I ARA QUÈ?

De vegades escoltes notícies que et fan esgarrifar i posar-te de “mala llet”. Ahir, a la televisió, van donar la noticia de l’assassinat amb encarnissament de Maria Dolores (coneguda al seu entorn per Maore), la nena de 14 anys de Ripollet morta a mans de dos menors més. Va ser degollada i colpejada fins desfigurar-li el rostre. Llavors cal preguntar-se: I ara què? Quin consol tindrà la seva família? Encara que els dos joves siguin portats a un centre de menors, al complir els 18 anys, què passarà? Els deixaran en llibertat per a que puguin tornar a fer un altre disbarat com aquest? És cert que no entenc de lleis i, segurament m’ho miro com a para més que com un “receptor de la notícia”, i em torno a preguntar que faria jo si haguessin mort a una filla meva...
Sempre he sentit dir que els violadors, a la presó, són els que pitjor s’ho passen... I els assassins de nenes? No és encara una cosa pitjor? A la violència de gènere hi cal sumar l’agreujant de ser menor i la indefensió de Maria Dolores, ja que, en aquest cas eren dos nois contra ella sola...
El cas m’ha fet recordar al que va passar a Ulldecona a principis de la dècada dels anys 80. Al castell d’Ulldecona s’hi va trobar morta una nena d’uns 16 anys (si la memòria no em falla) filla d’una conegudísima família local. Era per Carnaval. Per més interrogatoris que va fer la Guardia Civil, per més investigacions, l’assassí no va aparèixer.
Tot just quan anava a prescriure el crim, es a dir, al cap de quasi 20 anys, una germana va declarar que va ser el seu germà qui l’havia mort. L’assassí havia estat un dels interrogats com a presumpte culpable, però no es va poder demostrar mai la seva culpabilitat. Només el testimoni de la germana quasi 20 anys més tard va portar a la detenció i la posterior condemna d’aquell individu.
Ara és a la presó, però d’allí, tard o d’hora se’n surt. Que faríem si forméssim part de la família i ens el trobéssim un dia pel carrer? Ens podríem contenir d’atacar-lo?
Per si de cas, millor no trobar-nos mai en una situació similar. Ja no per reprimir-nos o no, sinó per no desitjar a ningú els sofriment de pares i familiars quan s’ha produït una mort amb aquestes circumstàncies...