SENSE ÀNIM D’OFENDRE

Aquest cap de setmana, la direcció nacional del PP amb Mariano Rajoy al cap davant, ha fet una convenció nacional a Barcelona.
No sabria dir si es tracta de la primera que fan a Barcelona, però potser qualificar-la d’històrica no seria dir cap disbarat.
Esta bé que els populars no pensin només en Catalunya com la “mare de tos els mals d’Espanya” i que de tant en tan s’apropen per aquí a treballar... Encara que sigui en benefici propi!
El titular del Periódico d’avui és força eloqüent: “Rajoy es compromet a connectar amb Catalunya”. Però el que està clar és que les connexions sempre són a dues bandes. Si tu endolles un cable al corrent elèctric i a l’altre costat no hi ha res, per a què serveix?
Penso que la gran majoria de poble de Catalunya no vol (ni voldrà) connectar amb els populars. Per molts motius, la majoria històrics.
Segurament molts ciutadans de Catalunya veuen l’actual Partit Popular com els hereus del franquisme. Per cer, un règim que mai ha estat condemnat pels populars i que tant mal va fer al poble de Catalunya, llevat els que hi van combregar des d’un bon començament. Però no explicaré ara detalls de la guerra civil ni de la postguerra, per això ja estan els llibres que s’han publicat sobre el tema.
Encara que sí que recordaré episodis molt més propers. Aquests darrers dies s’ha parlat i molt de la pressió que s’està fent per a que el Tribunal Constitucional (TC) dictamini ja d’una vegada el recurs sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Qui hi va presentar recurs? El PP. No fa gaires mesos es va aprovar la nova Llei d’Ensenyament de Catalunya. Qui la va recorre davant del TC? El PP. La setmana passada es va votar al Congrés de Diputats la nova llei del finançament de les CC.AA. (LOFCA), qui hi va votar en contra perquè segons ells beneficiava Catalunya més que a cap altra comunitat de l’Estat? El PP, qui sinó. I també d’altres partits minoritaris, però que no tenen responsabilitats de govern a cap comunitat autònoma.
Rajoy ens va dir que Zapatero ens havia mentit. Quina novetat. Fins i tots els socialistes d’aquí ens hem sentit enganyats més d’un cop pel comportament de Zapatero.
Si Marano Rajoy va venir a Catalunya a buscar vots (no ens enganyem, no va venir a una altra cosa...) i vots són diputats, varia bé el PSOE de mirar de no perdre’n. 25 diputats són molts diputats i parlant en símils futbolístics, “és més fàcil arribar dalt que mantenir-se!”.
L’altre dia vaig conèixer a un que em va dir que sé sentia d’Esquerra. Com no em va parlar dels socialistes d’aquí i d’allí. Sobre Zapatero em va dir que “li convindria conservar els diputats de Catalunya i Andalusia i per això calia “portar-se bé amb les dues comunitats”. No obstant va dir-me una cosa de la que jo no puc estar conforme. Preferia que governés el PP, “ja que al menys aquests no t’enganyen”, va sentenciar.
No hi estic d’acord per dues raons. Primera, per molt que ens enganyi l’actual president de l’Estat, mai ens posarà tantes traves com el PP. I segona. No és cert que el PP no enganyi. En el primer govern del PP, Aznar es va posar la pell de xai i va governar amb el suport de CiU i pareixia que les relacions entre Espanya i Catalunya eren una bassa d’oli. En canvi, quan va governar amb majoria absoluta, va mirar de perjudicar-nos com mai s’havia atrevit ningú. O no recordeu el Plan Hidrológico Nacional. Arias Cañete, el Ministre d’Agricultura del PP va dir alguna cosa així: “O sale ahora que tenemos mayoría absoluta o no sale nunca...”, “Aquí (a Múrcia) tenemos mayoría absoluta y en Catalunya no”. A demés d’altres frases “testiculars”.

LA GOSSA DE LA SÉNIA ENCARA CUEJA

Quan ja fa més d’un mes des de l’incident de la “gossa de la Sénia”, encara dóna molt que parlar. Dimarts passat el diari el Punt publicava que un jutjat d’Amposta ha acceptat a tràmit una denuncia d’una entitat ecologista.
Ahir, el setmanari la Veu de l’Ebre publicava a la seva portada la fotografia, fins llavors inèdita de la gossa morta. Finalment, Gustau Moreno es feia ressò de la publicació de dita fotografia al seu blog la Marfanta i parlava del “dret a la informació”.
Jo també vull dir la meva. Abans d’arribar a les conclusions, caldria tornar a mirar enrere i analitzar com es van produir els fets.
Perquè sempre, tota causa té un origen i depenent de com sigui aquest, el final pot ser força diferent.
L’origen de tot va ser l’observació per part de diversos veïns de la zona d’una lleona. Això és el que van dir i això és el que va creure la població en un primer moment.
Una lleona no és una animal habitual de les nostres terres, encara que, qui sap? Ja que des de l’aparició de silurs, cracs americans, caragols poma, etc., qualsevol cosa és possible.
Els felins són animals salvatges i per naturalesa agressius. Per això, els departaments de Medi Ambient i Interior de la Generalitat, així com policia local de la Sénia van fer un ampli desplegament de seguretat per l’alarma social creada a la zona. La psicosi va arribar fins a Xerta on, també, veïns d’aquella població del Baix Ebre situada a més de quaranta quilòmetres de la Sénia van assegura haver vist una lleona!
Van fer broma els que van dir que havien vist una lleona? Potser sí o pot ser no, ells sabran... Però les mesures de protecció a la població veïna calia prendre-les! Van ser les mesures “desmesurades”? Segons un mosso d’Esquadra resident a Amposta i que va participar al dispositiu, “es van prendre les mesures que calia” i, a més, es mostrava molt empipat per “les informacions poc rigoroses que s’estaven donant”.
Finalment es va aclarir que no era una lleona, sinó un gos tipus dogo alemany (com l’Scooby Doo, publicava el Periódico de Catalunya)
No obstant es va fer l’observació de que “es tractava d’un gos salvatge i que calia donar-li caça”. Els dispositiu per a caçar-lo contemplava una sèrie de paranys per poder-lo atrapar viu. La qual cosa, segons els agents rurals, no va ser possible hi van tenir que matar-lo.
Repeteixo. Tot això no hagués calgut si, des d’un bon començament “algú” no hagués dit que havia vist una lleona. Si des del primer moment s’hagués dit que era un gos (o gossa) salvatge, segurament, tota la resta, ens ho haguérem estalviat.
Però els mitjans informatius, amb notícies com aquesta es solen “ficar les botes” i, evidentment, té més repercussió mediàtica la caça d’una lleona que el d’una gossa. És com allò de que és més notícia que un nen mossegui un gos...
Amb tots els respectes a les associacions proteccionistes, penso que denunciar uns fets així és carregar encara més la Justícia. El Punt també va publicar una enquesta a la seva pàgina d’Internet on, dels lectors que van participar-hi, un 64,8 % va votar. “Com voleu que la justícia no estigui col•lapsada si es dedica a aquestes collonades?”
Finalment, sobre la fotografia publicada ahir per la Veu de l’Ebre, penso, en contra del que n’opinava Gustau Moreno que “la informació ja es va donar al seu dia i que ara, la foto, ja no tenia cap tipus de sentit haver-la de publicar”.
En canvi, al veure-la si que vaig pensar que podria “ferir alguna sensibilitat”. Potser ara l’entitat conservacionista posarà una denuncia al setmanari per haver-la publicat?

"SANTA RITA, SANTA RITA...

lo que sé da no se quita”. Això al menys interpreto de les paraules d’Arturo Mas, el líder omnipotent de CiU i darrerament desaparegut de la “primera línia d’acció”. Però es clar, mentre tingui qui li faci la feina bruta quan li venen mal dades (o sigui Felip Fuig), ell seguirà a la reraguarda de la seva formació en espera d’una ocasió millor. Ara resulta que la Fundació Trias Fargas (Bé, la Fundació Catalanista i Democràtica Trias Fargas) no pot tornar els 630.000 euros que li va donar Felix Millet i que, tal vegada, una part dels mateixos van sortir de l’Ajuntament d’Amposta.
De fet Mas diu que sí, que els retornaran, però com un donatiu que farà la fundació a l’altra fundació de del Palau de la Música – Orfeó Català.
No seria més fàcil dir que “no els accepten” i retornar-los sense més? Pareix que no. Potser així, dintre d’uns anys, des de CiU recordaran que van ser “benefactors” de la “nova fundació” i que van fer un donatiu força important.
Però, en el cas de que sí, de que finalment retornin els diners, d’on sortiran? Té la fundació Trias Fargas prou capacitat per retornar més de “100 milions de pessetes” O Convergència, més ben bé igual. O és que els hi farà un préstec una entitat financera?
Suposo que de llegir això algú de CiU em respondria que “a mi que més em dóna”. A mi tal vegada però la ciutadania mereix tota mena d’explicacions. Encara que només sigui per no sembrar més dubtes...

L'OMBRA DE TAMAYO I SÁEZ

Ahir, al Congrés dels Diputats, per uns instants va tornar a planejar l’ombra de Tamayo i Sáez, aquells dos socialistes que, amb la seva espantada, van propiciar l’ascens de Dña. Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunitat de Madrid. Més tard es va saber els que tothom va sospitar des del principi: uns empresaris madrilenys (suposadament vinculats al PP) els van pagar diners (molts diners) per a que s’absentessin de l’Assemblea de Madrid i el llavors candidat socialista Rafael Simancas.
Ahir, probablement, el que es debatia al plenari no era tant important com el del dia que es tenia que nomenar nou el nou president de la Comunitat de Madrid, però déu ni do...
Ahir, al Congrés s’havia d’aprovar la nova llei de finançament de les comunitats autònomes (la LOFCA) on, Catalunya s’hi jugava molt. Qui va aparèixer i desaparèixer com un fantasma va ser un dels integrants de la pròpia mesa del Congrés: el socialista Barrero. Caldrà veure les mesures que prendrà el partit per la seva falta d’indisciplina.
De l’anàlisi del propi debat s’hi poden treure conclusions un tant esperpèntiques. Rosa Díez, un altre temps candidata socialista al càrrec de Lehendakari i fins i tot cap de llista en unes eleccions europees, va ser l’encarregada d’atacar Catalunya amb el beneplàcit del PP. Rosa Díez va dir que Catalunya era la que “sortia més beneficiada amb la nova llei”. Per a Sánchez-Llibre, el demòcrata-cristià portaveu de CiU, en canvi, l’aprovació de la nova llei de finançament de les comunitats autònomes, significava “l’assassinat de l’Estatut”.
Jo entenc que les normes estan per a interpretar-les i, de vegades, segons qui ho llegeix treu conclusions prou dispars. Però crec que entre les conclusions de la Díez i de les de Sánchez-Llibre, hi ha una diferència abismal, O dit d’una altra manera: les unes estant a les antípodes de les altres! No pot ser que mentre la major part de la dreta (PP i UPy D, sobre tot) consideri que la llei beneficia Catalunya per sobre de la resta de comunitats espanyoles (ja no estaríem parlant d’allò de “café para todos”), CiU parli pèssimament de la nova llei i digui que enterra l’Estatut. Un Estatut que si que van afavorir que fos aprovat per les Corts Generals.
Però el protagonisme que va tenir CiU (i sobre tot Mas) a l’hora de “negociar” un estatut a la baixa davant de Rodríguez Zapatero, aquest cop no l’ha tingut.
La pregunta que em plantejo és: Haurien votat un finançament “retallat” si haguessin tingut més protagonisme? Segurament que sí!

POTSER COSA DEL SUBCONSCIENT...

Avui a D. Francisco Camps potser l’ha traït el subconscient quan ha pronunciat la següent frase dirigida al portaveu del PSPV en seu parlamentària de les Corts Valencianes: «Li encantaria que apareguera cap per avall en una cuneta»
A mi l’expressió de Camps (D. Francisco) m’ha recordat els crims comesos pels falangistes sobre la gent d’esquerres que estaven en contra d’un general anomenat Francisco (com ell) Franco.

CIU DE DELTEBRE DEMANA EL QUE CIU D'AMPOSTA NEGA

Escrivia Gustau Moreno al seu blog “la Marfanta” que "CiU de Deltebre demana tenir veu als mitjans de comunicació municipals”.
Aquesta ha estat sempre una lluita de l’oposició d’Amposta contra el control quasi absolut dels mitjans de comunicació de l’ajuntament.
I és que sovint s’identifica “ajuntament” amb “equip de govern” i llavors, uns mitjans de comunicació públics i pagats pels impostos de tots els ciutadans passen a ser d’us exclusiu de l’equip de govern.
A Amposta hi ha dos mitjans. Un d’escrit, com és la Revista Amposta i l’altre radiofònic, que és Amposta Ràdio. Només després d’una moció presentada de forma conjunta pels dos grups municipals de l’oposició (PSC-PM i EA-ERC), es va aconseguir la passada legislatura tenir presència a tots dos mitjans. Però quina presència! A la Revista Amposta, d’un total d’unes 20 pàgines, els dos grups de l’oposició en tenen mitja cadascú. Però és que CiU també la té! I a la ràdio disposen d’un programa de mitja hora al mes. Evidentment CiU, també! I de la resta, l’equip de govern, es fa l’autopropaganda que vol i així pot dedicar els seus espais a fer oposició de l’oposició. O sigui a criticar-los.
També, quan, des de l’equip de govern es vol anunciar alguna cosa, els costa molt poc que els hi facin una entrevista per poder explicar-se. Fins i tot quan ja han perdut la categoria d’edils municipals...
De vegades, a la Revista Amposta, han aparegut anònims u opinions signades amb pseudònims o inicials fictícies criticant a l’oposició o acarnissant-se amb algun dels seus membres.
En canvi, l’oposició ho ha de fer servir per explicar l’acció que fa com a tal (mocions i preguntes) i també per a defensar-se dels insults i del descrèdit que sovint els dediquen.
En el darrer ple, sé li va demanar a l’alcalde poder participar del consell de redacció de la Revista Amposta. La resposta de l’edil va se que s’ho rumiaria... Tant important és prendre una decisió així que necessita d’un temps de reflexió? La resposta és “sí”. Estar al consell de redacció és poder exercir un control sobre el que es publica i tenir, pràcticament, la mateixa informació de la que gaudeixen actualment els seus membres.
Una altra de les batalles de l’oposició és que els plens de l’ajuntament es puguin, sinó televisar (des de la desaparició de Visió 3, l’ajuntament no té cap canal de televisió), sí al menys, retransmetre’ls per la ràdio. Però la sala de plens té una megafonia tant deficient que quasi no ha funcionat mai. I a sobre, sempre que surt el tema, també hi surten els impediments que posa l’equip de govern.
Recordo que fa uns anys, quan sestava digitalitzant la ciutat (dintre del projecte Amposta Digital) se’ns va dir que seria possible poder retransmetre els plens, si no per la ràdio, sí per Internet. D’això ja deu de fer al menys 4 anys sense que s’hagi sabut res més.
Dissabte passat, des de la residència sanitària de Tortosa vaig poder veure televisat un ple de l’Ajuntament de Roquetes pel canal de Televisió de Tortosa – Antena Caro. No sé si era en directe o en diferit, tant sé val. La qüestió és que els ciutadans que vulguin puguin seguir els debats dels plens sense perdre’s cap detall. O és que tenen por a alguna cosa?
Des de fa desenes d’anys sé sap que qui controla els mitjans comunicació gaudeix de molt poder. Igual en èpoques de guerra com de pau, s’han fet servir els mitjans per a fer propaganda i enviar missatges a la població, sovint amb gran èxit.

QUI TEM LES MESURES ANTI-CORRUPCIÓ?

Ahir es fa fer públic que el Parlament de Catalunya activarà tota una sèrie de mesures anticorrupció.
Els casos Palau i Pretòria han creat en la societat catalana un cert desencís de cara la classe política que, segurament, fa necessari que es prenguin aquestes mesures. La primera d’elles serà reactivar l’Oficina Antifrau de Catalunya.
Però de moment no té el consens de tots els grups polítics, ja que dos d’ells ja s’han desmarcat: CiU i el PP.
CiU no va trigar gens en treure al seu “doberman” particular (o sigui Felip “Fuig”) per a valorar-les. Ràpidament Catalunya Ràdio li va donar veu (ja que veure el ràpid que poden fer declaracions els grups de l’oposició als mitjans informatius de la Generalitat) per a qualificar-les de “sorprenents i innecessàries”.
També cal dir que alguns alcaldes del PSC hi ha mostrat el seu rebuig.
Però jo pregunto qui tem les mesures anticorrupció? Segurament aquells que poden veure’s immersos en casos de corrupció, ja sigui urbanística, ja sigui d’altres tipus.
Personalment penso que si s’adopten noves mesures per evitar casos com els esmentats, benvingudes siguin. Potser algunes (en major o menor mesura) ja estan creades i no s’han acabat de posar en funcionament. Caldria preguntar el perquè i estudiar-ne els motius pels quals no funcionen des de fa anys.
Si mirem enrera, només aquests darrers anys on la construcció va ser el motor de l’economia del país i on es va especular amb el sòl tot el que van voler les promotors, observarem que quasi que a cap municipi d’Espanya se’n va deslliurar de fer alguna promoció urbanística, per petita que aquesta fos. La Fiscalia, malauradament, no ha pogut arribar a tots els casos on hi ha hagut “us d’informació privilegiada, suborns, comissions il•legals, reqüalificacions ‘ídem’, etc.”. I per difícil que paregui, a partir d’ara, potser no en la mesura d’aquests darrers anys, però a mig termini, quan es surti de la crisi (en bona part creada per dita especulació) hi tornaran haver casos, sinó iguals, semblants, als que hem viscut recentment.
Per això, un major control del sòl públic i privat per part de la Generalitat per evitar el màxim possible la reproducció de casos de corrupció urbanística, és del tot lloable.

ALCORCÓN, ALCORCÓN, ALCORCÓN... ALCORCÓN, AL-COR-CÓN!!

Sense més comentaris. No vull ferir sensibilitats...

REFLEXIONS SOBRE LA PUJADA D’IMPOSTOS ALS FUTBOLISTES ESTRANGERS

En primer lloc cal recordar que la pujada d’impostos encara o és segura. És veritat que el PSOE va pactar amb altres partits, la majoria situats a la seva esquerra, un increment d’impostos del 22 al 43 % per aquells futbolistes estrangers que juguessin en equips espanyols i que guanyessin a l’any més de 600.000 euros (100 milions de les pessetes d’abans)
La mesura no és, ni molt menys, discriminatòria per ningú. El tipus del 43 % ja el paguen la resta de jugadors espanyols que cobren per sobre de la quantitat citada.
I per què els clubs s’hi oposen? L’enrenou que ha organitzat la Lliga de Futbol Professional (LFP) és perquè, fins ara, els impostos en lloc de pagar-los el jugador, els hi pagava el club. Quan es fitxava una megaestrella i se li prometia una fitxa, per exemple, de 6 milions d’euros a l’any, aquesta, per fer una comparativa ràpida amb el que li podia oferir un altre club d’un altre país, demanava que fossin lliures d’impostos, es a dir, que la quantitat final que ingressaria el jugador al seu “compte d’estalvis”, serien 6 milions i no 6 milions menys els impostos que resultaria al voltant de 3,5 milions.
Futbolistes com el madridista Raúl González van manifestar que la mesura els hi semblava bé.
Però segurament que hi ha molts més ciutadans que la mesura els hi sembla “de meravella”. En èpoques de crisi, el govern més que mai ha de buscar diners via impostos d’allí on sigui i, posats a fer-ho és més normal que tributin més les rendes més altes. Jo sempre he dit una cosa: Pot viure millor un jugador que guanya 6 milions d’euros que un altre que en guanya 4? La resposta és no! Crec que arriba un moment, quan guanyes un bon sou, que viure millor és impossible. Després de tenir la casa dels teus somnis, els cotxes dels teus capritxos, poder fer els viatges a llocs exòtics i residir a hotels de 6 estrelles, etc. què més es pot demanar? Què només dura uns anys? Però quins anys! Al treballador de peu, a aquell que treballa a una fàbrica o porta un autocar o a la netejadora d’un hospital, ni molt menys pot somiar (bé, potser somiar, sí) tenir o fer alguna d’aquestes coses que he citat.
La LFP s’excusa dient que ara venen els millors futbolistes del món i que si s’apugen els impostos no vindran. I què passa? Potser en sortiran més d’aquí! A més, quants clubs de futbol tenen la possibilitat de poder contractar jugadors galàctics? El Real Madrid i... El Barça? Potser posar-ho en dubte... El Barça la temporada passada venia de guanyar-ho tot: copa del Rei, lliga i champions League i, en canvi, no va poder fitxar pràcticament res. Ribéry, per exemple, preferia jugar amb el Madrid. Sí el Barça feia el millor futbol, per què? Senzillament perquè li pagaven més que al Barça.
La resta de clubs que conformen la LFP no poden ni arribar-ho a somiar.
Segurament si s’acaba traient l’anomenada llei Beckham (o es fa la llei anti-Florentino, com més us agradi) el nivell futbolístic entre els diferents equips de futbol s’igualarà molt i això donarà més incertesa i emoció al campionat nacional de lliga. De sortida ja no es parlarà només del Barça i el Madrid...
No voldria acabar sense anomenar, encara que només sigui de passada, a aquells ciutadans que el futbols ni els va ni el ve. Són, la majoria, els més contraris a que es paguin quantitats desorbitades als esportistes d’elit. Pensen d’ells que son uns egoistes i no els manca raó. Es clar que hi ha jugadors que han creat fundacions o fan grans donatius a ONG’s, però normalment només ho fan per a rentar-se la consciència!

MONTILLA DEMANA PERDÓ

Algú va dir que “Amor és no tenir que dir mai ho sento”. Però cada cop és més evident que entre la ciutadania (m’escapo sempre que puc de dir “votants”) i la classe política hi ha cada cop més “desamor”. Dóna la sensació que entre els ciutadans d’aquest país ja un cert desencís cap a la classe dirigent. Bona part d’aquest desencís és pels casos de corrupció política que van sortint, però també perquè els dirigents no fan allò que esperen els ciutadans quan van a dipositar el seu vot. Més difícil d’entendre són aquells que sempre es queixen de tot però que normalment no van a votar. “Quedar-se a casa”, en democràcia, és una opció més, però al meu parer no la més encertada. Si aquest col•lectiu (per dir-ho d’alguna forma) d’abstencionistes que ronda entre el 25 i el 60 % de la totalitat de l’electorat, depenent de les eleccions (referèndums, municipals, autonòmiques, generals...) anés a votar, segurament els governs no durarien més enllà d’una legislatura, al menys que ho fessin “acceptablement bé”.
Però anem a Montilla. Duran la Convenció Municipalista que va tenir lloc a Barcelona el passat dissabte, el primer secretari del PSC José Montilla, va demanar perdó als ciutadans pels darrers casos de corrupció que han sortit a la llum a Catalunya. És un gest que l’hora, però possiblement, fet dintre d’un acte del propi partit, pareix que estigui fet només per a la gent de casa. Penso que seria bo que es dirigís a tota la ciutadania de Catalunya i demanés públicament perdó a tots els ciutadans i ciutadanes del Principat.
No crec que, aquest gest, li costés gaire de fer al President de la Generalitat. I, possiblement, la ciutadania, ho entendria com un gest de humilitat i de voler fer un punt i apart en “la manera de fer política” que, pareix, han cregut fins ara molts del nostres polítics. I torno recordar que no només parlo d’aquells polítics immersos en casos de corrupció, sinó també d’aquells que usen el poder només per governar de cara els seus sense tenir en compte que la societat és plural i que, de vegades, cal mirar més enllà d’aquelles persones que només estan per a lloar i aplaudir al “rei de taifes de torn”.
La segona autoritat de Catalunya, el President del parlament Ernest Benach, va suggerir fer una llei electoral nova. Una llei electoral de la que es parla sovint, però fins ara mai ningú ha volgut “posar fil a l’agulla”. Segurament perquè després de l’Estatut i el finançament, els partits del govern d’Entesa ja no suportarien un altres “desgast”, que en certesa comportaria la nova llei. Però arribarà el dia que algú tindrà que posar-s’hi.
Molts defensen que la nova llei haurà de tenir un canvi important. Les llistes obertes. Potser sigui una solució o potser no. No n’estic tant segur. Crec que posar “certs elements” dintre de les llistes ha de ser més cosa dels partits (de les direccions dels partits) que tenir que donar l’opció al votant (ara sí) d’escollir entre els que figurin a la llista. Heu entès el que vull dir? Penseu en uns comicis municipals. L’alcalde ha governat amb majoria absoluta, però bona part dels seus ciutadans saben que la seva “fulls de serveis no està immaculada”. Qui s’atrevirà a treure’l de les llistes en les noves eleccions? De seguir-hi anant, el seu electoral el seguirà votant i acabarà repetint, amb tota probabilitat, l’èxit. En canvi, si des de la direcció del partit se’l aparta, s’eradicarà la possibilitat de que continuï fent i desfent sense cap tipus de mirament dintre del seu municipi.

LA CASA BRUNET DE TORTOSA

(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News)

Quan el passat 21 d’octubre vaig entrar a la casa Brunet de Tortosa, l’antiga Acadèmia Cots, per escoltar una xerrada organitzada pels Mossos d’Esquadra que tenia per títol “La memòria viva de la història de la policia de Catalunya” i que havia de moderar el meu amic Àngel Magarzo, feia més trenta anys que no hi posava els peus.
La casa Brunet és un edifici neobarroc de l’arquitecte Josep Maria Vaquer construït l’any 1913 i situat al començament del carrer Cervantes, on comença l’eixample de Tortosa.


Evidentment no podia deixar de passar l’oportunitat d’observar les modificacions que sé li havien fet per adaptar-la als nous usos. Avui, la casa Brunet, és la seu de la Cambra de Comerç de Tortosa i durant un temps la seu territorial del Col•legi de Periodistes de Catalunya.
Només traspassar l’entrada, a la dreta, una petita porta dóna accés a les dependències administratives. Antigament, quan jo la freqüentava, era la vivenda particular de la vídua de Salvador Brunet que hi vivia amb els seu nou espòs D. Ramon Cinca Piqué, el director de l’acadèmia. També hi vivien el pare i el germà de D. Ramon i la mestressa de claus.
A l’esquerra, al que avui és el saló d’actes i on es va fer la taula rodona, era una estança amb dos nivells on s’impartien classes d’educació infantil i també es feien pràctiques de mecanografia.
Per l’escala recargolada de marbre amb barana de metall (no en sabria concretar si és bronze), s’accedeix a la planta noble. Recordo que llavors, només creuar la porta, s’hi podia veure, just a l’altre costat, un Sagrat Cor (avui desaparegut) A la dreta, darrera d’una taula convencional, s’hi asseia Joan Curto, un noi una mica més jove que jo que venia material didàctic com ara llapis, gomes d’esborrar, llibretes, etc. i que era nebot d’un dels professors, el Sr. Carles. Quasi al seu darrera hi havia la porta que conduïa als lavabos. També s’hi trobaven la porta d’accés a les dues aules on s’impartien estudies de comptabilitat, càlcul, taquigrafia, etc. I a la part esquerra, l’accés a la biblioteca particular del propietari, de la que solia presumir sovint per la quantitat i qualitat dels seus llibres.
No cal dir que com a planta noble que era, estava guarnida amb una decoració exquisida, més pròpia d’un palauet que d’una acadèmia d’ensenyament.
Però a mi em va impressionar molt l’accés a la planta superior, així com la pròpia planta, el segon pis de l’edifici. Va ser un dia en que, D. Ramon, ens va demanar de pujar-hi per a donar-nos unes nocions bàsiques de dret mercantil. A diferència de la resta de la casa, les escales eren estretes i fosques i el pis de sobre tenia el terra de fusta (no em va aparèixer parquet) Però l’aula, d’una superfície aproximada de quaranta o cinquanta metres quadrats, tenia les parets repletes de quadres penjats. Ens els miràvem a distància, sense tenir la valentia suficient per apropar-nos a veure’ls millor. Sempre m’he imaginat que la majoria devien de portar la firma de Ferran Arasa (Tortosa 1905-Barcelona 1992), un pintor a qui D. Ramon li feia de mecenes.


Però aquell dia, D. Ramon va sorprendre tothom. De un cartera com les que havíem usat de més petits per anar a l’escola, va treure un bon grapat d’accions de la Cros (una companyia especialitzada en fertilitzants i que va tenir fàbriques a la Ràpita i Flix; aquesta darrera encara existeix amb el nom de Ercros) En aquell temps els títols (és una altra forma d’anomenar a l’acció) eren com un diploma i a la part de baix hi havia els cupons que s’anaven retallant a mesura que es duien al banc per a cobrar el dividend. Ens va donar una acció a cadascú de nosaltres per a que la veiéssim de prop i observar-ne tots els detalla. Llavors ens va dir: “Si ens repartíssim entre tots les accions que han passat per dintre d’aquesta cartera, ja no ens faria falta treballar mai més...!”
Però provablement, l’anècdota que més em va cridar l’atenció va ser un dia que el pintor Ferran Arasa va visitar D. Ramon. Anaven xerrant cap aquí i cap allà pel vestíbul de la planta noble de la casa. D’un costat cap a l’altre i, D. Ramon el portava agafat per l’espatlla, una situació que jo havia vist moltes vegades amb diverses persones, i recordo que a mi mateix també m’hi va agafar més d’un cop. El que li anava dient D. Ramon a Arasa a cau d’orella era del tot surrealista: “Miri senyor Arasa, vostè no és un pintor, vostè (ell sempre tractava tothom de “vostè”, fins i tot a nosaltres) és un fabricant de quadres; a aquesta casa no hi torni fins que pinti un súper Arasa”. El pobre pintor tenia que aguantar aquella desconsideració cap a ell amb la millor flema possible i fer-li bona cara, ja que una bona part dels seus ingressos pervenien, precisament, de l’antic propietari de la Casa Brunet.
Al morir D. Ramon sense descendència, tot el seu patrimoni, inclosa la Casa Brunet, van passar a la fundació que portava el seu nom i que estava dirigida pel bisbe i d’altres prohoms de Tortosa.

DE FLORS, FRÍGOLA I ALTRES (MALES) HERBES

Entre totes les divisions que es poden fer, a les dones dels polítics sé les pot classificar de dons “florero” i les que no ho són.
Entre la primera espècie s’hi podria incloure a la dona del president Pujol, la Marta Ferrusola (de Pujol, on recordeu?) i no precisament perquè es dediqués a les plantes ornamentals, sinó perquè acompanyava el seu marit allí on calgués i sortia lluint modelet (sempre al costat de Pujol) a qualsevol mena de celebració.
Però cada cop és menys freqüent trobar, afortunadament, les que no ho són. Algunes perquè, senzillament, pensen que la política és per als polítics i no per a les seves dones i en altres casos, com en el de Anna Hernández (esposa del president Montilla) perquè ja es val pel seu compte i també es dedica a la política. Com d’altres moltes dones que, tot aprofitant la llei electoral i les quotes establertes per a les dones, es dediquen a la política.
I a què ve tot això? El que em segui habitualment (entre els qui ha un grapat d’ampostins) ja ho haureu endevinat: sobre la llista de càrrecs de la dona del president Montilla, Anna Hernández, que ha circulat per Internet i que a les Terres de l’Ebre ha tingut un seguiment especial gràcies a la difusió que s’ha fet per Blocsebrencs.
Sense saber-ne amb seguretat quin va ser el seu origen, es podria fer una aposta amb seguretat d’encertar: de CDC! Potser per això Felip Puig (Fuig) l’altre dia va “recitar-la” con si fos la llista de les preposicions pròpies. En total Anna Hernández ostenta 14 càrrecs públics, però avui sabem pel Periódico de Catalunya que Felip “Fuig” en va ocupar de forma simultània, just el número de la Hernández a l’inrevés: 41! Entre els que destaquen el de Conseller de Política Territorial i Obres Públiques i el de president de l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (l’IDECE) Un organisme depenent d’aquest departament i que s’encarrega, com el seu nom indica del “desenvolupament de les nostres comarques”. Precisament, mentre ocupava aquest càrrec fa protagonitzar la gran fugida del Consejo Nacional del Agua per evitar votar. Així no quedava malament del tot amb el PP d’Aznar, però tampoc va defensar les Terres de l’Ebre. L’excusa va ser una indisposició i des d’aquest territori sé li va recomanar que s’hagués pogut prendre una mica d’aigua amb frígola.
L’Anna Hernández és una persona que surt molt poc. De fet per aquestes contrades, només li recordo que fes de pregonera l’any passat a les festes del Perelló, convidada per la seva alcaldesa Genoveva Margalef que és, precisament, la directora de l’IDECE.
Felip “Fuig” és una mala herba. D’aquelles que caldria exterminar de la política ja que aporta més mal que bé. Algú podria pensar que és normal que li tingui antipatia, ja que sóc d’un altre partit, però és que ni dintre de la seva pròpia federació desperta cap mena d’entusiasme. L’altre partit, la UDC, van discrepar de les seves declaracions i, fins i tot, en el seu propi partir “no van despertar cap mena d’entusiasme”, tal com també informa avui el Periódico de Catalunya.

TROBAT UN ARXIU DE MÉS DE 25.000 FOTOGRAFIES

Després de molts de dies obrint les edicions amb titulars d’enrenous polítics i urbanístics, avui, el Periódico de Catalunya obre la seva edició amb una gran descoberta: 25.000 fotografies fins ara inèdites del fotògraf barceloní Rossend Torras. Però no només és la principal notícia de portada, sinó que dedica les seves primeres pàgines a parlar-ne, així com a mostrar per primer cop al públic en general algunes de les fotografies, segurament les més significatives. Torras va plasmar amb la seva càmera imatges de les repercussions de la guerra (tot un reportatge sobre les esglésies de Barcelona cremades, de tombes de frares profanades, etc. ), però també d’abans i després d’aquesta. Hi ha per exemple una foto on es commemora el dia que va començar la segona república o una on es por veure’s “l’avi” Macià amb més gent o la desfilada de les tropes franquistes per la Barcelona “lliberada” o al primer alcalde que hi va haver després de la guerra braç en l’aire, la salutació típica feixista o com s’ensenyava als nens aquesta forma de saludar, etc.
Però també d’altres escenes molt més quotidianes (com una foto de la Monyos –crec que quasi tots n’hem sentit a parlar-ne alguna vegada-) o d’interior d’un gimnàs o s’exercitaven els homes i les dones (devia de ser anterior a la guerra, es clar!) o salts des del trampolí d’una piscina on es pot veure’s la panoràmica del Tibidabo al fons.
Aquesta troballa ha estat fruït d’una campanya promoguda pel propi Periódico i el MNAC per localitzar, precisament, fotografies d’aquella època entre particulars. Però com passa sovint, l’èxit assolit a sorprès a propis i estranys. Per a mi, la troballa, és tan important com la que es va fer temps enrera a Mèxic descobrint diverses caixes de fotografies de Frank Capa, algunes d’elles sobre la guerra civil espanyola.
Sobre tot, aquelles que fan referència a la crema d’esglésies, majoritàriament per milicians republicans, m’ha fet recordar aquella història que ma mare em va contar tantes i tantes vegades sobre la crema de la de la Galera. Ma mare tenia 4 anys i mig i des de la finestra de la casa on vivien els meus iaios, al carrer Major va veure una gran multitud. Ella va cridar l’atenció de ma iaia i li va dir: “Mira, mare, un enterrament”. Ma iaia al veure les flames que sortien de l’església va esclatar en còlera i va començar a cridar. “Bandits, criminals!”. El veí de davant, d’una de les cases benestants del poble la convidar a callar i amar-se dintre de casa. Quan donaria jo per veure aquelles imatges? O les de com el meu pare, tres anys més gran que ma mare, amb un bastó treia les medalles de llautó de dintre del foc on el milicians cremaven tot l’art religiós de la parròquia. O com es van trobar cara a cara amb aquells homes armats i es van escapar corrents.
I també d’aquelles estampes de la reraguarda de l’exercit franquista que s’hi va estar durant tot el temps que va durar la batalla de l’Ebre i com repartien menjar entre la població famolenca...
És per tot això que crec que l’obra de Rossend Torras és una documentació molt valuosa per saber més coses d’aquella època. O com diu el Periódico, “d’aquells anys negres de la nostra història”.

ZAPATERO DÓNA UN COP DE MA AL BARÇA?

Llegia avui al Periódico de que, gràcies a una esmena presentada per diversos grups (BNG, ERC-ICV-EU, etc.), finalment, els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2010, contemplaran un increment del tipus de retenció per aquelles persones estrangers que vinguin a treballar a Espanya i que guanyin més de 600.000 euros a l’any.
Fins ara el tipus de tributació era del 24 % i s’incrementarà fins el 43 % (el tipus màxim de tributació en l’IRPF per a qualsevol ciutadà del país)
Llegia que un tipus tan reduït s’havia establert per a “facilitar” l’arribada de “cervells” d’arreu del món. Es a dir, investigadors, científics, etc. Però a la pràctica qui han estat els grans beneficiats han estat, majoritàriament, els esportistes d’elit, sobre tot els futbolistes que són els qui guanyen més.
Això ja hauria posat en peu de guerra a la Lliga Professional del Futbol Espanyol que hauria anunciat una vaga.
No passa sovint, per no dir mai. Avui, en arribar a casa sobre les 12 del migdia encara he pogut veure l’espai televisiu “Els Matins” de TV3. Hi parlava la Pilar Rahola i estava comentant, precisament, el que havia pensat jo. Els futbolístics més mediàtics, els qui més cobren, normalment, quan signen un contracte volen saber els calers que cobraran “tinco-trinco”, o sigui, lliures d’impostos. Això fa que a la pràctica qui ha de pagar al fisc espanyol siguin els mateixos clubs.
Fins ara venir a jugar a la lliga espanyola sortia força a compte. El jugador cobrava més que a qualsevol lloc i al club no li “costava tant”. A partir d’ara els clubs s’hauran de rascar més la butxaca.
Us imagineu al Madrid d’aquest any si hagués que tingut que pagar un 21 % més de la nòmina de les seves principals estrelles. I dic el Madrid perquè és qui més ha fitxat.
Segurament algun dels jugadors que conformen la seva plantilla no hauria vingut!
El Barça, amb una política ben diferent, no s’hauria vist tan perjudicat.
És per això que si Zapatero és del Barça, potser amb aquesta mesura “ajudarà” el seu equip, al menys, ha que no hi hagi un desequilibri tant gran amb el seu etern (bé, de principis dels 50), el Reial Madrid.

POSAR ORDRE AL PP

Aquesta era la tasca que havia de fer Rajoy a l’executiva d’avui al PP. Vol evitar més incidents públics entre els seus “quadres” i diu que no tolerarà cap acte d’indisciplina més... Evidentment, està per veure.
Sense anar més lluny ja n’ha tingut un. El d’Esperanza Aguirre que no ha acudit a la reunió de la comissió executiva nacional perquè “ho ha volgut” (en paraules textuals de la pròpia Dña. Esperanza)
I mentre Rajoy segueix com estava o sigui, sense atrevir-se a fer més neteja i posar la casa potes en l’aire si cal, per sobre dels seu cap vola una de les gavines mares: la d’Aznar.
Ja fa dies que s’està parlant d’u n possible retorn del qui va ser president del govern a la política activa. MAR (o sigui, Miguel Ángel Rodríguez) que va ser portaveu del seu primer govern, va per aquestes tertúlies televisives demanant el seu retorn. I no és que jo les miri, però llegeixo el que publica la premsa després i me’n assabento.
Aznar tornaria per dos motius molt clars. El primer per posar ordre intern dintre del seu partit i segon, per poder tornar a governar España i treure’ns de la crisi econòmica.
Posem-nos a tremolar! Quan els petits grans dictadors de la dreta espanyola arriben al poder és que les esquerres (el conjunt de les esquerres) alguna cosa no han fet bé.
Quan algú que ens va posar dintre d’una guerra il•legal contra l’Iraq, que va retallar les prestacions socials, etc. vol tornar a governar és que veu que hi té possibilitats reals de poder-ho fer.
I tal com està el clima polític actual, amb un gran desencís per part de bona part de la població, no hi hauria res d’estranyar. L’extrema dreta populista que representa Aznar podria tornar a agafar les regnes d’Espanya. I aquest segon cop encara seria molt pitjor. I no és broma!!

ELS TEMPS ACTUALS

Dissabte passat hi van haver, al menys dues manifestacions. La de Tortosa pel tancament de la Lear i la de València, per a demanar la dimissió de Camps.
Dos manifestacions de signe molt contraposat, però amb un inqüestionable èxit de convocatòria.
La de Tortosa, on es demanava al govern de la Generalitat una urgent industrialització per a les Terres de l’Ebre (Josep Bayerri escrivia ahir al Punt un articles força interessant) va convocar entre 16.000 i 20.000 persones. Crec que n’haurien pogut ser més a poc que s’hi haguessin esforçat els sindicats convocants. A mi personalment ningú em va convocar i si no hagués estat pels mitjans de comunicació... I a dures penes me’n vaig assabentar de l’hora exacta i del lloc de concentració.
En canvi la de València que va aplegar 60.000 persones, va ser convocada utilitzant les noves tecnologies: el mòbil (via SMS) i les xarxes socials d’Internet tipus Facebook.
És evident que l’ús de les xarxes socials és cada dia una via més habitual per arribar a la majoria de ciutadans. O sinó perquè els polítics cada dia la usen més i volen aconseguir més “amics”? Els amics són els contactes que han expressat el seu consentiment per a relacionar-se amb la persona en qüestió i que a la pràctica es converteixen en receptors d’informació política.
La utilització de xarxes socials va ser un dels mecanismes que va usar Obama per arribar als electors americans.
Però els altres mitjans com la televisió encara no es poden, ni molt menys, descartar, ja que arriba al públic normalment de més edat i que, la majoria, no utilitza Internet, ni tant sols hi ha entrat mai.

A QUI VOTARIA SI DEMÀ FOSSIN LES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA?

Aquesta és una de les preguntes que solen fer les consultores especialitzades quan s’adrecen al ciutadà (normalment via telefònica) per a efectuar-los una enquesta d’opinió sobre política.
Avui, el Periódico de Catalunya, quan només queda un any per a les properes eleccions autonòmiques (si no passa res d’estrany) en treu una, de la que es treuen força conclusions i també se’n poden fer valoracions força interessants.
L’empresa que l’ha realitzat és GESOP, sobre una mostra de 800 entrevistats i cal pensar que es va fer aquest passat mes d’octubre, però anterior a l’operació Pretòria (sense estar-ne segur que hagués pogut influir en els resultats)
La primera conclusió és que CiU treu una avantatja sobre el PSC de 10 punts (35,1 a 25,1) i això es reflectiria amb 55-57 escons per a CiU i 36-38 del PSC. Mentre el socialistes no sofririen variacions importants (podrien baixar una mica però mantenint el nombre de diputats), si fa o no fa es quedem com ara, CiU podria treure fins 9 escons més que ara. Però a costa de qui? Majoritàriament d’ERC que en perdria 4 o 5 i Ciutadans que es quedaria sense representació (jo ho vaig pronosticar fa uns mesos...) ICV-EUA milloraria resultats amb 1 o 2 diputats més i el PPC podria quedar-se com està o, fins i tot, en perdrien 2. Reagrupament.cat de Carretero es quedaria “sense puntuar” .
És evident que la fugida de Carretero li restaria vots a ERC, però de l’enquesta se’n desprèn que no seria la única causa del seu descens.
També cal dir que l’estudi no contempla d’altres possibilitats com que es presentin nou partits com els de Montserrat Nebrera o el de Rosa Diaz, ja que, a dia d’avui, encara no es segura la seva presència. Nebrera podria fer restar al PPC i Rosa Diaz minvaria encara més Ciutadans i, segurament, també se’n portaria vots del PSC.
Amb aquests resultats a la ma, Arturo Mas, encara tindria més raons per a ser-ne el proper president de la Generalitat i, segurament, podria governar amb ERC de Puigcercós que tindria una immillorable excusa per a recolzar-lo. No crec que Mas comptés (com va fer Pujol) amb el suport parlamentari del PP català per a dirigir Catalunya,
Però com he dit al començament (o s’ha pogut interpretar) quan es fan aquest tipus d’enquestes hi ha més preguntes que “sobre la intenció de vot”. També sobre la valoració dels principals líders, a qui es prefereix de president, etc.
El líder més ben valorat, una vegada més, és Josep Antoni Duran Lleida (6,0) per davant de Mas (5,4) i Montilla (5,3) El problema que té Duran Lleida és que és el líder de la formació més petita de la federació nacionalista i això li treu les possibilitats reals de poder encapçalar la candidatura.
I a l’hora de les preferències per a ser-ne el president, voldria destacar que, de l’electorat del PSC, només el 71,4 dona suport a Montilla, mentre que, dels votants de ICV-EUA n’obté un 81,6. En canvi, del seu propi electorat, Mas en treu un suport del 92,2.
Per a finalitzar només dues consideracions. Primera: El tripartit o govern d’Entesa no treu profit de la seva acció de govern. Que s’hagin fet més inversions i que s’hagin fomentat les polítiques socials, no son motius suficients per a obtenir el recolzament per part de la ciutadania. Potser caldria menys disputes internes en determinats partits i explicar més a l’electorat la bona acció de govern que s’ha fet. Queda una any...
I segona: ERC, el partit més proper a CiU ideològicament parlant, no ha sabut mai ocupar-li part del seu espai electoral. Possiblement fruit d’aquestes disputes internes que parlava abans, mentre que CiU sempre s’ha comportat d’una manera molt més cohesionada. Segurament per la seva estructura en torn a un lideratge fort i les nul·les disputes internes.

MANIFESTACIÓ CONTRA EL TANCAMENT DE LA LEAR

De fet, ha estat més que una manifestació en contra del tancament de la fàbrica de circuits per a cotxes, El tancament de la Lear de Roquetes ha estat, provablement, la gota que ha fet besar el got de la paciència ebrenca i s’ha convertit en una manifestació reivindicativa a favor de la industrialització de les Terres de l’Ebre, el cul de Catalunya (o un dels culs)


Segons la policia local hem estat 16.000 les persones que ens hem manifestat. Això suposa quasi un 10 % de la població ebrenca. Però al meu entendre hem estat molt pocs. Només arribar he tingut l’ocasió de parlar amb un històric de CC.OO. i ja li he dit que, al menys, hauríem de ser-ne un de cada casa... Però la ciutadania no es sol moure amb facilitat. Li ha de tocar molt directament la butxaca per a que surti al carrer i demani el que, històricament, ens ha estat negat. I també desigual, ja que hi havia molta gent de Tortosa i el Baix Ebre (no podia ser d’una altra manera), però molt poca de les altres comarques (el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta), com si la manifestació no anés amb ells...


Avui ha estat el dia dels sindicalistes, molts. A part dels secretaris generals de Catalunya dels diferents sindicats (he pogut veure a Pepe Álvarez de la UGT i Joan Carles Gallego de CC.OO), a més dels d’aquí, també ha estat el dia dels polítics. Em deia una manifestat: “Al menys avui estan tots”. Jo n’he vist uns quants, Joan Herrera, diputat a Madrid per ICV-EUA, Lluïsa Lízàrraga, també diputada a Madrid pel PSC, Joan Sabaté, senador i exalacalde de Tortosa, l’alcalde actual, Ferran Bel, els diputats al parlament del PSC Joaquim Paladella (també alcalde de Batea) i Dolores López, el diputat al Parlament per CiU i alcalde de l’Ampolla Francesc Sancho, l’alcalde de la Ràpita, el de Sant Jaume d’Enveja i a la vegada president del Consell Comarcal del Montsià, el d’Alfara de Carles Bartomeu Roselló, el d'Aldover Joan Ferré, el de l’Aldea i president del Consell Comarcal del Baix Ebre Dani Andreu, així con diversos regidors i exalcaldes (com Mariano Gil) i exregidors de Tortosa i Roquetes.
Com sempre passa, l’acte, a més de reivindicatiu ha estat un acte lúdic que ha comptat amb actuacions de grups de dolçaines i tambors.


Al final, a la plaça dels Dolors, els diferents dirigents sindicals s’han adreçat als manifestants i han reclamat a l’actual govern de la Generalitat una solució per a les Terres de l’Ebre i aquesta passa, irremediablement, per la industrialització del nostre territori.

LES DECLARACIONS DE JOSÉ MARÍA MENA PODEN FER TRONTOLLAR ELS FONAMENTS DE LA POLÍTICA CATALANA?

Ahir, José María Mena Álvarez, qui va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ver unes sucoses declaracions a RAC-1. Crec que no han tingut la transcendència que calia, potser perquè els propis mitjans d’informació estan més per la labor de silenciar notícies així que no divulgar-les. El motiu? Al meu entendre afecta molt a la classe política catalana. Segurament els pilars bàsics o fonaments de la política catalana.
Mena va dir que si hi ha corrupció a la política, cal destapar-la sigui on sigui. Només així es podrà regenerar la classe política i els ciutadans podran recuperar la confiança que estan perdent ens els partits tradicionals.
Sobre les declaracions que fa fer l’expresident Jordi Pujol dilluns a TV3 sobre que no cal remenar el finançament dels partits, va voler dir que, precisament, el que cal fer és tot el contrari.
Però, què insinuava Pujol? Hi ha qui diu que era una amenaça en tota regla: Tu destapes el finançament de CDC i jo destaparé el vostre.
Va qüestionar Mena el finançament dels partits?
De totes formes, no tinc ni gens ni mica de por. Els socialistes ja vam viure el cas Filesa fa uns anys i, des de la direcció del partit ens solen demanar contenció a l’hora de gastar. I això que es suposa que els ingressos del partit han crescut ara que tenim una gran representació institucional i també a altres llocs claus de la política. parlamentaris, directors generals, etc. I cadascú ha d’aportar un part dels seus ingressos al partit. Es el que es diu entre nosaltres “l’impost revolucionari” i a sobre tens que declarar per la part que has aportat sense tenir dret a deduir-te’n fins una quantitat (sinó recordo malament 600 euros/any)
En canvi, s’observa que hi ha d’altres partits que, sense estar governant, el nivell de despesa (es reflecteix molt bé a les campanyes) no ha sofert canvis substancials, ja que no reparen a l’hora de fer vídeos i tota mena d’articles publicitaris per guanyar-se el vot dels electors.

LA LEAR, ELS GOVERNS I LES TERRES DE L’EBRE

Ahir, al Parlament de Catalunya hi va haver un ple de control al govern amb un intens debat. La Lear de Roquetes va centrar bona part d’aquest debat. Mentre Arturo li deia a Montilla que els partits del govern només hi venen a “recollir vots”, el President li recordava al cap de l’oposició el “recolzament de CiU al PHN del PP d’Aznar”.
Però certament a les Terres de l’Ebre tenim aquesta sensació: Que només se’n recorden de nosaltres quan arriben les eleccions.
Faria bé Mas de no treure massa aquest tema. A les nostres comarques CiU va ser l’hereva (electoralment parlant) de la UCD. Per això, com ja parlava l’altre dia, va fer falta fitxar més d’un cacic i molts dels “altres” s’hi van acabar fent.
CiU ha controlat, majoritàriament, els pobles més petits i, normalment, usant grans dosis de populisme. Recordo que l’any 1979 la població més gran de Catalunya on no governaven les esquerres era Tortosa amb Vicent Beguer i fruït d’un pacte de progrés que va comptar amb el suport del PSC.
Però les Terres de l’Ebre són mereixedores d’alguna cosa més. La indústria és la base fonamental del creixement d’un territori. Només un país molt industrialitzat passa a ser un país de serveis. També, amb la nostra lluita contra el transvasament dèiem: “S’ha de portar la indústria allà on hi ha aigua i no l’aigua a la indústria”.
Però es cert que amb 6 anys de governs d’esquerres la percepció que es té, és que el país no s’ha transformat el suficient.
S’han fet coses, no ho negaré, però és evident que les que veritablement transformi un país, encara no han arribat. No sigui que quan arribin ja hagin quedat desfasades.

BROTS VERDS A LA POLÍTICA

Només faltava l’operació Pretòria que està instruint el jutge Baltasar Garzón per acaba de desprestigiar a la classe política catalana.
Vull pensar que només són uns pocs polítics els “xoriços” que a canvi de diners cometen irregularitats de tota mena : ús d’informació privilegiada, suborn, tràfic d’influències, etc. Però que la magola, afortunadament, no són així, la qual cosa no vol dir que no estiguin sota la sospita de la societat.
I és que quan surten casos com aquests, els ciutadans i ciutadanes d’un país, ràpidament, posen al punt de mira a la classe política sense tenir en compte que, segurament, és com la metàfora del cistell ple de pomes on només n’hi ha unes poques de podrides, però que si no les traus a temps, poden arribar a podrir les del seu costat.
Avui he sabut que l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz tenia una “pinacoteca” a casa seva. (Aquest apartat li dedico especialment al meu amic Cucafera que l’altre dia em dia que quasi no n’havia parlat) Tenir molts de quadres a casa només vol dir dues coses: o tens molts diners u organitzes exposicions.
Normalment és el primer cas, ja que hi ha molt poca gent que organitzi exposicions.
Segons diu la premsa, Muñoz, a part de tenir la casa plena de quadres (cal pensar que de pintors de prestigi per molt vius que encara siguin) portava una ritme de vida alt. Però sorprèn l’opinió dels qui ho diuen. “És que tenia molts diners!”. Es clar que sí, és lògic que qui té diners es pot permetre luxes i capricis que qui no en té, només els pot somiar. Però... D’on venien aquests diners? Ara s’ha sabut.
L’actitud d’Arturo Mas, no es que em sorprengui, però de vegades no puc d’estar-me de deixar anar un somriure al llegir segons quines coses diu. Ahir va dir que l’operació Pretòria afecta més al PSC que a CiU. I jo pregunto: Com es mesura? Perquè si hi ha un imputat del PSC i dos de CiU, té algun instrument Mas per mesurar el frau d’afectació?
Suposo que ho diu perquè al PSC li afecta a un alcalde i a CiU només “dos militants històrics”. Però és que un pot ser un militant històric i no haver tingut mai responsabilitats de govern. No seria el cas de Alavedra i Prenafeta, que si el segon era la ma dreta de Pujol, el primer devia de ser la ma esquerra i, a sobre, va tenir responsabilitats de govern en tres departaments diferents en diverses legislatures. I, a sobre, Alavedra, per molt que ho dissimuli Arturo, segueix a la primera línia de la política al ser membre del consell assessor de CDC des de finals de l’any passat. I que dir sobre Prenafeta? És el vice-president d’una fundació que ell mateix va promoure vinculada a CiU: Catalunya Oberta. Precisament, des de fundacions com la Trias Fargas es “recaptaven” diners per a la “la casa gran del catalanisme”...
Intueixo que després dels casos esmentats i dels nous que poden sortir i que “a ningú ens estranyaria”, els brots verds de la política encara estan molt lluny de sortir. Però mentre, segurament, sortiran alguns “salvadors de la pàtria” que amb missatges populistes i que arriben en facilitat a l’electorat, i ens voldran convèncer de les seves bondats. Segurament són els pitjors!
I una darrera cosa. Penso que caldria plantejar-se molt seriosament la limitació de mandats per evitar els “polítics professionals” que no saben fer una altra cosa. Molts anys ocupant càrrecs és un ingredient més a l’hora de deixar-se corrompre per qualsevol empresari sense massa escrúpols.

EL MAYOR ROBO DE LA HISTORIA

Esperaba la salida del avión, hacia mucho calor, un chicuelo tenia sed y su madre, una
pobre mujer de clase media baja, busco con la vista las antiguas fuentes en las que se
apretaba un botón y surgía un chorrito de agua, pero habían desaparecido del aeropuerto
al igual que los botellones de los que se bebía con un vaso de papel.
Fue al baño y se tropezó con el amenazador cartel de “Agua no potable” y como el niño
corría riesgo de deshidratarse a la buena mujer no le quedo mas remedio que meter un
euro en una llamativa maquina expendedora adornada con la fotografía de una bella
señorita, con el fin de que le proporcionara una botellita de menos de un cuarto de litro de
“agua de manantial”.
Como el avión se retrasaba me entretuve en hacer un simple cálculo: aquella infeliz había
pagado a cinco euros el litro de agua, cuando potabilizar o desalar mil litros hubiera
costado como máximo un euro.
Es decir, había pagado cinco mil veces mas caro algo a lo que tenia derecho por ley y sin
opción a elegir si no quería que su pequeño enfermara.
Era como si una barra de pan le hubiera costado mil euros.
Y el gobierno lo consiente, al igual que lo consintieron los anteriores, fueran del color que
fueran.
A diario nos quejamos del precio de la gasolina pero sin pretender defender a la
aborrecidas empresas petroleras debo admitir que se gastan fortunas en prospecciones,
extraen crudo en lugares tan remotos como los polos, los desiertos, las selvas o el fondo
de los océanos, lo transportan en enormes buques cisterna a miles de kilómetros de
distancia, lo refinan y colocan la gasolina en el surtido a un precio que ronda el euro por
litro.
Y si supera ese precio ponemos el grito en el cielo pese a que la salud de nuestros hijos
no dependa de ello.
No obstante, un empresario sin escrúpulos, soborna a un político o un funcionario, se
apodera de un manantial que en buena ley pertenece a la nación, abre el grifo, llena cinco
botellas de plástico- que además no se reciclan y si se reciclan se hace a cargo del
estado- las envía con una camioneta a menos de cincuenta kilómetros de distancia, y
cobra esa agua-imprescindible para la vida- cinco veces mas cara que la gasolina.
Se me antoja injusto escuchar a nadie lamentarse porque le cobren cinco veces menos
por algo que nos llega de Alaska o Dubai, que por algo que llega del pueblo vecino.
En España consumimos unos ciento cincuenta litros de agua embotellada por persona y
año, es decir, casi seis mil millones de litros, con un negocio que ronda los veinte mil
millones de euros.
En resumen, a cada ciudadano, hombre, mujer, niño o anciano nos están despojando de
doscientos euros anuales por un agua que nos pertenece a todos.
Y lo más lacerante de semejante expolio estriba en el hecho de que la totalidad de los
manantiales españoles no son capaces de producir ni tan siquiera las dos terceras partes
de esos seis mil millones de litros.
El resto es en realidad agua de grifo disfrazada.
Nos la roban, la camuflan, hacen una llamativa campaña publicitaria asegurando que al
beberla nos convertiremos en estrellas de cine y nos la revenden cinco mil veces más
cara.
Y el gobierno lo consiente, al igual que lo consintieron los anteriores.
¿Hasta que punto puede llegar su grado de corrupción o ineptitud cuando permiten que se
quiten las fuentes de agua de los lugares públicos con el fin de favorecer a unas
determinadas empresas?
Para la salud de aquel niño era más importante un vaso de agua que el hecho de que
alguien estuviera fumando a veinte metros de distancia.
¿Y hasta que punto llega la desidia del ciudadano cuando acepta que su esposa se
desriñone cargando botellas desde el supermercado con el fin de que los beneficios de un
puñado de canallas crezcan un veinte por ciento anual?
Nuestra ultima esperanza se centra en el hecho de que algún día aprendamos a
sobrevivir bebiendo gasolina.
Nos resultara mucho mas barato.
Alberto Vázquez-Figueroa

GUERRA FRATICIDA AL PP

A manca de més notícies rellevants sobre l’operació Pretòria que esquitxa diversos ajuntaments de Catalunya, entre ells el de Santa Coloma de Gramenet i el seu Alcalde Bartomeu Muñoz, us parlaré una mica del tema que volia parlar ahir i que, degut a la important notícia esmentada, vaig deixar aparcat.
És evident que el que està passant amb el PP pel control de Caja Madrid, és alguna cosa més que la lluita entre dos bàndols. Qui surti guanyador podrà aspirar a mantenir-se al poder i, segurament, “designar” el seu successor a l’hora de dirigir el partit o directament a això últim.
M’explico. Hi ha dos bàndols clarament diferenciats, com sempre ha passat a les guerres (al menys que s’hi produïssin aliances) En aquest cas el primer, el que juga a casa, és el d’Esperanza Aguirre. I el segon seria el del president nacional Mariano Rajoy. Dña. Esperanza sap que “ho ara o mai!”. Ara és quan veu a Mariano Rajoy més feble. Sap que ha perdut bona part del control que exercia a València, amb Camps que no segueix fil per randa les seves ordres. Només li queda el territori “zaplanista” d’Alacant. Esperanza Aguirre va ser qui primer va moure fitxa a l’hora d’expulsar els inculpats en la trama Gürtel amb un gest de “clara provocació” a Rajoy.
Però Mariano Rajoy no està sol. Compta amb Alberto Ruiz-Gallardón, l’alcalde de la capital, que també és un pes pesant dintre del PP de Madrid i que no té bones relacions amb la presidenta de la comunitat des de fa molt de temps. Dña. Esperanza vol situar al capdavant de l’entitat financera (la segona caixa d’Espanya pel darrera de la Caixa) al seu “segon” Ignacio González que es veu que no té ni idea de com funciona una entitat d’aquest tipus. Mentre que l’altre bàndol hi vol posar a un expert en el tema, l’exministre de finances en l’època d’Aznar i expresident del Banc Mundial Rodrigo Rato.
I al mig de tot aquest “fregao” surt la ma dreta de Gallardón a l’ajuntament i li diu a Dña. Esperanza de tot menys “guapa”: antidemocràtica, que està en contra de la llibertat, etc. I, es clar, Esperanza Aguirre li demana el cap de Cobo a Mariano Rajoy i, aquest no està per la labor de concedir-li.
Quan pareixia que hi havia una possibilitat de solució, al convocar Mariano a Esperanza a una reunió, aquesta va i el deixa plantat. Un altre símptoma de la debilitat del avui encara president nacional del PP.
Però mentre em documentava, he trobat que, precisament avui, 13 regidors de l’ajuntament de Madrid també li demanen a Gallardón el cessament de Cobo. Menys mal que encara n’hi ha 19 que donen suport a l’alcalde. Entre aquest, Ana Botella, l’esposa d’Aznar. I llavors què penses? Perquè les relacions d’Aznar i Gallardón tampoc són (o al menys eren una bassa d’oli...)
Però si Aguirre aspira a “destronar” Rajoy, Gallardón aspira a comptar amb el seu vist i plau per a ser escollit president nacional i optar a la presidència de Espanya i Ana a rellevar Gallardón al capdavant del consistori madrileny.
Tot plegat una gran guerra d’interessos que passa, avui per avui, pel control de Caja Madrid. Qui surti guanyador, sortirà reforçat i, segurament, en òptimes condicions d’assolir els seus propòsits.


(El quadre es "duelo a garrotazos" de Francisco de Goya)

MÉS CORRUPCIÓ

Bé, el títol no és del tot correcte. Avui s’ha sabut un nou cas de corrupció, la qual cosa no vol dir necessàriament que hi hagi més corrupció que ahir.
En contra del que ve sent habitual, el cas d’avui anomenat pel jutge Garzón com a Operació Pretòria, afecta a dirigents de diversos partits. Alguns d’ells ja porten retirats fa anys d’allò que s’anomena política activa, però de ben segur que encara hi són molt presentes a les “cuines” dels partits fent, desfent, manant, etc.
El que sí que està actiu és l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet (Santaco per als més propers) Bartomeu Muñoz i dos dels altres detinguts (sempre es vol que es parli de presumptes innocents, fins que es demostri el contrari) són dos personatges que, al seu dia, van tenir un paper molt rellevant (cal usar els dos adjectius) al costat del president Pujol: Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Si agafeu al atzar alguna foto dels principis de Pujol, segurament, un d’aquests dos hi sortirà.
Què us puc explicar d’ells? Bé, no gaire cosa. No son cap personatge que m’hagin entusiasmat mai i als qui conegui a la perfecció. A partir de 1985 vaig ser el primer secretari de la meva agrupació local. Llavors, quan encara no hi havia Internet pràcticament en lloc, el PSC publicava uns informes confidencials que titulava “Especial responsables”. Eren un simple full a dues cares amb el color roig com a característica principal. Quasi sempre es parlava de tots dos, sobre tot de Prenafeta, el secretari general de la presidència o la ma dreta de Pujol. Dimecres de la setmana passada vaig assistir a una taula rodona organitzada pels Mossos d’Esquadra a la seu de la Cambra de Comerç de Tortosa i en parlar del 23-F, va sortir-ne el seu nom. Tenia tota la confiança del president. Fins i tot penso que algunes decisions les va prendre ell o, al menys, tots dos plegats. Però paral•lelament portava una vida de negocis una mica fosca. Potser per això mai va ocupar un càrrec superior, diguem-ne conseller.
Macià Alavedra era una mica més del mateix. Gran col•laborador de Pujol que no el va poder fer fora fins ben avançada la dècada dels 90 (i subratllo el de “no el va poder fer fora”), ja que el seu nom sempre sortia a les travesses quan s’anava a fer un canvi de govern. Però com passa quasi sempre amb aquest tipus de gent, solen tenir als de “més amunt” ben agafats de les “pilotes” i això fa molt difícil que se’ls pugui canviar sense el propi consentiment de l’interessat.
CDC era un partit conegut per Barcelona i d’altres indrets de Catalunya, però irrellevant a les Terres de l’Ebre els anys 79 i 80 (primeres eleccions municipals i autonòmiques) Només cal mirar els primers resultats electorals on guanyava la UCD a força llocs. Calia implantar-se territorialment i bona part d’aquesta tasca la va efectuar Macià Alavedra.
Un company militant del meu partit em va explicar un cop que CDC el va voler fitxar Com a d’altres persones de les nostres terres, com per exemple els alcaldes de Camarles, Godall i Santa Bàrbara. Un professor que vaig tenir de petit, fill de Santa Bàrbara, un dia m’explicà que a ell també li van oferir, però va rebutjar-ho per les seves fortes conviccions d’home d’esquerres.
Però tornem al meu company. El lloc el pis superior d’una llibreria situada a l’avinguda de Santa Bàrbara d’Amposta. Us en dono més pistes? Portava per nom “Llibreria Roig”. El van citar allí i es va trobar amb Alavedra i el propi Roig. Segons la seva versió li van posar un xec en blanc per a que poses ell la xifra del “fitxatge” per Convergència. També ho va rebutjar...

MASSA LLAST

En les darreres eleccions municipals, CiU, a Amposta va tenir la gran oportunitat de renovar-se i regenerar-se. No va ser així i els interessos polítics i econòmics d’alguns pesos pesats del seu passat, van fer que encapçales la llista qui havia estat durant 20 anys la ma dreta de l’anterior alcalde. Va renovar la majoria absoluta. Pareixia que res hagués canviat a Amposta i, a la llarga, així ha estat.
Al principi el seu tarannà cap als grups de l’oposició de l’ajuntament pareixia que havia canviat. Es mostrava més afable i conciliador. Només era una espècia de miratge.
I és que ocupar el càrrec d’alcalde d’Amposta d’un temps cap aquí, sense sentir-te com si es tractés de l’hereu d’una nissaga real, pareix que sigui tasca difícil i, si a sobre, s’està condicionat pels passat, pel “seu propi passat”, no és d’estranyar viure situacions com la que s’ha viscut durant el ple d’avui de l’ajuntament.
El saló de plens, hi ha que dir-ho, no era el que s’acostumava a veure en l’anterior etapa quan “l’altre amo” es considerava “agredit i en perill” i tocava la corneta convocant els seus. No! Però la presencia de “l’altre”, d’una de les membres del seu equip i “del bandoler sense trabuc”, així com dos o tres més, feia pensar que no estàvem davant d’un ple normal, que alguna cosa passava.
No explicaré més la moció que presentava el PSC, ja que se’n ha parlat prou, però si de certes actituds, algunes de sorprenent i d’altres de previsibles.
De tot el que podia passar, segurament, la més sorprenent era quan l’alcalde li deia al portaveu del PSC que es pensava que acabaria retirant la moció... També quan, en la primera intervenció dels socialista i quan aquest li deia que “l’equip de govern havia anunciat que hi votaria en contra”, l’alcalde l’interrompia per a dir-li que “no havien anunciat el sentit dels seu vot...”.
Després de l’exposició de la moció i de una lectura complementaria on s’explicava la situació viscuda en aquests darrers dies des de l’òptica del portaveu del PSC, arribava la intervenció de l’alcalde.
Una vegada més va mostrar la forma de “manipulació política” que usa CiU a Amposta i con, de seguida, quan pensen que s’estan lesionant els seus interessos particulars, usen totes les estratègies hagudes i per haver, per a desviar l’atenció i apuntar amb la seva “artilleria més pesant” directament al seu enemic (que no rival) Dir que en la primera actuació al Palau de la Música, al escoltar les dues bandes “sé li va posar la pell de gallina” i que això no li passava al portaveu del PSC, és fer pura i planament demagògia i voler tocar les sensibilitats més amagades dels seus. O quan des d’un bon començament és va mesclar a les bandes de música (encara que una d’elles no els va seguir el joc), el que es pretenia era que una bona part dels ciutadans d’Amposta acabessin demanant-li responsabilitats al portaveu socialista. Una tàctica que ja em viscut els darrers mesos amb el PP i el cas Gürtel!
Gens sorprenent ha estat la postura d’ERC. Davant d’un cas així i quan es preveu un clima d’enfrontament entre els altres grups, la postura és posar-se al costat del més fort i defugir el debat, encara que hi hagin interessos del poble d’Amposta pel mig.
Al principi del “cas Palau”, vaig escoltar com un empresari que havia donar 50 euros per arranjar un tub de l’orgue, volia demanar explicacions als actuals gestors sobre on havien anat a parar els seus diners. L’ajuntament d’Amposta va donar (segons l’alcalde) més de 69.000 euros i renuncien, com els republicans, a voler esbrinar la destinació d’aquests diners.
I ja per acabar, divendres passat en el decurs de l’acte de presentació de les jornades de “Lletres Ebrenques” a la seu de la biblioteca d’Amposta, Isabel clara Simó, entre altres moltes coses va dir. “A Barcelona o ets del PSC o de CiU, no hi ha cap més opció”. I jo vaig pensar: “Quina sort; a Amposta o ets de CiU o estàs en contra de CiU, tampoc n’hi ha d’altra”.

MANCA DE PREVISIÓ

Ahir, l’Esplai de la Caixa celebrava el 25è aniversari de la seva implantació a la ciutat d’Amposta. Com cada anys reunia milers de persones de la tercera edat al pavelló de fires i els organitzava una tarda amb berenar, ball, etc.
Com a socis, els meus pares no es van voler perdre la tarda. A les 5, mon fill els va portar al recinte i ja em va parlar de la dificultat per a poder accedir amb cotxe. Evidentment, jo hi hauria anat a peu, però si tenim en compte que mon pare té 81 anys i ha de caminar amb l’ajut d’una crossa i ma mare 77 i no esta molt millor... Podeu entendre perfectament que l’accés hauria d’haver estat possible.
A les 8 vaig ser jo qui els vaig anar a buscar. Vaig baixat amb el cotxe pel carrer Sebastià Juan i Arbó i en arribar al carrer Itàlica vaig veure com una tanca i els corresponents senyals d’accés prohibit, m’impedien continuar. Com vaig veure que pujaven els cotxes vaig pensar que podria accedir per baix i que per la part de dalt només hi sortien. Vaig continuar pel carrer Itàlia i de sobte em vaig trobar amb un senyal de prohibit i un altre d’accés obligatori. Què hauríeu fet? Anar per l’accés obligatori, no? Error. L’accés obligatori no portava en lloc. Una maquina excavadora i una cinta d’aquestes que es posen per a tallar el carrer, ho impedien. Vaig continuar pel passeig del canalet de la Ràpita fins el passeig Canal i vaig continuar pel Mestre Sunyer i Barcelona, fins al carrer Sant Cristòfol. Al final vaig fer la rotonda on es troba l’escultura d’Emili Bonet i... Tallat! Vaig girar cua, vaig pujar pel Terradelles, vaig girar pel carrer Itàlia i vaig continuar per allí on primer no havia volgut passar, ja que vaig veure cotxes que hi baixaven. Després vaig entrar al pavelló a recollir als meus pares.
Cal dir que, efectivament, el canalet de la Ràpita està en obres (dintre dels projectes que es duent a terme pel “pla Zapatero”), però crec que un dia com aquests, s’haurien tingut que habilitar els accessos encara que fos de forma provisional.
Però és que tampoc vaig poder veure cap policia local ni cap senyal indicant els carrers tallats fins que hi arribaves...
A qui si vaig veure en arribar al pavelló va ser a l’alcalde i al seu primer tinent d’alcalde. Mudats i fent el paper que solent fer. I l’oposició? Al menys el nostre grup no va ser convidat. No sé si va ser oblit de la Caixa o de l’Ajuntament, però a nosaltres no ens va convidar ningú!

MIG SEGLE DE NOVA CANÇÓ

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

Aquest 2009 es celebra el 50è aniversari de la Nova Cançó. Mig segle des de que un grapat d’intrèpids van decidir “plantar cara” al règim dictatorial de Franco i van començar a cantar en català.
A l’any 59 la flama de la dictadura encara era molt viva i aquesta mena d’accions significaven, sense cap dubte, un acte de valentia per part de qui les portava a terme.
El mèrit d’aquell moviment cal atribuir-li a Miquel Porter i Moix, un barceloní que, d’alguna forma, va voler imitar les noves corrents musicals que arribaven de França (Brassens, Jacques Brell, etc.)
Ràpidament, la Nova Cançó, va tenir molts seguidors, no només en forma de públic, sinó que a partir de llavors, naixeria el corrent musical més important que ha tingut mai Catalunya. Així, l’any 1961, un grup de joves músics formarien el grup que s’autodenominà els “Setze Jutges” on, Miquel Porter va tenir l’honor de ser-ne el número 1. Els més coneguts del grup són: Pi de la Serra, Guillermina Motta, Rafael Subirachs, però sobre tot Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach (autor de l’Estaca i la Gallineta)
Però no només van sortir els membres d’aquest grup. A Catalunya, a part dels citats n’hi van haver d’altres que també van tenir èxits molt significatius com Pere Tàpies (avui crític gastronòmic) Pau Riba, Joan Baptista Humet, Joan Isaac, Ramon Muntaner, Marina Rossell, Teresa Rebull (exiliada a la Catalunya del N), Sisa, Xesco Boix (que cantava cançons infantils) i també grups com la Trinca o el mallorquí Al Tall.
Al País Valencià dos joves pujaven amb molta empenta Ovidi Montllor d’Alcoi i sobre tot Raimon de Xàtiva (autor de “Al vent”), del que, gràcies al seu recital a l’Olímpia de París l’any 1966, va donar projecció internacional al moviment musical.
També a Espanya la cançó protesta sorgida com una forma d’oposició al règim de Franco va tenir els seus propis representats com ara l’asturià Víctor Manuel, l’aragonès Labordeta, el basc Patxi Andión, Luis Eduardo Aute, nascut a les illes Filipines o el valencià Paco Ibáñez.
Cada cantant tenia la seva pròpia estratègia a l’hora de burlar la censura que s’exercia a l’Espanya de l’època, amb lletres molt enginyoses i originals donant el significat desitjat, sovint de crítica exacerbada al règim. Encara que als censors, alguna d’aquestes lletres els hi passaven per alt, hi havia cançons que van estar prohibides durant molt de temps. En alguns concerts, a petició del públic, el cantant tocava el tema sense poder-lo cantar i era el públic qui cantava la lletra prohibida.
A les nostres terres no tinguérem la sort d’escoltar-los en directe massa sovint. Només de tant en tant, algú d’ells s’hi apropava a requeriment de grups de joves que, inspirats pel revolucionari maig del 68, volien veure restablertes les llibertats al nostre país.
A mi tot aquell moviment m’agafà massa jove. Quan els manifestants de la Sorbonne de Paris “prenien” el carrer el maig del 68, jo encara no havia fet els 11 anys.
Al primer recital que vaig assistir va ser a un de Lluís Llach a l’Aldea i al cap de poc temps vaig anar a escoltar a Raimon al casal de Tortosa, on recordo que no hi devíem de ser més de 20 persones, però el cantant de Xàtiva va estar magnífic. Però tal vegada el més emotiu va ser un de la Marina Rossell a la Galera. No recordo exactament l’any, devia de ser el 1986 o 1987, però si recordo que era estiu i va fer-se al recinte del Povet de Sant Vicent, un lloc emblemàtic per al poble i on durant molts d’anys es feien les revetlles de ball de les festes majors i també en altres dates assenyalades. Abans de l’actuació, a la placeta que hi ha al costat de l’entrada del recinte, s’hi van instal•lar unes paradetes de venda de pins, xapes i clauers amb motius catalanistes.
El darrer concert al que vaig assistir va ser farà un parell d’anys al local de la Lira. Va actuar Raimon i va rememorar tots els seus grans èxits. A diferència del que havia passat a Tortosa molts d’anys abans, el local estava ple de gom a gom d’un públic incondicional que, la majoria, feia molts anys que seguien la seva trajectòria.
Però l’aniversari de la Nova Cançó ha passat més aviat de puntetes al llarg de l’any, només se li ha dedicat el piromusical que tancà les barcelonines festes de la Mercè del passat mes de setembre.

L’ANÈCDOTA. L’any 1968, un grup de joves ampostins compromesos amb el catalanisme i les llibertats van decidir portar a l’Ovidi Montllor i fer un concert clandestí. Fou precisament en aquest concert on va cantar per primer cop en públic “La fera ferotge”, segons m’explicà Joan Gavaldà, qui fou el primer tinent d’alcalde d’Amposta una vegada restablerts els ajuntaments democràtics. No cal donar massa explicacions sobre de que anava el tema...