre: Alcanar, la Ràpita, l’Aldea, Camarles, Deltebre, l’Ampolla, l’Ametlla de Mar, etc.
També, pel que sembla, els pous de Vinallop serien per a garantir aquest subministrament. O sigui, la interconnexió ja no seria reversible, sinó que els pobles del Consorci CAT es subministrarien d’aigua dels pous de l’aqüifer de l’Ebre. Cal ressaltar que aquest tema s’ha fet amb una gran manca d’informació. De moment es van poder paralitzar les expropiacions, però la pregunta és: fins quan? Dissabte 8 a Tortosa es va fer una assemblea informativa per a parlar-ne. El resultat va ser que la Plataforma en Defensa de l’Ebre i Unió de Pagesos van anunciar noves mobilitzacions, pels pous i també pel canal Xerta-riu Sénia, ja que consideren que és la “porta” del transvasament cap al Nord de Castelló.
L’altre tema no menys preocupant és la possible ubicació del magatzem temporal de residus radioactius. O sigui del urani consumit per les centrals nuclears. Fins ara s’ha portat a França, però cal buscar-hi una nova ubicació. Primer es va parlar de la zona de les Campusines, entre Móra d’Ebre i Gandesa. Fins que l’Alcalde d’Ascó va pronunciar-se a favor de la implantació en aquell municipi de la Ribera d’Ebre. El rebuig dels pobles veïns va ser immediat. El Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre ja s’havia pronunciat en contra d’una hipotètica ubicació a la comarca. Com també ho havia fet el Parlament que va demanar que no s’instal•lés a Catalunya.
En unes declaracions, l’alcalde d’Ascó, trencava tots els pactes i provocava la convocatòria d’un ple extraordinari del Consell Comarcal per a cridar a l’ordre a l’edil dissident. El resultat del ple va ser que cap municipi riberenc demanarà el magatzem.
És evident que allí on s’instal•li el magatzem de residus nuclears, aportarà al poble una gran quantitat de diners, com el projecte Castor ho farà a Vinaròs. De vegades, aquestes aportacions, per si soles, garanteixen el pressupost anual d’inversions del municipi i també, en menor quantia, el dels municipis veïns.
Però per a la major part de la població sempre seran temes polèmics i, sobre tot, molt preocupants.
diumenge, 23 de novembre del 2008
dissabte, 22 de novembre del 2008
QUÈ ENTÉN LA COPE PER LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ?
La Cadena COPE, la que des de les seves ones no para d’atacar Catalunya, sobre tot de boca de Federico Jiménez Losantos, està molt enfadada amb els membres del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) per no haver-los concedit cap de les emissores de ràdio que es van repartir fa uns dies.
Avui he vist un anunci al Periódico que deia: “COPE som censurats” (i taxaven lliures, què és el seu lema) I ja en lletra més petita: “Avui som nosaltres, però demà pots ser tu. És aquest el preu que cal pagar per la llibertat d’expressió? Fer-nos callar és actuar com a covards. Estrany argument el emprat. Llibertat d’expressió. A qualsevol cosa li diuen llibertat d’expressió... I és que sovint es solen confondre els termes. Sempre he considerat la paraula llibertat com la més gran de les paraules en democràcia, per tant, la llibertat d’expressió és un dret que s’ha de tenir i s’ha d’exercir. Però quan s’insulta, és calumnia, és menteix, etc. no es pot apel•lar a la llibertat d’expressió. Potser caldria buscar una altra forma de dir-ho, però no així. I no ho dic jo, ho diuen els tribunals de justícia. Només fa uns dies us ho explicava en aquest mateix blog. En menys de dos anys, a Losantos li han “caigut” cinc condemnes. Tot un rècord en una persona que usa com a arma contra els qui considera els seus enemics un aparell denominat micròfon i s’aprofita d’uns mitjans con les ones radiofòniques per a escampar les seves idees (volia posar merda, però al final m’he contingut)
Però aquest anuncia no ha esta l’únic. Se’n pot escoltar un que, en català, també apel•la al mateix argument usant com a sintonia l’estaca de Lluís LLach. Evidentment, encara que la COPE pagui els drets d’autor a la SEGAE, l’autor de la cançó pot prohibir-ne el seu ús. I així ho va fer Lluís Llac el dia 18. En els anys del franquisme l’Estaca es va convertir en un himne a la llibertat. Llavor si que no existia! Però ara en fan ús, precisament, els hereus del franquisme i els que tenen unes conviccions ultra-nacionalistes més fortes, con són els seguidors de l’Església Catòlica, ja que, cal recordar-ho, la COPE és l’emissora de la Conferencia Episcopal Española. Si voleu escoltar l’anunci podeu anar al diari digital E-noticies.
Avui he vist un anunci al Periódico que deia: “COPE som censurats” (i taxaven lliures, què és el seu lema) I ja en lletra més petita: “Avui som nosaltres, però demà pots ser tu. És aquest el preu que cal pagar per la llibertat d’expressió? Fer-nos callar és actuar com a covards. Estrany argument el emprat. Llibertat d’expressió. A qualsevol cosa li diuen llibertat d’expressió... I és que sovint es solen confondre els termes. Sempre he considerat la paraula llibertat com la més gran de les paraules en democràcia, per tant, la llibertat d’expressió és un dret que s’ha de tenir i s’ha d’exercir. Però quan s’insulta, és calumnia, és menteix, etc. no es pot apel•lar a la llibertat d’expressió. Potser caldria buscar una altra forma de dir-ho, però no així. I no ho dic jo, ho diuen els tribunals de justícia. Només fa uns dies us ho explicava en aquest mateix blog. En menys de dos anys, a Losantos li han “caigut” cinc condemnes. Tot un rècord en una persona que usa com a arma contra els qui considera els seus enemics un aparell denominat micròfon i s’aprofita d’uns mitjans con les ones radiofòniques per a escampar les seves idees (volia posar merda, però al final m’he contingut)
Però aquest anuncia no ha esta l’únic. Se’n pot escoltar un que, en català, també apel•la al mateix argument usant com a sintonia l’estaca de Lluís LLach. Evidentment, encara que la COPE pagui els drets d’autor a la SEGAE, l’autor de la cançó pot prohibir-ne el seu ús. I així ho va fer Lluís Llac el dia 18. En els anys del franquisme l’Estaca es va convertir en un himne a la llibertat. Llavor si que no existia! Però ara en fan ús, precisament, els hereus del franquisme i els que tenen unes conviccions ultra-nacionalistes més fortes, con són els seguidors de l’Església Catòlica, ja que, cal recordar-ho, la COPE és l’emissora de la Conferencia Episcopal Española. Si voleu escoltar l’anunci podeu anar al diari digital E-noticies.
divendres, 21 de novembre del 2008
DECLARACIONS D'ESPERANZA AGUIRRE
La presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, Dña. Esperanza per a molts dels seus ciutadans, ens va sorprendre dimecres (vespre del 20-N, commemoratiu de la mort del dictador Franco i dels fundador de la Falange Española y de las J.O.N.S., José Antonio Primo de Rivera, fill d’un altre dictador, qui va ser president del govern d’Espanya en temps de Alfons XIII, Miguel Primo de Rivera) Encara que ban bé no sé sap a “sant” de que van fer-se les declaracions, evidentment, no han deixat indiferents quasi que a ningú, sobre tot als afiliats del PSOE.
Esperanza Aguirre, en aquestes declaracions venia a donar la culpa de la Guerra Civil Espanyola al PSOE i vinculava el principal partit que dóna suport al President Rodríguez Zapatero a assassins. Tot perquè, pes que es veu, va ser el guardaespatlles del dirigent del PSOE Indalecio Prieto qui va matar Calvo Sotelo cinc dies abans del alçament militar en contra de la II República Espanyola. Calvo Sotelo era un dirigent de la C.E.D.A. (Confederación Española de Derechas Autónomas), el principal partit de la dreta en aquell temps i el gran perdedor de les eleccions que s’havien fet el 16 de febrer de l’any 36.
És evident que la dreta, sobre tot els militars van aprofitar el fet de l’assassinat de Calvo Sotelo per a revoltar-se. Feia molts mesos que el cop d’estat es venia preparant. Franco havia estat a Saragossa al cap davant de l’acadèmia militar de l’Exercit de Terra i, sospitant d’ell (malgrat que havia jurat lleialtat a la República), va ser traslladat a l’Àfrica.
Un dels personatges vius més clarividents que encara queden d’aquell temps és Santiago Carrillo, qui va ser Secretari General del Partit Comunista d’Espanya. Carrillo admet errors (i quan parla d’errors em refereixo a “morts inútils”) als dos costats, tant al bàndol republicà com al nacional. Però després de l’1 d’abril de 1939, acabada la guerra, el bàndol franquista va seguir matant víctimes innocents, sense cap necessitat.
La dreta del 36, a l’igual que el PP del 2004, no van pair la derrota soferta a les urnes. Les circumstàncies eren molt diferents i la reacció, evidentment, no podia ser igual!
Però cal recordar que el PP, mai ha condemnat l’etapa fosca de la dictadura i molts dels actuals dirigents tenen familiars propers vinculats al règim de Franco, també a la Falange que va acabar convertint-se en una colla d’assassins amb “llicència per a matar en bé del ‘Glorioso Alzamiento Militar’”
Per moltes excuses que hi posi Dña. Esperanza i per molt que vulgui capgirar la història, aquesta és la que és i el 18 de juliol de 1936 (el 17 per molts historiadors) l’Exercit Espanyol dirigit per Sanjurjo i Franco entre d’altres, és va alçar contra del govern d’esquerres legalment sortit d’unes eleccions democràtiques dintre del que va ser la II República Espanyola.
Esperanza Aguirre, en aquestes declaracions venia a donar la culpa de la Guerra Civil Espanyola al PSOE i vinculava el principal partit que dóna suport al President Rodríguez Zapatero a assassins. Tot perquè, pes que es veu, va ser el guardaespatlles del dirigent del PSOE Indalecio Prieto qui va matar Calvo Sotelo cinc dies abans del alçament militar en contra de la II República Espanyola. Calvo Sotelo era un dirigent de la C.E.D.A. (Confederación Española de Derechas Autónomas), el principal partit de la dreta en aquell temps i el gran perdedor de les eleccions que s’havien fet el 16 de febrer de l’any 36.
És evident que la dreta, sobre tot els militars van aprofitar el fet de l’assassinat de Calvo Sotelo per a revoltar-se. Feia molts mesos que el cop d’estat es venia preparant. Franco havia estat a Saragossa al cap davant de l’acadèmia militar de l’Exercit de Terra i, sospitant d’ell (malgrat que havia jurat lleialtat a la República), va ser traslladat a l’Àfrica.
Un dels personatges vius més clarividents que encara queden d’aquell temps és Santiago Carrillo, qui va ser Secretari General del Partit Comunista d’Espanya. Carrillo admet errors (i quan parla d’errors em refereixo a “morts inútils”) als dos costats, tant al bàndol republicà com al nacional. Però després de l’1 d’abril de 1939, acabada la guerra, el bàndol franquista va seguir matant víctimes innocents, sense cap necessitat.
La dreta del 36, a l’igual que el PP del 2004, no van pair la derrota soferta a les urnes. Les circumstàncies eren molt diferents i la reacció, evidentment, no podia ser igual!
Però cal recordar que el PP, mai ha condemnat l’etapa fosca de la dictadura i molts dels actuals dirigents tenen familiars propers vinculats al règim de Franco, també a la Falange que va acabar convertint-se en una colla d’assassins amb “llicència per a matar en bé del ‘Glorioso Alzamiento Militar’”
Per moltes excuses que hi posi Dña. Esperanza i per molt que vulgui capgirar la història, aquesta és la que és i el 18 de juliol de 1936 (el 17 per molts historiadors) l’Exercit Espanyol dirigit per Sanjurjo i Franco entre d’altres, és va alçar contra del govern d’esquerres legalment sortit d’unes eleccions democràtiques dintre del que va ser la II República Espanyola.
dijous, 20 de novembre del 2008
UNA REVISTA DE VERGONYA!
Per avui pensava comentar-vos les declaracions que fa ver ahir la Presidenta de la Comuidad de Madrid Dña. Esperanza Aguirre sobre el passat “assassí” dels socialistes espanyols, però al final, a l’arribar a casa, he canviat d’idea i us parlaré de la Revista Amposta.
La Revista Amposta, ho dic per aquell que la desconeix, és una revista municipal, és a dir, l’edita l’Ajuntament i la compren els subscriptors i també es pot trobar als quioscs. Només una dada: el director és l’Alcalde d’Amposta Manel Ferré, com abans ho va ser Roig i com abans ho havia estat Josep Maria Simó i d’altres. Però des de fa molts d’anys, la RA s’ha convertit en un pamflet de propaganda del govern municipal, en gran part pagada en diner públic. Així, a l’agrupació local de CiU no li cal treure res pràcticament en tota la legislatura, ja que el treball i la publicitat els hi fan els editors de la revista.
Al arribar avui a casa me trobat a la bústia el núm. 775 corresponent a la primera quinzena de novembre. Cal dir que la família de la meva dona n’és subscriptora des del seu inici i avui ens arriba a nom d’ella, però la pago jo! A la portada hi ha una foto a tot color on es pot veure l’escamot de Mossos d’Esquadra, perfectament formats a l’acte del final del desplegament de la policia autònoma per tot el territori català, el 31 d’octubre, amb un titular principal que diu: “Els Mossos d’Esquadra ja patrullen pel territori”. Només a la pàgina 2 (o sigui la de l’esquerra –per a la publicitat té molta més importància la de la dreta que la de l’esquerra-) es veu, en blans i negre el President de la Generalitat el Mont Honorable José Montilla Aguilera passant revista al mateix escamot dels Mossos. No hagués pogut ser aquesta la portada? O l’estada de Montilla a Amposta, de per si, no és un fet rellevant? No serà que Montilla no té gaires simpaties per part de la direcció de la revista?
Curiosament, només fa dues quinzenes, concretament la primera d’octubre, a la portada s’hi pot veure l’expresident Pujol rebent un obsequi de l’alcalde i amb el següent titular: “Trobada al Poble Nou del turisme ornitològic”. Sobre l’estada de Puj0l només el peu de foto on es llegeix: “Visita oficial de l’expresident Jordi Pujol”. O sigui, que a sobre, la visita de Pujol no va ser el fet més rellevant, ni de bon tros, d’aquella quinzena.
Algú podria dir que m’ho miro des del punt de vista socialista i que el President Montilla no va venir a Amposta en visita oficial. Però li demostraré que no és així.
Qui si va ser rebut oficialment al saló de plens de la Casa Consistorial d’Amposta, va ser el Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, l’Honorable Joan Saura. No hi ha hi una sola fotografia que il•lustre aquest acte, però si una mínima referència a l’article que, com sempre, ningú sap qui l’escriu!
A partir d’aquí, cadascú de vosaltres que tregui les seves pròpies conclusions.
Jo només us diré que conec a gent, subscriptors des de fa molts d’anys que fa temps ja s’han donat de baixa...
Encara que la solució potser hauria de ser-ne una altra!
La Revista Amposta, ho dic per aquell que la desconeix, és una revista municipal, és a dir, l’edita l’Ajuntament i la compren els subscriptors i també es pot trobar als quioscs. Només una dada: el director és l’Alcalde d’Amposta Manel Ferré, com abans ho va ser Roig i com abans ho havia estat Josep Maria Simó i d’altres. Però des de fa molts d’anys, la RA s’ha convertit en un pamflet de propaganda del govern municipal, en gran part pagada en diner públic. Així, a l’agrupació local de CiU no li cal treure res pràcticament en tota la legislatura, ja que el treball i la publicitat els hi fan els editors de la revista.
Al arribar avui a casa me trobat a la bústia el núm. 775 corresponent a la primera quinzena de novembre. Cal dir que la família de la meva dona n’és subscriptora des del seu inici i avui ens arriba a nom d’ella, però la pago jo! A la portada hi ha una foto a tot color on es pot veure l’escamot de Mossos d’Esquadra, perfectament formats a l’acte del final del desplegament de la policia autònoma per tot el territori català, el 31 d’octubre, amb un titular principal que diu: “Els Mossos d’Esquadra ja patrullen pel territori”. Només a la pàgina 2 (o sigui la de l’esquerra –per a la publicitat té molta més importància la de la dreta que la de l’esquerra-) es veu, en blans i negre el President de la Generalitat el Mont Honorable José Montilla Aguilera passant revista al mateix escamot dels Mossos. No hagués pogut ser aquesta la portada? O l’estada de Montilla a Amposta, de per si, no és un fet rellevant? No serà que Montilla no té gaires simpaties per part de la direcció de la revista?
Curiosament, només fa dues quinzenes, concretament la primera d’octubre, a la portada s’hi pot veure l’expresident Pujol rebent un obsequi de l’alcalde i amb el següent titular: “Trobada al Poble Nou del turisme ornitològic”. Sobre l’estada de Puj0l només el peu de foto on es llegeix: “Visita oficial de l’expresident Jordi Pujol”. O sigui, que a sobre, la visita de Pujol no va ser el fet més rellevant, ni de bon tros, d’aquella quinzena.
Algú podria dir que m’ho miro des del punt de vista socialista i que el President Montilla no va venir a Amposta en visita oficial. Però li demostraré que no és així.
Qui si va ser rebut oficialment al saló de plens de la Casa Consistorial d’Amposta, va ser el Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, l’Honorable Joan Saura. No hi ha hi una sola fotografia que il•lustre aquest acte, però si una mínima referència a l’article que, com sempre, ningú sap qui l’escriu!
A partir d’aquí, cadascú de vosaltres que tregui les seves pròpies conclusions.
Jo només us diré que conec a gent, subscriptors des de fa molts d’anys que fa temps ja s’han donat de baixa...
Encara que la solució potser hauria de ser-ne una altra!
dimecres, 19 de novembre del 2008
PREGUNTA SENSE RESPOSTA
Vaig poder fer una pregunta al director General de l’Agència Tributària, Luis Pedroche, per a una entrevista que van publicar a la nostra revista. Aquesta entrevista només pot ser visualitzada pels treballadors de la casa, ja que està penjada de la Intranet corporativa.
La pregunta era sobre les mesures fiscals que pensava adoptar l’Agència Tributària (espanyola) per als sectors en crisi del nostre territori, com són l’agrícola, el ramader, el pesquer i la petita indústria. Tal vegada hauria pogut també fer menció d’altres com el transport per carretera... És igual, ja que no hi va haver resposta per part del director general. Bé sí, que el tema no era de la seva competència.
Evidentment la resposta no m’ha deixat satisfet ni molt menys! És cert que qualsevol mesura econòmica o financera que es prengui haurà de ser elaborada pel Ministeri d’Economia i Hisenda (l’Agència Tributària en forma part) i posteriorment aprovada pel Consell de Ministres i perceptivament publicada al BOE.
Jo no sé si Luis Pedroche està o no al corrent del estudis que es deuen d’estar fent. Si la resposta és no, em preocuparia, ja que, la seva opinió hauria de contar molt a l’hora de mirar com s’apliquen aquestes mesures a l’hora de fer les respectives declaracions.
La Unió Europea prohibeix explícitament els ajuts directes dels estats membres als sectors o empreses, però sempre n’hi ha d’altres que es venen aplicat amb certa regularitat. Potser la més comuna sigui la reducció del percentatge de beneficis en la Estimació Objectiva. L’agricultura de les nostres comarques, sovint, s’ha vist afectada per aquestes reduccions que, dit d’una altra manera, significa la obtenció de menys beneficis empresarials, per la qual cosa, es paga menys impostos a la Hisenda Pública.
Altres ajuts han estat bonificacions sobre el gas-oil, sobre tot en els sectors agraris i pesquers. I els transportistes (s’inclouen els taxistes i els autobusos) també han obtingut determinats tipus de beneficis fiscals a l’hora d’aplicar els mòduls que determinen els guanys finals pels que es tributarà.
M’hauria agradat poder-vos avançar alguna d’aquestes mesures i així, anar tranquil•litzant (o no) aquests sectors tan perjudicats per la crisi econòmica, que, tots patim, però uns més que els altres.
La pregunta era sobre les mesures fiscals que pensava adoptar l’Agència Tributària (espanyola) per als sectors en crisi del nostre territori, com són l’agrícola, el ramader, el pesquer i la petita indústria. Tal vegada hauria pogut també fer menció d’altres com el transport per carretera... És igual, ja que no hi va haver resposta per part del director general. Bé sí, que el tema no era de la seva competència.
Evidentment la resposta no m’ha deixat satisfet ni molt menys! És cert que qualsevol mesura econòmica o financera que es prengui haurà de ser elaborada pel Ministeri d’Economia i Hisenda (l’Agència Tributària en forma part) i posteriorment aprovada pel Consell de Ministres i perceptivament publicada al BOE.
Jo no sé si Luis Pedroche està o no al corrent del estudis que es deuen d’estar fent. Si la resposta és no, em preocuparia, ja que, la seva opinió hauria de contar molt a l’hora de mirar com s’apliquen aquestes mesures a l’hora de fer les respectives declaracions.
La Unió Europea prohibeix explícitament els ajuts directes dels estats membres als sectors o empreses, però sempre n’hi ha d’altres que es venen aplicat amb certa regularitat. Potser la més comuna sigui la reducció del percentatge de beneficis en la Estimació Objectiva. L’agricultura de les nostres comarques, sovint, s’ha vist afectada per aquestes reduccions que, dit d’una altra manera, significa la obtenció de menys beneficis empresarials, per la qual cosa, es paga menys impostos a la Hisenda Pública.
Altres ajuts han estat bonificacions sobre el gas-oil, sobre tot en els sectors agraris i pesquers. I els transportistes (s’inclouen els taxistes i els autobusos) també han obtingut determinats tipus de beneficis fiscals a l’hora d’aplicar els mòduls que determinen els guanys finals pels que es tributarà.
M’hauria agradat poder-vos avançar alguna d’aquestes mesures i així, anar tranquil•litzant (o no) aquests sectors tan perjudicats per la crisi econòmica, que, tots patim, però uns més que els altres.
dimarts, 18 de novembre del 2008
SUPOSICIONS ESTRATÈGIQUES
Segurament que el que avui us explicaré només són suposicions, tal vegada infundades. Tal vegada sense gaire sentit...
Però en política no és tot explicar el que veus i treure’n les teves pròpies conclusions. De vegades també cal mirar més enllà del que t’estan ensenyant per esbrinar quines són les estratègies que volen fer servir per aconseguir l’objectiu. I en política d’objectiu només n’hi ha un: governa!
Fa molts dies que es parla (fins i tot jo ho he fet) de l’acord que han assolit els socialistes catalans i el partit de Josep Antoni Duran i Lleida, Unió Democràtica de Catalunya, amb el consegüent enuig per part de Arturo Mas, l’inventor de la casa gran del catalanisme que, al pas que va, sembla que es quedarà en un no res.
La setmana passada, com sabreu els que segueixen la política d’aquí, es va jutjar la que va ser la cúpula del Departament de Treball amb l’Ignasi Farreras al cap davant com a conseller. En la política de pactes entre la “C” i la “U”, el departament de treball ha tocat sempre a la “U”. Al seu dia ja es va denunciar que amb estudis ficticis, subvencions a escoles taller que no existien, etc., Unió es finançava de forma il•legal. Però quin partit no ha fet coses semblants o ha acceptat el finançament de terceres persones de forma anònima? I algú creu que qui fa donatius a un partit, no espera res a canvi? Evidentment que no!
Com deia, la setmana passada, es va jutjar la cúpula de Unió i, ves per on, el govern de la Generalitat, que exercia l’acusació particular, de forma inesperada, va abaixar la petició de condemna de l’exconseller Farreras de 5 a 2 anys. I ja sé sap que, si no té antecedents, les penes inferiors a dos anys no comporten presó.
La meva suposició és: “No hi pot haver un acord secret que, mentre es baixa la petició de condemna a Farreras, Unió faci un front comú amb el socialistes per a pressionar el govern de Madrid i de retruc desgastar Mas en favor de Duran. Potser la pregunta és: Què guanyen els socialistes? Aparentment el govern d’Entesa té estabilitat política i, no hauria de perillar una estratègia comuna dels tres partits. Però és que els altres dos, per la seva part, també estan apropant posicions i anteposar-les a les de l’altre partit del govern. Així que tot plegat, em sona a una recol•locació estratègica dels principals partits catalans al marge del PP i Ciutadans.
Així, caldrà esperar els propers mesos per acabar d’avaluar l’abast d’aquests pactes i les conseqüències futures per a la política catalana.
Però en política no és tot explicar el que veus i treure’n les teves pròpies conclusions. De vegades també cal mirar més enllà del que t’estan ensenyant per esbrinar quines són les estratègies que volen fer servir per aconseguir l’objectiu. I en política d’objectiu només n’hi ha un: governa!
Fa molts dies que es parla (fins i tot jo ho he fet) de l’acord que han assolit els socialistes catalans i el partit de Josep Antoni Duran i Lleida, Unió Democràtica de Catalunya, amb el consegüent enuig per part de Arturo Mas, l’inventor de la casa gran del catalanisme que, al pas que va, sembla que es quedarà en un no res.
La setmana passada, com sabreu els que segueixen la política d’aquí, es va jutjar la que va ser la cúpula del Departament de Treball amb l’Ignasi Farreras al cap davant com a conseller. En la política de pactes entre la “C” i la “U”, el departament de treball ha tocat sempre a la “U”. Al seu dia ja es va denunciar que amb estudis ficticis, subvencions a escoles taller que no existien, etc., Unió es finançava de forma il•legal. Però quin partit no ha fet coses semblants o ha acceptat el finançament de terceres persones de forma anònima? I algú creu que qui fa donatius a un partit, no espera res a canvi? Evidentment que no!
Com deia, la setmana passada, es va jutjar la cúpula de Unió i, ves per on, el govern de la Generalitat, que exercia l’acusació particular, de forma inesperada, va abaixar la petició de condemna de l’exconseller Farreras de 5 a 2 anys. I ja sé sap que, si no té antecedents, les penes inferiors a dos anys no comporten presó.
La meva suposició és: “No hi pot haver un acord secret que, mentre es baixa la petició de condemna a Farreras, Unió faci un front comú amb el socialistes per a pressionar el govern de Madrid i de retruc desgastar Mas en favor de Duran. Potser la pregunta és: Què guanyen els socialistes? Aparentment el govern d’Entesa té estabilitat política i, no hauria de perillar una estratègia comuna dels tres partits. Però és que els altres dos, per la seva part, també estan apropant posicions i anteposar-les a les de l’altre partit del govern. Així que tot plegat, em sona a una recol•locació estratègica dels principals partits catalans al marge del PP i Ciutadans.
Així, caldrà esperar els propers mesos per acabar d’avaluar l’abast d’aquests pactes i les conseqüències futures per a la política catalana.
dilluns, 17 de novembre del 2008
QUAN TOTHOM TÉ RAÓ
Avui, el Periódico de Catalunya porta una noticia que he considerat que calia comentar. El títol és: “Una fundació del PSOE atribueix a l’Estatut l’ajustat triomf del 9-M”. I subtitula “Alternativas advoca per moderar la política autonòmica del Govern Zapatero” i també: “El PSC assegura, per contra, que la victòria va ser gràcies a Catalunya i Euskadi”.
Sovint conto una acudit tot preguntant: Quan dos es barallen, quan sumen? El resultat és mil dos-cents. Per què? Perquè si sents (600) a un té raó i si sents (600) a l’altre també!
I, efectivament, penso que tan la fundació Alternativas, com el PSC , tenen raó. Però també hi ha una cosa que m’ha vingut al cap de sobte. Recordo que fa quatre anys, el lema de Campanya del PSC deia: “Sí és bo per a Espanya, és bo per a Catalunya”. Crec que amb el resultat d’aquest estudi es demostra que no!
Que l’Estatut va desgastar a molts polítics catalans, és evident. I sinó que li pregunten al President Maragall, si li va passar factura o no. També els resultats electorals globals dels tres partits que conformen el govern d’Entesa actual, no van ser els que esperaven, tot i el bon balanç de la gestió dels tres anys anteriors. Recordo que va estar a un pèl de no obtenir els diputats necessaris per a torna a repetir el tripartit! Amb detriment, es clar de CiU que, sense fer gaire cosa, va veure com s’incrementava el seu nombre d’escons al Parlament i, també, a Ciutadans, els novells a l’hora de configurar el Parlament i que només s’entén la seva presència pel desgast dels partits clàssics. Penso que a les properes eleccions (miro de no dir si seran dintre de d’un any o dos) Ciutadans no obtindrà cap diputat...
Mal que ens pesi a molts, la realitat és que a Espanya, hi ha un gran sector del PSOE que és anti-català. Només dos noms: Rodríguez Ibarra i Bono. Però hi ha una gran part de la militància i encara més dels seus votants, que estan en contra de Catalunya. En aquest sentit, un votant del PSOE i un altre del PP no difereixen tant! Fins i tot arribo a pensar que es sentien més còmodes amb el “pidolaire” Pujol al poder que amb un govern d’esquerres on hi és el partit “germà”, el PSC.
I el PSC té raó. Els resultats electorals són els que són i això no pot discutir-ho ningú. A Euskadi i, sobre tot a Catalunya, els socialistes van treure els millors resultats de la seva història. Mai a Tarragona s’havia tret un quart escó. Ni l’any 82 amb el “canvi” de Felipe González. Però aquí va pesar més la por de tornar a veure al govern el PP, amb el que suposa per a Catalunya (i a Espanya) de pèrdua de llibertats individuals i col•lectives i de veure com s’afavoriria a les autonomies on el PP governava, que no un vot convençut pels bons resultats socialistes en els quatre anys de govern.
Cal entendre així que, bona part dels vots que van anar a parar als socialistes és un vot prestat, de gen que, d’acord, en un moment donat, no se’ls fa estranys votar al PSC, però que en altres eleccions pot anar a parar a altres llistes (i no vull citar cap nom, ja que es podrien incloure quasi tots)
Així que, faria bé Rodríguez Zapatero d’estudiar-ne bé els resultats i mirar que és allò que li interessa més. Encara que la solució al dilema ja la tinc (a l’igual que molts de vosaltres): jugar a la puta i la ramoneta. O sigui, dir que “aprovarà l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya”, per a després retallar-lo quan va arribar al Parlament espanyol i tornar a ser retocat pel Tribunal Constitucional Així donarem la raó a Alfonso Guerra, qui va dir que “al final no el reconeixeria ni la mare que el va parir!”
Sovint conto una acudit tot preguntant: Quan dos es barallen, quan sumen? El resultat és mil dos-cents. Per què? Perquè si sents (600) a un té raó i si sents (600) a l’altre també!
I, efectivament, penso que tan la fundació Alternativas, com el PSC , tenen raó. Però també hi ha una cosa que m’ha vingut al cap de sobte. Recordo que fa quatre anys, el lema de Campanya del PSC deia: “Sí és bo per a Espanya, és bo per a Catalunya”. Crec que amb el resultat d’aquest estudi es demostra que no!
Que l’Estatut va desgastar a molts polítics catalans, és evident. I sinó que li pregunten al President Maragall, si li va passar factura o no. També els resultats electorals globals dels tres partits que conformen el govern d’Entesa actual, no van ser els que esperaven, tot i el bon balanç de la gestió dels tres anys anteriors. Recordo que va estar a un pèl de no obtenir els diputats necessaris per a torna a repetir el tripartit! Amb detriment, es clar de CiU que, sense fer gaire cosa, va veure com s’incrementava el seu nombre d’escons al Parlament i, també, a Ciutadans, els novells a l’hora de configurar el Parlament i que només s’entén la seva presència pel desgast dels partits clàssics. Penso que a les properes eleccions (miro de no dir si seran dintre de d’un any o dos) Ciutadans no obtindrà cap diputat...
Mal que ens pesi a molts, la realitat és que a Espanya, hi ha un gran sector del PSOE que és anti-català. Només dos noms: Rodríguez Ibarra i Bono. Però hi ha una gran part de la militància i encara més dels seus votants, que estan en contra de Catalunya. En aquest sentit, un votant del PSOE i un altre del PP no difereixen tant! Fins i tot arribo a pensar que es sentien més còmodes amb el “pidolaire” Pujol al poder que amb un govern d’esquerres on hi és el partit “germà”, el PSC.
I el PSC té raó. Els resultats electorals són els que són i això no pot discutir-ho ningú. A Euskadi i, sobre tot a Catalunya, els socialistes van treure els millors resultats de la seva història. Mai a Tarragona s’havia tret un quart escó. Ni l’any 82 amb el “canvi” de Felipe González. Però aquí va pesar més la por de tornar a veure al govern el PP, amb el que suposa per a Catalunya (i a Espanya) de pèrdua de llibertats individuals i col•lectives i de veure com s’afavoriria a les autonomies on el PP governava, que no un vot convençut pels bons resultats socialistes en els quatre anys de govern.
Cal entendre així que, bona part dels vots que van anar a parar als socialistes és un vot prestat, de gen que, d’acord, en un moment donat, no se’ls fa estranys votar al PSC, però que en altres eleccions pot anar a parar a altres llistes (i no vull citar cap nom, ja que es podrien incloure quasi tots)
Així que, faria bé Rodríguez Zapatero d’estudiar-ne bé els resultats i mirar que és allò que li interessa més. Encara que la solució al dilema ja la tinc (a l’igual que molts de vosaltres): jugar a la puta i la ramoneta. O sigui, dir que “aprovarà l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya”, per a després retallar-lo quan va arribar al Parlament espanyol i tornar a ser retocat pel Tribunal Constitucional Així donarem la raó a Alfonso Guerra, qui va dir que “al final no el reconeixeria ni la mare que el va parir!”
diumenge, 16 de novembre del 2008
LA CIMERA DE WASHINGTON
Després d’usar tota la diplomàcia possible i buscar-ne aliats per mig món, finalment el President del Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero va aconseguir estar-hi. Ell va ocupar el seient núm. 21. Així l’inicial G-20, on, en teoria devien d’estar els 20 països més poderosos del planeta, va incrementar-se en 1 més.
Ningú podrà dir que Zapatero no va acudir a la cimera de Washsington amb els deures fets. Així com es va confirma la seva assistència, es va reunir amb les principals forces socioeconòmiques del país. Primer van ser-ne els principals sindicats (la UGT i CC.OO) Després els principals bancs i caixes. I finalment va rebre el suport del líder de l’oposició i president del PP Mariano Rajoy.
Zapatero podia anar tranquil a la cimera i aportar tots els arguments que n’havia extret de les diferents reunions prèvies.
Recordo que fa uns mesos, quan mig món desenvolupat tenia que injectar mils de milions a les respectives entitats financeres i d’assegurances, Zapatero presumia de tenir un dels millors sistemes bancaris del món. El temps li ha estat donant la raó. El govern d’Espanya ha exercit un gran control d’aquestes entitats a través del Banc d’Espanya.
Poca cosa encara sé sap dels resultats de la cimera que va convocar George Bush. Se n’ha dit que a partir d’ara, els governs (en el cas d’Europa ha de ser la pròpia Unió Europea) exerciran un millor control sobre els mercats.
Al meu parer hi ha molt per controlar. És evident que ha estat el món de les finances el que ha provocat la crisi. Però les multinacionals són les que n’estan traient un millor benefici. Sobre tot les grans petroleres que, sense tenir el monopoli del subministrament de carburant als països on actuen, ningú pot negar que, a la pràctica sigui així. La política de pacte de preus ha estat provada molts de cops. La darrera setmana, el gegant energètic i empresa pública russa Gasprom va interessar-se per la compra d’un 20 % de les accions de la privada espanyola Repsol. Això significaria més poder per a la russa. Aquest és un exemple del control que s’ha d’exercir des dels diferents governs per evitar que el poderosos encara es facin més grans.
Fa uns anys ens van vendre la globalització mundial con el millor que podia passar al comerç. Deien que així les empreses es farien molt més competitives i productives. Crec que ara ja se’n pot fer balanç i aquest és negatiu. Crec que cal tornar a posar mesures proteccionistes al comerç local, garantir-ne la seva estabilitat i fomentar-ne les exportacions. Evidentment el gran comerç, com el petit que encara cada als nostres pobles, ha de ser un comerç especialitzat, de qualitat i competitiu.
No sé si quan parlen de control, aquest exemple és una de les mesures que es vol prendre. Evidentment, no la única. El control de les finances ha de ser, possiblement, el principal objectiu a assolir per aquells que no ho havien fet fins ara.
Una de les coses sobre la cimera que va començar ahir a Washsintong que no s’ha explicat el suficient, és que la reunió d’ahir només va ser l’obertura. Evidentment, tots els estats del G-20 tenen els economistes i tècnics suficients per estudiar tots els antecedents que han provocat la crisi mundial i mirar de posar-ne les mesures correctores que calgui a més de mirar que no es torni a reproduir dintre d’uns pocs lustres. Es veu que la cimera pot durar anys. Tot sigui pel bé dels ciutadans del món!
Ningú podrà dir que Zapatero no va acudir a la cimera de Washsington amb els deures fets. Així com es va confirma la seva assistència, es va reunir amb les principals forces socioeconòmiques del país. Primer van ser-ne els principals sindicats (la UGT i CC.OO) Després els principals bancs i caixes. I finalment va rebre el suport del líder de l’oposició i president del PP Mariano Rajoy.
Zapatero podia anar tranquil a la cimera i aportar tots els arguments que n’havia extret de les diferents reunions prèvies.
Recordo que fa uns mesos, quan mig món desenvolupat tenia que injectar mils de milions a les respectives entitats financeres i d’assegurances, Zapatero presumia de tenir un dels millors sistemes bancaris del món. El temps li ha estat donant la raó. El govern d’Espanya ha exercit un gran control d’aquestes entitats a través del Banc d’Espanya.
Poca cosa encara sé sap dels resultats de la cimera que va convocar George Bush. Se n’ha dit que a partir d’ara, els governs (en el cas d’Europa ha de ser la pròpia Unió Europea) exerciran un millor control sobre els mercats.
Al meu parer hi ha molt per controlar. És evident que ha estat el món de les finances el que ha provocat la crisi. Però les multinacionals són les que n’estan traient un millor benefici. Sobre tot les grans petroleres que, sense tenir el monopoli del subministrament de carburant als països on actuen, ningú pot negar que, a la pràctica sigui així. La política de pacte de preus ha estat provada molts de cops. La darrera setmana, el gegant energètic i empresa pública russa Gasprom va interessar-se per la compra d’un 20 % de les accions de la privada espanyola Repsol. Això significaria més poder per a la russa. Aquest és un exemple del control que s’ha d’exercir des dels diferents governs per evitar que el poderosos encara es facin més grans.
Fa uns anys ens van vendre la globalització mundial con el millor que podia passar al comerç. Deien que així les empreses es farien molt més competitives i productives. Crec que ara ja se’n pot fer balanç i aquest és negatiu. Crec que cal tornar a posar mesures proteccionistes al comerç local, garantir-ne la seva estabilitat i fomentar-ne les exportacions. Evidentment el gran comerç, com el petit que encara cada als nostres pobles, ha de ser un comerç especialitzat, de qualitat i competitiu.
No sé si quan parlen de control, aquest exemple és una de les mesures que es vol prendre. Evidentment, no la única. El control de les finances ha de ser, possiblement, el principal objectiu a assolir per aquells que no ho havien fet fins ara.
Una de les coses sobre la cimera que va començar ahir a Washsintong que no s’ha explicat el suficient, és que la reunió d’ahir només va ser l’obertura. Evidentment, tots els estats del G-20 tenen els economistes i tècnics suficients per estudiar tots els antecedents que han provocat la crisi mundial i mirar de posar-ne les mesures correctores que calgui a més de mirar que no es torni a reproduir dintre d’uns pocs lustres. Es veu que la cimera pot durar anys. Tot sigui pel bé dels ciutadans del món!
PROFÈTIC ARTICLE DE 1998 DE ARTURO PÉREZ-REVERTE
LOS AMOS DEL MUNDO
(Artículo del escritor español Arturo Pérez-Reverte, publicado en 'El
Semanal' el 15 de noviembre de 1998 , y que ahora, diez años después ,
parece una visión de Nostradamus) .
Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los
cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las
manos, en la agenda electrónica, en la tecla antro del computador, su
futuro y el de sus hijos.
Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar
al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad
del cero coma cero cuatro.
Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una
ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron
un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de
Madrid o a la de Wall Street , y dicen en inglés cosas como long-term
capital management , y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos
multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje,
como quien comenta el partido del domingo.
Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que
circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a
atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el
consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los
huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados
analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el
dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo.
Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos,
cuando pierden.
No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones
fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la
economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con
espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo
por darles coba y subirse al carro.
Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es
mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros
de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida
solvencia.
Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente
de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco
latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió
a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un
tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar
aún más a todos ellos y a sus representados.
Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en
la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos
por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo
especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de
cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la
espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus
reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus
fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso:
alto riesgo de verdad.
Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos
especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía
mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras
que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro
y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las
pérdidas, no.
Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos
pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran
al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros.
Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores
son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con
medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos
dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible
para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus
ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de
profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos
que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la
mañana para ganarse la vida.
Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda
externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar
agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en
cabeza ajena.
Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los
amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto
neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de
tanta poca vergüenza.
Los Amos del Mundo / Arturo Pérez-Reverte
(Artículo del escritor español Arturo Pérez-Reverte, publicado en 'El
Semanal' el 15 de noviembre de 1998 , y que ahora, diez años después ,
parece una visión de Nostradamus) .
Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los
cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las
manos, en la agenda electrónica, en la tecla antro del computador, su
futuro y el de sus hijos.
Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar
al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad
del cero coma cero cuatro.
Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una
ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron
un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de
Madrid o a la de Wall Street , y dicen en inglés cosas como long-term
capital management , y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos
multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje,
como quien comenta el partido del domingo.
Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que
circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a
atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el
consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los
huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados
analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el
dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo.
Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos,
cuando pierden.
No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones
fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la
economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con
espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo
por darles coba y subirse al carro.
Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es
mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros
de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida
solvencia.
Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente
de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco
latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió
a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un
tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar
aún más a todos ellos y a sus representados.
Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en
la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos
por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo
especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de
cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la
espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus
reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus
fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso:
alto riesgo de verdad.
Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos
especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía
mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras
que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro
y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las
pérdidas, no.
Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos
pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran
al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros.
Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores
son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con
medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos
dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible
para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus
ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de
profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos
que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la
mañana para ganarse la vida.
Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda
externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar
agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en
cabeza ajena.
Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los
amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto
neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de
tanta poca vergüenza.
Los Amos del Mundo / Arturo Pérez-Reverte
divendres, 14 de novembre del 2008
ENEMICS PÚBLICS
Quan era adolescent, en plena època del franquisme, el règim va crear “l’enemic públic número 1”. El més buscat. El més temut. Era Eleuterio Sánchez, més conegut amb el sobrenom de el Lute. Es veu que aquests sobre noms o “alias”, són, la majoria de vegades, inventats per la pròpia policia.
El Lute va encadenar nombroses detencions i condemnes. I també sonades fugides. Com aquella vegada que es va escapar d’un tren en marxa aprofitant que havia anat al lavabo. Encara recordo una de les detencions (tal vegada la darrera) que una revista de l’època l’explicava al detall. Va ser a Sevilla, en ple carrer. Per això es va disposar de tot un dispositiu de vigilància. Els policies anaven disfressats de gent corrent: mecànics, taxistes, vianants, etc.
Ara mateix no sabria dir quantes condemnes va acumular.
El diari Público d’avui du fins la portada un altre enemic públic. Aquest molt més d’avui, utilitza unes altres armes i no l’han tancat mai per robar una gallina com li va passar al Lute. Però si (perquè ho diu el diari), puc dir quantes condemnes porta: 5 en una mica més d’un any! El títol que il•lustra la portada és del tot eloqüent: Predicador reindicente. Suposo que el de predicador va perquè treballa de locutor a la COPE, la cadena de la Conferència Episcopal Espanyola, o sigui, la dels bisbes. I el de reincident, sobren més comentaris, ja que ja ho he dit abans. A hores d’ara tothom deu de saber que estic parlant de Federico Jiménez Losantos. Conegut també per la seva posició ultraconsevadora (m’atreviria a dir que està més a la dreta que el propi Partit Popular) i pel seu anticatalanisme, d’ençà que militants de Terra Lliure el van lligar a un arbre i li van pegar un tret a la cama. Llavors era professor a la Universitat Autònoma de Catalunya i fins no feia massa, reconegut militant d’un partit comunista. Crec que de Bandera Roja.
La primera condemna va ser el mar de 2007 per insultar a Carod Rovira i Puigcercós i va haver de pagar 60.000 euros. La segona al febrer de 2008 per insultar aquest cop al jutge Carlos Fanlo (3.000 euros) La tercera al juny per insults a Ruiz-Gallardón (36.000 euros), la quarta a José Antonio Zarzalejos, exdirector de l’ABC, també per insults, el mes de juliol (100.000 euros) i la quinta, aquest mateix mes de novembre per insults a militants d’ERC (60.000 euros) Molts diners li ha de pagar la COPE per poder fer front a totes aquestes quantitats. I molt rendibles els hi ha de sortir per seguir-lo mantenint de locutor i deixar-lo que segueixi insultant a tots els seus enemics! De tot, el que més m’ha cridat l’atenció és que va acusar els militants d’ERC de tenir armes amagades a les seves seus. Després va al•legar que ho digué de forma “metafòrica”. I en el cas del jutge Carlos Fanlo, va fer servir un joc de paraules. Li va dir “deposició judicial”.
Bé, crec que sobra qualsevol tipus de comentari més.
El Lute va encadenar nombroses detencions i condemnes. I també sonades fugides. Com aquella vegada que es va escapar d’un tren en marxa aprofitant que havia anat al lavabo. Encara recordo una de les detencions (tal vegada la darrera) que una revista de l’època l’explicava al detall. Va ser a Sevilla, en ple carrer. Per això es va disposar de tot un dispositiu de vigilància. Els policies anaven disfressats de gent corrent: mecànics, taxistes, vianants, etc.
Ara mateix no sabria dir quantes condemnes va acumular.
El diari Público d’avui du fins la portada un altre enemic públic. Aquest molt més d’avui, utilitza unes altres armes i no l’han tancat mai per robar una gallina com li va passar al Lute. Però si (perquè ho diu el diari), puc dir quantes condemnes porta: 5 en una mica més d’un any! El títol que il•lustra la portada és del tot eloqüent: Predicador reindicente. Suposo que el de predicador va perquè treballa de locutor a la COPE, la cadena de la Conferència Episcopal Espanyola, o sigui, la dels bisbes. I el de reincident, sobren més comentaris, ja que ja ho he dit abans. A hores d’ara tothom deu de saber que estic parlant de Federico Jiménez Losantos. Conegut també per la seva posició ultraconsevadora (m’atreviria a dir que està més a la dreta que el propi Partit Popular) i pel seu anticatalanisme, d’ençà que militants de Terra Lliure el van lligar a un arbre i li van pegar un tret a la cama. Llavors era professor a la Universitat Autònoma de Catalunya i fins no feia massa, reconegut militant d’un partit comunista. Crec que de Bandera Roja.
La primera condemna va ser el mar de 2007 per insultar a Carod Rovira i Puigcercós i va haver de pagar 60.000 euros. La segona al febrer de 2008 per insultar aquest cop al jutge Carlos Fanlo (3.000 euros) La tercera al juny per insults a Ruiz-Gallardón (36.000 euros), la quarta a José Antonio Zarzalejos, exdirector de l’ABC, també per insults, el mes de juliol (100.000 euros) i la quinta, aquest mateix mes de novembre per insults a militants d’ERC (60.000 euros) Molts diners li ha de pagar la COPE per poder fer front a totes aquestes quantitats. I molt rendibles els hi ha de sortir per seguir-lo mantenint de locutor i deixar-lo que segueixi insultant a tots els seus enemics! De tot, el que més m’ha cridat l’atenció és que va acusar els militants d’ERC de tenir armes amagades a les seves seus. Després va al•legar que ho digué de forma “metafòrica”. I en el cas del jutge Carlos Fanlo, va fer servir un joc de paraules. Li va dir “deposició judicial”.
Bé, crec que sobra qualsevol tipus de comentari més.
dijous, 13 de novembre del 2008
CACICADES
Si pregunto l’origen de la paraula “cacic”, segurament pocs contestaríeu de forma correcta. Els cacics eren cap tribals de tribus indígenes del que després es va conèixer com Amèrica. Duna manera molt més propera coneixem com a cacic aquell personatge que controla els destins d’un determinat grup i exerceix en ells una influència quasi paternalista, concedint-los favors a canvi de la gratitud quasi “a per vida” i exercint la seva voluntat absoluta.
Avui he vist dos casos d’exemples d’aquesta manera d’actuar caciquil. La primera l’he escoltat a la Cadena SER i es refereix a l’ajuntament de Madrid (capital i cort!) Segon la mateixa informació és, l’ajuntament de la capital del Regne d’Espanya, el mes endeutat de tots. No obstant això, res el priva de subvencionar amb 70.000 euros l’equip de bàsquet de la universitat americana de Georgetwon. Segurament us preguntareu el motiu. L’alcalde Alberto Ruiz-Gallardón (aparentment el líder del PP més moderat) ho ha justificat dient que es “promou la ciutat entre els estudiants americans”. Però en aquesta universitat és on va impartir classes l’anterior president del govern espanyol, José Maria Aznar i, de tant en tant, és cridat per a fer-hi conferències!
L’altra notícia m’ha estat tramesa al correu electrònic i l’origen és la revista digital el Observador de Màlaga. Segons la revista, l’ajuntament de Màlaga subvenciona amb 70.800 euros (com veieu una quantitat molt semblant a l’anterior), ficant anuncis a la revista Bulevar de Málaga, que dirigeix el corresponsal de l’ABC a aquella ciutat i que és el marit de la cap de servei de premsa i comunicació del consistori malagueny. Així tot queda en família!
Avui he vist dos casos d’exemples d’aquesta manera d’actuar caciquil. La primera l’he escoltat a la Cadena SER i es refereix a l’ajuntament de Madrid (capital i cort!) Segon la mateixa informació és, l’ajuntament de la capital del Regne d’Espanya, el mes endeutat de tots. No obstant això, res el priva de subvencionar amb 70.000 euros l’equip de bàsquet de la universitat americana de Georgetwon. Segurament us preguntareu el motiu. L’alcalde Alberto Ruiz-Gallardón (aparentment el líder del PP més moderat) ho ha justificat dient que es “promou la ciutat entre els estudiants americans”. Però en aquesta universitat és on va impartir classes l’anterior president del govern espanyol, José Maria Aznar i, de tant en tant, és cridat per a fer-hi conferències!
L’altra notícia m’ha estat tramesa al correu electrònic i l’origen és la revista digital el Observador de Màlaga. Segons la revista, l’ajuntament de Màlaga subvenciona amb 70.800 euros (com veieu una quantitat molt semblant a l’anterior), ficant anuncis a la revista Bulevar de Málaga, que dirigeix el corresponsal de l’ABC a aquella ciutat i que és el marit de la cap de servei de premsa i comunicació del consistori malagueny. Així tot queda en família!
dimecres, 12 de novembre del 2008
NOU INTENT DE SEGREST DEL JUEVES
Que es segresti la revista satírica el Jueves, no és cap novetat. I que es vulgui segrestar, tampoc. És evident que tot això el que fa, és publicitat gratuïta al Jueves. Jo mateix no en parlaria si no fos per la notícia que corre avui. A la portada de la revista de fa uns quinze dies, sortia la duquessa d’Alba nua, però tapada per bitllets. Una portada que imita molt al cartell de American Beauty.
Jo entenc que hi ha persones públiques importants que no donen camp exclusiva a la premsa anomenada del cor. Hi ha persones que no hi surten mai ni hi volen sortir. Però n’hi ha d’altres que viuen d’això. L’actual duquessa de la casa d’Alba, doña María del Rosario Cayetana Alfonsa Victoria Eugenia Francisca a Frits-James Stuar y de Silva, no sé si viurà d’això, però és cert que bona part de la seva popularitat la deu a la premsa que, amb els seus “reportatges”, ha aconseguit que la conegui tota Espanya i part de l’estranger. Si a més li sumem les denuncies que s’han fet en contra seva, per part de jornalers extremenys, reclamant-li part de les seves propietats i també, en part, gràcies als seus fill: les bodes, separacions, divorcis, etc., no és d’estranyar que sigui un dels personatges més coneguts de la “pell de brau”.
Cal recordar que el darrer cas és que es vol casar amb un jovenet del qui podria ser avia o quasi. Així, no és d’estranyar que sigui portada (al menys del Jueves)
Ara bé, l’intent de segrest va arriba molt tard. Quasi dues setmanes després d’haver sortit al carrer. Cal dir que, afortunadament, el jutge va desestimar-ho. Entenc que la persona del Rei sigui “inviolable”, però d’una duquessa, ja seria el “colmo”!
Per cert, s’ha dit que l’actual duquessa d’Alba posseeix tants títols nobiliaris, que, fins i tot el Rei hauria de reverenciar-la al seu pas. No és cert. Prima, el rei també en té molts i, pel simple fet de ser-ne el Rei d’Espanya, té molta més importància que tots els que pugui reunir la Cayetana.
Visca la República y la llibertat!
dimarts, 11 de novembre del 2008
LES DECLARACIONS DE BENIGNO BLANCO
El primer cop que vaig sentir parlar de Benigno Blanco va ser quan es va començar a parlar del transvasament que volia fer el PP de 1.050 Hm3 d’aigua, majoritàriament a les conques de l’Est i Sud d’Espanya. Ell era un “dels pares de la criatura”, ja que en el govern d’Aznar va ser primer secretari d’estat d’aigües i després ho va ser de infrastructures.
Però normalment, quan un personatge es fa “tristament famós”, no cau en l’oblit de ningú i si a sobre, de tant en tant surt a “donar la nota” o “amb sortides de to2, com més us agradi, encara més per recordar-te’n d’ell encara que no de forma massa agradable.
Aquest matí he escoltat a la SER les declaracions que va fer ahir on comparava l’avortament amb el maltractament a les dones. Sóc dels qui penso que tot és comparable. Però aquestes comparacions poden ser per similitud i per diferència. Benigno Blanco és mol similar a d’altres personatges de l’òrbita del PP, de profundes creences religioses, ultraconservador, etc. En canvi és molt diferent a qualsevol persona de les que ens anomenem d’esquerres, molt més tolerant i més disposades a qualsevol canvi que faci la humanitat si és per a bé. Us he dit això com a dos exemples de comparació ben diferents.
Benigno Blanco és ara el president del Foro de la Família i està molt bé que, des d’aquest estament pugui expressar les seves idees i defensar la “unitat indivisible de la parella” i d’altres coses semblants. Però en el moment que “troba” ben be igual l’avortament als maltractaments que pateixen determinades dones que, en molts casos, acaben sent víctimes de la violència masclista (també anomenada de gènere”, és una aberració i rossa la il•legalitat. Ja que hi ha una llei que empara l’interrupció de l’embaràs en determinats casos. Per cert, per a mi una llei totalment passada de moda i des d’aquí insto al partit del govern d’Espanya que abans que finalitzi la legislatura faci una reforma que ampliï els terminis i les condicions per avortar i que no quedi al calaix de ses senyories com va passar a finals de la passada legislatura.
També vull recordar que a la dona no se l’obliga a avortar. L’avortament és un acte voluntari i en molts de cops amb un profund dolor per a la dona que va a perdre el fill que espera, per raons de salut d’ella o per malformació del fetus, per exemple. Però també estaria bé que ho fes per raons socioeconòmiques, familiars, etc.
En canvi en el cas de la violència masclista, la dona rep, sense el seu consentiment, tot tipus d’amenaces, vexacions, insults, etc. per part de la seva parella, mostrant-se impotent i poruga davant d’aquesta situació. Molts cops, la valentia d’un moment, denunciant el seu company, ha fet que aquest reaccioni encara amb més violència, amb el resultat que, tristament, sentim la majoria de dies.
Si voleu llegir més sobre les declaracions de Benigno Blanco, ho podeu fer a la revista digital “El Plural”: http://www.elplural.com/politica/detail.php?id=27066
Però normalment, quan un personatge es fa “tristament famós”, no cau en l’oblit de ningú i si a sobre, de tant en tant surt a “donar la nota” o “amb sortides de to2, com més us agradi, encara més per recordar-te’n d’ell encara que no de forma massa agradable.
Aquest matí he escoltat a la SER les declaracions que va fer ahir on comparava l’avortament amb el maltractament a les dones. Sóc dels qui penso que tot és comparable. Però aquestes comparacions poden ser per similitud i per diferència. Benigno Blanco és mol similar a d’altres personatges de l’òrbita del PP, de profundes creences religioses, ultraconservador, etc. En canvi és molt diferent a qualsevol persona de les que ens anomenem d’esquerres, molt més tolerant i més disposades a qualsevol canvi que faci la humanitat si és per a bé. Us he dit això com a dos exemples de comparació ben diferents.
Benigno Blanco és ara el president del Foro de la Família i està molt bé que, des d’aquest estament pugui expressar les seves idees i defensar la “unitat indivisible de la parella” i d’altres coses semblants. Però en el moment que “troba” ben be igual l’avortament als maltractaments que pateixen determinades dones que, en molts casos, acaben sent víctimes de la violència masclista (també anomenada de gènere”, és una aberració i rossa la il•legalitat. Ja que hi ha una llei que empara l’interrupció de l’embaràs en determinats casos. Per cert, per a mi una llei totalment passada de moda i des d’aquí insto al partit del govern d’Espanya que abans que finalitzi la legislatura faci una reforma que ampliï els terminis i les condicions per avortar i que no quedi al calaix de ses senyories com va passar a finals de la passada legislatura.
També vull recordar que a la dona no se l’obliga a avortar. L’avortament és un acte voluntari i en molts de cops amb un profund dolor per a la dona que va a perdre el fill que espera, per raons de salut d’ella o per malformació del fetus, per exemple. Però també estaria bé que ho fes per raons socioeconòmiques, familiars, etc.
En canvi en el cas de la violència masclista, la dona rep, sense el seu consentiment, tot tipus d’amenaces, vexacions, insults, etc. per part de la seva parella, mostrant-se impotent i poruga davant d’aquesta situació. Molts cops, la valentia d’un moment, denunciant el seu company, ha fet que aquest reaccioni encara amb més violència, amb el resultat que, tristament, sentim la majoria de dies.
Si voleu llegir més sobre les declaracions de Benigno Blanco, ho podeu fer a la revista digital “El Plural”: http://www.elplural.com/politica/detail.php?id=27066
dilluns, 10 de novembre del 2008
L’AUDIÈNCIA NACIONAL I LES FOSSES DE LA GUERRA
Renoi quin enrenou? I tot per culpa de Baltasar Garzón.
La darrera notícia que he escoltat venint a Catalunya Ràdio ha estat la demanda que ha presentat la neta de Juan Negrin, qui va ser president de la II República Espanyola en contra de l’Audiència Nacional perquè aquesta havia ordenat de “forma cautelar” la paralització de l’obertura de les fosses comunes dels represaliats pel franquisme duran la guerra i en els primers anys de la dictadura.
Tot arranca, suposo que ja ho sabeu, de quan el jutge de l’Audiència va declarar-se competent per a jutjar els crims comesos pel bàndol franquista i també permetia poder obrir les fosses comunes. Per cert, molt abundoses a Catalunya i, sinó recordo malament, dos d’elles dintre dels cementiris de Santa Bàrbara i Masdenverge.
Llavors, els fiscals de l’Audiència Nacional van decidir presentar un recurs en contra de la decisió del jutge i van demanar no obrir les fosses fins que hi hagués una sentència en ferm.
També, les associacions de la Memòria Històrica han presentat un recurs en contra els que van presentar els fiscals. És o no és un enrenou tot plegat?
Però no he sentit dir res als governs. Ni al de Catalunya, ni al d’Espanya. Penso que aquest, o els partits que li donen suport, es a dir, sobre tot el PSC i el PSOE, haurien de pronunciar-se de forma ferma a favor de la decisió de Garzón i en contra dels recurs dels fiscals de l’Audiència nacional.
Hi ha que pensa que els mort, si han estat allí un grapat d’any, per a què tocar-los! Però per a mi hi ha una altra raó molt més poderosa: Hi ha familiars d’aquests morts que no han pogut enterrar-los mai; què sospiten on es troben, però no n’estan segurs. Hi havia vídues que van perdre els seus marits estan embarassades i el orfes ho van ser abans de poder conèixer els seus pares, a qui no van veure mai!
Només els favorables de l’antic regim dictatorial poden voler que les fosses no s’obrin mai. En canvi, els qui som hereus dels represaliats, dels exiliats, dels tancats als camps de concentració o a les presons, en definitiva, de tots aquells que van patir l’opressió del règim de Franco, hem de demanar públicament la revisió de la història, dels judicis sumaríssims i de tot el que encara avui es pugui dur a terme, inclosa l’obertura de les fosses comunes.
El diari el Punt d’avui porta un acudit del tot il•lustratiu, signat per Josep Antoni Poch. Es veu una fossa comuna on els esquelets s’amunteguen i a sobre dues persones. I una li diu a l’altra: Són massa vius per desenterrar-los!
diumenge, 9 de novembre del 2008
LA CRISI IMMOBILIÀRIA (article publicat avui al núm. 300 de Vinaròs News)
Es diu que “per a mostra, només cal un botó”. I la majoria de vegades la frase té tota la raó de ser. En el temps de la “bombolla immobiliària”, l’empresa Fadesa (posteriorment Martinsa-Fadesa) va anunciar la construcció de 1.200 habitatges a la Finca de la Palma de l’Aldea, al costat de l’Ebre, a tocar de l’autopista AP-7 i que porta per nom el Mirador de l’Ebre. Era l’any 2004. En aquells moments, el grup socialista de l’ajuntament d’Amposta, va demanar a l’equip de govern que “calia preveure la població de nou vinguts que s’establirien a la urbanització”. Per la seva situació al costat d’Amposta (només separades pel riu) i, en canvi, a uns 3 quilòmetres de l’Aldea, feia previsible que els nouvinguts fossin receptors de bens i serveis de la capital del Montsià. Es a dir, que a l’hora d’anar a comprar, a menjar fora de casa, al metge o al cinema, o fins i tot a l’hora d’escolaritzar els fills dels que s’establirien de forma definitiva, amb seguretat, acudirien a Amposta. Això volia dir que calia estar preparats per absorbir la nova demanda.
Al cap de poc temps, la maquinària pesant començava les obres d’adequació dels terrenys, necessàries per a la posterior construcció dels blocs de pisos i habitatges unifamiliars. Si bé les obres anaven avançant, el ritme de la construcció no era el que l’empresa havia previst des d’un bon principi. Fins que va arribar la crisi que afectà, sobre tot, al sector immobiliari, cal tenir-ho en compte. El mes de juliol d’aquest any, Martinsa-Fadesa, presentava concurs de creditors (el que abans es denominava suspensió de pagaments) Això va fer témer el pitjor, sobre tots, per aquells de ja havien donar quantitats a compte sobre el cost total del seu habitatge. El diari el Punt del passat 22 d’octubre, portava la notícia de que, al final, es faran 126 habitatges. Es a dir, un 10 % de la previsió inicial!
Però d’urbanitzacions inacabades o, fins i tot, sense que ni tant sols s’hagin començat, n’està plena tota la geografia d’Espanya. Només uns quilòmetres més al N, entre Camarles i l’Ampolla, hi ha un cartell de considerable alçada que fa publicitat d’una altra urbanització de nom similar: el Mirador del Delta. En aquest cas no s’ha arribat a construir ni tan sol un habitatge. Igual com la que vaig veure aquest estiu a la localitat de Perdiguera a uns 30 km de Saragossa, a la comarca els Monegros, per la carretera que va a Sariñena (Osca) Hi havia una urbanització de considerables dimensions amb els carrers quitranats, amb els llums col•locats, amb la caseta d’informació i els senyals informatius posats a la carretera, però no hi havia ni una sola vivenda construïda!
I les ciutats i els pobles estan plens de pisos i vivendes unifamiliars que ja no s’han venut. De vegades, els compradors, han fet marxa enrera després d’haver donat diners a compte. El motiu és que davant la situació d’incertesa que vivim i la possibilitat de perdre el se lloc de treball o la davallada de les expectatives de feina, prefereixen perdre els diners lliurats a compte que arriscar-se a no poder pagar les altes hipoteques i afrontar la complicada situació que segueix en el cas de no poder fer front als pagaments mensuals.
Però en la majoria dels casos es tracta de vivendes construïdes amb una evident manca de previsió per part de les empreses constructores. De vegades pisos inacabats que pareixen més blocs fantasma que una altra cosa. Les constructores no van saber frenar a temps la construcció de pisos i la crisi els va agafar a mig construir. També a l’Aldea hi ha un bloc que és tot un exemple d’aquesta manca de previsió. Està situat al costat de la N-340, tot just quan arribes al semàfor de l’encreuament amb la carretera de l’Aldea. Duran molts d’anys era un edifici inacabat d’aspecte fantasmagòric, deixat així després de qui sap quins problemes, tal vegada pareguts al actuals. En els darrers anys de la “bombolla” immobiliària, es va tirar per terra i es va començar a enlairar-ne un altre més d’acord amb les actuals tendències urbanístiques. I així s’ha quedat, amb “aigües fora” com es sòl dir en termes de construcció. El dubte es si tornarà a quedar així fins que torni haver-hi un altre auge constructiu...
Al cap de poc temps, la maquinària pesant començava les obres d’adequació dels terrenys, necessàries per a la posterior construcció dels blocs de pisos i habitatges unifamiliars. Si bé les obres anaven avançant, el ritme de la construcció no era el que l’empresa havia previst des d’un bon principi. Fins que va arribar la crisi que afectà, sobre tot, al sector immobiliari, cal tenir-ho en compte. El mes de juliol d’aquest any, Martinsa-Fadesa, presentava concurs de creditors (el que abans es denominava suspensió de pagaments) Això va fer témer el pitjor, sobre tots, per aquells de ja havien donar quantitats a compte sobre el cost total del seu habitatge. El diari el Punt del passat 22 d’octubre, portava la notícia de que, al final, es faran 126 habitatges. Es a dir, un 10 % de la previsió inicial!
Però d’urbanitzacions inacabades o, fins i tot, sense que ni tant sols s’hagin començat, n’està plena tota la geografia d’Espanya. Només uns quilòmetres més al N, entre Camarles i l’Ampolla, hi ha un cartell de considerable alçada que fa publicitat d’una altra urbanització de nom similar: el Mirador del Delta. En aquest cas no s’ha arribat a construir ni tan sol un habitatge. Igual com la que vaig veure aquest estiu a la localitat de Perdiguera a uns 30 km de Saragossa, a la comarca els Monegros, per la carretera que va a Sariñena (Osca) Hi havia una urbanització de considerables dimensions amb els carrers quitranats, amb els llums col•locats, amb la caseta d’informació i els senyals informatius posats a la carretera, però no hi havia ni una sola vivenda construïda!
I les ciutats i els pobles estan plens de pisos i vivendes unifamiliars que ja no s’han venut. De vegades, els compradors, han fet marxa enrera després d’haver donat diners a compte. El motiu és que davant la situació d’incertesa que vivim i la possibilitat de perdre el se lloc de treball o la davallada de les expectatives de feina, prefereixen perdre els diners lliurats a compte que arriscar-se a no poder pagar les altes hipoteques i afrontar la complicada situació que segueix en el cas de no poder fer front als pagaments mensuals.
Però en la majoria dels casos es tracta de vivendes construïdes amb una evident manca de previsió per part de les empreses constructores. De vegades pisos inacabats que pareixen més blocs fantasma que una altra cosa. Les constructores no van saber frenar a temps la construcció de pisos i la crisi els va agafar a mig construir. També a l’Aldea hi ha un bloc que és tot un exemple d’aquesta manca de previsió. Està situat al costat de la N-340, tot just quan arribes al semàfor de l’encreuament amb la carretera de l’Aldea. Duran molts d’anys era un edifici inacabat d’aspecte fantasmagòric, deixat així després de qui sap quins problemes, tal vegada pareguts al actuals. En els darrers anys de la “bombolla” immobiliària, es va tirar per terra i es va començar a enlairar-ne un altre més d’acord amb les actuals tendències urbanístiques. I així s’ha quedat, amb “aigües fora” com es sòl dir en termes de construcció. El dubte es si tornarà a quedar així fins que torni haver-hi un altre auge constructiu...
dissabte, 8 de novembre del 2008
SÉGOLÈNE ROYAL
Si ens els darrers dies uns he parlat de Barack Obama, deixeu-me parlar avui d’una dona molt més propera en la distància i també en la forma de pensar. Aquesta dona és una de les líders del Partit Socialista Francés, Ségolène Royale. Quan hi havia que ja la donava per morta, després de la seva derrota a les passades eleccions a mans del avui president de França Nicolás Sarkozy, la victòria d’ahir en les que, podrien considerar-se, les primàries del PSF, l’han “ressuscitat”, políticament parlant. Contra tot pronòstic, les bases del partit, li van donar una avantatge, que, encara que minsa, fa pensar que Royal podria convertir-se en la nova secretària general dels socialistes francesos. En canvi, el gran derrotat ha estat qui va ser, precisament, el seu espòs: François Hollande.
Així que tenim a un dona en possibilitats de, primer, ser ca líder del seu partit i, qui sap, si pot arribar a disputar un altre cop la presidència al president actual de la República francesa.
No conec personalment a la Royal, però si tinc família molt propera que l’ha conegut en persona. Us conto l’anècdota. De tant en tant vaig a casa dels meus cosins a França. Fins fa pocs anys vivien a l’encantador poblet de l’Ariége, Mirepoix. El meu cosí, que és arquitecte, va fer-se la seva primera casa a poca distància del poble, però va canviar de poble i de departament. Ara viu a un poble encara molt més petit que es diu Saint Gaudéric, molt prop de Carcassonne. El darrer cop que hi vàrem ser ha fet ara dos anys, tot just vaig fer allí el meu 49è aniversari.
Estan sentats a taula, el meu casi ens dir que feia pocs dies, on llavors estava la meva dona, va estar Ségolène Royal. Davant la nostra incredulitat, ens va explicar que l’havia portat una amiga comuna, la Jeanine, que havia estat diputada a París el PSF. Cal dir que el meu cosí també n’és militant.
Així que tenim a un dona en possibilitats de, primer, ser ca líder del seu partit i, qui sap, si pot arribar a disputar un altre cop la presidència al president actual de la República francesa.
No conec personalment a la Royal, però si tinc família molt propera que l’ha conegut en persona. Us conto l’anècdota. De tant en tant vaig a casa dels meus cosins a França. Fins fa pocs anys vivien a l’encantador poblet de l’Ariége, Mirepoix. El meu cosí, que és arquitecte, va fer-se la seva primera casa a poca distància del poble, però va canviar de poble i de departament. Ara viu a un poble encara molt més petit que es diu Saint Gaudéric, molt prop de Carcassonne. El darrer cop que hi vàrem ser ha fet ara dos anys, tot just vaig fer allí el meu 49è aniversari.
Estan sentats a taula, el meu casi ens dir que feia pocs dies, on llavors estava la meva dona, va estar Ségolène Royal. Davant la nostra incredulitat, ens va explicar que l’havia portat una amiga comuna, la Jeanine, que havia estat diputada a París el PSF. Cal dir que el meu cosí també n’és militant.
divendres, 7 de novembre del 2008
L’EFÍMER “EFECTE OBAMA”
Sempre que es produeix un canvi important, i l’elecció del candidat demòcrata Obama per a la presidència dels Estats Units, ho ha segut, sense cap mena de dubte, es creen noves perspectives, noves il•lusions...
Les borses mundials així ho van “entendre” i totes van comportar-se l’alça. Suposo que, fins i tot, hi va haver que va arribar a pensar que la crisi mundial havia desaparegut. Res més lluny. Passades només 24 hores, les borses van tenir un altre cop una forta davallada. L’Ibex 35, l’índex espanyol més conegut, patia la quarta baixada en importància d’aquest anys.
Abans d’escriure aquesta entrada he volgut assegurar-me de que avui ho hagués pujat un altre cop. Encara que, venint cap a casa de la feina, havia escoltat a la ràdio que les borses asiàtiques havien tancat amb pèrdues. Així que he entrat a la pàgina de la Cadena Ser i he comprovat, al menys, que no hi havia hagut cap pujada significativa. Textualment, el titular econòmic deia així: “L’Ibex 35, presa de la volatilitat. L’Ibex transita entre pèrdues i guanys, en una jornada a l’alça a Europa.
El que queda clar és que la crisi no s’acabarà ni amb una setmana ni un mes. Que la cosa, tal com diuen la majoria d’experts, va per llarg. I faria bé el flamant guanyador de les presidencials americanes de posar-se a treballar el més ràpidament possible. Encara que això és força difícil ja que no prendrà possessió del nou càrrec fins l’any nou.
Mentre, Bush, pareix que, en contra del que s’acostuma a fer als Estats Units, ha pres decisions importants que poden condicionar la política (no tan sols econòmica, sinó també social) del president electe Obama. Recordo també que una cosa semblant fa ver aquí a Catalunya el President Pujol. Els darrers mesos de govern convergent, també es van prendre mesures que van condicionar i molt, sobre tot, el primer any de govern tripartit.
I tornant a Catalunya, he vist a la televisió unes imatges del Conseller Castells, aparentment responent una pregunta i amb un to d’empipat, no gaire habitual en un polític quan es té una càmera al davant. Defensava la necessitat de concedir ajudes a la banda per a reactivar l’economia. Ja ho vaig explicar temps enrera. Si la banca no té diners, no en pot deixar i si no en deixa, el consumidor no pot canviar-se el cotxe o fer reformes a casa, per tant, el fabricant de cotxes no ven i cal fer regulacions d’ocupació i el paleta, el fustes i companyia, es queden a l’atur perquè no tenen feina. És tot una cadena que cal començar en un lloc per dinamitzar tota la resta.
El Banc Central Europeu, abaixant els tipus en mig punt ahir, també va prendre una d’aquestes mesures que calia fer. Ara només falta que baixi el famós Euribor (encara que les darrers dies, també ha iniciat un lleuger descens.
Una de les coses que més demanda el consumidor és que s’abaixen els tipus d’interès dels préstecs, sobre tot dels hipotecaris. N’estic d’acord. La banca, un dels sectors que més té que veure amb la “creació” de la crisi, en agraïment als esforços que estant fent el govern, hauria de mostrar una mica més de sensibilitat de cara als més perjudicats per la crisi. I sobre tot, els sector de les caixes d’estalvis, que no tenen que donar comptes a accionistes. Per un anys que no “surti a la premsa” un titular que digui que els beneficis s’han incrementat, no passa res. Temps tindran per recuperar-se d’aquests dies dolents.
Les borses mundials així ho van “entendre” i totes van comportar-se l’alça. Suposo que, fins i tot, hi va haver que va arribar a pensar que la crisi mundial havia desaparegut. Res més lluny. Passades només 24 hores, les borses van tenir un altre cop una forta davallada. L’Ibex 35, l’índex espanyol més conegut, patia la quarta baixada en importància d’aquest anys.
Abans d’escriure aquesta entrada he volgut assegurar-me de que avui ho hagués pujat un altre cop. Encara que, venint cap a casa de la feina, havia escoltat a la ràdio que les borses asiàtiques havien tancat amb pèrdues. Així que he entrat a la pàgina de la Cadena Ser i he comprovat, al menys, que no hi havia hagut cap pujada significativa. Textualment, el titular econòmic deia així: “L’Ibex 35, presa de la volatilitat. L’Ibex transita entre pèrdues i guanys, en una jornada a l’alça a Europa.
El que queda clar és que la crisi no s’acabarà ni amb una setmana ni un mes. Que la cosa, tal com diuen la majoria d’experts, va per llarg. I faria bé el flamant guanyador de les presidencials americanes de posar-se a treballar el més ràpidament possible. Encara que això és força difícil ja que no prendrà possessió del nou càrrec fins l’any nou.
Mentre, Bush, pareix que, en contra del que s’acostuma a fer als Estats Units, ha pres decisions importants que poden condicionar la política (no tan sols econòmica, sinó també social) del president electe Obama. Recordo també que una cosa semblant fa ver aquí a Catalunya el President Pujol. Els darrers mesos de govern convergent, també es van prendre mesures que van condicionar i molt, sobre tot, el primer any de govern tripartit.
I tornant a Catalunya, he vist a la televisió unes imatges del Conseller Castells, aparentment responent una pregunta i amb un to d’empipat, no gaire habitual en un polític quan es té una càmera al davant. Defensava la necessitat de concedir ajudes a la banda per a reactivar l’economia. Ja ho vaig explicar temps enrera. Si la banca no té diners, no en pot deixar i si no en deixa, el consumidor no pot canviar-se el cotxe o fer reformes a casa, per tant, el fabricant de cotxes no ven i cal fer regulacions d’ocupació i el paleta, el fustes i companyia, es queden a l’atur perquè no tenen feina. És tot una cadena que cal començar en un lloc per dinamitzar tota la resta.
El Banc Central Europeu, abaixant els tipus en mig punt ahir, també va prendre una d’aquestes mesures que calia fer. Ara només falta que baixi el famós Euribor (encara que les darrers dies, també ha iniciat un lleuger descens.
Una de les coses que més demanda el consumidor és que s’abaixen els tipus d’interès dels préstecs, sobre tot dels hipotecaris. N’estic d’acord. La banca, un dels sectors que més té que veure amb la “creació” de la crisi, en agraïment als esforços que estant fent el govern, hauria de mostrar una mica més de sensibilitat de cara als més perjudicats per la crisi. I sobre tot, els sector de les caixes d’estalvis, que no tenen que donar comptes a accionistes. Per un anys que no “surti a la premsa” un titular que digui que els beneficis s’han incrementat, no passa res. Temps tindran per recuperar-se d’aquests dies dolents.
dijous, 6 de novembre del 2008
CONTROLS DELS MOSSOS?
Si aquest dies heu anat a Tortosa, possiblement heu vist a la diversos punts de la carretera unes gomes i, fins i tot, a l’alçada de Vinallop, a la parada del bus, una espècie de “control” dels Mossos. I ho dic així, perquè realment no es tracta d’un control normal i corrent.
Evidentment el primer dia que es va poder veure tot aquest muntatge, els vehicles que solem fer el trajecte fins Tortosa i de tornada cap a casa, a més de sobtar-nos, ens va preocupar. Fins que una companya de treball de la Ràpita ens va revelar el veritable moriu del control.
De fa molts d’anys, havia sentir explicar que les gomes posades a la carretera eren per a contar el volum de trànsit que té. I efectivament, aquest era el motiu. Una altra cosa que donava que pensar era el temps de permanència. Normalment, els controls normals es munten i es desmunten a les poques hores, però aquí hi estaven des de primera hora del matí i a mitja tarda encara se’ls podia veure.
Tornant a la companya de la Ràpita, la van parar els Mossos ahir dimecres sobre les 8 del matí. Quan ella es pensava que es tractava d’un control d’alcoholemia, la seva sorpresa va ser quan una persona que no anava d’uniforme se li va apropar per a fer-li un petit qüestionari, tot advertint-li que no li faria perdre molta estona. Cosa que lla va agrair, ja que en aquelles hores, evidentment, anava a treballar. Entre les preguntes que li va fer, es va interessar pels cops que hi passava al dia i al mes, quants de passatges anaven al cotxe normalment, etc. Tot prou ràpid.
Està bel fer estudis d’aquest tipus, però el que no acabo d’endevinar és el moriu pel que es fa ara precisament. Si és per a desdoblar la C-12, el projecte o el avantprojecte, ja fa molt de temps que està fet i tothom dóna per fet que la C-12 o Eix de l’Ebre es convertirà en autovia dintre de pocs anys.
No cal ni dir que, en un principi, els meus companys de treballa que, com jo, es van sorprendre de l’esmentat control, pensaven que era degut al desplegament que, els Mossos, van començar dissabte dia 1 de novembre. Els hi vaig dir que això era impossible, ja que tenia tot l’aspecte d’un control de trànsit i que des de dissabte passat, els Mossos d’Esquadra havien assumit les competències de seguretat ciutadana, ja que les de trànsit les feien des de l’any 2000.
Per cert, encara no he vist cap patrulla realitzant les noves tasques. Encara que el mateix dissabte, des de la policia local d’Amposta em van assegurar que ells si. Potser perquè els van veure aquella mateixa nit i jo per les nits no acostumo a sortir de casa!
Evidentment el primer dia que es va poder veure tot aquest muntatge, els vehicles que solem fer el trajecte fins Tortosa i de tornada cap a casa, a més de sobtar-nos, ens va preocupar. Fins que una companya de treball de la Ràpita ens va revelar el veritable moriu del control.
De fa molts d’anys, havia sentir explicar que les gomes posades a la carretera eren per a contar el volum de trànsit que té. I efectivament, aquest era el motiu. Una altra cosa que donava que pensar era el temps de permanència. Normalment, els controls normals es munten i es desmunten a les poques hores, però aquí hi estaven des de primera hora del matí i a mitja tarda encara se’ls podia veure.
Tornant a la companya de la Ràpita, la van parar els Mossos ahir dimecres sobre les 8 del matí. Quan ella es pensava que es tractava d’un control d’alcoholemia, la seva sorpresa va ser quan una persona que no anava d’uniforme se li va apropar per a fer-li un petit qüestionari, tot advertint-li que no li faria perdre molta estona. Cosa que lla va agrair, ja que en aquelles hores, evidentment, anava a treballar. Entre les preguntes que li va fer, es va interessar pels cops que hi passava al dia i al mes, quants de passatges anaven al cotxe normalment, etc. Tot prou ràpid.
Està bel fer estudis d’aquest tipus, però el que no acabo d’endevinar és el moriu pel que es fa ara precisament. Si és per a desdoblar la C-12, el projecte o el avantprojecte, ja fa molt de temps que està fet i tothom dóna per fet que la C-12 o Eix de l’Ebre es convertirà en autovia dintre de pocs anys.
No cal ni dir que, en un principi, els meus companys de treballa que, com jo, es van sorprendre de l’esmentat control, pensaven que era degut al desplegament que, els Mossos, van començar dissabte dia 1 de novembre. Els hi vaig dir que això era impossible, ja que tenia tot l’aspecte d’un control de trànsit i que des de dissabte passat, els Mossos d’Esquadra havien assumit les competències de seguretat ciutadana, ja que les de trànsit les feien des de l’any 2000.
Per cert, encara no he vist cap patrulla realitzant les noves tasques. Encara que el mateix dissabte, des de la policia local d’Amposta em van assegurar que ells si. Potser perquè els van veure aquella mateixa nit i jo per les nits no acostumo a sortir de casa!
dimecres, 5 de novembre del 2008
BARACK OBAMA, 44è PRESIDENT DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA
És el tema del dia. Així que hi toca escriure encara que sigui més per tòpic que per una altra cosa. De tot el que he escoltat (tampoc és que hagi estat tant) el que considero més positiu és que, amb ell, ha arribat la normalitat al seu país. Ara només manca que després d’ell sigui, hagi més prompte que tard una dona presidenta.
La frase menys enginyosa és la que diu que “un negre ha arribat a la Casa Blanca”.
La més tòpica és dir que “Obama ha complit el somni americà al arribar a President”.
I possiblement, la bajanada més gran la he escoltat dels convergents Mas (i amb posterioritat ratificat per Oriol Pujol) al voler-se comparar amb Obama i els demòcrates americans. Segons Arturo, diu que “ei els demòcrates van perdre dues vegades en front de Bush i a la tercera ha estat la vençuda, ell, a Catalunya, també”. Però els demòcrates van presentar fins 3 candidats diferents: Gore, Kerry i finalment Obama. En canvi ell ja s’ha presentat en dues ocasions i, pel que es desprèn de les declaracions d’avui, ho farà una tercera! I si el problema fos ell mateix? I si una bona part del electorat català, no el vol de president de la Generalitat? Seguint en política de casa nostra, Montilla també ha viscut el “somni català”. Un emigrant, nascut a la província de Còrdova va aconseguir ser el President de Catalunya. Ara només manca ser-ho una dona. No em cansaré de repetir-ho. Fa uns anys, a Catalunya Ràdio feien un petit qüestionari als diputats al Parlament. Hi havia una pregunta que demanava a ses senyories si “veient un president de Catalunya de nom Mohamed?” I per a mi, sempre em preguntava el mateix: I perquè no una dona? Molt poques dones han estat candidates a presidir la Generalitat i totes sense opcions. Recordo a Elisenda Forés, casada a l’Ametlla de Mar que ho va ser-ho pels Verds, abans de ser “absorbits” per Iniciativa per Catalunya.
Ara cal esperar del nou president americà que il•lusioni el seu poble. Pareix que de moment ho ha aconseguit, d’aquí que hagi estat elegit president. Ara, que aquesta il•lusió no s’esvaeixi. Només això faria regenerar bona part de l’economia. I si a més se li suma que pot aportar noves idees a l’hora de buscar solucions, possiblement estiguéssim d’avant del començament de la sortida de la crisi econòmica mundial.
També cal esperar que porti la pau a l’Orient Mitjà. A països com l’Iraq i Afganistan, falta fa, però tampoc cal deixar a la població indefensa en mans dels religiosos radicals.
La creu pot ser l’actitud d’estar a favor de la pena de mort. De totes formes, controlant el Congrés i el Senat Americà, cal esperar que pugui canviar moltes coses. I esperar que sobre el tema de la pena de mort s’hi repensi i l’acabi derogant.
La frase menys enginyosa és la que diu que “un negre ha arribat a la Casa Blanca”.
La més tòpica és dir que “Obama ha complit el somni americà al arribar a President”.
I possiblement, la bajanada més gran la he escoltat dels convergents Mas (i amb posterioritat ratificat per Oriol Pujol) al voler-se comparar amb Obama i els demòcrates americans. Segons Arturo, diu que “ei els demòcrates van perdre dues vegades en front de Bush i a la tercera ha estat la vençuda, ell, a Catalunya, també”. Però els demòcrates van presentar fins 3 candidats diferents: Gore, Kerry i finalment Obama. En canvi ell ja s’ha presentat en dues ocasions i, pel que es desprèn de les declaracions d’avui, ho farà una tercera! I si el problema fos ell mateix? I si una bona part del electorat català, no el vol de president de la Generalitat? Seguint en política de casa nostra, Montilla també ha viscut el “somni català”. Un emigrant, nascut a la província de Còrdova va aconseguir ser el President de Catalunya. Ara només manca ser-ho una dona. No em cansaré de repetir-ho. Fa uns anys, a Catalunya Ràdio feien un petit qüestionari als diputats al Parlament. Hi havia una pregunta que demanava a ses senyories si “veient un president de Catalunya de nom Mohamed?” I per a mi, sempre em preguntava el mateix: I perquè no una dona? Molt poques dones han estat candidates a presidir la Generalitat i totes sense opcions. Recordo a Elisenda Forés, casada a l’Ametlla de Mar que ho va ser-ho pels Verds, abans de ser “absorbits” per Iniciativa per Catalunya.
Ara cal esperar del nou president americà que il•lusioni el seu poble. Pareix que de moment ho ha aconseguit, d’aquí que hagi estat elegit president. Ara, que aquesta il•lusió no s’esvaeixi. Només això faria regenerar bona part de l’economia. I si a més se li suma que pot aportar noves idees a l’hora de buscar solucions, possiblement estiguéssim d’avant del començament de la sortida de la crisi econòmica mundial.
També cal esperar que porti la pau a l’Orient Mitjà. A països com l’Iraq i Afganistan, falta fa, però tampoc cal deixar a la població indefensa en mans dels religiosos radicals.
La creu pot ser l’actitud d’estar a favor de la pena de mort. De totes formes, controlant el Congrés i el Senat Americà, cal esperar que pugui canviar moltes coses. I esperar que sobre el tema de la pena de mort s’hi repensi i l’acabi derogant.
dimarts, 4 de novembre del 2008
AVUI POT SER UN GRAN DIA
Segurament ho serà per a McCain o per a Obama. I posats a dir, no serà avui, sinó demà a hora oficial de l’Europa de l’Oest, quan acabin l’escrutini a la costa del Pacífic americana.
Ja fa mesos, quan es feien les primàries, que vaig parlar de que Obama i la Clinton estaven fent història. Un per negre, l’altre per dona. Si Obama guanya, la història l’escriurà encara amb lletres més grans i vistoses.
Però no vull parlar-ne mes. Vull fer-ho sobre algunes opinions que vaig sentir de partidaris de McCain, o sigui, del bàndol republicà. Vaig sentir dir coses com que “Obama portaria el marxisme al Estats Units, com Zapatero l’havia portat a Espanya”. Evidentment, després de escoltar una cosa així he de pensar que qui ho deia, i m’imagino que molta més gent també ho ha de pensar, no “Se n’assabenta de la pel•lícula”. Ni Obama portarà el marxisme als EE.UU. ni Zapatero l’ha portat a Espanya, i això tos ho sabem (al menys els d’aquí)
El partit demòcrata nord-americà és, com a molt, un partit centrista. De vegades, amb altres presidents com Clinton, he sentit a dir que hi podien entrar al seu govern socialistes. Però la doctrina oficial del socialisme avui, està molt més propera al d’un partit socialdemòcrata.
Els americans ens han donat proves de forma reiterada de la seva desconeixença d’allò que passa més enllà de les seves fronteres i, penso, que sobre el seu país, també tenen una visió molt esbiaixada, irreal... Els han fet creure que són el melic del món i opten per una nacionalisme radical i visceral. És així com han defensat la seva pàtria lluny d’aquesta. En guerres que ningú els ha cridat! No tothom pensa així, és lògic i potser per aquells ciutadans americans que han sortit del país, no per anar “d’excursió”, sinó per treballar fora, se n’adonen que la realitat d’avui és molt diferent a com els ho han presentat a ells tota la vida.
Per això, mal que mal, els que treballen a Catalunya, votaran majoritàriament per Obama i els ciutadans d’Europa, que segons diuen també hi patirem les conseqüències, de poder-ho fer, també ens decantaríem pel candidat demòcrata de forma majoritària.
El que em pregunto és, si tanta influència tenen aquestes eleccions a la resta del món, perquè no votem tots?
Ja fa mesos, quan es feien les primàries, que vaig parlar de que Obama i la Clinton estaven fent història. Un per negre, l’altre per dona. Si Obama guanya, la història l’escriurà encara amb lletres més grans i vistoses.
Però no vull parlar-ne mes. Vull fer-ho sobre algunes opinions que vaig sentir de partidaris de McCain, o sigui, del bàndol republicà. Vaig sentir dir coses com que “Obama portaria el marxisme al Estats Units, com Zapatero l’havia portat a Espanya”. Evidentment, després de escoltar una cosa així he de pensar que qui ho deia, i m’imagino que molta més gent també ho ha de pensar, no “Se n’assabenta de la pel•lícula”. Ni Obama portarà el marxisme als EE.UU. ni Zapatero l’ha portat a Espanya, i això tos ho sabem (al menys els d’aquí)
El partit demòcrata nord-americà és, com a molt, un partit centrista. De vegades, amb altres presidents com Clinton, he sentit a dir que hi podien entrar al seu govern socialistes. Però la doctrina oficial del socialisme avui, està molt més propera al d’un partit socialdemòcrata.
Els americans ens han donat proves de forma reiterada de la seva desconeixença d’allò que passa més enllà de les seves fronteres i, penso, que sobre el seu país, també tenen una visió molt esbiaixada, irreal... Els han fet creure que són el melic del món i opten per una nacionalisme radical i visceral. És així com han defensat la seva pàtria lluny d’aquesta. En guerres que ningú els ha cridat! No tothom pensa així, és lògic i potser per aquells ciutadans americans que han sortit del país, no per anar “d’excursió”, sinó per treballar fora, se n’adonen que la realitat d’avui és molt diferent a com els ho han presentat a ells tota la vida.
Per això, mal que mal, els que treballen a Catalunya, votaran majoritàriament per Obama i els ciutadans d’Europa, que segons diuen també hi patirem les conseqüències, de poder-ho fer, també ens decantaríem pel candidat demòcrata de forma majoritària.
El que em pregunto és, si tanta influència tenen aquestes eleccions a la resta del món, perquè no votem tots?
MONEDA DE COL·LECCIÓ
Avui, inserida al diari, he vist publicitat de la darrera moneda encunyada per la Reial Casa de la Moneda. És commemorativa de la victòria de la selecció de futbol el darrer Europeu de Suïssa i Àustria. Aquestes monedes, encara que són de curs legal, bàsicament estan pensades per a col•leccionistes. Hi ha monedes d’or de valor de 200 euros a uns cost de 510,40 i de plata 10 euros a 561,44. Evidentment, sense entrar en detalls, la de plata és més gran. Mentre a la cara (o anvers) de la moneda hi ha l’omnipresent Rei d’Espanya, a la creu (o revers) hi ha un porter fent una estirada. No cal pensar gaire per vincular-lo amb Iker Casillas, jugador del Madrid.
És la meva opinió, però penso que no han estat encertats. Si haguessin posat un jugador de camp, sempre hauria existit el dubte de qui es tractava. Però posats a escollir, jo ho hauria fet igual que els que el van designar el millor jugador de la Eurocopa: Xavi Hernández.
És la meva opinió, però penso que no han estat encertats. Si haguessin posat un jugador de camp, sempre hauria existit el dubte de qui es tractava. Però posats a escollir, jo ho hauria fet igual que els que el van designar el millor jugador de la Eurocopa: Xavi Hernández.
dilluns, 3 de novembre del 2008
I ARA QUÈ?
De vegades escoltes notícies que et fan esgarrifar i posar-te de “mala llet”. Ahir, a la televisió, van donar la noticia de l’assassinat amb encarnissament de Maria Dolores (coneguda al seu entorn per Maore), la nena de 14 anys de Ripollet morta a mans de dos menors més. Va ser degollada i colpejada fins desfigurar-li el rostre. Llavors cal preguntar-se: I ara què? Quin consol tindrà la seva família? Encara que els dos joves siguin portats a un centre de menors, al complir els 18 anys, què passarà? Els deixaran en llibertat per a que puguin tornar a fer un altre disbarat com aquest? És cert que no entenc de lleis i, segurament m’ho miro com a para més que com un “receptor de la notícia”, i em torno a preguntar que faria jo si haguessin mort a una filla meva...
Sempre he sentit dir que els violadors, a la presó, són els que pitjor s’ho passen... I els assassins de nenes? No és encara una cosa pitjor? A la violència de gènere hi cal sumar l’agreujant de ser menor i la indefensió de Maria Dolores, ja que, en aquest cas eren dos nois contra ella sola...
El cas m’ha fet recordar al que va passar a Ulldecona a principis de la dècada dels anys 80. Al castell d’Ulldecona s’hi va trobar morta una nena d’uns 16 anys (si la memòria no em falla) filla d’una conegudísima família local. Era per Carnaval. Per més interrogatoris que va fer la Guardia Civil, per més investigacions, l’assassí no va aparèixer.
Tot just quan anava a prescriure el crim, es a dir, al cap de quasi 20 anys, una germana va declarar que va ser el seu germà qui l’havia mort. L’assassí havia estat un dels interrogats com a presumpte culpable, però no es va poder demostrar mai la seva culpabilitat. Només el testimoni de la germana quasi 20 anys més tard va portar a la detenció i la posterior condemna d’aquell individu.
Ara és a la presó, però d’allí, tard o d’hora se’n surt. Que faríem si forméssim part de la família i ens el trobéssim un dia pel carrer? Ens podríem contenir d’atacar-lo?
Per si de cas, millor no trobar-nos mai en una situació similar. Ja no per reprimir-nos o no, sinó per no desitjar a ningú els sofriment de pares i familiars quan s’ha produït una mort amb aquestes circumstàncies...
Sempre he sentit dir que els violadors, a la presó, són els que pitjor s’ho passen... I els assassins de nenes? No és encara una cosa pitjor? A la violència de gènere hi cal sumar l’agreujant de ser menor i la indefensió de Maria Dolores, ja que, en aquest cas eren dos nois contra ella sola...
El cas m’ha fet recordar al que va passar a Ulldecona a principis de la dècada dels anys 80. Al castell d’Ulldecona s’hi va trobar morta una nena d’uns 16 anys (si la memòria no em falla) filla d’una conegudísima família local. Era per Carnaval. Per més interrogatoris que va fer la Guardia Civil, per més investigacions, l’assassí no va aparèixer.
Tot just quan anava a prescriure el crim, es a dir, al cap de quasi 20 anys, una germana va declarar que va ser el seu germà qui l’havia mort. L’assassí havia estat un dels interrogats com a presumpte culpable, però no es va poder demostrar mai la seva culpabilitat. Només el testimoni de la germana quasi 20 anys més tard va portar a la detenció i la posterior condemna d’aquell individu.
Ara és a la presó, però d’allí, tard o d’hora se’n surt. Que faríem si forméssim part de la família i ens el trobéssim un dia pel carrer? Ens podríem contenir d’atacar-lo?
Per si de cas, millor no trobar-nos mai en una situació similar. Ja no per reprimir-nos o no, sinó per no desitjar a ningú els sofriment de pares i familiars quan s’ha produït una mort amb aquestes circumstàncies...
diumenge, 2 de novembre del 2008
DUBTES SOBRE L'EXTRACCIÓ DELS FANCS RADIOACTIUS DE FLIX
La població de les Terres de l’Ebre està preocupada amb la situació dels llims radioactius que s’amaguen sota el pantà de Flix. Lesa extracció que val un “potosí” deuria de fer-se amb totes les garanties necessàries de seguretat. De fer-li la pregunta a un alt responsable de l’administració espanyola, de ben segur que ens respondria que, evidentment, quan es facin, l’empresa encarregada de realitzar l’extracció dels fangs, ho farà amb totes les garanties per a la salut dels ciutadans que hi ha riu avall.
En canvi, la nostra administració, la catalana, per mig de l’ACA, volia perforar 10 pous a la zona de Vinallop per garantir l’aigua de consum domèstic a la població en el cas d’una hipotètica contaminació radioactiva del Ebre.
No és possible que hi hagin aquests dubtes! Ja que la concessió està feta i, segons pareix, les obres, han de començar l’any vinent, els dubtes sobre una més que provable fuita radioactiva al remoure els fangs, ha de quedar totalment descartada. No s’hauria ni de parlar-ne! Hauria de ser requisit obligatori donar les màximes garanties. No sé si en aquest cas intervé el Consell de Seguretat Nuclear, suposo que sí. Així que aquest organisme ha de ser el supervisor des del primer moment en que es comenci a realitzar la neteja del pantà.
I ha dues coses més que la gent es pregunta. La primera sobre els responsables dels abocaments il•legals de residus radioactius al fons del pantà, o sigui Erkimia o la seva antecessora, la Cros. Perquè no se’n fa càrrec de l’enorme despesa que suposa la neteja? És normal que si es coneix el responsable, sigui aquests qui assumeixi les despeses.
I la segona, si no hi ha prou garanties de que la població no correrà cap risc, perquè s’ha de gastar l’administració una enorme quantitat de diners? No seria millor deixar els llims com han estat durant dècades i destinar els diners a fer alguna inversió en infrastructures a les Terres de l’Ebre?
Molt em temo que no sigui més que una manera d’afavorir una empresa com el cas de la que any rera any draga l’Ebre per a que sigui navegable a les barquetes de petit calat!
En canvi, la nostra administració, la catalana, per mig de l’ACA, volia perforar 10 pous a la zona de Vinallop per garantir l’aigua de consum domèstic a la població en el cas d’una hipotètica contaminació radioactiva del Ebre.
No és possible que hi hagin aquests dubtes! Ja que la concessió està feta i, segons pareix, les obres, han de començar l’any vinent, els dubtes sobre una més que provable fuita radioactiva al remoure els fangs, ha de quedar totalment descartada. No s’hauria ni de parlar-ne! Hauria de ser requisit obligatori donar les màximes garanties. No sé si en aquest cas intervé el Consell de Seguretat Nuclear, suposo que sí. Així que aquest organisme ha de ser el supervisor des del primer moment en que es comenci a realitzar la neteja del pantà.
I ha dues coses més que la gent es pregunta. La primera sobre els responsables dels abocaments il•legals de residus radioactius al fons del pantà, o sigui Erkimia o la seva antecessora, la Cros. Perquè no se’n fa càrrec de l’enorme despesa que suposa la neteja? És normal que si es coneix el responsable, sigui aquests qui assumeixi les despeses.
I la segona, si no hi ha prou garanties de que la població no correrà cap risc, perquè s’ha de gastar l’administració una enorme quantitat de diners? No seria millor deixar els llims com han estat durant dècades i destinar els diners a fer alguna inversió en infrastructures a les Terres de l’Ebre?
Molt em temo que no sigui més que una manera d’afavorir una empresa com el cas de la que any rera any draga l’Ebre per a que sigui navegable a les barquetes de petit calat!
dissabte, 1 de novembre del 2008
AMPOSTA PRECISA 7.500 METRES QUADRATS DE SÒL
El darrer ple municipal del passat dilluns va posar en evidència les mancances de l’actual equip de govern de la ciutat. Els dos portaveus de l’oposició, diverses vegades, van treure els colors a l’alcalde i a d’altres regidors de CiU. Fins i tot, hi havia que, amb la seva actitud, estava demanant que s’acabés el ple o desaparèixer d’allí.
La impotència de l’actual govern d’Amposta es va fer prou evident quan, per defensar-se per no haver fet pràcticament inversions aquest any (en 9 mesos només s’ha executat un 16’85 % del que tenia pressupostat), va esmentar la poca inversió que ha fet el govern de l’Estat. D’això se’n diu impotència! I no és que negui que el govern central hagi executat poca obra pública, sinó que és, senzillament un altre debat. Un no pot dir que no fa reformes a casa perquè no li arrangen el carrer... no té sentit!
Però de tot, em quedo amb la manca de resposta de l’alcalde quan se li va preguntar on trobaria 7.500 m2 de sòl per a equipaments esportius.
No fa molt més d’un any, ja dintre d’aquesta legislatura, a Amposta es va aprovar un nou POUM. I només en aquest temps, ja s’ha fet evident la manca de previsió del govern municipal. Resulta que hi ha que buscar una ubicació per a l’escola oficial d’idiomes (actualment s’ubica en aules de l’IES Ramon Berenguer IV), ja que el departament d’Educació així li demana a l’ajuntament. La solució és ubicar-la a l’actual seu de l’Escola d’Art i Disseny i fer unes noves instal•lacions per ESARDI. En la recerca d’espai, les van projectar dintre de la zona esportiva, al costat del pavelló d’esports i quasi davant del de fires. Tot anava bé fins que des de la Comissió d’Urbanisme de les Terres de l’Ebre, es va dir als responsables del projecte (el departament d’urbanisme de l’ajuntament) que no havien previst nou sòl per equipaments esportius per reemplaçar el que reconvertien en educatiu. Tot un greu error que també va patir els retrets de l’oposició. Marta Cid, amb ironia, “ubicava” el nou sòl per equipaments esportius a la zona del Poble Nou. En el darrer punt de l’ordre del dia (precs i preguntes) els portaveus del PSC i d’ERC, van seguir preguntant a l’alcalde on pensaven ubicar la nova zona esportiva. No va tenir resposta. Bé, sí, va dir que ja contestaria al proper ple.
Ahir pel matí, vaig trobar a marta Cid i em va dir que un dia d’aquesta setmana, que la regidora d’Hisenda i Ensenyament va dir que, efectivament, al Poble Nou encara es pot “tacar” zona esportiva. Així, si res no ho impedeix, dintre d’uns anys, hi haurà clubs de la nostra ciutat que per entrenar i jugar els seus partits o les seves competicions (gimnàstica, patinatge, etc.) tindran que desplaçar-se fins al Poble Nou, amb l’inconvenient que això els significarà.
La impotència de l’actual govern d’Amposta es va fer prou evident quan, per defensar-se per no haver fet pràcticament inversions aquest any (en 9 mesos només s’ha executat un 16’85 % del que tenia pressupostat), va esmentar la poca inversió que ha fet el govern de l’Estat. D’això se’n diu impotència! I no és que negui que el govern central hagi executat poca obra pública, sinó que és, senzillament un altre debat. Un no pot dir que no fa reformes a casa perquè no li arrangen el carrer... no té sentit!
Però de tot, em quedo amb la manca de resposta de l’alcalde quan se li va preguntar on trobaria 7.500 m2 de sòl per a equipaments esportius.
No fa molt més d’un any, ja dintre d’aquesta legislatura, a Amposta es va aprovar un nou POUM. I només en aquest temps, ja s’ha fet evident la manca de previsió del govern municipal. Resulta que hi ha que buscar una ubicació per a l’escola oficial d’idiomes (actualment s’ubica en aules de l’IES Ramon Berenguer IV), ja que el departament d’Educació així li demana a l’ajuntament. La solució és ubicar-la a l’actual seu de l’Escola d’Art i Disseny i fer unes noves instal•lacions per ESARDI. En la recerca d’espai, les van projectar dintre de la zona esportiva, al costat del pavelló d’esports i quasi davant del de fires. Tot anava bé fins que des de la Comissió d’Urbanisme de les Terres de l’Ebre, es va dir als responsables del projecte (el departament d’urbanisme de l’ajuntament) que no havien previst nou sòl per equipaments esportius per reemplaçar el que reconvertien en educatiu. Tot un greu error que també va patir els retrets de l’oposició. Marta Cid, amb ironia, “ubicava” el nou sòl per equipaments esportius a la zona del Poble Nou. En el darrer punt de l’ordre del dia (precs i preguntes) els portaveus del PSC i d’ERC, van seguir preguntant a l’alcalde on pensaven ubicar la nova zona esportiva. No va tenir resposta. Bé, sí, va dir que ja contestaria al proper ple.
Ahir pel matí, vaig trobar a marta Cid i em va dir que un dia d’aquesta setmana, que la regidora d’Hisenda i Ensenyament va dir que, efectivament, al Poble Nou encara es pot “tacar” zona esportiva. Així, si res no ho impedeix, dintre d’uns anys, hi haurà clubs de la nostra ciutat que per entrenar i jugar els seus partits o les seves competicions (gimnàstica, patinatge, etc.) tindran que desplaçar-se fins al Poble Nou, amb l’inconvenient que això els significarà.
divendres, 31 d’octubre del 2008
SENSACIÓ D’HAVER VISCUT UNA PÀGINA DE LA HISTÒRIA
Avui a Amposta s’ha celebrat l’acte que donava per acabat el desplegament dels Mossos d’Esquadra a tota Catalunya. Ha estat un acte solemne. Prova d’això és que han estat presents els tres homes forts del Govern de la Generalitat: el President Montilla, el vice-president Carod Rovira i el Conseller d’Interior i Relacions Institucionals Saura. Però també hi eren la Consellera de Justícia. Montserrat Tura i qui va era el Conseller de l’Interior quan va començar el desplegament dels Mossos a la comarca de l’Osona, Pomès, el delegat del govern central a Catalunya, Rangel, a més dels comandaments del propi cos i d’altres comandaments de rang inferior. Fins i tot qui va ser el Major dels Mossos duran 10 anys, el paulsenc Joan Unió.
Com he dit avui, un acte com aquest no es tornarà a repetir a Amposta. Se’n podran fer d’un altre tipus, amb diferents protagonistes, de molta més rellevància, però com aquest segur que no. Si dic que m’he emocionat, ús enganyaré. L’acte en si no ha aconseguit posar-me la “pell de gallina”. Possiblement el moment més emotiu ha estat el cant de l’himne nacional de Catalunya, els Segadors, mentre mossos amb el vestit de gala enlairaven la senyera. Les notes de l’himne les ha tocat una orquestra de l’IES Montsià d’Amposta dirigides pel planer Xavier Forné.
No obstant (i ja dintre del terreny més privat) el moment més emotiu ha estat la trobada amb l’Àngel Magarzo, un sergent de la primera promoció a qui vaig esmentar en l’article que va publicar Vinaròs News el passat diumenge. Magarzo “nascut” a Ulldecona, de mare de Batea, va marxar a Barcelona quan tenia 13 anys. Des de llavors fins avui només ens havíem vist un cop Barcelona ja farà uns 10 o 12 anys. El retrobament d’avui ha estat molt emotiu. Com també ha estat per ell conèixer a l’alcaldessa d’Ulldecona Núria Ventura.
He de dir que no he entrat a la nova comissaria dels Mossos, situada prop de la plaça de la Castellania d’Amposta, concretament al carrer la Galera. Però no té cap importància.
Com he dit avui, un acte com aquest no es tornarà a repetir a Amposta. Se’n podran fer d’un altre tipus, amb diferents protagonistes, de molta més rellevància, però com aquest segur que no. Si dic que m’he emocionat, ús enganyaré. L’acte en si no ha aconseguit posar-me la “pell de gallina”. Possiblement el moment més emotiu ha estat el cant de l’himne nacional de Catalunya, els Segadors, mentre mossos amb el vestit de gala enlairaven la senyera. Les notes de l’himne les ha tocat una orquestra de l’IES Montsià d’Amposta dirigides pel planer Xavier Forné.
No obstant (i ja dintre del terreny més privat) el moment més emotiu ha estat la trobada amb l’Àngel Magarzo, un sergent de la primera promoció a qui vaig esmentar en l’article que va publicar Vinaròs News el passat diumenge. Magarzo “nascut” a Ulldecona, de mare de Batea, va marxar a Barcelona quan tenia 13 anys. Des de llavors fins avui només ens havíem vist un cop Barcelona ja farà uns 10 o 12 anys. El retrobament d’avui ha estat molt emotiu. Com també ha estat per ell conèixer a l’alcaldessa d’Ulldecona Núria Ventura.
He de dir que no he entrat a la nova comissaria dels Mossos, situada prop de la plaça de la Castellania d’Amposta, concretament al carrer la Galera. Però no té cap importància.
dijous, 30 d’octubre del 2008
MOSSOS
Dissabte serà el dia en que els Mossos d’Esquadra acabaran el desplegament pel territori català. Per tal de celebrar aquesta fina, demà els President José Montilla i el Conseller d’Interior Joan Saura, estaran a Amposta per donar, amb tota solemnitat, el tret de sortida.
Però... I els ciutadans, ho celebraran de la mateixa manera? Aquests dies no he parat de sentir veus crítiques en contra de l’actitud de la policia catalana. Hi ha qui ha opinat que “no té res en contra dels agents, però que no li agrada la política que segueixen els seus comandaments”. Una altra opinió és que “vindran ‘a saco’”; es a dir, amb ordres concretes de “fer complir a normativa a base de sancionar els ciutadans”. I ha partir d’aquí m’han donat diversos exemples: persecució als pagesos per a que tinguin tota la documentació en regla: ITV dels tractors passada, que no carreguin massa les carretes, etc. Això ja ha posat en peu de guerra molts ciutadans que, fins ara, mai havien tingut massa cura d’aplicar totes aquestes mesures...
També m’han explicat que a un pagès, la passada campanya de l’oliva, li van prendre uns mil quilos de producte. Evidentment mai s’ha detingut els culpables i, el pagès, ha tingut que assumir el cost de la pèrdua. El mateix pagès tenia (o té) una afecció: la caça amb rateres. Segons m’explicaven, el van seguir i controlar fins que el van enxampar. Denúncia i a esperar el judici per usar arts il•legals. El judici ja va sortir i va ser comdemnat a pagar 6.000 euros. Evidentment està que “trina”... Qui m’ho explicava mirava de justificar-lo dient que “no feia es que no hagués vist fer-li al seu iaio i al seu pare...” “I a sobre, ressentit com estava d’haver estat robat i que no s’hagués trobat els lladres, ara ves i pagar 1 milió de pessetes...”
Evidentment si hi ha una normativa s’ha de complir i s’ha de fer complir. Però hi ha situacions que “potser se’n fa un gra massa”.
Qui treballem a l’administració, segurament, som els que millor ens podem donar compte de “certes actituds” cap els ciutadans: “És molt més fàcil fer complir la normativa i sancionar a qui tens controlat que a qui actua de forma clandestina i amb nocturnitat i alevosia1”. Un exemple encara que sigui d’una altra administració. És molt més fàcil sancionar una diferència trobada a una declaració de la renda per algú que ha pogut tenir una omissió (tal vegada involuntària) a l’hora de declarar els seus guanys que aquell que té un vehicle destinat a mercaderia pròpia i fa transport per a tercers persones sense estar-hi donat d’alta. És només un exemple, però segurament us en vindran un grapat més al cap respecte a algun conegut que treballa de forma il•legal, sense declarar res i a sobre es mofa dels beneits dels altres...
L’1 de novembre dependrem quasi que única i exclusivament dels Mossos. Només quedarà per als altres cossos de policia tasques que podríem considerar secundaries. Per tant, temps tindrem de jutjar si la seva implantació serà positiva o no. No obstant sóc del parer que a tothom se li ha de donar un vot de confiança, no podem jutjar de forma prematura uns actes que potser es donaran o potser no...
Però... I els ciutadans, ho celebraran de la mateixa manera? Aquests dies no he parat de sentir veus crítiques en contra de l’actitud de la policia catalana. Hi ha qui ha opinat que “no té res en contra dels agents, però que no li agrada la política que segueixen els seus comandaments”. Una altra opinió és que “vindran ‘a saco’”; es a dir, amb ordres concretes de “fer complir a normativa a base de sancionar els ciutadans”. I ha partir d’aquí m’han donat diversos exemples: persecució als pagesos per a que tinguin tota la documentació en regla: ITV dels tractors passada, que no carreguin massa les carretes, etc. Això ja ha posat en peu de guerra molts ciutadans que, fins ara, mai havien tingut massa cura d’aplicar totes aquestes mesures...
També m’han explicat que a un pagès, la passada campanya de l’oliva, li van prendre uns mil quilos de producte. Evidentment mai s’ha detingut els culpables i, el pagès, ha tingut que assumir el cost de la pèrdua. El mateix pagès tenia (o té) una afecció: la caça amb rateres. Segons m’explicaven, el van seguir i controlar fins que el van enxampar. Denúncia i a esperar el judici per usar arts il•legals. El judici ja va sortir i va ser comdemnat a pagar 6.000 euros. Evidentment està que “trina”... Qui m’ho explicava mirava de justificar-lo dient que “no feia es que no hagués vist fer-li al seu iaio i al seu pare...” “I a sobre, ressentit com estava d’haver estat robat i que no s’hagués trobat els lladres, ara ves i pagar 1 milió de pessetes...”
Evidentment si hi ha una normativa s’ha de complir i s’ha de fer complir. Però hi ha situacions que “potser se’n fa un gra massa”.
Qui treballem a l’administració, segurament, som els que millor ens podem donar compte de “certes actituds” cap els ciutadans: “És molt més fàcil fer complir la normativa i sancionar a qui tens controlat que a qui actua de forma clandestina i amb nocturnitat i alevosia1”. Un exemple encara que sigui d’una altra administració. És molt més fàcil sancionar una diferència trobada a una declaració de la renda per algú que ha pogut tenir una omissió (tal vegada involuntària) a l’hora de declarar els seus guanys que aquell que té un vehicle destinat a mercaderia pròpia i fa transport per a tercers persones sense estar-hi donat d’alta. És només un exemple, però segurament us en vindran un grapat més al cap respecte a algun conegut que treballa de forma il•legal, sense declarar res i a sobre es mofa dels beneits dels altres...
L’1 de novembre dependrem quasi que única i exclusivament dels Mossos. Només quedarà per als altres cossos de policia tasques que podríem considerar secundaries. Per tant, temps tindrem de jutjar si la seva implantació serà positiva o no. No obstant sóc del parer que a tothom se li ha de donar un vot de confiança, no podem jutjar de forma prematura uns actes que potser es donaran o potser no...
dimecres, 29 d’octubre del 2008
FER PERDRE EL TEMPS A LA JUSTICIA I DONAR UNA SENSACIÓ DE RIDÍCUL
Darrerament estem vivint capítols que donen per a molt: articles d’opinió, tertúlies a les ràdios i televisions, etc. Un d’aquest ha estat el cotxe de, president del Parlament Ernest Benach.
Però avui també se n’ha produït un de prou esperpèntic: el judici que s’ha fet a l’Audiència Nacional de Madrid als 16 joves que l’any passat van cremar a Girona retrats del Rei d’Espanya. Es veu que el fiscal ha decidir variar la seva acusació y ha passat de culpar-los d’un delicte a la corona d’Espanya al d’aldarulls al carrer. I el jutge, davant de la nova situació, s’ha declarat no competent per a jutjar aquest tipus de delictes i els ha acabat absolent, no sense haver fet burla d’algunes intervencions dels nois, ja que aquests havien sol•licitat un intèrpret que els anés traduït dels castellà al català i de tant en tant se’ls anava “l’olla” i parlaven en castellà.
És una pèrdua de temps perquè casos com aquest ja no tindrien que arribar als tribunals. Cremar fotos del rei no hauria d’anar més lluny que una simple protesta en contra del domini Borbó a Catalunya i la llei així ho tindria que contemplar. Com a molt se’ls hi hauria d’haver posat una sanció econòmica. Segurament que tocant-los la butxaca, un altre cop s’ho pensarien dues vegades abans de fer el brètol (i no ho dic només per aquesta acció, sinó per altres similars que es podrien donar)
És una vergonya que el jutge es mofi dels nois perquè se’n dóna compte de que entenen perfectament el castellà i, fins i tot, se’ls hi escapa alguna paraula. També és una vergonya que els nois haguessin demanat traductor quan, realment, entenen el castellà perfectament. Entendria que a Catalunya fessin prevaler els seus drets i demanessin ser jutjats en català. Però estaven a Madrid i allí no es pot exigir als jutges que coneguin el català. És també una pèrdua de recursos públics. Perfectament s’hauria pogut estalviar tota la despesa del judici, començant pel judici mateix, però ja que s’ha fet, a sobre, s’incrementa al cost del judici, la del traductor. Tot això pagat en diner públic de tots els contribuents.
Damunt, la Justícia, es queixarà per la manca de recursos. És que no hi ha casos molt més greus que jutjar? El de la nena Mariluz sense anar més lluny, seria un exemple del malament que actua la Justícia. I ho cito perquè una de les excuses dels professionals de la justícia va ser, precisament la manca de recursos. No m’estranya si els malbaraten d’aquesta manera tant “tonta”.
Si d’alguna cosa estic convençut és que la majoria de mals de la Justícia emanen de la pròpia Justícia. És una de les administracions que pitjor treballa. Dona la sensació de que es perd el temps (i el fan perdre) miserablement. Per una part, és cert que potser els manquen mitjans tècnics i humans, però les lamentacions de tots plegats em sonen més a excusa que a una altra cosa.
Però avui també se n’ha produït un de prou esperpèntic: el judici que s’ha fet a l’Audiència Nacional de Madrid als 16 joves que l’any passat van cremar a Girona retrats del Rei d’Espanya. Es veu que el fiscal ha decidir variar la seva acusació y ha passat de culpar-los d’un delicte a la corona d’Espanya al d’aldarulls al carrer. I el jutge, davant de la nova situació, s’ha declarat no competent per a jutjar aquest tipus de delictes i els ha acabat absolent, no sense haver fet burla d’algunes intervencions dels nois, ja que aquests havien sol•licitat un intèrpret que els anés traduït dels castellà al català i de tant en tant se’ls anava “l’olla” i parlaven en castellà.
És una pèrdua de temps perquè casos com aquest ja no tindrien que arribar als tribunals. Cremar fotos del rei no hauria d’anar més lluny que una simple protesta en contra del domini Borbó a Catalunya i la llei així ho tindria que contemplar. Com a molt se’ls hi hauria d’haver posat una sanció econòmica. Segurament que tocant-los la butxaca, un altre cop s’ho pensarien dues vegades abans de fer el brètol (i no ho dic només per aquesta acció, sinó per altres similars que es podrien donar)
És una vergonya que el jutge es mofi dels nois perquè se’n dóna compte de que entenen perfectament el castellà i, fins i tot, se’ls hi escapa alguna paraula. També és una vergonya que els nois haguessin demanat traductor quan, realment, entenen el castellà perfectament. Entendria que a Catalunya fessin prevaler els seus drets i demanessin ser jutjats en català. Però estaven a Madrid i allí no es pot exigir als jutges que coneguin el català. És també una pèrdua de recursos públics. Perfectament s’hauria pogut estalviar tota la despesa del judici, començant pel judici mateix, però ja que s’ha fet, a sobre, s’incrementa al cost del judici, la del traductor. Tot això pagat en diner públic de tots els contribuents.
Damunt, la Justícia, es queixarà per la manca de recursos. És que no hi ha casos molt més greus que jutjar? El de la nena Mariluz sense anar més lluny, seria un exemple del malament que actua la Justícia. I ho cito perquè una de les excuses dels professionals de la justícia va ser, precisament la manca de recursos. No m’estranya si els malbaraten d’aquesta manera tant “tonta”.
Si d’alguna cosa estic convençut és que la majoria de mals de la Justícia emanen de la pròpia Justícia. És una de les administracions que pitjor treballa. Dona la sensació de que es perd el temps (i el fan perdre) miserablement. Per una part, és cert que potser els manquen mitjans tècnics i humans, però les lamentacions de tots plegats em sonen més a excusa que a una altra cosa.
dimarts, 28 d’octubre del 2008
SM EL REI I DÑA. ESPERANZA AGUIRRE
Ho he posat per aquest ordre per raons de protocol. I no perquè s’hagin trobat o es tinguin que trobar en un acte oficial, sinó perquè aquests dies tots dos són noticia perquè s’està parlant molt d’ells. Del Rei, de Joan Carles I en parla sobre tot l’alcalde de Puerto Real (Cadis) de nom José Antonio Baroso (IU) que ahir va reiterar davant el jutge els atacs que va fer a la Corona d’Espanya. Va ser imputat per dir que el Rei era “un cràpula i un corrupte”. I es clar, el rei, segons la Constitució espanyola de l’any 1978 és “inviolable”. Encara que aquesta paraula tingui més d’una accepció. Segurament moltes persones pensen del Rei Joan Carles coses semblants, encara que la majoria d’espanyols no ho fan, si tenim en compte que la Corona sol ser la institució espanyola més ben valorada. De totes formes si som molts els que ens preguntem si la monarquia espanyola no és una institució caducada y no caldria caminar fers per aconseguir la III República.
L’altra protagonista és Dña. Esperanza Aguirre, Espe per als amics. Ahir, al col•legi de periodistes de Barcelona, José Antonio Zarzalejos, exdirector del diari dretà ABC, va criticar molt durament a la presidenta de la Comunitat de Madrid. Va dir d’ella que havia conspirat per aconseguir el seu cessament i també que és “vanitosa, ignorant, miserable i controla poc la seva ambició”. Si algun qualificatiu de tots aquest detesto per a mi és el d’ignorant. Entenc que una persona, quan arriba a cert grau de poder pot arribar a tenir molts defectes, però la ignorància sol ser alguna cosa innata a la persona que la pateix. Quan Dña. Esperanza va ser ministra de Cultura, semblava que, efectivament, d’ignorància li sobrava. Amb el temps, les persones, solen aprendre dels seus errors, de saber estar i comportar-se quan l’esdeveniment ho requereix. Però quan s’és ignorant, la veritat és que és molt difícil de superar l’estat.
En quan a la seva ambició, hi podem estar tots d’acord. Abans del passat congrés del PP fet el mes de juny, en va donar bones mostres. Encara que s’atestava en desmentir que no rivalitzaria amb Rajoy per a la presidència del partit, la seva actitud pareixia dir tot el contrari. Al final, els prohoms del PP van tancar files al voltant de la figura del seu líder i només això, la manca de suports va impedir que la Espe acabés presentant la candidatura a comandar la formació conservadora.
L’altra protagonista és Dña. Esperanza Aguirre, Espe per als amics. Ahir, al col•legi de periodistes de Barcelona, José Antonio Zarzalejos, exdirector del diari dretà ABC, va criticar molt durament a la presidenta de la Comunitat de Madrid. Va dir d’ella que havia conspirat per aconseguir el seu cessament i també que és “vanitosa, ignorant, miserable i controla poc la seva ambició”. Si algun qualificatiu de tots aquest detesto per a mi és el d’ignorant. Entenc que una persona, quan arriba a cert grau de poder pot arribar a tenir molts defectes, però la ignorància sol ser alguna cosa innata a la persona que la pateix. Quan Dña. Esperanza va ser ministra de Cultura, semblava que, efectivament, d’ignorància li sobrava. Amb el temps, les persones, solen aprendre dels seus errors, de saber estar i comportar-se quan l’esdeveniment ho requereix. Però quan s’és ignorant, la veritat és que és molt difícil de superar l’estat.
En quan a la seva ambició, hi podem estar tots d’acord. Abans del passat congrés del PP fet el mes de juny, en va donar bones mostres. Encara que s’atestava en desmentir que no rivalitzaria amb Rajoy per a la presidència del partit, la seva actitud pareixia dir tot el contrari. Al final, els prohoms del PP van tancar files al voltant de la figura del seu líder i només això, la manca de suports va impedir que la Espe acabés presentant la candidatura a comandar la formació conservadora.
dilluns, 27 d’octubre del 2008
LA NECESSARIA ENTESA ENTRE POBLES VEÏNS
De l’article que Jaume Antic signa aquest cap de setmana a una publicació de les nostres Terres, es desprèn que des d’algun sector polític no s’està massa d’acord amb la tasca que està portant a terme la Mancomunitat del Taula del Sénia. Fins i tot a mi m’han fet arribar retrets sobre les fites que s’estan assolint i no veuen en gaires bons ulls algunes de les actuacions. Fins i tot arriben a pensar que es volen assolir coses en detriment de les Terres de l’Ebre com per exemple una estació de tren de referència o que Vinaròs sigui la destinació de la futura autovia de l’Aragó.
I això m’ha donat molt que pensar. La Mancomunitat del Taula del Sénia (TdS) va néixer per solucionar problemes que fins llavors, cada municipi intentava resoldre pel seu propi compte. Així, un camí de muntanya que va des de Pena-roja de Tastavins (Terol) a la Sénia (Tarragona), podia ser que un d’aquest municipis l’arranges fins al límit geogràfic i l’altra part seguis en una situació lamentable. Ara, amb la TdS s’aconsegueix el finançament necessari per arranjar-lo tot. Això només és un exemple. Opino que des dels principis dels temps, els pobles veïns o lluitaven entre ells per subordinar-ne uns als altres o s’entenien i col•laboraven. En èpoques més properes, els reis, casaven un fill amb una filla per assegurar-se drets successoris i acords preferents. Ja molt més tard, a un món molt més civilitzat, aquests acords (o tractats) de col•laboració es feien sense tenir que vessar sang o interposar un matrimoni pel mig. Així, al món actual podem trobar tota mena de pactes, tractats, acords, etc., no tants sols entre pobles veïns, sinó fins i tot entre pobles que comparteixen vincles històrics, religiosos, llengua, etc. Sense anar més lluny, la Unió Europea seria un bon exemple d’entesa entre diferents estats (encara que, de vegades, sembli més aviat una gàbia de grills) També, des de Barcelona, l’expresident Pasqual Maragall va intentar fer un tractat amb els països veïns de l’arc mediterrani i de l’antiga corona d’Aragó, traspassant fronteres i involucrar regions de més enllà dels Pirineus: l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Només el govern de València es va voler quedar al marge del tractat.
Tan mateix cap de setmana, a Boí-Taüll, els presidents de Catalunya José Montilla i el d’Aragó Marcelino Iglesias, s’han trobat per arribar a acords de problemes que els són comuns a les dues comunitats.
Així que, una cosa no ha d’excloure forçosament l’altra. La TdS té uns objectius i, des de les Terres de l’Ebre, els nostres polítics han de “lluitar” per aconseguir-ne d’altres. Els millors possibles per a les nostres comarques.
Hi ha un organisme que ja es va crear en temps de la presidència de Josep Tarradellas que mai se li ha trobar l’encaix necessari per fer-lo funcionar. De tant en tant se li dóna alguna competència a realitzar, però se l’hauria de dotar de moltes més i ser el veritable eix vertebrador de la política ebrenca. Alguns dels polítics dels partits que avui són a l’oposició, ara el critiquen i quan ells governaven, li van treure ben poca rendibilitat. Evidentment estic parlant de l’Institut per al desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (l’IDECE) Recordo que al principi del moviment anti-transvasament ( l’any 2000 o 2001) membres de la PDE es van entrevistar a la seva seu amb els polítics que l’integraven. A l’entrar-hi vaig poder saludar a l’alcalde de Batea i ara diputat al Parlament Joaquim Paladella i recordo que li vaig preguntar per a què servia l’IDECE. Em va respondre que allí només s’anava a “estudiar”, perquè fins llavors, l’única cosa que havia sortit d’allí eren “estudis”. I efectivament, primer va sortir-ne el Pla Territorial Parcial i, no fa gaires anys, se li va treure el “Parcial” i va quedar-se en pla Territorial. I aquest ha de ser el camí.
I a la TdS, només un retret: posar límits a l’integració d’altres membres. Tornant a l’exemple de la UE, fa uns anys, ningú podia imaginar-se que acabés integrant als països d’Europa Oriental. I, avui, S’està negociant amb Turquia i el Marroc acaba de signar un tractar d’acord comercial preferent.
Si s’aconsegueix treure “fronteres”, tampoc cal posar-hi límits!
I això m’ha donat molt que pensar. La Mancomunitat del Taula del Sénia (TdS) va néixer per solucionar problemes que fins llavors, cada municipi intentava resoldre pel seu propi compte. Així, un camí de muntanya que va des de Pena-roja de Tastavins (Terol) a la Sénia (Tarragona), podia ser que un d’aquest municipis l’arranges fins al límit geogràfic i l’altra part seguis en una situació lamentable. Ara, amb la TdS s’aconsegueix el finançament necessari per arranjar-lo tot. Això només és un exemple. Opino que des dels principis dels temps, els pobles veïns o lluitaven entre ells per subordinar-ne uns als altres o s’entenien i col•laboraven. En èpoques més properes, els reis, casaven un fill amb una filla per assegurar-se drets successoris i acords preferents. Ja molt més tard, a un món molt més civilitzat, aquests acords (o tractats) de col•laboració es feien sense tenir que vessar sang o interposar un matrimoni pel mig. Així, al món actual podem trobar tota mena de pactes, tractats, acords, etc., no tants sols entre pobles veïns, sinó fins i tot entre pobles que comparteixen vincles històrics, religiosos, llengua, etc. Sense anar més lluny, la Unió Europea seria un bon exemple d’entesa entre diferents estats (encara que, de vegades, sembli més aviat una gàbia de grills) També, des de Barcelona, l’expresident Pasqual Maragall va intentar fer un tractat amb els països veïns de l’arc mediterrani i de l’antiga corona d’Aragó, traspassant fronteres i involucrar regions de més enllà dels Pirineus: l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Només el govern de València es va voler quedar al marge del tractat.
Tan mateix cap de setmana, a Boí-Taüll, els presidents de Catalunya José Montilla i el d’Aragó Marcelino Iglesias, s’han trobat per arribar a acords de problemes que els són comuns a les dues comunitats.
Així que, una cosa no ha d’excloure forçosament l’altra. La TdS té uns objectius i, des de les Terres de l’Ebre, els nostres polítics han de “lluitar” per aconseguir-ne d’altres. Els millors possibles per a les nostres comarques.
Hi ha un organisme que ja es va crear en temps de la presidència de Josep Tarradellas que mai se li ha trobar l’encaix necessari per fer-lo funcionar. De tant en tant se li dóna alguna competència a realitzar, però se l’hauria de dotar de moltes més i ser el veritable eix vertebrador de la política ebrenca. Alguns dels polítics dels partits que avui són a l’oposició, ara el critiquen i quan ells governaven, li van treure ben poca rendibilitat. Evidentment estic parlant de l’Institut per al desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (l’IDECE) Recordo que al principi del moviment anti-transvasament ( l’any 2000 o 2001) membres de la PDE es van entrevistar a la seva seu amb els polítics que l’integraven. A l’entrar-hi vaig poder saludar a l’alcalde de Batea i ara diputat al Parlament Joaquim Paladella i recordo que li vaig preguntar per a què servia l’IDECE. Em va respondre que allí només s’anava a “estudiar”, perquè fins llavors, l’única cosa que havia sortit d’allí eren “estudis”. I efectivament, primer va sortir-ne el Pla Territorial Parcial i, no fa gaires anys, se li va treure el “Parcial” i va quedar-se en pla Territorial. I aquest ha de ser el camí.
I a la TdS, només un retret: posar límits a l’integració d’altres membres. Tornant a l’exemple de la UE, fa uns anys, ningú podia imaginar-se que acabés integrant als països d’Europa Oriental. I, avui, S’està negociant amb Turquia i el Marroc acaba de signar un tractar d’acord comercial preferent.
Si s’aconsegueix treure “fronteres”, tampoc cal posar-hi límits!
diumenge, 26 d’octubre del 2008
EL DESPLEGAMENT DELS MOSSOS (article d'opinió publicat avui a Vinaròs News)
El proper dia 1 de novembre, la policia autonòmica de Catalunya, els Mossos d’Esquadra, acabaran el desplegament per tot el territori de Catalunya. I ho faran instal•lant-se a les Terres de l’Ebre, però també a les altres comarques de Tarragona amb l’excepció del Baix Penedès, on ho van fer l’any 2007. Precisament, els Mossos d’Esquadra van complir els seu 25è aniversari des de la seva “refundació” el passat 6 d’octubre. D’aquest període de temps, duran uns 10 anys, van estar dirigits pel major Joan Unió, fill de Paüls (Baix Ebre) i que abans havia estat comandament de la Policia Nacional.
Així, 432 mossos d’Esquadra prendran possessió de les comissaries de Tortosa, Amposta, Móra d’Ebre i Gandesa (el ràtio és d’aproximadament de 2,5 agents per 1.000 habitants) El repartiment serà desigual depenent dels habitants del territori i de la importància de la població. El començament d’aquest desplegament que, dintre d’uns dies cobrirà tot el territori de Catalunya, va començar per la comarca d’Osona l'any 1994 obrint una comissaria a Vic, la seva capital.
El cos dels Mossos d’Esquadra va ser fundat l’any 1719 en els primers anys de regnat de Felip V i és la força de policia civil més antiga d’Europa. Curiosament es va crear per a reprimir els reductes favorables al arxiduc Carles d’Àustria existents a Catalunya, tal i com ho recordava Àngel Magarzo, sergent de la primera promoció al diari la Vanguardia el dia de la commemoració de l’aniversari.
Magarzo, fill d’Ulldecona, va col•laborar en la primera arribada dels mossos a les Terres de l'Ebre. Així, el 5 de febrer de 1984 obria la caserna d’Amposta i pràcticament un any més tard, el gener de 1985, la de Tortosa, tal i com em recordava un altre mosso de la primera promoció, el caporal Jordi Lucea. Les funcions d’aquells mossos eren més bé reduïdes i tant sols tenien competències d’escorta dels càrrecs de la Generalitat, custòdia d’edificis oficials, menors i poca cosa més. Tasques com la seguretat ciutadana, terrorisme, estupefaents, etc., seguien en mans dels cossos estatals: la Guardia Civil i la Policia Nacional i el Cos Superior de Policia.
L’any 1998, la policia de Catalunya, donava un pas més cap a substitució dels cossos estatals començant a assumir les competències de trànsit. A les nostres comarques arribarien l’any 2000 i s’establirien a Tortosa. La Guardia Civil de Tráfico havia tingut la base d’operacions a Amposta.
Però a partir de l’1 de novembre, la presència dels altres cossos de la policia serà purament testimonial (encara que segons Joan Rangel, delegat del Govern Central a Catalunya, seguiran els mateixos efectius que fins ara) A la Policia Nacional, ubicada a Tortosa, només li quedaran les competències d’estrangeria i la confecció dels documents d’identitat i passaports. I a la Guardia Civil, on encara hi ha un bon grapat de casernes, les de costes i armes. Les altres les assumiran plenament els Mossos.
Suposo que per aquells ciutadans d’altres comunitats autònomes que no coneixent cap d’altra policia que els cossos i forces de seguretat de l’Estat, la situació de Catalunya en aquest aspecte (igual com al País Basc) els déu de resultar un tant estranya. No obstant, aquesta policia és molt més propera al ciutadà, ja que molts dels seus integrants tenen com a destinació les comissaries establertes a les mateixes comarques de procedència.
El que si que es notarà, és molta més presència de policia al carrer. El nombre d’unitats que es desplegaran superen amb escreix les actuals plantilles de les policies estatals. Això permetrà al ciutadà tenir sensació de més seguretat; tan mateix, és d’esperar, que la delinqüència baixi considerablement. Pel que he pogut saber, els caps de la policia catalana, durant els primers mesos de desplegament, tenen pensat fer una sèrie d’actuacions molt seleccionades encaminades a lluitar contra la delinqüència organitzada en diversos camps (droga, tràfic de blanques, xarxes d’immigració il•legal, etc.)
Per a la posada en marxa de tot aquest dispositiu, el dia 31 d’octubre està confirmada la presència a Amposta del Conseller d’Interior i Relacions Institucionals Joan Saura, encara que és més que provable la presencia del mateix President de la Generalitat José Montilla.
Així, 432 mossos d’Esquadra prendran possessió de les comissaries de Tortosa, Amposta, Móra d’Ebre i Gandesa (el ràtio és d’aproximadament de 2,5 agents per 1.000 habitants) El repartiment serà desigual depenent dels habitants del territori i de la importància de la població. El començament d’aquest desplegament que, dintre d’uns dies cobrirà tot el territori de Catalunya, va començar per la comarca d’Osona l'any 1994 obrint una comissaria a Vic, la seva capital.
El cos dels Mossos d’Esquadra va ser fundat l’any 1719 en els primers anys de regnat de Felip V i és la força de policia civil més antiga d’Europa. Curiosament es va crear per a reprimir els reductes favorables al arxiduc Carles d’Àustria existents a Catalunya, tal i com ho recordava Àngel Magarzo, sergent de la primera promoció al diari la Vanguardia el dia de la commemoració de l’aniversari.
Magarzo, fill d’Ulldecona, va col•laborar en la primera arribada dels mossos a les Terres de l'Ebre. Així, el 5 de febrer de 1984 obria la caserna d’Amposta i pràcticament un any més tard, el gener de 1985, la de Tortosa, tal i com em recordava un altre mosso de la primera promoció, el caporal Jordi Lucea. Les funcions d’aquells mossos eren més bé reduïdes i tant sols tenien competències d’escorta dels càrrecs de la Generalitat, custòdia d’edificis oficials, menors i poca cosa més. Tasques com la seguretat ciutadana, terrorisme, estupefaents, etc., seguien en mans dels cossos estatals: la Guardia Civil i la Policia Nacional i el Cos Superior de Policia.
L’any 1998, la policia de Catalunya, donava un pas més cap a substitució dels cossos estatals començant a assumir les competències de trànsit. A les nostres comarques arribarien l’any 2000 i s’establirien a Tortosa. La Guardia Civil de Tráfico havia tingut la base d’operacions a Amposta.
Però a partir de l’1 de novembre, la presència dels altres cossos de la policia serà purament testimonial (encara que segons Joan Rangel, delegat del Govern Central a Catalunya, seguiran els mateixos efectius que fins ara) A la Policia Nacional, ubicada a Tortosa, només li quedaran les competències d’estrangeria i la confecció dels documents d’identitat i passaports. I a la Guardia Civil, on encara hi ha un bon grapat de casernes, les de costes i armes. Les altres les assumiran plenament els Mossos.
Suposo que per aquells ciutadans d’altres comunitats autònomes que no coneixent cap d’altra policia que els cossos i forces de seguretat de l’Estat, la situació de Catalunya en aquest aspecte (igual com al País Basc) els déu de resultar un tant estranya. No obstant, aquesta policia és molt més propera al ciutadà, ja que molts dels seus integrants tenen com a destinació les comissaries establertes a les mateixes comarques de procedència.
El que si que es notarà, és molta més presència de policia al carrer. El nombre d’unitats que es desplegaran superen amb escreix les actuals plantilles de les policies estatals. Això permetrà al ciutadà tenir sensació de més seguretat; tan mateix, és d’esperar, que la delinqüència baixi considerablement. Pel que he pogut saber, els caps de la policia catalana, durant els primers mesos de desplegament, tenen pensat fer una sèrie d’actuacions molt seleccionades encaminades a lluitar contra la delinqüència organitzada en diversos camps (droga, tràfic de blanques, xarxes d’immigració il•legal, etc.)
Per a la posada en marxa de tot aquest dispositiu, el dia 31 d’octubre està confirmada la presència a Amposta del Conseller d’Interior i Relacions Institucionals Joan Saura, encara que és més que provable la presencia del mateix President de la Generalitat José Montilla.
dissabte, 25 d’octubre del 2008
MÉS TRANSVASAMENTS
De tant en tant s’ha d’anar recordant la pintada premonitòria que des de ja fa uns anys hi ha a una paret a l’entrada d’Amposta per als qui venen de la Ràpita: Tajo => Múrcia; Ebre => Múrcia; Amazones => Múrcia? De moment, el govern socialista que encapçala Rodríguez Zapatero pareix que ja no descarta els transvasaments i ara en vol fer un des Càceres a Múrcia. Per línia recta deuen d’haver uns 500 quilometres. Es suposa que l’aigua l’extrauran del riu Guadiana per a transportar-la fins a l’assedegada Múrcia.
Els transvasaments, a l’igual que l’extracció d’aigua dels pous, com els que es volen fer a Vinallop, etc., són possibles solucions per a solucionar la manca d’aigua d’altres indrets. Però no són solucions “intel•ligents”. L’aigua dels rius, com la des aqüífers, és la que és i al final, s’esgotarà o no ni haurà la suficient ni per a les necessitats de les zones d’on es traurà aquesta aigua.
Una vegada més hi ha que tornar a “predicar” la nova cultura de l’aigua: estalvi i reutilització. A més d’altres solucions com l’emmagatzematge de l’aigua de la pluja i, si s’escau, desalinitzadores. Però aquesta deuria de ser la última solució a la manca d’aigua. Espanya és el que és i cada vegada més, un desert. De vegades sento dir que els integristes musulmans voldrien recuperar el Al Andalús, ja que era el “jardí" dels seus dominis. Però l’Andalusia actual ja no és la del segle XV!
Encara que pugui saber mal als nostres pagesos, l’aigua que es gasta en l’agricultura és desmesurada. Els camps de cultius que hi ha a la vora del riu tenen tot el dret del món a poder regar. Però portar l’aigua a distàncies més llunyanes té un sobre cost massa elevat. De no ser per les subvencions públiques, a més de pagar les despeses de les infrastructures, farien que els productes agraris no fossin rendibles davant la competència d’altres de fora.
Els països mediterranis sempre han tingut una agricultura pròpia. A moltes zones, de secà. Des de petit sempre he vist l’olivera, la vinya i el garrofer com els conreus més tradicionals i extensos. Després, el pagès, va voler diversificar els seus productes i va fer horts, presseguers i tarongers on abans hi havia vinya i, fins i tot, oliveres. Els nous conreus necessitaven una quantitat molt més gran d’aigua. I es van fer pous... I ara ni amb els pous és suficient! I cada cop hi ha menys pagesos. Una “regla de tres” molt difícil d’explicar. Així que, per finalitzar, cal fer-se la pregunta: Serà l’aigua del canal Xerta diu Sénia per a regar les terres del Pla de la Galera? O serà, com defensa la PDE, un transvasament cap al N de Castelló? I també: Quin serà l’ús que se’ls hi vol donar als pous de Vinallop?
Els transvasaments, a l’igual que l’extracció d’aigua dels pous, com els que es volen fer a Vinallop, etc., són possibles solucions per a solucionar la manca d’aigua d’altres indrets. Però no són solucions “intel•ligents”. L’aigua dels rius, com la des aqüífers, és la que és i al final, s’esgotarà o no ni haurà la suficient ni per a les necessitats de les zones d’on es traurà aquesta aigua.
Una vegada més hi ha que tornar a “predicar” la nova cultura de l’aigua: estalvi i reutilització. A més d’altres solucions com l’emmagatzematge de l’aigua de la pluja i, si s’escau, desalinitzadores. Però aquesta deuria de ser la última solució a la manca d’aigua. Espanya és el que és i cada vegada més, un desert. De vegades sento dir que els integristes musulmans voldrien recuperar el Al Andalús, ja que era el “jardí" dels seus dominis. Però l’Andalusia actual ja no és la del segle XV!
Encara que pugui saber mal als nostres pagesos, l’aigua que es gasta en l’agricultura és desmesurada. Els camps de cultius que hi ha a la vora del riu tenen tot el dret del món a poder regar. Però portar l’aigua a distàncies més llunyanes té un sobre cost massa elevat. De no ser per les subvencions públiques, a més de pagar les despeses de les infrastructures, farien que els productes agraris no fossin rendibles davant la competència d’altres de fora.
Els països mediterranis sempre han tingut una agricultura pròpia. A moltes zones, de secà. Des de petit sempre he vist l’olivera, la vinya i el garrofer com els conreus més tradicionals i extensos. Després, el pagès, va voler diversificar els seus productes i va fer horts, presseguers i tarongers on abans hi havia vinya i, fins i tot, oliveres. Els nous conreus necessitaven una quantitat molt més gran d’aigua. I es van fer pous... I ara ni amb els pous és suficient! I cada cop hi ha menys pagesos. Una “regla de tres” molt difícil d’explicar. Així que, per finalitzar, cal fer-se la pregunta: Serà l’aigua del canal Xerta diu Sénia per a regar les terres del Pla de la Galera? O serà, com defensa la PDE, un transvasament cap al N de Castelló? I també: Quin serà l’ús que se’ls hi vol donar als pous de Vinallop?
divendres, 24 d’octubre del 2008
DUBTES SOBRE ELS POUS DE VINALLOP (escrit que m'ha enviat un amic)
Bon dia, ahir vaig assistir a la roda de premsa i crec que el pla de descontaminació del pantà de Flix s'està utilitzant com un transvassament encubert.
Malauradament, la població en general no té informació del que ens juguen si hi ha una fuita greu al riu.
Manolo comentava que "és un tema que no està controlat des d'el territori" i falta explicació de les autoritas ebrenques". Jo crec que s'ha d'ampliar: Les autoritats polítiques no estan a l'alçada del seu càrrec.
La Plataforma i Unió de Pagesos haurien de informar-se si tots els ajuntament tenen fet el pla d'emergència municipal per cas de contaminació. Si això pot paralizar les expropiacions guanyariem algun temps. No té sentit començar a extreure aigua si encara no s'han iniciat les obres; de fet, no té sentit utilitzar aigua de pous en cas de contaminació d'un riu.
Si es contamina un riu principal tots els seus aqüifers no seran aptes per ús d'aquesta aigua o, és que els nostres representants no tenen intenció de viligar per la nostra salut?. Això és una questió molt greu.
Encara que es facin els pous, i n'estic en contra, pregunto als nostres polítics, quan no es pugui utilitzar l'aigua d'aquests pous, està previst altre sistema de subministrament?, s'ha previst avisos a la població? sabem els efectes sobre les persones que poden tenir aquests contaminants? ....
A cap pla d'emergència està previst l'abastament d'aigua contaminada per ús de boca ni per regar. Nomès per això, no té sentit fer pous (si és aquesta la seva finalitat)
La realitat és que ningú sap res d'aquest pla, però les conseqüencies sobre el nostre territori, en cas d'accident greu, afectaria els conreus, el turisme i l'abastament de productes del territori; cadascún que tregui les seves pròpies conclusions. Falta informació i compromís amb noms i cognoms.
No sé si altres ajuntament ho tenen, però el de Tortosa té una secció d'"Escriu a l'alcalde". És un lloc perquè cada persona pregunti els dubtes que tingui i faci suggeriments.
Malauradament, la població en general no té informació del que ens juguen si hi ha una fuita greu al riu.
Manolo comentava que "és un tema que no està controlat des d'el territori" i falta explicació de les autoritas ebrenques". Jo crec que s'ha d'ampliar: Les autoritats polítiques no estan a l'alçada del seu càrrec.
La Plataforma i Unió de Pagesos haurien de informar-se si tots els ajuntament tenen fet el pla d'emergència municipal per cas de contaminació. Si això pot paralizar les expropiacions guanyariem algun temps. No té sentit començar a extreure aigua si encara no s'han iniciat les obres; de fet, no té sentit utilitzar aigua de pous en cas de contaminació d'un riu.
Si es contamina un riu principal tots els seus aqüifers no seran aptes per ús d'aquesta aigua o, és que els nostres representants no tenen intenció de viligar per la nostra salut?. Això és una questió molt greu.
Encara que es facin els pous, i n'estic en contra, pregunto als nostres polítics, quan no es pugui utilitzar l'aigua d'aquests pous, està previst altre sistema de subministrament?, s'ha previst avisos a la població? sabem els efectes sobre les persones que poden tenir aquests contaminants? ....
A cap pla d'emergència està previst l'abastament d'aigua contaminada per ús de boca ni per regar. Nomès per això, no té sentit fer pous (si és aquesta la seva finalitat)
La realitat és que ningú sap res d'aquest pla, però les conseqüencies sobre el nostre territori, en cas d'accident greu, afectaria els conreus, el turisme i l'abastament de productes del territori; cadascún que tregui les seves pròpies conclusions. Falta informació i compromís amb noms i cognoms.
No sé si altres ajuntament ho tenen, però el de Tortosa té una secció d'"Escriu a l'alcalde". És un lloc perquè cada persona pregunti els dubtes que tingui i faci suggeriments.
ENGANY A LA BENZINERA?
El passat 29 de setembre vaig posar carburant a l’estació que hi ha a la sortida d’Amposta per la Carrova. A la part de baix del comprovant de veda hi vaig llegir el següent: “H24 y ACE regalan hoy un seguro de accidentes. Envia tráfico al 5676 y viaja tranquilo durante un mes. Coste SMS o,15 Eur.” I ho vaig fer. Al dia següent em truquen per preguntar-me la meva edat i els anys de carnet i si havia gaudit un altre cop d’aquesta promoció. Al complir els requisits que es requeria, van demanar-me les dades i també em van oferir la possibilitat de fer-me l’assegurança d’accidents duran tot l’any. Els vaig dir que ja m’ho pensaria... Passats uns dies vaig rebre “el certificat individual de l’assegurança” i oh sorpresa! El termini de validesa era a partir del 30 d’agost. O sigui vaig estar assegurant entre el 30 d’agost i el 30 de setembre! Realment el risc per ells va ser només d’1 dia! La possibilitat d’una errada per part de la companyia ACE Europa entraria dintre del possible, però també es pot tractar d’un engany en tota regla. Avui en dia els ordinadors solen donar-te, per defecte, la data del dia en curs.
Per tant, aviso als possibles “beneficiaris” d’aquesta assegurança que vagin en compte abans d’enviar el missatge. Es tracta de la venda d’una assegurança d’accidents camuflada com un regal. I també, en el cas de que com jo, no acabin fent-la que, possiblement, no gaudiran d’un mes gratuït, tal i com s’anuncia al tiquet de la venda.
No es pot parlar d’estafa, perquè realment no ho és i ja estàs avisat que la trucada et costarà 15 cèntims. Ara bé, un engany en tota regla, trobo que sí.
Vull afegir que eximeixo de tota responsabilitat als propietaris de l’estació de servei.
Per tant, aviso als possibles “beneficiaris” d’aquesta assegurança que vagin en compte abans d’enviar el missatge. Es tracta de la venda d’una assegurança d’accidents camuflada com un regal. I també, en el cas de que com jo, no acabin fent-la que, possiblement, no gaudiran d’un mes gratuït, tal i com s’anuncia al tiquet de la venda.
No es pot parlar d’estafa, perquè realment no ho és i ja estàs avisat que la trucada et costarà 15 cèntims. Ara bé, un engany en tota regla, trobo que sí.
Vull afegir que eximeixo de tota responsabilitat als propietaris de l’estació de servei.
dijous, 23 d’octubre del 2008
L’AQÜIFER DE L’EBRE
Devia ser l’any 95. l’empresa porcina “Granges Castillo” d’Amposta, ubicada exactament sobre la torre de la Carrova d’Amposta, pretenia fer abocaments de purins dintre de l seva explotació. Per la qual cosa va fer uns aterrassaments i va plantar oliveres amb l’excusa de fer-ho servir com adob. Els fets es van denunciar davant del departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. En aquell temps només existia la Coordinadora anti-transvasament de l’Ebre. Es va convocar una concentració i vàrem respondre a la mateixa un grup de gent, no recordo exactament, però no devíem de ser més de 50 o 60 persones. La “veu cantant” que va donar explicacions precises va ser l’hidròleg Antoni Canicio de la Ràpita. Recordo que, en les seves explicacions, Canicio, va dir que “El transvasament de l’Ebre l’importava relativament; que el que calia preservar era l’aqüifer que hi havia a baix i que era el segon de Catalunya en reserva hídrica”. No va dir quin era el primer, però de ben segur que déu d’estar propera a Barcelona i que la reserven estratègicament per a possibles emergències molt més greus que la de l’episodi de sequera que hem passat. Per a un futur canvi climàtic que contempli la desertització de Catalunya? Amb el permís d’Aznar, possiblement.
S’ha trigat 13 anys des de que Castillo volia fer els abocaments, però finalment, pareix que, el que temia Antoni Canicio, es portarà a terme: l’extracció de l’aigua dels aqüifers per a fer front a un possible procés de contaminació radioactiva de l’Ebre derivada de l’extracció dels llims contaminants del pantà de Flix. El que no puc explicar-me és el perquè no es demanen responsabilitats, fins i tot penals, als responsables dels abocaments il•legals, ja sigui l’empresa química Erkimia (successora de la Cros)
Un altre dubte és el perquè els pous no es fan a l’altre costat de riu. Ferran Bel, alcalde de Tortosa va reclamar que 3 dels pous que es pensa fer serveixin per a subministrar aigua al polígon Catalunya Sud. I jo pregunto: Perquè no es fan a l’altre costat de riu? Té més lògica, no?
Tinc un amic que viu molt prop de Sant Onofre, a Campredó. Només els veïns se n’adonen del que passa prop de casa seva. Primer va denunciar el vol d’avionetes quan amenaçava turmenta. Segons ell per escampar iodur de plata als núvols i desfer-les. Més tard em va dir que l’aigua del minitransvasament sortia d’un pou a la vora del riu, perfectament dissimulat dintre d’una caseta sense cap tipus lògic d’orientació.
És com allò: ni es confirma, ni es desmenteix. De ser veritat, potser també caldria denunciar-ho.
Possiblement, al pas que anem, acabarem demanant un transvasament del Túria cap a les Terres de l’Ebre!
S’ha trigat 13 anys des de que Castillo volia fer els abocaments, però finalment, pareix que, el que temia Antoni Canicio, es portarà a terme: l’extracció de l’aigua dels aqüifers per a fer front a un possible procés de contaminació radioactiva de l’Ebre derivada de l’extracció dels llims contaminants del pantà de Flix. El que no puc explicar-me és el perquè no es demanen responsabilitats, fins i tot penals, als responsables dels abocaments il•legals, ja sigui l’empresa química Erkimia (successora de la Cros)
Un altre dubte és el perquè els pous no es fan a l’altre costat de riu. Ferran Bel, alcalde de Tortosa va reclamar que 3 dels pous que es pensa fer serveixin per a subministrar aigua al polígon Catalunya Sud. I jo pregunto: Perquè no es fan a l’altre costat de riu? Té més lògica, no?
Tinc un amic que viu molt prop de Sant Onofre, a Campredó. Només els veïns se n’adonen del que passa prop de casa seva. Primer va denunciar el vol d’avionetes quan amenaçava turmenta. Segons ell per escampar iodur de plata als núvols i desfer-les. Més tard em va dir que l’aigua del minitransvasament sortia d’un pou a la vora del riu, perfectament dissimulat dintre d’una caseta sense cap tipus lògic d’orientació.
És com allò: ni es confirma, ni es desmenteix. De ser veritat, potser també caldria denunciar-ho.
Possiblement, al pas que anem, acabarem demanant un transvasament del Túria cap a les Terres de l’Ebre!
dimecres, 22 d’octubre del 2008
AZNAR, RAJOY I LA FAMÍLIA
José María Aznar, no precisa de més presentacions, avui ha tornat a “pixar fora de test”. Igual com va fer Rajoy en plena campanya electoral del mes de març, ha negat l’evidència del canvi climàtic. Ha dit que no està demostrat... I el desglaç del Polo Nord? Crec que només amb això ja n’hi hauria prou. Però podríem parlar de l’escalfament global, del “Niño” i la “Niña”, tan coneguts a l’Amèrica del Sud, la desertització que pateixen molts indrets del planeta, etc. Ho diuen els científics. Però per a la gent del PP, el que puguin dir els científics no els serveix de res. Rajoy va nomenar a un cosí seu (també científic) i va dir que li preguntaria. No sé si Aznar a la seva família, també hi té científics o tots son com ell (pobra família!)
Aznar ha fet estes afirmacions, no sense donar la culpa als socialistes, cosa que a més, no suposa cap novetat, al menys per a mi, ja que no és el primer cop que sento queixar-se del govern socialista (en aquell cas quan governava Felipe González), per la manca de pluja (!) Exactament les paraules d’Aznar han estat les següents: “En estos tiempos de enfriamiento global de la economía internacional y de amenaza de una nueva glaciación en la economía nacional, en uno de esos ciclos econo-climáticos que se suceden cada vez que un Gobierno socialista llega al poder en España, los abanderados del Apocalipsis climático exigen dedicar cientos de miles de millones de euros” a causas “tan científicamente cuestionables en su viabilidad como ser capaces de mantener la temperatura del planeta Tierra dentro de un centenar de años”.
Fa uns mesos, quan li van concedir la medalla d’honor de l’Acadèmia del vi de Castella Lleó, ja va tenir una altra sortida de les que són tan habituals en ell. Llavors va dir que “A mí no me gusta que me digan 'no puede ir usted a más de tanta velocidad, no puede usted comer hamburguesas de tanto, debe usted evitar esto y además a usted le prohíbo beber vino”. Encara que les comparacions sempre són odioses, potser valdria la pena recordar-li que li va passar al dirigent ultradretà Jörg Haider la setmana passada per conduir sota els efectes del alcohol... Encara que sempre es pot comparar i, ideològicament parlant, no devien d’estar tant allunyats!
No reconeixerem mai el gran president que va tenir Espanya!!
Aznar ha fet estes afirmacions, no sense donar la culpa als socialistes, cosa que a més, no suposa cap novetat, al menys per a mi, ja que no és el primer cop que sento queixar-se del govern socialista (en aquell cas quan governava Felipe González), per la manca de pluja (!) Exactament les paraules d’Aznar han estat les següents: “En estos tiempos de enfriamiento global de la economía internacional y de amenaza de una nueva glaciación en la economía nacional, en uno de esos ciclos econo-climáticos que se suceden cada vez que un Gobierno socialista llega al poder en España, los abanderados del Apocalipsis climático exigen dedicar cientos de miles de millones de euros” a causas “tan científicamente cuestionables en su viabilidad como ser capaces de mantener la temperatura del planeta Tierra dentro de un centenar de años”.
Fa uns mesos, quan li van concedir la medalla d’honor de l’Acadèmia del vi de Castella Lleó, ja va tenir una altra sortida de les que són tan habituals en ell. Llavors va dir que “A mí no me gusta que me digan 'no puede ir usted a más de tanta velocidad, no puede usted comer hamburguesas de tanto, debe usted evitar esto y además a usted le prohíbo beber vino”. Encara que les comparacions sempre són odioses, potser valdria la pena recordar-li que li va passar al dirigent ultradretà Jörg Haider la setmana passada per conduir sota els efectes del alcohol... Encara que sempre es pot comparar i, ideològicament parlant, no devien d’estar tant allunyats!
No reconeixerem mai el gran president que va tenir Espanya!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)